dijous, 29 de març del 2012

Aquest bloc no fa vaga!



És hora de respirar profund, serrar les dents i, prenent força, continuar tirant cap endavant perquè no vindrà ningú a salvar-nos.

(Apunt personal: vaig ser elegit membre del comitè d'empresa i cap dels que en formem part deixarà d'acudir al treball, i som de 3 llistes diferents!)

dijous, 22 de març del 2012

In the pursuit of love, Nancy Mitford

A la caza del amor (In the pursuit of love), Nancy Mitford, 2005 (1ª ed. anglès 1945), Libros del asteroide. Ressenya aquí.

En trobar-lo a la biblioteca vaig pensar: "Té, una de les germanes Mitford, serà aquesta una de les feixistes de la família?". M'explicaré: segons el que tenia entés eren filles d'un lord anglès i una d'elles fou tan propera al feixisme que va acabar essent l'amant del líder feixista britànic, Oswald Mosley (antic membre destacat, per cert, del Labour Party). Amb la introducció ja veig les peculiartitats familiars: dues germanes filonazis, una comunista, una escriptora (aquesta) i alguna altra que continuà la saga com a lady anglesa.
Cinc de les germanes Mitford. Nancy és la segona a l'esquerra
El llibre té una bona part autobiogràfica: els germans Radlett viuen a la seva mansió al camp i no van a l'escola, sinó que se'ls educa a casa. Amb una mare absent i un pare colèric (l'autora comenta que portava gastades moltes dentadures postisses de tant serrar les dents, o que presumia d'exhibir al saló principal una pala de sapador amb la que s'havia carregat tres o quatre alemanys durant la Gran Guerra), els fills van creixent sense gaire contacte amb l'exterior. La seva infància transcorre a principis dels anys vint, i als convulsos anys trenta entra a l'edat adulta. Quan arribarà l'edat de merèixer els fills (i sobretot les noies) prendran camins dispars. 

El personatge central és Linda, el destí de la qual ens el descriu la cosina Fanny, la narradora de l'obra. Sense un criteri ben format entendrà per amor qualsevol cosa fins que el trobi finalment de forma poc convencional. 
Desfilen de fons els conflictes socials latents entre classe benestant i treballadors, el propi classisme anglès entre aristocràcia rural i nous-rics burgesos, la guerra civil espanyola (la ciutat de Perpinyà i els camps de refugiats són escenaris d'una part de la novel·la), i finalment la Segona Guerra Mundial.
Un llibre amè que amaga una reflexió sobre la classe social de la que procedia l'autora.

I una bona tria per part d'una editorial que publica llibres notables. Tinc pendent, per cert, ressenyar la Trilogia "Escrit a la paret" de Bánffy.

dimecres, 21 de març del 2012

Roncesvalles, 11-9-2006

No vaig poder dormir gaire bé aquella nit tot i el cansament del viatge en cotxe. No acabava d'aclucar l'ull: ara els quarts que tocaven a l'església de la col·legiata, ara els roncs d'un dels que dormia a les altres lliteres, ara el pensament d'estar a punt de començar, ara la nena inquieta (tenia poc més de 9 mesos)...
En un moment donat algú va encendre el llum fluorescent. La gent es va llevar i de seguida es va vestir per marxar. Nosaltres encara estàvem atuïts i gairebé sortírem els darrers. 
A fora encara era fosc i fresquejava. Mentre em posava un impermeable que m'abrigués meine Liebe pujava la nena al cotxe i buscava alguna cosa per donar-me mentre fes camí. Vaig carregar la motxilla i després d'acomiadar-me fins l'hora d'esmorzar vaig començar a caminar. 
No sabia com orientar-me. "Bé," vaig pensar, "ja aniré trobant gent". I vet aquí que de cop i volta em trobo un gran cartell anunciador del Camí de Santiago i unes fletxes grogues. Aquestes m'acompanyarien durant tota la ruta. 
Caminava sota els faigs, a l'esquerra de la carretera. Algun cop em va avançar, silenciosa, una bicicleta. A la meva dreta veia prats, on les vaques es desvetllaven i començaven a pasturar. Una boirina matinal s'aixecava. 
Sortint d'Auritzberri, una vista idíl·lica
Una horeta més tard esmorzava a Auritzberri, assegut a taula amb la meva família. El Camí havia començat, i no esperàvem arribar tant lluny. En sortir vaig enfilar el coll de Mezkiritz per passar a una altra vall.
Aquell primer dia de cmaí vam aprendre unes quantes coses:
que cal llevar-se aviat, 
que l'esmorzar es fa en ruta (i amb un bon cafè amb llet calentó),
que per norma general cada dia et trobaràs la mateixa gent -i per tant val més que obris la teva ment-, que cal dinar a destí (o sopar) i trobar ben aviat l'allotjament i un lloc on fer l'àpat i que el primer que es fa a l'alberg de pelegrins és "okupar" el jaç amb la motxilla i còrrer cap a la dutxa.

