divendres, 30 de desembre de 2011

Canapès Duran

Un aperitiu adient per aquestes festes, amb un gust que barreja dolç i salat. El sr. Duran, que va treure la recepta de les mantegueries de Barcelona, me l'ha passada i em recorda que encara la prepara com a entrant en alguns àpats familiars.

Ingredients
- llesques de pa de motlle
- mantega o margarina
- foie d'ànec o d'oca
- salmó fumat llescat
-ou filat (per saber què és mireu aquí)


 Preparació
Untem les llesques de pa amb la margarina. Seguidament hi posarem al damunt una capa de foie.
Cobrim tot amb ou filat, sense escatimar ja que té un gust dolç. Per acabar tallem les llesques de salmó fumat a mida de les de pa i les apliquem sobre les capes d'ou filat, foie i margarina.
Podem fer una filigrana amb una mica de mantega i una mànega de pastisseria.

Bon appètit!

diumenge, 25 de desembre de 2011

I pel dia d'avui...




BON NADAL
FELIZ NAVIDAD
JOYEUX NOËL
BUON NATALE
KÉLLEMÉS KARÁCSONYT
GOD JUL
MERRY CHRISTMAS
FRÖHLICHE WEIHNACHTEN

diumenge, 18 de desembre de 2011

Fantasmes del passat

De vegades trobar-se algú conegut pel carrer pot comportar rememorar episodis de la teva vida que ja creies enterrats. Aclarim que no es tracta de fets greus, com un assassinat fortuit el dia de la teva graduació o coses d'aquestes que són temes per pel·lícules de post-adol·lescents perseguits per un personatge misteriós.
Són gent que, senzillament,  no volies tornar a veure.


Analitzem alguns temes.

La teva joventut 
Ara que ets un/a respectable pare/mare de família no fa gràcia que sàpiguen segons què del teu aspecte físic, activitats lúdiques i relacions socials d'aquella etapa


Així en el cas de l'home podria passar:
- Ostres! Quant de temps! -Et diu un pel carrer que no veies des dels anys de carrera
- Hola... Hola B. Com va tot?
- Bé, i tu què? És la teva dona? Tu no ets la Paqui, oi? Aquella sí que era una verra. No entenc el mal gust que tenies, tio.(...) Eh, nena, ¿t'ha explicat aquell dia que vam anar de marxa per Lloret i va agafar-ne una de tan grossa que semblava la Fontana di Trevi?
Després ve el moment de respondre preguntes incòmodes i sortir-se'n.
- I tu anaves de marxa amb aquest? (...) No m'havies parlat d'aquesta tal Paqui, què volia dir que era una verra?. (...) Però si ara amb prou feines costa que et prenguis una cervesa...

En el cas de les noies:
-Guaita-la! Com estàs! I pensar que a l'escola et déiem IBM (immensa bola de manteca) Quin tiparro, ara! (...) Recordes quan anàvem a veure els nois quan entrenaven a futbol? L'altre dia vaig veure en Sergi, aquell que t'agradava i està com una foca!!
- Ah, així que estaves grassoneta... I ara entenc perquè t'agrada tant el futbol... - respon l'acompanyant.

Els professors
- Ostres recordo quan feies la carrera que deies com n'era de fill de p. el professor d'Economia aplicada. Recordes aquell dia que li vas reventar les rodes del cotxe? - i llavors l'interlocutor es dirigeix al teu acompanyant- I vostè qui és?
- El seu professor d'Economia aplicada.- respon l'altre. 


Calen paraules? I si a més treballes al mateix departament de la universitat ja pots anar preparant les maletes.


Ideologia política
- Els mítings que muntaves a la facultat per denunciar l'opressió capitalista i a favor del socialisme! 
- Carinyo!- et crida de lluny la dona.- El papa diu que t'afanyis, que hi ha reunió de consell d'administració a la fàbrica i faltes tu com a gerent...


Alguns d'això en diuen "evolució ideològica".


Veleitats artístiques o literàries ja passades
- Mira, mira. Encara conservo una còpia d'aquells poemes que escrivies els estius. Eres una noia tan esllanguida, tot el dia amb aquells vestits foscos...
I l'al·ludida es ruboritza en recordar les cursilades que encara algú conserva. Malviatge no haver-les cremades!


