dissabte, 31 de gener del 2009

Corresponsals amateurs


Fa un parell de setmanes vaig topar a la plana web del BOT (Butlletí Oficial del Tripartit) amb la secció de blocs escrits per lectors d'aquella publicació.

El final d'"Una rega a l'hort"

Publicat el 4/1/2008

El dilluns passat, 31 de desembre, coincidint amb el final de l'any va sortir publicat l'últim article de la sèrie "Una rega a l'hort", publicada a la contraportada d'El Punt els dilluns (i prèviament els dijous). Amb un estil amè i entranyable el periodista Salvador Garcia-Arbós ens ha ofert una visió dels productes més propers on es barrejaven etnografia, vivències personals, certes dosis d'erudició gastronòmica (citar el Sent Soví per mi ja ho és) i ciència.
Hi han desfilat sobretot molts vegetals, tals com esbergínies (la mestressa de l'escalivada), la poma (publicat just el dia del naixement de la meva filla gran), escarxofes, l'herbacol... i per últim el bròquil (S'ha acabat el bròquil era justament el títol de l'últim article); espècies, la sal, i també menges animals com l'arengada o l'oca.
Trobaré a faltar la lectura del dilluns, però espero que al menys el sr. Garcia-Arbós ens obsequiï amb un recopil·latori, il·lustrant-lo, com ha fet aquests anys, Pep Duixans.

Repartint carnets

Publicat el 29/1/2008

Abans d'ahir vaig assistir, junt amb la meva dona i les meves filles, a un acte convocat a Barcelona, a Montjuïch, per un grup d'entitats catalanes -el Pacte per la Vida i la Dignitat- bastants d'elles d'inspiració catòlica o cristiana-. De Girona vam anar-hi 2 autobusos, però amb els gironins que ens trobàrem un cop allà podríem haver omplert un tercer.
No m'estendré gaire en el tema de l'acte, sols dir que vam sortir amb les piles ben carregades, que tal com estem ja va bé.

Em centraré en les notícies i comentaris que s'han donat. El Butlletí Oficial del Tripartit parla d'ultracatòlics, amb les connotacions que en aquest país té el prefix ultra; un prevere de la meva diòcesi que té un bloc, parla de "trist acte" i "exabruptes cada cop menys intel·ligents de Miró i Ardévol"; en Cuní amb la cara que feia el dilluns ja pagava (m'han dit que el dijous en Miró ja li va donar canya a l'entrevista que va fer-li al programa, descol·locant aquell pedant)... Espero ja l'article de l'inefable Joan Boada -el flamant diputat que el 2003 tenia por de no ser elegit per la seva província natal i es va col·locar a la llista del partit per Barcelona, que allà treien escons-.

Tots aquests senyors i mitjans (i altres que me n'oblido) ja han atorgat el carnet d'integrista als que van assistir a l'acte de Montjuich. D'integrista s'en pot ser de moltes maneres, aquells també ho deuen ser. "No!!!" diran, "nosaltres som demòcrates, som progressistes, tol·lerants, de bon rotllo..."
Ja ho sabem. Vinga adéu, que m'en vaig a treballar.

Un integrista (més)

Via crucis especial

Publicat el 22/3/2008 - Dissabte Sant-

Ahir al matí vam assistir, amb les nostres filles, a un Via Crucis especial, per a nens. La iniciativa sorgí ja fa anys d'una família: els pares el feien amb els seus sis fills. Ara cada any s'hi afegeix algú, i ahir érem més de trenta-cinc nens i nenes, una vintena de pares i dos avis (els qui el van iniciar).
Crec que si ho sabessin al Bisbat es moririen d'enveja (permeteu-me dir-ho
).
(Jo estic per aquí)
Tot seguint el vell Camí de les Creus, que s'inicia a Torre Gironella i arriba la capella del Sant Sepulcre (crec que es diu així), enmig de feixes d'oliveres, pins i algun hortet, amb vistes a Sant Daniel i Montjuïch, els nens van rebre un full amb il·lustracions que havien d'ordenar (a casa després podrien pintar-les). Els més grandets, els que ja saben llegir i escriure llegien l'explicacions sobre cada estació, i també les pregàries, gens carrinclones, sinó actuals. Tot va acabar amb un petit esmorzar (els adults vam saltar-nos el dejuni) i uns tocs de pilota entre alguns.


