dissabte, 23 de juliol de 2011

Ara que s'acosta la JMJ

Una mica d'humor tampoc va malament. Gaudim-ne.

Manual del bon "trepa"

Ser un trepa és tot un art i segur que tots coneixem algun artista... O no volem reconeixer la pròpia mestria. Vegem-ne algunes actituds:


1.- Pilotegi el seu cap, raspalli-li les sabates amb la llengua si cal, posi-li una catifa vermella tant bon punt el cap posi els peus a la feina.


2.- Faci's el trobadís: a la feina i fora. Per a això últim cal una tasca prèvia de documentació: restaurants favorits, llocs que freqüenta, zones on sol estiuejar, quins gustos i aficions té el cap i fer-se'n expert.


3.- Ofereixi-li el millor que tingui, fins i tot el que no té: Vengui a la seva mare si és el cas.


4.- Tingui olfacte per detectar:
     a) possibles competidors seus: Neutralitzi'ls (ha de semblar un accident) o pacti amb ells si no hi ha més remei: cal optimitzar recursos. Després ja passaran comptes...
     b) personal en ascens, fitxatges-estrella de rang superior, etc. és a aquests als que haurà de dirigir-se, no a caps amortitzats que esperen la jubilació o l'han espifiada tant que no es sortirien ni amb GPS. Un bon trepa endevina d'on bufa o bufarà el vent.


5.- La culpa de tot el que vostè faci malament és dels demés. Ni se li acudeixi reconèixer cap error! La humilitat, la modèstia és cara!


6.- Rigui les gràcies del cap. Encara que expliqui acudits de maricons i vostè desfilès pels carrers amb més plomes que al Foliès-Bergère el Dia de l'Orgull Gai.

7.- Desactivi idees i iniciatives dels seus companys en profit de les seves. Si no en té faci-les passar com a pròpies anticipant-se a presentar-les.

8.- I quan sigui a dalt recordi el vell lema llatí: "Humil cum fortes, fors cum humiles". Un principi universal.

dissabte, 16 de juliol de 2011

dimarts, 12 de juliol de 2011

La culpa és del "clero"

Així de contundent es mostrava fa uns dies un senyor d'una altra diòcesi catalana, pare de 8 fills i de família provinent de l'Opus Dei:
- Els mateixos capellans s'han carregat l'església a Catalunya.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Difama, que alguna cosa queda

Una amiga ens comenta: "Mireu, he rebut un correu electrònic sobre MMM (conegut comú) que el deixa a parir". Parlem del tema breuement i conclou: "Tot això té la pinta de venjança personal del remitent".

Efectivament, ja una altra persona setmanes enrera ens havia comentat el mateix. I no és la primera vegada que sabem d'una acció similar per part del qui envia això.
La gent que té dos dits de seny i que són la immensa majoria de les persones que coneixem té molt clara la situació.
Certament és la vella tàctica del "calumnia/difama, que alguna cosa quedarà" que a la llarga pot tenir l'efecte boomerang i tornar vers aquell que l'ha llençada (per què al cap em ve aquell escrit de Zola sobre l'afer Dreyfus?).
I per aquests que es dediquen a fer mal els dediquem una peça clàssica:

Estoicisme

(Avui intentaré escriure de memòria, sospito que faré errors, podeu corregir-me sense pietat, lectors: no vull caure en la vanitat de fer passar per meu quelcom que he llegit on-line.)
A la Grècia antiga (res a veure amb l'actual), després dels tres grans filòsofs del període clàssic (Sòcrates, Plató i Aristòtil) i coincidint amb el període helenístic* es desenvoluparen diferents escoles de pensament que, lluny de voler desenvolupar un sistema de coneixement del món i àdhuc una idea de sistema polític i social, es centraren en l'ordre moral i personal.