I així podríem continuar, i segurament podríem afegir més situacions que coneixem o hem experimentat. Fantasmes que et fan passar una mala estona però que alhora formen part de la teva història personal.




divendres, 9 de desembre de 2011

Sols una cançó...

L'altre dia, que vam ser a Llagostera, una noieta que estudia 2n de Batxillerat estava esgarrapant de la seva guitarra notes d'aquesta cançó.


Família

Família perfecta no n'hi ha cap. Qui més qui menys té les seves coses. N'hi ha en les que entre els germans no es parlen, o entre cunyats. D'altres vegades s'evita el tracte entre pares i fills adults, o cosins.

divendres, 25 de novembre de 2011

Émigrés

Avui una mica d'història de França...

Els émigrés (emigrats) eren, durant la Revolució Francesa, aquells que descontents pel rumb que prenien els aconteixements al país prenien voluntàriament el camí cap a un exili que creien seria temporal. S'instal·laven en contrades properes a França i molts, des d'allà, conspiraven sense èxit per fer caure els successius governs revolucionaris. 

dimecres, 23 de novembre de 2011

Cartes velles


En un racó del despatx tinc desats els meus escrits: quatre o cinc diaris, un esbós de novel·la (sí, de jovenet tenia ínfules de literat), unes fotos de quan es feien amb carret... I un bon feix de cartes.

dimecres, 16 de novembre de 2011

dijous, 10 de novembre de 2011

Non nobis domine (no a nosaltres, Senyor)



Dedicat a un sastre amant de les llatinades que corre pel Nou Món.

"Non nobis Domine, sed nomini tuo da gloriam"
No a nosaltres Senyor, sinó a glòria del teu Nom (traducció matussera)

I si treu escó PxC?


La hipòtesi no és cap bestiesa: recordem que durant l'escrutini de les eleccions al Parlament de Catalunya l còmput li donava en algun moment algun escó a la Plataforma de Josep Anglada. Realment hagués estat xocant, però al cap i a la fi, no és també una representació d'una part dels ciutadans del país?
En sí segurament l'objectiu de l'Anglada en presentar-se era aprofitar per ensenyar la poteta i sondejar com li podia anar a les eleccions següents, a les locals del maig de 2011, i per introduir-se a les poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona. El resultat fou de 75.000 vots a tot Catalunya (2,42% dels vàlids) que a les municipals quedaria en 65.900 allà on es van formar llistes.

Ben mirat Plataforma per Catalunya té un missatge bàsic i un protagonisme excessiu del seu president, l'Anglada, però ha sabut fer de catalitzador d'un malestar latent a part de la població. Tot i això la fórmula li ha sortit bé sols aquí: els intents d'expansió de la marca a la resta de l'Estat no han reeixit.

Ara toca noves eleccions, a les Corts espanyoles. I el que subscriu, l'Home Tranquil, no descarta la sorpresa: baixa participació, expressió del descontentament de l'electorat votant "antisistema", nul·la competència dins el seu mateix espectre polític (no hi ha llistes falangistes, ni de DN, MSR, AES...), recepció de vots decebuts tant de dreta com d'esquerra (en aquest punt hauriem de recordar els orígens socialistes de molts dels líders feixistes del període d'entreguerres, com Mussolini)... 
Trobo que hi ha números per a que ho tregui, això sí, sols a la província de Barcelona, que envia 31 diputats, allà va aplegar uns 57.500 vots el novembre de l'any passat i uns 52.800 a les locals. Si ho aconsegueix serà una sorpresa desagradable per a l'establishment i molts que no ho són.  La cara d'algun progressista de pa sucat amb llet la nit electoral seria boníssima.