Crec que iniciatives d'aquest tipus s'haurien de contemplar per qui toca (o qui tocarà, que el Perdigó ja està caducat).
Ah! I aclariré que no havia cap Moviment ni res estrany al darrera. Si bé va participar gent vinculada a algun la majoria dels participants eren fidels de la diòcesi preocupats per una correcta formació espiritual dels seus fills.

divendres, 30 de gener del 2009

El giravolt de maig

Publicat el 1-II-2008

No he comentat que van portar-me els Reis: un CD de l'òpera de Toldrà "El giravolt de maig". De l'autor ja vaig fer un comentari en un escrit anterior sobre els nostres músics. Ara parlaré de la versió d'aquesta delicatessen, una òpera de butxaca per gaudir, amb els versos de Josep Carner.

Constato amb tristesa que és la segona gravació que se'n fa, malgrat haver-se estrenat fa 80 anys. La primera versió era protagonitzada per Francesca Callao, Anna Ricci i Joan Ferrer en els papers principals, dirigits per Antoni Ros-Marbà al front de l'Orquestra Simfònica Catalana. D'això ja fa uns 40 anys.

Aquesta vegada Ros-Marbà s'ha tornat a posar al capdavant d'una orquestra, en aquest cas la OBC (antiga Ciutat de Barcelona, ara Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya -quin nom més pedant-) i amb joves intèrprets i algun més veterà (com Joan Cabero i Stefan Palatchi) ha enregistrat l'òpera de Toldrà i Carner.

Fa uns mesos ens estàrem al peu de la serra del Tallat, a Vallbona de les Monges. Crec que aquell lloc deuria ser la font d'inspiració per Carner.
M'explico: l'acció és a un hostal de muntanya, al que arriba el toc de les campanes del "convent que hi ha al fons de la vall" (Vallbona i el seu cenobi cistercenc); el baix és el bandoler Perot de l'Armentera (hi ha una població propera coneguda com el Pont de l'Armentera, res a veure amb el municipi empordanès, que és a la plana del Fluvià), i per últim es parla de la visita del Sr. Arquebisbe (la Serra del Tallat pertany a l'arxidiócesi tarragonina, l'única que havia llavors a Catalunya, mal que pesi als barcelonins).


Boni Carrillo comentà el 7/5/2008
Jo vaig cantar l'opera aquesta fa uns anys a Sabadell fent el paper de bandoler. Una preciositat i molt graciosa.

dijous, 22 de gener del 2009

Clàssics assequibles

Sé que a almenys un dels que es passen per aquí li interessarà: reediten la Bernat Metge, uns 50 títols d'autors grecs i llatins en edició bilingüe al català. La primera entrega és de Sòfocles: Antígona i Les filles de Tarquis, per menys de 3€. Sacrifico tres cafès amb llet i me l'he endut a casa. La propera entrega Virgili i les Bucòliques, tercera L'apologia de Sòcrates, Critó i altres diàlegs, de Plató; la quarta els Carmina de Catul...No pararé: L'Eneida, La Guerra de les Gàl·lies, les Catilinàries (In Catilinam), Les metamorfosis... Alternen grecs i llatins.
L'enllaç de l'editorial aquí.

Relacionat amb el tema reprodueixo un escrit anterior, de 29 de maig de 2008:
Fa un parell de dies sortí publicat als diaris catalans: es reeditaran les obres de la col·lecció Bernat Metge, gràcies a un acord entre la Fundació Francesc Cambó (mecenes de la primera edició de la col·lecció) i un segell editorial.
Notícies com aquestes no ocupen cap primera plana ni els informatius hi dediquen el titular, són més aviat per les planes de cultura, ocupant mitja pàgina o tota sencera, si inclouen una fotografia.

Però anem al tema: la col·lecció Bernat Metge, amb una antiguitat d'uns 80 anys és el resultat del mecenatge de Cambó i el seu interès per fer traduir els clàssics grecs i romans a la llengua catalana. Un dels primers directors fou Carles Riba, traductor també d'alguns autors.
Avui en dia és una de les antologies sobre literatura grega i llatina més prestigioses del món, ni en castellà existeix una cosa similar, per molt que s'esforcés l'editorial Gredos.

