Replantejar

En alguns moments de la nostra trajectòria vital hi ha aquell moment en què un es pregunta si està fent el correcte, si el camí que segueix l'està portant al lloc que desitjava quan el va emprendre, si està fent el possible per ser feliç i fer feliç el qui té al seu cantó. 

Dubtar està bé, és un signe de la nostra humanitat, de la nostra pròpia consciència, del Jo propi -manllevo la idea a Descartes-, de la nostra capacitat de reflexionar. ¡Malament rai si no tenim algun dubte, encara que sigui mínimament per triar entre melmelada d'albercoc o de maduixa!

Com deia, arriba un moment d'aturar-se, d'avaluar la rendibilitat (permeteu-me el llenguatge financer) del nostre esforç, de preguntar-se si val la pena i, en conseqüència, de prendre decisions. Els detonants d'aquestes situacions són dispars: un infart, un accident, unes simples paraules pronunciades per un tercer, un acte en aparença trivial...
Cadascú deu tenir algun exemple al cap, personal o protagonitzat per altres, en què algú ha decidit quelcom de trascendent en la seva vida que s'allunya del que era habitual en ell: deixar un important lloc d'executiu per anar a fer de pastor de cabres; uns estudis d'enginyeria per començar a cursar filologia semítica; una vida de festa contínua per entrar en un monestir budista -i viceversa-, o girs no tan copernicans com començar a fer esport quan tota la vida has estat ajagut al sofà, passar de fumar tabac ros a fumar Celtas, llençar aquell gerro que mai t'ha agradat, pensar si val la pena esmerçar esforços per algú que no ho aprecia, atrevir-se a creuar més que una salutació amb el senyor que et despatxa rera un taulell i que resulta ser una eminència en el camp de la filatèlia pakistanesa -la teva passió!-
Veritablement aquests temps estan essent de replantejament de moltes actituds, de paradigmes i models que fins fa poc semblaven intocables i que segurament han ofegat o amagat anhels millors. Si ha de ser per bé, benvinguts siguin.

Un bon anunci

No sé si en gaires llocs s'han fet ressó de la notícia, però per a mi és excel·lent i significa una passa ètica important: amb el nou any el diari El Punt-Avui ha suprimit els anuncis classificats i no publicarà els de "relax" i prostitució. L'enllaç aquí.

A nivell espanyol crec que ja hi ha un parell de rotatius ubicats a Madrid que van realitzar-ho fa un parell d'anys o així (pot ser que un d'ells fos El País?). I a nivell català no recordo res similar. Sembla que el diari més venut també ho està als interessos de la prostitució malgrat s'hagin iniciat campanyes al respecte (el veterà periodista Daniel Arasa n'explicava una anècdota fa un parell d'anys).

N.B. "Venut" no necessàriament fa referència al nombre d'exemplars, sinò que també pot significar servilisme a interessos concrets.

Autocensurat

L'home tranquil confessa públicament que s'ha mossegat la llengua i ha "estripat" un esborrany d'escrit. Eren massa grosses les coses que anava a publicar i he preferit llençar-lo a l'oblit. 

Queda però la indignació pels fets ocorreguts -de notòria difusió a nivell local- i les actituds dels personatges implicats, totalment mancades d'ètica. Faig patent el meu menyspreu pels actors, fàstic per les seves accions i llàstima pels qui envolten tal gent.

El primer ensenyament que hauríem d'haver aprés d'aquesta depressió que fa anys que dura és que quan manca l'ètica es comença a podrir la situació. I sembla que alguns (molts) encara no ho han fet.

Anuncis classificats.

País en liquidació.

Es traspassa bonic país al sud d'Europa, sencer o a talls. Bon clima la majoria de l'any (menys al País Basc). Terreny edificable per tot arreu. Moltes possibilitats. Motiu del traspàs: divergències entre accionistes.

UdG, 21 anys de què?

Era la nit del 12 al 13 de desembre de 1991. Al Teatre Municipal de Girona es representava La Flauta màgica, de Mozart, interpretada per una companyia de tercera fila amb nom italià i músics búlgars (llavors les orquestres de l'antic bloc comunista eren barates i bones).

Acabada la representació, poc després de la mitjanit, mentre s'il·luminava la sala i el públic s'aixecava per encaminar-se a la sortida, va sortir a l'escenari un regidor de l'ajuntament: Francesc Francisco (àlies Pacopaco) i anuncià als presents que el Parlament de Catalunya havia aprovat feia poca estona la creació de les universitats de Girona, Tarragona i Lleida. Tothom va aplaudir, entre ells, des del Prosceni, qui subscriu.