Lluny d'allà, aquell mateix dia, una persona que apreciava moria després de lluitar contra la malaltia. Vaig assabentar-me a la tornada.

dilluns, 12 de març del 2012

Pigmalió i Pandora






El que té de maco la mitologia és que intenta explicar caracterísitques humanes amb una història. Avui n'explicaré dues, dels grecs,  a veure si la memòria no em falla.


Pigmalió
Aquest era un escultor tant bo que va fer una escultura de dona tant perfecta que semblava de veritat. Els déus de l'Olimp, contents amb el seu treball i devoció, van recompensar-lo quan, en tornar a casa d'una celebració religiosa, l'estàtua va cobrar vida (moment que recull el quadre del cantó).


George Bernard Shaw, l'escriptor irlandès en llengua anglesa, va escriure una obra de teatre amb aquest títol. Duta al musical i després al cinema amb el títol "My fair lady", protagonitzada per Audrey Hepburn i Rex Harrison. 
A casa nostra l'escriptor Joan Oliver/Pere Quart va realitzar una adaptació força correcta al cas català. 

Pandora
Hi ha dues versions del mite. El principi és el mateix: Hefest (Vulcà en versió romana) crea una dona i les deesses li atorguen diferents dons. Baixa a la terra i es troba amb un jove anomenat Epimeteu -germà de Prometeu, el que havia robat el foc sagrat a Zeus- que se n'enamora i se l'enduu a casa.

Epimeteu tenia en un racó de casa una àmfora tancada i no volia dir a Pandora què havia al seu interior. I aquí és on les versions difereixen: per a uns eren els mals, per a altres eren dons per als homes.
El cas és que Pandora és tafanera i obre l'àmfora (caixa en les versions modernes) fent que s'escampin tots els mals per la terra, just arriba a tapar perquè no es perdi l'Esperança.


dissabte, 10 de març del 2012

Construir la nació

Un amic em passa un avís sobre la presentació d'un llibre a Girona. Aquesta no es farà en una llibreria o establiment obert al públic. Per què? Mirem el títol Historias ocultadas del nacionalismo catalán. 
Un títol polemitzant i provocatiu. I de fet se'n fan ressó una sèrie de mitjans de comunicació que no destaquen pel seu amor al nacionalisme català (ABC, el grup Intereconomia, La Razón...)

No he llegit el llibre, ni tan sols fullejat perquè no m'he posat a buscar-lo, però suposo quines són les tesis: mitjançant la casuística (l'explicació cas per cas) intenetar desmuntar el que des d'una òptica catalanista forma part de la Nació, els seus mites. 
Rebrien així els Mossos d'Esquadra, fundats per un filipista o botifler de la guerra de Successió anomenat Pere Anton de Veciana -orgullosa policia autòctona que tot i això reparteix tanta llenya com els enyorats grisos-; l'Onze de Setembre, on la versió oficial parla de defensa dels drets nacionals de Catalunya enfront el primer Borbó* mentre hi ha estudis (Albareda, Torras Ribé...) que parlen d'enfrontament civil i/o d'intent d'intervenció en la política de la Corona espanyola per tal de donar-li una orientació concreta; l'himne dels Segadors, basat en una cançó picant (personalment sempre he preferit el Cant de la Senyera); el Barça; l'excoronel Francesc Macià... Com veiem tota una sèrie d'elements que sovint se'ns presenten com a cabdals.


