dimarts, 26 de maig del 2009

Haydn, el bicentenari discret

Un bicentenari sobre el que s'està passant bastant de puntetes és el de la mort de Franz Josef Haydn, prolífic compositor austríac que podríem considerar pare dels quartets de corda, estableix el canon de composició i de formació (2 violins, viola i violoncel), i el "padrí" de la simfonia (més d'un centenar en el seu catàleg).
Amb l'amic X. tenim sempre la discussió sobre ell i Mozart. Enlluernats per la figura del nen prodigi de Salzburg -al que ha ajudat en gran manera la pel·lícula Amadeus de Milos Forman- s'han celebrat el bicentenari de la mort (el 1991) i els 250 anys del naixement (el 2006).

La sort de Haydn fou trobar un aristòcrata protector, en aquest cas aristòcrates: els prínceps Estérhazy el mantingueren a les seves possessions, al voltant de l'actual frontera entre Àustria i Hongria, al capdavant d'una orquestra de consideració. La relació durà més de 30 anys. Això no impedí que fes alguns viatges, fruit dels quals són les simfonies de Paris, les de Londres i els oratoris, aquests degut a la impressió de sentir El Messies, de Händel.
Es veu que Haydn era de la broma i aprofitava per fer-ne alguna. Un exemple és la simfonia 94, la Sorpresa.

En una altra ocasió es comenta que els músics del príncep estaven descontents perquè les obligacions del càrrec els impedia estar amb les seves famílies. El kapellmeister va fer de representant sindical i ho presentà més o menys com aquí amb Barenboim:


Per descomptat que el patró entengué la indirecta i atorgà un temps de llicència als seus músics.

(Ara l'apunt personal: dilluns 10 de maig de 2004, Florència, esglèsia d'Orsanmichele, els Solisti fiorentini la interpreten i més de marxar apaguen una espelmeta que cadascú té al faristol fins que tot queda a les fosques...)

Us convido a que n'escolteu alguna peça. Valen la pena!

diumenge, 24 de maig del 2009

Generacions

En tres dies he tingut ocasió de veure l'esforç d'una generació: la visita a uns parents, gent de setanta anys, i d'altra la repesca d'un exercici de redacció originalment en alemany, que vaig fer quan millorava coneixements al Goethe de Barcelona, sobre la infància i joventut de la meva àvia.

Parlem d'una generació nascuda entre els vint i els trenta, els nostres avis, que visqueren els horrors de la guerra, la misèria de postguerra i tiraren endavant. Vaja si tiraren endavant! El meu avi va muntar una impremta a casa seva i vint anys després se la vendre (ara aquesta impremta és una de les empreses d'arts gràfiques més destacades de la província) a un dels treballadors. L'àvia, que va passar una infància dura allà a Llançà té bona part del mèrit. M'agradaria haver-ne sentit un elogi per part de l'avi.

I en S. i la seva dona Déu n'hi do com se n'han sortit! L'altre dia ens mostrava les naus que tenia muntades, a part de la planta transformadora que van fer construir al cantó de casa (ara, per qüestions urbanístiques no ho permetrien). Han treballat tota la seva vida, de fet encara la senyora d'en S. encara dóna un cop de mà a l'empresa familiar (ara ho porten els fills).
Aquesta generació va aixecar el país de la misèria, a costa de passar privacions, perquè els seus fills poguessin viure millor. I els néts, nosaltres. És bo de recordar-ho, potser perquè els hauríem d'imitar en l'esforç i no esperar que un tercer ens arregli la vida.

Ella

No ho ha tingut fàcil en la vida. De ben petita patí una infància dura, qui ho diria ara veient-la tant vital i optimista!

divendres, 22 de maig del 2009

Noves eleccions

Sí, ja teníem prou amb els escàndols esventats per la premsa i ara tornem a tenir campanya electoral, i a més amb alguns anuncis plens de mala llet. El que ens faltava. Milions d'euros esmerçats per les formacions polítiques que els seran reemborsats després -segons els resultats -a compte de la ciutadania.


I tot per a què? Per Europa, un nom amb els que s'omple tothom la boca, la panacea de tots els mals d'aquest racó de la penínsul·la i d'altres més. El reconeixement de Catalunya, els fons que ajudaran a treure altres regions del retràs endèmic, el model al que aspirar (serveis públics eficients? salaris alts? pressió fiscal? avortament lliure?)...

Un somni molt maco, però no hi crec. Deixeu-me ser, encara, euroescèptic.

dimecres, 6 de maig del 2009

El censor

Roma, fundada vers el 753 a.C. fou en els seus orígens un poble de pastors i agricultors establert al Palatí, un dels turonets situats a la vora del Tíber, al Laci. Regida per un sistema monàrquic i patriarcal progressivament va crèixer i diversificar la seva economia.
Òbviament el que deixà de ser un llogarret per esdevenir una ciutadeta no podia continuar essent regit per un rei-pagès, calia cert tipus d'organització i control i per això sorgeixen els primers magistrats. La República complementaria i regularia la forma d'ocupar els càrrecs públics i l'accés, el cursus honorum, que havia de seguir un ciutadà.


Un d'aquests era el censor. El censor s'encarregava del cens, és a dir del recompte de la població i la seva inclusió en tal o qual centúria (divisions socials) segons els béns que declarés el pater familias. D'aquí venen els conceptes padró, empadronament (el que declara el pater o pare) i patrimoni -el que pertany al pare-.
No és sols una qüestió fiscal, sinó també política: per una banda s'establia qui era digne d'entrar a la classe senatorial (la dirigent) i d'altra es variava la composició de l'electorat que participava en els comicis centuriats (consultes de caràcter vinculant en les que participava la població).

El càrrec de censor no estava inclòs dins el cursus honorum, la carrera pública que podien seguir els homes de famílies benestants (com era el cas de qüestor, edil, pretor, cònsol...), sinó que comportava un prestigi social previ per exercir-lo. És per això que trobem homes d'edat avançada i pertanyents a les famílies patrícies que un cop feta la carrera política són nomenats censors.
És aquí on entra l'altra funció destacada del censor: el determinar què era moralment acceptable i què no
: la censura.

Amb l'Imperi els magistrats de la República quedaren reduïts a mers funcionaris nomenats des del poder i ja no tenim notícies. Un moment o altre deuria desaparèixer la figura del censor com a encarregat del cens i de tasques fiscals.


La segona funció del censor, aquest exercici de la censura, però, ha anat perdurant al llarg dels segles i s'ha exercit des del poder.

El que subscriu ha de fer-vos partíceps d'una qüestió relacionada amb aquest tema: fa un temps algú va intentar que retirés un escrit al·legant que tercers es podien sentir ofesos. Ofesos de què? Vaig posar-me en contacte amb aquest pretès censor i vaig esbrinar que ni havia llegir aital text, sinó que basava la seva pretensió en el que li havien dit altres, vaja que l'havien entabanat.
Crec que si algú es molesta pot dir-ho educadament en l'espai de comentaris que hi ha habilitat al final de cada text i ja que alguns em coneixen en persona se'm poden adreçar directament sense necessitar a tercers.
Scripta manet