La universitat de Girona no va partir de zero, sinó que sorgia de dues bases: l'Estudi General, conjunt de cursos universitaris depenents de la Universitat Autònoma de Barcelona creats a finals dels seixanta, i l'Escola Politècnica, sucursal gironina de la Universitat Politècnica de Catalunya.
L'Escola era situada a Montilivi, i l'Estudi General dispers per la ciutat (Casa de Cultura, antic Seminari, barracons de Fontajau per a Dret, l'escola Annexa). Ubicacions diverses, procedència diferent de les bases i, com qualsevol cosa que no surt de nou, inèrcies, costums i "vicis adquirits".

Cal reconèixer el valor que tenir uns estudis universitaris propis dóna a la ciutat. Fins llavors determinades carreres (Biologia, Dret, Filosofia...) havien de completar-se fora, ja que sols s'impartien els tres primers cursos i a partir del curs 92-93 es van poder finalitzar llicenciatures a Girona. Els estudiants del territori, segons l'estudi que triïn, no han de desplaçar-se a Barcelona o Bellaterra i buscar-s'hi la vida, sinó que poden quedar-se prop de casa (l'exemple són els estudiants empordanesos, que pugen i baixen diàriament). D'igual forma s'atreuen estudiants foranis que s'instal·len durant un temps a la ciutat. 

L'impacte econòmic és evident: lloguer de pisos, consum cultural (llibres, alguns espectacles), vida social i ambient nocturn, altres consums de béns i serveis...

Però què és també la universitat sinó una fàbrica o expenedora de títols? Surten preparats els titulats? La resposta és NO. Prova d'això és el continu canvi de plans d'estudi a que s'ha vist sotmesa la universitat espanyola (i es vulgui o no la catalana s'hi engloba); puc posar-me d'exemple: en el dos estudis en què m'he graduat, en diferents moments de la meva vida, han conviscut cinc plans d'estudi i la confusió pertinent entre l'alumnat. Total, molts graduats surten sense conèixer gaire cosa: un llicenciat en Dret ara ha de fer un màster (aquí és on hi ha negoci) si vol exercir d'advocat, el de Medecina el seu MIR, en les carreres tècniques em comentaven que sol donar-se el cas de projectes de final de carrera que van passant de mans o copiant-se per presentar-los com a propis... Què s'està fent, doncs? Distreure força de treball durant uns anys per a que no pugi la població activa en atur?

D'altra banda la universitat - com a institució-, viu de cares a la ciutat? Molts cops he pensat que senzillament s'ha tancat en una bombolla i només s'en surt per demanar: que es reservi espai públic per al pàrking dels professors, terrenys per construir edificis, espais públics gratuïtament com a aularis, exempcions i bonificacions tributàries... S'interactua amb l'entorn?

L'exemple nord-americà és terriblement darwinià, però no manca de raó. Allà els alumnes tenen un únic districte universitari i poden acabar estudiant a l'altra punta del país; en l'últim any d'institut envien les seves sol·licituds i són entrevistats per les diferents universitats, els bons estudiants són buscats i se'ls intenta atreure a les bones universitats. No s'avalua sols l'expedient acadèmic, sinó que també es valora l'activitat extracadèmica: esports (molts afroamericans ho han pogut aprofitar), aficions, responsabilitats... A les facultats el professorat és avaluat pels seus resultats i si no es compleixen els objectius establerts se'n prescindeix; mentre aquí sols es fa amb els associats rescindint-los el contracte. D'altra banda els antics alumnes que tenen éxit en els projectes que emprenen acaben contribuint generosament amb la seva antiga alma mater. És un cercle virtuós. 

No nego que hagi bons professors en el sistema universitari espanyol (i català), sols que la mediocritat generalitzada afoga la qualitat que puguin aportar. D'un professor titular inepte sols et lliures per la seva jubilació o per fet lúgubre. És clar que com més centres hagi més possibilitats hi ha de trobar-se'n, de mediocres i ineptes; potser fóra bo repensar-se el tamany de les universitats i si realment calen tantes.

Als lectors fidels

En els gairebé sis anys que porto escrivint per aquests móns d'internet suposo que he anat arrossegant un grupet de persones que periòdicament han anat llegint els textos de temàtica dispar que feia públics.