Personalment no hi tinc simpatia -aquell senyor és un histrió que sols repeteix el leitmotiv antiinmigració-, però també penso que per reforçar un cos malalt cal una bona febrada de tant en tant. 
I per últim una recomanació de lectura: Ultracatalunya, de Xavier Casals, La esfera de los libros, 2006; pp,375-441, dedicats als primers anys de la formació de la que parlo avui.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Nens grans

L'altre dia al matí la vaig veure, a quarts de nou. Anava al costat d'una dona amb el cap cobert per un mocador; sens dubte l'acompanyant era d'origen nord-africà. Ella no devia ser més gran de vint-i-cinc anys, duia una motxilla a l'esquena, el cabell fosc recollit amb una cua i una mirada càndida, confiada en la dona. En creuar-nos al semàfor vaig dirigir-hi una ràpida mirada que m'ho confirmés: sí, era una nena gran.
Prefereixo dir-ne "nens grans" a disminuïts, persones amb síndrome de Down, mongòlics o subnormals (aquests apel·latius força en desús de fa temps i a més de caràcter despectiu). No recordo haver-ne vist cap de més gran de 40 anys i per aquest motiu, així com el raonament tant simple que tenen, prefereixo l'apel·latiu nens. Són nens també perquè raonen d'una manera simple, perquè et diuen les coses tal com les senten, perquè conserven aquella innocència que nosaltres un dia també teníem.


A la feina també tenim un d'aquests. Ens l'estimem, però també la sap llarga, com els nens entremaliats.


També cal reconèixer el valor dels seus pares: no és gens fàcil tenir un fill disminuït psíquicament. Ningú ho voldria.  I amb els mitjans de detecció prenatal que hi ha avui és fàcil per alguns animar la interrupció de la gestació. Una manera de dir eugenèsia (la millora de la raça). 
No és fàcil, doncs, repeteixo. Però tenir contacte amb aquests nens, ser al seu cantó, ens recorda que som humans, i que la capacitat d'estimar, de tenir cura del més dèbil, ens posa un graó més amunt que les bèsties.


El cantautor asturià Victor Manuel té una cançó preciosa. avui la poso de cloenda, gaudiu-ne:



dimecres, 19 d’octubre de 2011

Ricetta siciliana

Vendetta fredda
Gli ingredienti sono sempre caldi, caldissimi!


Prima lasciarli riposare qualche tempo: per sicurezza prendete una libbra de pazienza per ogni giorno di dolor.


Una volta sarano freddi aggiungette latte agria -latte che non é bona, ch'é mala ossia mala latte-. Non dimenticare la mescolanza con la pazienza appropiata e gli primi ingredienti.


Non é bisogno cuocere. Niente! Il calor dannegerebbe la vendetta. Se non può prendere dall' momento, riservatela al vostro ospite in frigorifero


Servitela a tavola, con un sorriso. É anche meglio con un pó di ghiaccio. Sempre fredda!

dilluns, 17 d’octubre de 2011

In albis

Expressió llatina que significa "en blanc". Em confesso incapaç en les últimes setmanes d'enllaçar frases prou seguides i coherents com per articular un text llegible. I mira que sortien temes: les pròpies contradiccions humanes, una melodia de Beethoven, la lectura d'un llibre de Kershaw... Però no ha hagut aquesta sort.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Flam d'esberginies

Avui una recepta, que fa temps que no poso res sobre gastronomia. L'extrec del llibre Receptes per estimar, d'Enriqueta Mercadé i Josefa Contijoch, que ens van regalar al nostre comiat de solters (molt formalet, cal dir). 
L'he provada unes quantes vegades perquè tenia un bon excedent d'esbergínies a l'hort i m'ha sortit força bé.

Ingredients:
2 esbergínies* grosses (o 5 de mitjanes, que la producció és ecològica)
4 ous
200 ml de crema de llet
sal i pebre

Escalivar les esbergínies* i pelar-les. Posar-les en un got per batedora junt amb els ous, la llet, sal i pebre. Triturar-ho tot amb la batedora i, si convé, rectificar-ho de sal.
Preparar un motlle de mida rectangular i abocar-hi la barreja. Posar al bany maria al forn. Sabrem que està acabat si hi introduïm un ganivet i surt net. Deixar refredar-ho una miqueta i desmotllar.
No és del meu hort, vull aclarir-ho.

Es pot acompanyar d'una salsa de pebrots feta amb 2-3 pebrots escalivats i pelats, 200 ml llet i sal. 

P.S. No poso fotografies del flam perquè ràpidament ens el cruspim.