La primera persona que me'n parlà fou la Mariàngela Vilallonga, la professora de Llatí. I el seu becari ens oferí a classe alguna versió dels poemes de Catul: "Pedicabo ego et irrumabo..."
Òbviament la primera traducció d'aquest autor eliminà les versions considerades immorals, així com altres, suposo que Ovidi també en devia rebre.

Tornant al tema de l'encapçalament: sols espero que ens animem tots a adquirir-ne algun volum, a part de fer molt de maco a les lleixes del menjador poden ajudar a il·lustrar-nos, a nosaltres i a la nostra família. Seria una pena que no ho féssim.

dimecres, 7 de gener del 2009

Capellans que arrosseguen

Aprofito un moment de distracció per deixar el batibull de l'estudi d'organitzacions internacionals i compartir un pensament.

Ahir, Dia de Reis (Epifania), després de regals, àpat familiar i visita a l'hospital vam anar a missa. La meva esposa i jo vam tornar després d'anys a l'església on ens vam casar. Es tracta d'una de les més emblemàtiques de la ciutat, i la capella on vam fer la cerimònia respira història per les quatre parets.
El mossèn que ens va casar, antic company d'estudis del tiet Pepe al Seminari, ja no és allà. Es va jubilar, o més ben dit, li van donar un destí molt més fàcil: una parròquia a uns deu quilòmetres de la ciutat on fa dues misses el cap de setmana i la catequesi el dissabte per la tarda.

Tot i això l'home no s'ha estat quiet: dijous per la tarda confessa a la capella d'un dels convents de la ciutat, i suposo que també hi diu la missa. Hi ha qui m'ha dit que proposà junt amb un altre sacerdot estar-se uns dies fixes a la setmana en alguna parròquia i passar confessió a qui s'hi acostés, però les "altes instàncies" (altes per l'alçada de mires que demostren) no ho van autoritzar.

Quan era el rector d'aquella parròquia emblemàtica (i ho fou durant més de vint anys) solia tenir l'església bastant plena, fos diumenge a migdia, vigília o diumenge al vespre. Les confirmacions eren massives, potser també perquè a la meva ciutat la gent de l'Obra enviava els fills amb ell. No li importava fer la missa per qui fos. Si demanaves confessió, encara que fos acabada la missa, t'atenia. Fins i tot un dia que un conegut va haver de sortir de la missa per un afer familiar de certa urgència, va esperar per donar-li la comunió.

Ahir érem a la mateixa capella on ens vam casar una dotzena mal comptada de persones. A l'hora de l'homilia l'oficiant mirava al buit. Els confessionaris, abans prop de la porta d'entrada, han estat arraconats en un lloc més discret. Joves d'altres barris que ajudaven a la missa ja no la freqüenten, ni tampoc famílies joves i la seva quitxalla (que per molt que molesti a carcamals és signe que l'Església és viva).
Sí, és cert que aquest capellà duu tres parròquies més (totes elles urbanes) més algun càrrec curial, però diferent gent que l'ha hagut de tractar no en diu precisament meravelles.


Ara moltes de les famílies que freqüentaven aquella parròquia van a la parroquieta rural de l'antic rector. Amb la gent del poble i algun passavolants (nosaltres de tant en tant) el temple s'omple bastant. Ah! i alguns d'aquells joves els trobem en una altra església urbana de la que ara parlo.

Aquesta l'hem descoberta de casats i té un capellà molt trempat, un dissabte cada mes fa missa per als nens que preparen la comunió i hi fa anar les famílies. Quan acaba l'ofici no se'n va a la sagristia, no hi corre: camina cap a la porta i un a un va saludant tothom que marxa. És un home molt proper, realment. Per això té el temple ple el cap de setmana i entre setmana no falta gent.

I un tercer que vam conèixer quan vivíem a la zona Nord: ja s'ha fet gran, però aconseguia mobilitzar tothom, fins i tot els poc amics d'acostar-se a l'església. Ja succeí en un dels seus destins anteriors: la gent protestà pel seu trasllat.


Són tres exemples de capellans, de sensibilitats diferents que arrosseguen, que enganxen, que connecten. Alguns haurien de preocupar-se menys d'afers de fora i mirar de ser més propers als que encara ens acostem.