La freda... Després de l'àpat arriba el moment de la festa, d'estar distès. El ball dels nuvis fou a ritme del Kaiserwaltzer, el vals de l'Emperador. En acabat es posa música més festiva, més participativa (ja sabem, a la primera part van passosdobles i ritmes més clàssics, ideals per a gent gran).
En aquestes que una part dels convidats -no direm de quina part venien- s'aixeca i marxa "No és la nostra festa" va sentir un tiet, amb sorpresa.
Curiosament vaig coincidir un parell d'anys més tard amb aquestes persones a un altre casament i, ¡sorpresa! ballaren ritmes més frívols (com Paquito el chocolatero).
La calenta... Són quarts d'onze i tot s'acaba. Al voltant dels nuvis els convidats que hi queden (tots ben serens) es forma una rotllana... hi són el cosí Nel, el tiet Mingo, la tieta Cl., els pares, la germana del nuvi, el padrí I., en D. i la seva dona, l'engrescat O. i la seva futura, amics dels pares... Sona una cançó, (ben nostra) i tots la comencen a cantar.
Diumenge van venir uns amics a dinar a casa. Mentre passejàvem va sortir un comentari del nostre convidat: de la seva colla de joventut l'únic que ara encara practicava (com a creient) era ell. I com es això? Els meus amics s'anaven de marxa fins les tantes els dissabtes per la nit i al matí eren a missa amb els pares (Nota: parlem de famílies lligades a un corrent cristià determinat i estés pel país). Amb el temps s'adonen de la incongruència d'aquesta conducta. I ho deixen...
No deia que anar-se'n de marxa estigués malament, ni que els joves cristians hagin d'estar tancats a casa, ni de que ser cristià sigui incompatible amb passar-ho bé. Hi ha moltes maneres de passar-s'ho bé, sense necessitar 3 cubates o cerveses entre pit i espatlla, ni portar-se com bèsties en zel (Ostres, això és el que me deia el meu avi fa uns anys!) per pillar.
Tornant al tema: el problema és una bona manera de divertir-se, amb tothom. I per això cal control, tenir ben clar fins on has d'arribar. És, en certa manera, ser més madur que els companys que t'envolten. Un pes difícil de dur. Per això el ser jove i cristià té més Valor Afegit.
No, no és sobre el concepte de "memòria històrica" tant dut i amanit per uns i altres. Em refereixo més al passat de la persona. Un antic company va explicar-nos un dia que havia fet el seu arbre genealògic i que havia arribat a unes quantes conclusions, entre elles aquesta: els nostres avantpassats eren persones i tenien una posició, unes actituds, una forma de pensar... que nosaltres potser no compartim ni de bon tros. Però són els nostres antecessors i no es pot amagar, no pot reescriure's el passat i fer-lo venir bé per als nostres interessos, per molt que ens molesti.
Ich bin sehr zufrieden daran, dass endlich -nach vielen Jahren- ein Mensch in Ruhe mit seiner Vergangenheit sei. Es war schwer für ihm, aber diese Person ist stärker und mutiger als es dachte.
Aprofitant el fil de la música coral que vaig encetar fa uns dies i uns fragments penjats al youtube que he trobat, recupero un escrit del juliol de 2008 sobre un treball de Beethoven que durant la meva etapa com a cantaire vaig tenir oportunitat de fer, junt amb altres formacions de la ciutat (de vegades s'hi fan coses que valen la pena). La versió deu tenir uns vint anys: un jove pianista rus Evgueni Kissin amb la Wiener Philarmoniker dirigida per Claudio Abbado:
No sé perquè, però els últims dies m'estic recordant de la Chorphantasie o Fantasia coral, de Beethoven. Aquesta és una peça curiosa: està escrita per a piano, orquestra, solistes vocals i cor. I tots van intervenint en aquest ordre.
El motiu d'aquesta composició sembla que fou la interpretació en un mateix concert de dues obres monumentals del mateix Beethoven: el concert per a piano núm. 5, Emperador, i la Missa Solemnis. Això és una marató musical, i requereix un desplegament de mitjans que, d'alguna manera calia aprofitar. D'aquí el piano, el cor i els solistes vocals que acompanyen l'orquestra.
La durada de la partitura és d'uns 15 minuts com a molt, i de cares als nens pot ser instructiu perquè els diferents instruments es van afegint poc a poc. El tema, simple, ja és introduït pel piano després d'uns compassos introductoris de caràcter virtuosístic.