*esbergínia: mot dialectal per referir-se a l'albergínia. L'home tranquil reivindica la parla del seu lloc!

divendres, 23 de setembre de 2011

Hoffnungskinder

Uns amics ens han comunicat que tindran un fill. No és el primer, ni el segon...És el quart.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Groucho i jo

Un altre dels llibres d'aquest estiu ha estat les memòries de Julius Henry Marx: Groucho i jo. Una lectura lleugera que ha servit per a les esperes burocràtiques, mèdiques, nits en vetlla o migdiades frustrades.

És obvi que el gènere dels escrits autobiogràfics tendeix a deformar la realitat, edulcorant afers desagradables, passant de puntetes per altres o bé justificant a posteriori accions i decisions preses en el seu moment. El sr. Marx ho fa sobradament i amb el seu humor característic: descriu el seu pare com el pitjor sastre del món "si et creuaves amb un senyor que duia una americana amb l'espatlla més alta que l'altra veies una víctima dels crims del pare amb l'agulla".
Impulsats per la seva mare van acabar desenvolupant diferents facetes artístiques (recordem el virtuosisme al piano i a l'arpa de Chico i Harpo) en companyies que a principis del segle XX actuaven arreu dels joves Estats Units. Els primers capítols del llibre descriuen precisament els intents de Julius (Groucho) de triomfar en solitari fins que la seva combativa mare en va fer un paquet de cinc (el cinquè germà era Gummo, Milton, que no va actuar al cinema). Groucho posteriorment continuà la seva popularitat com a presentador d'un programa de ràdio i, posteriorment, televisió.


Els europeus ens hem quedat amb les imatges de les pel·lícules que va protagonitzar amb els seus germans Chico (Leonard), Harpo (Arthuri Zeppo (Herbert, aquest últim en menys); però aquesta gent va començar com a actors de varietats. 
L'anècdota que he trobat més sucosa té precisament a Groucho, a Gummo i a Zeppo com a protagonistes. 
Permeteu que us l'expliqui: tota la família vivia a Chicago; Groucho i Gummo havien conegut dues noies, companyes de pis, que vivien a la zona nord de la ciutat. 
Per tal de quedar amb elles els calia fer un llarg trajecte en transport públic i arribar al seu habitatge. Groucho i Gummo van ajuntar els estalvis que tenien per tal de comprar un cotxe que els estalviés el trajecte i de pas els facilités progressar adequadament amb les senyoretes. Van trobar un vehicle de segona mà i bastant atrotinat que, tot i així, va fer l'efecte desitjat: impressionar les noies.
Un vespre que els dos germans es prometien a sí mateixos que aquella nit era la del coup de grâce (ja ens entenem) el cotxe no s'engegava. Desesperats van cridar Zeppo, que els va demanar que obrissin el motor (el què? van respondre); després d'una ullada el seu dictamen fou que calia una reparació de 2 dies i el seu consell era que si tant important era la cita correguessin a la parada del tramvia. Un cop perduts de vista els seus germans Zeppo va treure de la butxaca una petita peça, va obrir el motor, la va introduir al seu lloc i a continuació es va endur el cotxe perquè havia quedat amb la seva xicota.
Groucho continua: cada vegada que Zeppo tenia cita (5 dies a la setmana) el cotxe s'espatllava, però teníem unes factures de benzina... Finalment ell es va quedar el vehicle i les dues belleses del nord de la ciutat es van quedar amb dos nois afortunats que posseïen sengles motos Harley-Davidson.


És un llibre lleuger i en ser autobiogràfic passa de puntetes sobre temes personals: els matrimonis de l'autor, una petita menció als fills, els últims anys dels seus pares, la relació entre els germans després dels èxits cinematogràfics, definicions polítiques i socials serioses (òbviament és un llibre pretesament còmic). Et quedes amb la impressió que el senyor Marx es preocupava, un cop aconseguit el triomf, de qüestions com els diners, els esports de les classes altes i poc més. Ah! I la mania de posar a tothom el cognom Delaney per no dir el de veritat!


