divendres, 31 de desembre de 2010

Caps d'any diversos

Déu n'hi do l'enrenou que porta un simple canvi de data! Posem alguns exemples de com passar-ho, alguns d'ells per experiència pròpia:

1) El sopar d'amics: un amic/ga et truca, o el truques, quedeu per celebrar-ho a casa d'algú, amb uns quants més. Tothom porta alguna cosa -la beguda indica qui té mandra o poca destresa per cuinar-, i a l'hora assenyalada tothom es presenta al lloc indicat. Tenim catalogades 3 variants:
variant a) Sopar de parelles/parelletes. Tots força formals i asseguts de costat. A vegades salta alguna guspira. Tothom parla de viatges, feina, etc.
variant b) Sopar de solters. Mires a quina persona de l'altre sexe li pots tirar la canya. Talment un documental de Rodríguez de la Fuente (El águila otea el horizonte buscando su presa, quizá un inocente cervatillo que se ha separado de la manada...), vas prenent posicions i intentes guanyar punts, si no et xafa el pla un altre més ocurrent, més ben plantat i amb una cartera més grossa.
variant c) Mixte solters-parelles: les parelles intenten presentar-te amics de l'altre sexe a veure si surt la connexió. Això gairebé mai funciona i  si passa és per poc temps. És freqüent que un o tots dos acabin parlant del seu ex o coses així i al final de la nit la teva companyia sigui l'ampolla de whisky o el que queda d'ella. 

2) Les festes: celebracions de caràcter comunitari on hi ha més oportunitats de conèixer gent, una altra cosa és mantenir una conversa perquè generalment la música és molt alta, ballar o fer-ho veure, agafar un gat amb la beguda i altres bestieses.Tornarem a presentar variants.

variant a) Les festes dels bars i pubs, on pagues una entrada amb dret a consumició, hi ha porters (és a dir que segons com vagis o l'edat que tinguis no hi entres) i a dins tens més possibilitats de conèixer com es senten les sardines en llauna.

variant b) Les festes privades, organitzades per colles d'amics, -alguns ja semblen professionals- en llogar un local/casa de colònies/nau industrial on allotjar-la, un equip potent de música per desanimar qualsevol intent de conversa intel·ligent (ben mirat qui té ganes d'això aquella nit)... La sort és que no molestaràs els veïns en sortir a fora.

variant c) La fira del mascle, aquesta la més divertida: un col·lega us convenç per anar a una festa privada que estarà molt bé i tota la pesca. L'afamat de torn pregunta: "Hi haurà ties?". "Sí és clar", responen. Arribeu i us trobeu que com vosaltres hi ha uns quants més. La proporció entre sexes és 8 a 1 més o menys, i les noies o tenen parella o no volen saber res. La única companyia femenina serà la de l'ampolla. 


3) Treballar. Encara que no ho sembli hi ha qui ho fa: policies que et fan bufar en un control d'alcoholèmia, el personal sanitari que atén no sols els malalts de l'hospital, sinó els imprevistos d'aquella nit; els cambrers que et serviran la beguda aquella nit, la noia del guardarroba, el porter amb cara de mala lluna... Un any aquesta va ser la meva opció, davant un panorama no molt afalagador millor fer uns quartos que passar una nit dolenta. La recompensa van ser uns bons ingressos... i una calipàndria de propina.

4) La Missa de Cap d'Any. Això depén de si hi ha algun bon capellà amb nassos per fer-ho. Si una setmana abans ha hagut la Missa del Gall perquè no ara? No debades el dia 1 de gener és festa religiosa: es celebra el Nom de Jesús, la seva presentació al Temple (el bateig jueu per entendre'ns). Avui en dia no és cap acte popular i molts cops sota l'empara d'algun moviment de fidels que el promou (ex. Adoració Nocturna). Això sí, després no falta una mica de ressopó, xerrada distessa, gresqueta si hi ha jovent i els desitjos d'un Bon Any. I si no sempre queda anar l'endemà, als horaris de culte  habituals. 

5) Quedar-se a casa. Total per a què sortir? Hi ha qui fa un sopar una mica més digne del que és habitual, qui ho fa amb normalitat, qui segueix la programació de la TV, qui es posa una pel·lícula... Els meus avis no van fer mai res d'especial. Com a molt anaven a ca'ls veïns, a fer-se companyia. Però l'endemà havia xocolata amb xurros per esmorzar.