Això em dòna peu a parlar de nacions. Certament, com comentava un professor, la Nació es comença a construir al segle XIX, un cop el liberalisme s'imposa i apareixen els grans Estats-Nació. 
Hi ha les dues grans concepcions: la de les revolucions liberals de finals del XVIII (França i Nord-amèrica) on la suma de la lliure voluntat de cada individu acaba configurant un règim en el que s'aixopluguen, i la plantejada per Herder, la idea de Volksgeist, més etnicista (llengua, costums, dret consuetudinari). M'atreviria a proposar una tercera on la component religiosa entra en joc, seria el cas de la Rússia, on els no-ortodoxos serien malconsiderats (jueus, polonesos, calmucs...), Irlanda -amb la variant de la insularitat- o la mencionada Polònia -confrontada a la Prússia luterana i a la Rússia ortodoxa-.
D'altres busquen desmarcar-se d'un passat traumàtic. L'exemple de l'actual Àustria és significatiu: després d'haver col·laborat entusiàsticament en l'empresa del III Reich (Hitler, per cert, era un austríac apàtrida), durant la postguerra intentà fer un rentat de cara, recordant el ja llunyà passat habsbúrguic** amb pel·liculetes de Romy Schneider, valsets i marxes per Cap d'Any, els "resistents" a l'ocupació (pocs i valerosos)... 

Potser l'últim residu de la concepció d'Antic Règim era el vell (i estimat per mi) Imperi dels Habsburg. Dir-ne Àustria o Àustria-Hongria és reduir-ho a les regions germanòfones (i magiaròfones) que actualment formen estats a part i a unes ànsies de domini d'una nacionalitat sobre la resta. La cosa és més complexa i prefereixo fer referència a la dinastia que amb paciència i astúcia, va saber crear una unitat política entorn seu, un Vielvölkerstaat.


Com deia el nacionalisme sorgeix enfront la diferència i moltes vegades amb un afany uniformitzador (pensem també en un exemple no molt llunyà i no és França). I aquí constiueixen un element important en el discurs de construcció nacional els mites: descobriments i empreses col·lonitzadores, un credo propi (a Bohèmia van haver intents després de la I Guerra mundial de resucitar l'hussisme***), llengua (escindint o unificant)...


Per últim aclarir la meva posició: estimo el tall de terra on m'ha tocat viure, hi ha coses que no m'agrada que facin ni els d'aquí ni els de més enllà, de totes maneres tots som persones, iguals davant de Déu, i hem de recordar-ho.


______________________________________
La presentació del llibre del Dr. Javier Barraycoa Historias ocultadas del nacionalismo catalán (ed. Libroslibres) serà aquest diumenge 11 de març per la tarda a la seu del Patronat St. Pere Claver, de Girona.
_______________________________________
* Felip duc d'Anjou és el primer Borbó. Tot i que el cap d'Estat en exercici d'Espanya dugui el mateix cognom cal remarcar que la seva rebesàvia Isabel, dita la II, de qui no va tenir fills vius fou del seu marit -i cosí- Francesc d'Assis de Borbó i en el cas del seu fill Alfons hagué la intervenció d'un oficial d'enginyers valencià anomenat Enric Puigmoltó.
**És molt cínic comprovar com paral·lelament es manté la vella Habsburggesetz de 1919-20, que prohibeix l'entrada al territori d'aquells membres de la dinastia que no hagin renunciat a qualsevol dret d'ocupar la capçalera de l'Estat (encara que sigui per elecció popular com president de la República).
*** moviment considerat herètic generat a partir dels ensenyaments i prèdiques de Jan Hus a la Praga de finals s. XIV i principis del XV. Hus fou condemnat per heretge i cremat a Konstanz el 1409, poc després esclatà la revolta dels seus seguidors a Bohèmia que es perllongà durant anys i prengué caràcter antigermànic. Es considera un precedent del luteranisme.


dimarts, 6 de març del 2012

Efemèrides

29/2/2012. Res més adient que un dia que no es repetirà fins d'aquí 4 anys per recordar centenaris que potser passaran desapercebuts:
Càrrega de Sanç de Navarra ,
vitrall de la col·legiata de Roncesvalles/Orreaga
1212: batalla de las Navas de Tolosa. Les tropes aliades comandades per Sanç de Navarra, el Fort, Pere el Catòlic d'Aragó i Alfons VII de Castella derroten els almohades i conjuren de forma definitiva qualsevol intent de refer una unitat política dels musulmans a la Península Ibèrica. Una commemoració que ara és políticament incorrecta.