Passats uns minuts entra la flauta, mentre el piano repeteix els acords, després l'oboè. Seguidament un duet entre fagot i clarinet, el primer sorneguer i picat, el segon lligant dolçament les notes (Apunt: crec que és amb Beethoven que el clarinet queda incorporat definitvament a l'orquestra).
Les cordes solistes (2 violins, viola i violoncel) repeteixen el tema un altre cop per a continuació, amb uns cops d'arc ben donats donar pas a tota la corda, i l'orquestra en plenitud, amb aquella força tant beethoveniana.
Entrem ara en un diàleg apassionat entre el piano i la resta d'instruments, donant-se la rèplica l'un amb els altres.
Després d'un passatge el piano ens introdueix els solistes vocals (2 sopranos, 2 tenors, 1 contralt i 1 baix) que acompanyats suaument pel piano entonen el seu cant "Schmeichelnd hold und lieblich klingen unsers Lebens Harmonien...", primer les senyores i després els 2 tenors i l'Home (això, ja podeu suposar que és dialecte de coral , els homes són les veus greus) ...I a continuació el cor "grosses dass, ins Herz gedrungen,/ blüht dann neu und schön empor,/ hat ein Geist sich aufgeschwungen/ halt ihm stets ein Geisterchor...".
Ja fa 12 anys que la vam cantar al Teatre Municipal, i recordo amb quina força entrava jo...Un company em va comentar després del concert: "vinga, ara de solista". Quan tingueu quinze minutets dediqueu-los a escoltar-la, veureu similituds amb la Novena.
Durant 10 anys vaig estar cantant a un coral. No es tractava del cor de la parròquia, ni la tuna universitària, ni el de l'escola, no. Parlo d'una formació mixta (dones i homes adults) amb un repertori concret i una sèrie d'actuacions durant l'any. Vaig entrar-hi de casualitat:
-Noi, no vols cantar amb nosaltres? Necessitem veus masculines... - Vol dir? Jo amb prou feines vaig fer primer de solfeig fa anys i...
- Res, res, que ja se n'aprén ràpid i tu sembles llest. Mira,- em treuen partitures- això és de Bach, això Schumann, el Carmina Burana... Ah! I assagem els dijous i els dissabtes. Fins demà passat.
- Però si jo... - Benvingut a la coral!
He caricaturitzat bastant l'escena però s'hi assembla: no ho tenia previst. I van ser 10 anys.
Durant aquest temps passa de tot: conèixer gent, algun viatge, repertori nou (la Novena, Duke Ellington, Purcell...), treball en equip, decepcions, persones especials (meine Liebe hatte ich dort kennengelernt), les xefles anuals... Un balanç bastant positiu; el sacrifici d'almenys 4 hores setmanals compensava.
Per què vaig deixar-ho? Mmm, s'ajunten diversos motius. Un d'important era el tema laboral, calia prioritzar-lo. Un de més dur és constatar que no tens aquella ilusió per anar a assaig, que et fa mandra. Després hi ha el tema personal: el rumb de la meva vida s'anava distanciant del compromís setmanal. No negaré tampoc que la persona que dirigia em decebé (en l'aspecte artístic i el personal).
Llavors vé el moment de desar les partitures, tancar la carpeta i acomiadar-te dels qui han estat els teus companys.
No he intentat tornar a cantar en cap altra formació, es va tancar una etapa. Fou curiós que vaig començar i acabar la meva trajectòria amb la mateixa peça, un fragment del Magnificat de J.S.Bach.
Diumenge vinent celebrem el 30è aniversari del Cor amb el concert de costum (tradicional a partir de quan?) de Tots Sants. Hi serem per retrobar-nos amb els amics d'aquell temps, alguns dels quals encara hi continuen i d'altres també ho van deixar.
Per cert la peça de la que he parlat era aquesta fuga: Sicut locutus est
Dimarts, tornant de fer una gestió per temes tributaris vaig passar davant una llibreria... La temptació era massa forta pel temps que duc sense trepitjar-ne cap i... Vaig entrar-hi. Poc més de cinc minuts i prou. Què hi veig?
Encara no s'han traduït més obres de la Nobel d'aquest any, Herta Müller, que les 2 publicades en el seu moment per Siruela (editorial que fundà el fill culte de la duquessa d'Alba; sí heu llegit bé: fill culte). Si n'hi ha alguna més -parlo de traduccions- ho desconec.