Com he dit al principi es tracta d'un simple canvi de data. I això cal celebrar? És que el dia 1 de gener es guarirà la teva malaltia? Guanyaràs més diners? T'estimarà més algú? 

Però, en fi. BON ANY NOU!

Die Fledermaus (J. Strauss) dirigida per Plácido Domingo al Covent Garden.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Al seu temps

De tant en tant em trobo amb el sr. S., el que té l'hort del cantó. Ell em dona pastanagues, que a mi no m'han sortit mai, i jo a canvi li dono cols o algun porro.
El sr. S. podria ser el meu avi: és d'aquella gent que ha treballat tota la vida, des que era jove. Tingué vista i s'arriscà quan tots li deien que no, i reeixí. Fins fa pocs anys encara treballava, i conrear un tall de terra el manté encara molt actiu, això sí: dijous toca anar a ball amb la senyora.

Ja fa dues setmanes em parlà:
- Ara mira, el jovent tots s'en van a estudi, fins i tot més temps del que toca. No ens hem passat? Després no volen treballar de segons què... No s'adonen que no tothom val?
I això del sexe i començar tant aviat... Nosaltres a pagès ja sabíem que si a la vedella jove la munta abans d'hora el toro després ja no serveix per res.
La conclusió que en treia, i estic bastant d'acord, era que ara anem massa ràpid. Volem tot immediat i després venen coses de les que penedir-se. El sr. S. ho visqué directament i sap de què va. 

Un altre que deia una cosa similar, potser aplicada al món religiós, era un capellà que coneixem. Ho aplicava a la pregària: Ens pensem que resar és com interactuar amb un programa de l'ordinador, hi fem click i no esperem a que es carregui per tornar a fer click un i altre cop. Tanta és la nostra insistència que acabem bloquejant tot el sistema abans que ens doni resposta (ull, Déu no necessita nova connexió ADSL, val?).

Fixem-nos també en aquests dies passats, en què el mal temps ha comportat el tancament de força aeroports europeus i que molts viatgers haguessin d'esperar-se a terra durant dies fins que les condicions fossin favorables. Un escrit (recomanat) de Jordi Vilamitjana al respecte ens recordava així la nostra fragilitat humana i la rabieta d'impotència, de nens aviciats, per no aconseguir allò que volem (en aquell cas prendre l'avió).

Per aquí, i suposo que a altres llocs, en alguna ocasió s'afegeix al temps l'expressió de pagès. Deu minuts de pagès, això vol dir més del que marca estrictament el rellotge, estri urbà, expressió del rigor i del ritme accelerat.
En l'àmbit alimentari es parla de slow food, i traslladat a la vida slow life, o slow cities. Un desig que té una mica de contradictori perquè... Qui serà el primer a baixar del bòlid i anar a peu/bicileta o tartana?



divendres, 24 de desembre de 2010

Per a aquesta nit

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D'un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La Nit és Dia:
Jesús és nat.

 De Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

dimecres, 22 de desembre de 2010

La noia que cremava els seus ulls davant l'ordinador

Una història que pot ser ben real.

Vet aquí que en una població de comarques el nom de la qual no vull recordar vivia una família de les... diguem-ne normals (per distingir de reconstruides, biparentals, homoparentals, reconstituides...), és a dir un progenitor de cada sexe (no posem pare i mare) i algun(s) fill(s/es).
(El que obliga a escriure aquesta maleïda correcció política...) 

Tornem-hi. Com deia, vivia una família amb una filla que ho tenia tot per triomfar: tenia planta, era estudiosa, i fins i tot queia força bé. El món podia haver estat als seus peus.
La qüestió és que al cantó d'aquestes virtuts tenia un punt dèbil: una por terrible.

Quan s'acostava el final dels estudis, el director de l'escola va suggerir a la família que, a la vista de l'excelent expedient acadèmic, aquella noia no tindria dificultats en accedir a la carrera universitària que desitgés.