Per cert, en un dels capítols es troba la cèlebre frase:
"No formaré part d'un club que m'accepti com a membre"


Marx, Groucho: Groucho y yo; Tusquets, Madrid, 2011 (14a edició), 300 pgs.

dijous, 8 de setembre de 2011

Cicle del Pallars

Aquest últim mes he estat llegint la trilogia que l'escriptora Maria Barbal va dedicar al seu Pallars natal: Pedra de tartera, Mels i metzines, i Càmfora. 
Pedra de tartera ja la coneixia: el passat mes d'abril ens vam permetre el luxe la meva senyora i jo, d'anar al teatre un dissabte i l'obra era la dramatització del llibre, força ben aconseguida.


En aquests tres relats Barbal ens retrata un món rural, de muntanya, on era difícil la supervivència per a la gran majoria, i l'evolució que ha sofert durant el segle XX. 
Un món que fins fa dues generacions escasses era ben viu. Lluny de la idíl·lica visió que ens donaven els escriptors de la Renaixença vuitcentista (quant mal han fet aquelles idealitzacions!) els fills eren un parell de braços més per ajudar al camp i alhora una boca més per alimentar, mitja dotzena de vaques una fortuna i si algú tenia ofici (paleta, fuster, ferrer...) volia dir que no era de merèixer per a les noies.
Els dos primers títols, Pedra de tartera i Mels i metzines, tenen una cronologia força clara que transcorre dels primers anys del segle cap al temps de la República, després ve la cesura de la Guerra Civil i, ves per on, els personatges sempre estan al bàndol derrotat. 
L'un és víctima de la repressió: li afusellen el marit, és internada amb les filles en un camp de presoners, pateix la marginació social de la postguerra... 
L'altre és home, soldat, i fuig cap a la frontera per ser tot seguit tancat a Argelers, punt de benvinguda de la França republicana als vençuts. D'allà sortirà per treballar a la capital i amb el temps prosperar. 


M'impactà sobretot Càmfora, situat a l'entorn dels anys seixanta. Amb la veu dels diferents personatges l'autora teixeix la història d'una família benestant d'un poblet del Pallars, amunt de Sort, que fa un viatge d'anada i de tornada a Barcelona buscant fortuna amb resultats dispars. 
El xoc entre el món tradicional de la muntanya i el nou urbà motiven les accions, moltes d'elles desconcertants, de les persones: el vell, l'hereu i la seva dona, la germana i el cunyat -enfrontats per temes de dot al vell-, els veïns, els patrons, la gent de mala vida.


Al cantó dels diferents arguments i descripcions de la vida rural uns usos de la llengua que a baix a la plana xoquen: camins per parlar de vegades (Si la Rosa s'havia trobat amb jo un bon ramat de camins...), padrins (avis),  ús del pronom jo enlloc de mi (va enraonar de jo, només un instant) , berena (àpat al treball preparat abans a casa), truitada... i tants altres que se m'obliden. 
En resum una bona ocasió per fer una visita literària a un dels racons més oblidats d'aquest país.


Barbal, Maria: Pedra de tartera. Mel i metzines. Càmfora. Columna, Barcelona, 2011, 580 pgs.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Un rètol curiòs

Ahir al vespre passava amb el cotxe per una població de la comarca, quan,  parat davant un semàfor, vaig desviar la vista a una banda del carrer i vaig veure-hi un local comercial.
No tenia llums encesos i, per tant, semblava tancat, com altres del nostre país. Tot i així conservava la marquesina del negoci que hi devia haver hagut. El vidre de l'aparador estava cobert de paper, pel que semblava que encara es feia alguna cosa a l'interior.

El més curiós era un rètol fixat al mateix aparador:
"Tancament per trasllat online" 
i a continuació l'adreça web del negoci.

