Pelegrins

No solc parlar de cinema, però avui vull comentar el film dirigit per Coline Serreau el 2008 que en castellà duu el títol "Peregrinos" i en francès: "Saint-Jacques... La Mecque". 

L'argument és simple: a França tres germans que duen vides totalment dispars reben la notícia que la seva mare ha mort i que heretaran la seva fortuna si realitzen el pelegrinatge a Santiago de Compostela tots plegats; no cal dir que els germans s'odien i s'omplen de retrets els uns als altres.  S'uneixen a un grup de pelegrins amb altres intencions i problemes: un noi gairebé analfabet que pensa que va a La Meca, el seu cosí més interessat en una rosseta, una malalta de càncer, un guia lluny de la seva família...

Els pelegrins demanant alberg a un rector(fotograma del film)

L'inici no és al Pirineu, sinó a Le Puy (Lo Púèi), a l'Alvèrnia, i segueix una de les principals rutes a Compostela: la via podiensis. Pel que es descriu al film són dos mesos a peu. La fotografia s'esplaia als llocs francesos però en entrar a Espanya es limita molt: vista de Roncesvalles, casc urbà de Burgos, Canal de Castilla a Fròmista, Cruz de Ferro i Manjarín als límits del Bierzo, el Monte do Gozo i la plaça de l'Obradoiro a Santiago.

Les referències espirituals són més aviat minses. És cert que apareixen religiosos com a secundaris, però el plantejament que es fa del Camí és de creixement, d'alliberament, d'asoliment d'objectius. Així veurem com el jove analfabet aprèn a llegir, la malalta es refà del seu càncer, un dels germans canviarà la seva actitud amb la vida...

També destaco algunes escenes de la pel·lícula: al principi hi ha personatges que van carregadíssims amb la motxilla i en un moment donat treuen allò que realment no necessiten; la decisió de continuar endavant malgrat ja no sigui necessari; el no tornar enrera per buscar allò perdut o aquella font on beure; el demanar oracions d'amagat malgrat fer veure que s'és ateu; o els diferents acolliments (a l'alberg, la rectoria, la vella escola...). 
Un film per passar una bona estona i, per als que no ho han fet, plantejar-se fer Camí. 

El preu de ser els primers

Amb aquest títol es va reemetre diumenge passat a TV3 un documental de producció francesa sobre el sistema educatiu sudcoreà i l'experiència dels estudiants. Segons el tan proclamat informe PISA de l'OCDE sobre els nivells de coneixement de l'alumnat a diferents països Corea del Sud és present als primers llocs del ranking .

Podeu veure el documental en aquest enllaç.

Després d'haver-lo vist em quedo corprès. Part de la infantesa i tota l'adolescència dels joves d'aquell país és carregada de stress per aconseguir qualificacions altíssimes i poder entrar a les millors universitats. Durant sis dies a la setmana molts nois i noies realitzen jornades maratonianes que inclouen, després de les hores lectives a l'institut (per cert, les classes agrupen alumnes del mateix sexe), un seguit d'activitats extraescolars: reforç de matemàtiques, d'anglès, resolució de problemes... Tot això tutel·lat per uns pares que vetllen que els seus fills ho duguin a terme. La pressió duu a alguns a estats depressius. Repeteixo, mireu-ho perquè no té pèrdua.  

Tinc fills petits i vull que siguin bons estudiants, això no comporta que hagin de graduar-se a Yale, Cambridge o la LSE, però arribar a ofegar el seu propi espai vital m'és inimaginable. 

No vull màquines de treure matrícules d'Honor, no els pressionaré per això: vull personetes que es van fent grans.

Un es trobarà més a gust aprenent idiomes, a un altre li sortirà la vena artística, qui sap si algú es desfogarà amb la pràctica d'un esport... Totes activitats complementàries que els haurien d'ajudar a créixer personalment, i sabrem deixar-los (espero) un marge de confiança.