- La universitat? Això implica anar a Barcelona?
- Barcelona, o Bellaterra, Girona, Tarragona... Hi ha un ample ventall. Si volen fins i tot Pamplona.- respongué l'home.
- Tan lluny? I a més és car!- exclamaren els progenitors
- Amb aquest expedient bé podrien demanar una beca i la concedirien sense problemes...
- I la gent que hi va? Segur que corre molta droga...

El director es va quedar a quadres. Quin concepte tenia aquella gent de la universitat? Ho va voler arreglar:
- Bé, no és així. Pot haver-hi algú, però com a qualsevol altre lloc. És una magnífica oportunitat per formar-se, obrir la ment, conèixer altres llocs, enfrontar-se a la vida...

L'home s'aturà veient les cares dels seus interlocutors (pare, mare i filla). Havia horror pintat en cada rostre. S'ho repensà: "Bé, almenys jo ho intento, pel seu bé"; i finalitzà l'entrevista com va poder.
L'any següent la noieta, acabats els estudis secundaris, marxà a treballar al negoci familiar. No es tornà a parlar de carreres ni d'estudis en aquella casa.

 

Uns estius després durant uns pocs dies de vacances  va conèixer un noi, un bonjan una mica despistat, però agradable. Amor a primera vista? El cert és que va tornar encisada i iniciaren una relació a distància ja que el xicot era d'una ciutadeta a hora llarga de distància, on treballava i estudiava. 
Quan el noi, a punt d'acabar estudis, plantejà anar molt més seriosament amb la relació, i això implicava -per ell- que la noia acabés anant a la ciutat, la perspectiva de deixar-ho tot (família, feina...) esborronà l'amor que pogués tenir aquella xicota. I l'afer es marcí ràpidament.

De vegades he anat a aquell poble i he entrat al negoci de la família. Els meus avis els coneixien i hi tenien tracte i encara passo a donar-los records.
La noia ja no és tan jove, passa de la trentena i a aquesta edat es nota que perd la frescor. Si abans feia goig ara se la veu més gran del que és.
Manté la mirada poruga, respon lacònicament, sense que hi puguis entaular conversa... Els cops que hi he anat aquests últims anys amb prou feines apartava la vista de la pantalla d'un ordinador, dins l'ensopiment d'un negoci familiar que va a menys.

 

La setmana passada em vaig creuar amb ella pel carrer, mentre passejava amb una de les meves filles per Girona. De lluny no m'ho semblava pas (necessito ulleres per veure a distància), però a mida que m'acostava i l'anava reconeixent augmentava la meva sorpresa en veure-la desmillorada. M'hi vaig apropar, vaig saludar-la, li vaig recordar qui era i vam intercanviar quatre mots de compliment. Quan ens vam acomiadar la nena em preguntà:
- Papa, qui era aquella senyora?
- Si és més jove que jo...
- No, és gran.- em digué amb aquesta naturalitat que tenen les criatures.

Vaig sentir llàstima per algú que feia anys que coneixia, com ha llençat la seva vida per la borda tant indolentment, consumint-se per no vèncer les seves pors. No vull dir "pobra noia", perquè tenia prou senderi com per haver-s'hi enfrontat.
Imatge extreta del bloc "La casa encendida"

Allà deu continuar, asseguda, en un local desert, veient passar els dies i cremant els seus ulls, un cop vivaços, davant la pantalla de l'ordinador.

divendres, 17 de desembre de 2010

Mentre no escric...

Tinc un parell de coses al tinter, que no em decideixo a acabar. Ja us les explicaré un altre dia si aconsegueixo teixir un text presentable.
Avui us poso un vídeo d'una actuació musical. No és la música clàssica que solo escoltar, ni de cantautors com Brel o Reinhard Mey.


Us presento Michael Card, un cantautor nord-americà de temàtica cristiana (de l'esglèsia baptista). Ja he penjat en algun moment un dels seus temes Immanuel i la versió coral infantil i juvenil.
Espero que us agradi.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Posant-me al dia

Posem-nos al dia:
1) Eleccions catalanes:
Crec que ja estava cantat que perdria qui tocava, encara que no entenc com se'ls perdona la vida a IC-V-EUiA (sopa de lletres pretesament multicolor però de etern to roig). Em quedo amb la imatge del Polònia, no té preu.