L'edició del 50è aniversari d'Astérix i Obèlix. La fullejo i em decep. Tenen raó els que afirmen que des de la mort de Renè Goscinny els guions són fluixos. Amb prou feines salvaríem 2 o 3 aventures dels gals.
Trobo un llibre curiós El Montespan (Le Montespan) de Jean Teulé. Recordava que la marquesa de Montespan fou una de les amants de Lluís XIV... Mires la contraportada i resulta que és la història del marit, que no acceptà la condició de cornut, per molt que fos el Rei qui s'entenia amb la dona i que d'això se'n podria haver aprofitat (un bon càrrec, més rendes...) . I una forma de mostrar-ho fou vestir de dol i ornar la carrossa amb banyes. Fullejo ràpid i trobo un capítol còmic i un pèl picant, somrius imaginant l'escena. Finalment tanques el llibre: per passar l'estona, sols valdrà per això.
Fa poc més d'un any va prendre possessió de la diócesi de Girona l'actual bisbe, Francesc Pardo. L'estil d'aquest és bastant diferent del practicat pels seus antecessors (un capellà ja ancià parlava murriament de l'anterior bisbe com una persona que "era de Barcelona")
Tornant a Mn. Pardo: no ha parat quiet durant aquest any. Si un repassa l'agenda pensarà que aquest home era el cul d'en Jaumet (i perdoneu l'expressió). Potser aquest era el seu primer objectiu: que la gent de la diócesi el conegués. Visites a escoles (la meva nena m'ho digué: Ha vingut un mossèn), presència a actes populars (el Pelegrí de Tossa, la processó de Divendres Sant a Girona), presentar-se de sobte a celebrar la missa en algunes parròquies, visites a confraries, el pregó de Setmana Santa... Tot per a que la gent sàpiga qui és.
Un segon aspecte que destaco és la proximitat amb el conjunt dels fidels. Tots amb els que parlem, de sensibilitats diferents, ho subratllen. Trobar-se'l travessant el carrer de camí cap a casa era senzillament inconcebible abans, el bisbe te'l trobaves a la catedral, a alguna festa d'importància.
El sortir a presidir la processó del Divendres Sant a Girona va ser una declaració de principis! El fet religiós és present a la societat. Ja podien estripar-se els vestits els pressumptes guardians de la puresa com l'ex-capellà Madrenys o altres parlar de deixar la creu processional del s. XV al Museu de la Catedral... Va sortir, i vestit com pertocava litúrgicament.
La meva sensació d'aquest primer any d'episcopat és que Mn. Pardo vol conèixer "la tropa", saber amb quins efectius compta i qui és mereixedor de confiança. Ser algú proper és una forma de mostrar a la gent que l'Església té un rostre humà.
Els nomenaments del mes de juny no poden valorar-se en el sentit de en qui té la confiança o no. Hi han preveres d'edat avançada o malalts que han de retirar-se, i hi han uns (pocs) sacerdots joves que han d'assumir responsabilitats.
Una última nota: els xavals del Germinans (aquella plana web de la que les cúries episcopals no en volen parlar però que la llegeixen d'amagat) subratllaven fa uns mesos el silenci del Fòrum Alsina i ho presentaven com un triomf. Dissenteixo. Es tracta, per continuar emprant termes militars, d'un replegament a les casernes d'hivern. Un esperar i veure. Poden fer-se grans els membres, però ni de bon tros deuen estar quiets, ni callats.
(Addenda del 29/X/2009: sorprenent veure a l'ofici solemne de Sant Narcís un dels preveres de l'esmentat Fòrum caracteritzat per una litúrgia curiosa a la seva parròquia, per emprar un terme correcte; sí, se'ns fa gran l'home).
També suposo que aquesta serà l'actitud per un temps més dels fidels diocesans: esperar i veure. Els gironins són (som) més tancats del que sembla, encara.
No pretenc ser un gran intel·lectual ni un creador d'opinió... Sols vull donar el meu punt de vista sobre aspectes i coses amb les que ens trobem dia a dia. També vull compartir amb vosaltres, amables lectors d'aquests gargots mediocres, els meus pensaments, però no hem d'oblidar aquests petits plaers que alegren la grisor dels nostres dies: un bon llibre, aquella cançó que tant us agrada, o fins i tot el bon gust d'una tassa de te presa en una freda però asolellada tarda d'hivern.
Si preferiu comentar-me res en privat podeu escriure a lhometranquil@gmail.com