Certament ho trobo, i no crec que sigui l'únic, força xocant: un establiment es trasllada físicament per raons diverses (canvi a local de propietat; cost de l'arrendament; resolució del contracte de lloguer per una de les parts...) o tanca (per jubilació, defunció del propietari del negoci o simplement per inviabilitat econòmica, com uns quants ara) però això de trasllat online és la primera volta que en sento parlar.
Sona a "No podem pagar els costos de tenir local obert i ens surt molt més a compte tenir l'estoc emmagatzemat i vendre'l via internet"
En aquest cas queda més elegant un "Ens trobareu a (adreça web)" o "Vendes on-line a (adreça web)"
Suposo que un gurú de la comunicació ho diria amb més estil o no hi dedicaria ni un minut a parlar-ne. Esperem que aquell negoci, si és d'aquells que creen valor afegit, pugui sobreviure on sigui.

dimecres, 31 d’agost de 2011

El naixement segons Guerau de Liost

Un dels poetes catalans més destacats de la primera meitat del s. XX és Jaume Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost. Amic de Josep Carner i implicat en el Noucentisme català a nivell literari i polític la seva mort a una edat encara prematura ha difuminat la seva figura. De la seva pseudobiografia poètica, Somnis, extrec alguns fragments del Somni I, De com Guerau de Liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles:

"Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat.
Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles
m'irriten amb llur frec constant les dues celles.
(...)A voltes sento encara l'esforç del parteratge
i em reblaneixo com un diminut formatge
sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
Encara és més feixuga la meva tasca.
De la ferum innoble de llet em ve una basca.
(...)Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
si m'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
Quan ma petita testa en el coixí descansa,
encara experimento una altra esgarrifança:
la freda coïssor del no tenir cabells.
(...) I encara veig al lluny
la vida que m'espera. Fatídica s'esmuny
com una torbonada . M'esperen tres caigudes
del llit, i les etapes -en part esdevingudes-
de quatre dides i tres interinitats,
i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
i els letovaris fets amb una gran cassola,
i les untures i els emplastres al carpó
i en el ventrell alguna tela de moltó
i el bavejar constant i les eternes sopes
i aquell sentir-me: -Guerauet, mira que topes!-
i aquell escarpidor de banya i els petits
peücs com irrisòries sabates i els confits
dosificats amb una monòtona prudència
i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
els rastres fisonòmics i aquell sangfoniment,
a causa d'algun àpat quan és la mare absent.
Suportaré els endèmics elogis d'escaleta
deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,
"hereu de casa" i altres motius sentimentals.
Només -ai!- de pensar-hi, em venen tots els mals
no relatats encara... (...)"

dijous, 18 d’agost de 2011

La ressaca

Ja fa 2 dies que els joves catòlics que van estar-se a Girona durant el seu camí a la JMJ de Madrid van marxar de la ciutat. Just avui, 17 d'agost,  marxa la "delegació oficial" de la diòcesi amb unes 160 persones. Sumem-hi els que hi acudiran enquadrats en altres grups o per lliure i podem arribar a dos centenars.

dijous, 11 d’agost de 2011

A punt per la JMJ a Girona?

Demà (o millor dit avui 11 d'agost) es produirà l'arribada massiva a Girona d'unes 6.200 persones provinents de diferents diócesis catòliques europees en la seva ruta cap a la Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc la setmana vinent a Madrid. Les altres diócesis catalanes també rebran viatgers, en total cap a 40.000 a Catalunya.
De fa més d'un any la delegació de jovent del Bisbat de Girona es començà a moure: sol·licitud de voluntaris, la Creu de la JMJ el juny de 2010 (l'enllaç a l'escrit es troba al marge dret d'aquest bloc), constitució d'un comitè organitzador, reunions amb els voluntaris, definició de tasques, horaris, trucades a parròquies, comunitats religioses, moviments...
Els pelegrins s'alltojaran majoritàriament en grans espais: pavellons, col·legis...; un 10% aproximat amb famílies de la ciutat. Al matí després d'esmorzar es faran les pregàries a les parròquies i després les visites als voltants, a la tarda també, junt amb la ruta espiritual per diverses comunitats de la ciutat; dissabte a Barcelona, visita a Sagrada Família i concert al Fòrum; i dilluns a les 9'00 en ruta cap al centre de la Penínsul·la.

No hi ha dubte que hi ha una feinada immensa dels responsables diocesans, amb el seu temps i desgast intern (avui es parlava de baixes d'última hora que deixen buits difícils de cobrir a aquesta alçada). Passo ara a formular algunes qüestions:
- estan preparades les parròquies per acollir les pregaries matinals? O, segons quina, hauria de dir disposades?  
- haurà ràpida capacitat de reacció de voluntaris i organització davant imprevistos?
- la ciutat de Girona participarà, més enllà del cercle de creients compromesos (molts d'ells voluntaris) en l'esdeveniment?
- Veurem si joves i no tant joves que no volen saber res de la Fe s'hi acosten? Seran (serem) capaços els cristians de comunicar el nostre missatge? Al cap em ve el cas d'una noieta filla de pares separats que volia saber alguna cosa de la JMJ. Qui sap?

Sigui com sigui, molts ànims als voluntaris i famílies d'acollida dels pelegrins cap a la JMJ!!!

Foto de família dels voluntaris gironins, 10 d'agost de 2011. Font: Bisbat de Girona.

dimarts, 9 d’agost de 2011

Pura-sangs

Em semblava que la cosa estava superada (als anys 80 havia vist pintades amb la llegenda "Nyegos fora!" i altres bestieses), però fa unes setmanes algú, en una conversa feia menyspreu dels qui no duen cognoms "catalans". Similars actituts eren les que s'atribueixen al fundador del PNB, Sabino Arana Goiti, al que una llegenda atribueix que no va voler-se casar amb una senyoreta de la qual estava enamorat perquè descobrí que dels seus ancestres alguns no provenien de terres basco-navarreses. 
Tenint en compte que els cognoms solen referir-se a un home i que l'únic 100% segur és que ens ha parit una dona... Quin tant per cent de sang correspon biológicament als que considerem els nostres ancestres? Som realment pura-sangs?

dissabte, 23 de juliol de 2011

Ara que s'acosta la JMJ

Una mica d'humor tampoc va malament. Gaudim-ne.

Manual del bon "trepa"

Ser un trepa és tot un art i segur que tots coneixem algun artista... O no volem reconeixer la pròpia mestria. Vegem-ne algunes actituds:


1.- Pilotegi el seu cap, raspalli-li les sabates amb la llengua si cal, posi-li una catifa vermella tant bon punt el cap posi els peus a la feina.


2.- Faci's el trobadís: a la feina i fora. Per a això últim cal una tasca prèvia de documentació: restaurants favorits, llocs que freqüenta, zones on sol estiuejar, quins gustos i aficions té el cap i fer-se'n expert.


3.- Ofereixi-li el millor que tingui, fins i tot el que no té: Vengui a la seva mare si és el cas.


4.- Tingui olfacte per detectar:
     a) possibles competidors seus: Neutralitzi'ls (ha de semblar un accident) o pacti amb ells si no hi ha més remei: cal optimitzar recursos. Després ja passaran comptes...
     b) personal en ascens, fitxatges-estrella de rang superior, etc. és a aquests als que haurà de dirigir-se, no a caps amortitzats que esperen la jubilació o l'han espifiada tant que no es sortirien ni amb GPS. Un bon trepa endevina d'on bufa o bufarà el vent.


5.- La culpa de tot el que vostè faci malament és dels demés. Ni se li acudeixi reconèixer cap error! La humilitat, la modèstia és cara!


6.- Rigui les gràcies del cap. Encara que expliqui acudits de maricons i vostè desfilès pels carrers amb més plomes que al Foliès-Bergère el Dia de l'Orgull Gai.

7.- Desactivi idees i iniciatives dels seus companys en profit de les seves. Si no en té faci-les passar com a pròpies anticipant-se a presentar-les.

8.- I quan sigui a dalt recordi el vell lema llatí: "Humil cum fortes, fors cum humiles". Un principi universal.

dissabte, 16 de juliol de 2011

dimarts, 12 de juliol de 2011

La culpa és del "clero"

Així de contundent es mostrava fa uns dies un senyor d'una altra diòcesi catalana, pare de 8 fills i de família provinent de l'Opus Dei:
- Els mateixos capellans s'han carregat l'església a Catalunya.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Difama, que alguna cosa queda

Una amiga ens comenta: "Mireu, he rebut un correu electrònic sobre MMM (conegut comú) que el deixa a parir". Parlem del tema breuement i conclou: "Tot això té la pinta de venjança personal del remitent".

Efectivament, ja una altra persona setmanes enrera ens havia comentat el mateix. I no és la primera vegada que sabem d'una acció similar per part del qui envia això.
La gent que té dos dits de seny i que són la immensa majoria de les persones que coneixem té molt clara la situació.
Certament és la vella tàctica del "calumnia/difama, que alguna cosa quedarà" que a la llarga pot tenir l'efecte boomerang i tornar vers aquell que l'ha llençada (per què al cap em ve aquell escrit de Zola sobre l'afer Dreyfus?).
I per aquests que es dediquen a fer mal els dediquem una peça clàssica:

Estoicisme

(Avui intentaré escriure de memòria, sospito que faré errors, podeu corregir-me sense pietat, lectors: no vull caure en la vanitat de fer passar per meu quelcom que he llegit on-line.)
A la Grècia antiga (res a veure amb l'actual), després dels tres grans filòsofs del període clàssic (Sòcrates, Plató i Aristòtil) i coincidint amb el període helenístic* es desenvoluparen diferents escoles de pensament que, lluny de voler desenvolupar un sistema de coneixement del món i àdhuc una idea de sistema polític i social, es centraren en l'ordre moral i personal.

dimarts, 28 de juny de 2011

El món d'ahir.

Aquest és el títol de les memòries de l'escriptor Stefan Zweig (1881-1942). Actualment es troben una desena de les seves obres en català, entre elles aquest llibre. 

dimecres, 22 de juny de 2011

Una excursió a Siena

Fou ja fa uns anys: érem acabats de casar. Vam decidir fer el viatge de nuvis a Itàlia.  

divendres, 10 de juny de 2011

Caront i Cèrber

Últimament estic molt mitològic... Avui, relacionat amb l'escrit sobre Proserpina o Perséfone continuaré parlant de personatges de l'inframón segons la mitologia grecorromana.

Els morts anaven a parar al regne d'Hades, que com vaig comentar estava situat a les profunditats terrestres. Per tal d'arribar al destí final havien de travessar el riu Aqueront en la barca que conduïa Caront. Caront, doncs, és el barquer de l'infern. Sempre duia als seus passatgers en una direcció: cap al regne d'Hades. Sols Orfeu aconseguí commoure'l i fer tant el viatge d'anada (era viu) com el de tornada.

La barca de Caront, de Benlliure

Les portes del regne d'Hades eren guardades un gos de tres caps i cua de drac anomenat Cèrber. Hades s'assegurava així que cap mort sortís, ni que els vius hi entressin. Orfeu, però, també el va amansir amb la seva música per sortir-ne amb Eurídice.
cerbero
Un altre personatge de la mitologia grega que el vencé fou Heràcles (Hèrcules), en un dels seus dotze treballs.

En castellà Cèrber és Cerbero, el can (gos) Cerbero. Pensem que aquesta denominació ha acabat derivant en una paraula pròpia: cancerbero, el que guarda la porta, el porter d'un equip de futbol que no ha de deixar passar cap pilota.

A la vida real he descobert que dues persones que coneixia estan fent uns papers similars als d'aquests mites: guarden el regne d'Hades, el seu amo.

dilluns, 6 de juny de 2011

Com cada any per aquesta época...

Sols el text en alemany:

Am Brunnen vor dem Tore, da steht ein Lindenbaum, 
ich träumt in seinem Schatten so manchen süßen Traum; 
ich schnitt in seine Rinde so manches liebe Wort; 
es zog in Freud´ und Leide zu ihm mich immer fort.

Ich muß auch heute wandern vorbei in tiefer Nacht,
da hab ich noch im Dunkel die Augen zugemacht,
und seine Zweige rauschten, als riefen sie mir zu: 
Komm her zu mir Geselle, hier findst du deine Ruh´.

Die kalten Winde bliesen mir grad ins Angesicht,
der Hut flog mir vom Kopfe, ich wendete mich nicht.
Nun bin ich manche Stunde entfernt von jenem Ort,
und immer hör ich´s rauschen. " Du fändest Ruhe dort."
W. Müller

I la música que Franz Schubert li va posar en el seu cicle de 
cançons Winterreise (Viatge d'hivern).