divendres, 27 de febrer del 2009

Turgueniev: Pares i fills

Després de Camilleri vaig encetar fa uns dies una novel·la de Turgueniev, la segona d'aquest autor que em llegeixo: Pares i fills. Ahir per la nit vaig finalitzar-la.
Situem abans l'autor: és un membre d'aquesta aristocràcia terratinent que al s. XIX sols té dues opcions: restar a les seves terres i administrar-les (amb major o menor fortuna) o servir a l'Estat, sigui com a funcionaris o militars. Mancat de pare i sota la tutel·la d'una mare despòtica marxa a estudiar a l'estranger. Allà s'occidentalitza, coneix a una cantant d'òpera Pauline Viardot, de soltera Paulina García, i viurà amb ella i el seu marit un triangle sentimental complex. En matèria literària lloarà Gogol, però com a representant d'una tendència literària més occidentalista s'enfrontarà a Dostoievsky i Tolstoi, d'una corrent eslavòfila o nacionalista (l'etern dilema rus).


La trama és la següent: Arkadi Kirsanov i Evgueni Bazarov, estudiants acabats de graduar a la universitat, tornen després d'una llarga absència a casa de les seves famílies. L'estada a la ciutat els ha fet conèixer una nova forma de pensar: el nihilisme.

L'estada inicial a casa dels Kirsanov s'enrareix per les opinions enfrontades del jove Bazarov amb les velles idees que encarnen el pare i l'oncle d'Arkadi (liberal un i aristocràtic l'altre). Els joves es traslladen a la capital de la província i d'allà partiran convidats vers el llogarret on viuen els pares de Bazarov.

Pel camí fan una estada a la propietat d'Odintsova, una jove vídua que exerceix una atracció en els dos joves. Durant aquests dies ella i Bazarov es mostren interessats l'un en l'altre, però la relació no pot quallar: ell no pot admetre tenir els sentiments dels quals se n'ha mofat, l'amor romàntic, i per Odintsova, amb una vida ordenada i reposada, l'enamorament és un trasbals que no pot tolerar.


Arribats al destí final el jove Bazarov no es troba, degut a la situació amb la vídua, a gust amb uns pares que l'adoren i passats pocs dies torna a marxar. Al cap de poc s'enfronta en duel amb l'oncle Kirsanov, la vídua Odintsova es mostra freda en tornar-lo a trobar i decebut comença a exercir de metge rural amb la mala fortuna d'encomanar-se accidentalment de tifus durant una autòpsia i morir al cap de poc.
L'ultim capítol ens explica com han anat les coses un any més tard: l'amic Kirsanov s'ha deixat de veleïtats polítiques i romàntiques per passar a administrar la finca familiar i casar-se amb la germana petita de la vídua Odintsova; aquesta al seu torn s'ha tornat a casar amb un prometedor alt funcionari, potser s'estimaran, apunta l'autor; el vell oncle es dedica a dur una vida d'aristòcrata retirat a Dresden (Saxònia)...


Se m'acut que Turgueniev, liberal occidentalitzat, llença una mirada irònica sobre la jove generació que està sorgint en aquell moment a Rússia: que ha perdut la fe en una evolució com la resta del continent i es comença a inclinar pel maximalisme. El nihilisme de Bazarov és sols negar el que fins i tot els liberals respecten, voler l'alliberament dels serfs però tractar-los paternalment i rebre'n el menyspreu o la burla. Els que vindran després aniran una passa més enllà, a l'acció directa. Seran aquests els que assassinin el tsar liberal Alexandre II.
(Imatge: Camps al poble, de Nikita Fedosov, 1971)

dimecres, 11 de febrer del 2009

Montalbano

Parlaré de llibres: més concretament de literatura policíaca, que els italians anomenen groga (gialla).
Tot començà fa uns vuit anys, quan remenant per les lleixes de la Biblioteca pública, caigué a les meves mans un volum titulat Un mes amb Montalbano, d'un tal Andrea Camilleri. Tot un recull d'històries curtes centrades en les investigacions que feia un comissari de policia -de nom Salvo Montalbano- en un indret imaginari de l'illa de Sicília anomenat Vigata. M'hi vaig enganxar, en setmana i mitja, llegint-lo a estones mortes, me'l vaig polir. Bastants mesos més tard vaig trobar exemplars d'altres obres del mateix autor, centrades també a la mateixa població imaginària. Però els que relament m'interessen són els de la sèrie del comissari Montalbano: El gos de terracota, la forma de l'aigua, La veu del violí, L'excursió a Tíndari, Un gir decisiu... Ara estic llegint La paciència de l'aranya (La pazienza del ragno) i té un final sorprenent.

Situem primer l'autor: Andrea Camilleri és un sicilià ja de prop de vuitanta anys dedicat al món escenogràfic i que fa vint anys va començar a publicar obra literària. A part de la sèrie de Montalbano ha escrit històries costumistes situades a la Sicília meridional. Una constant d'aquests textos és el tarannà extraoficial (mafiòs) de solucionar les coses que tenen els seus paisans, a part del contrast entre una devoció grandiloqüent i les banyes que es van penjant (i és molt explícit, deu tenir una fixació aquest home).


Tornem a Montalbano: ens el presenta com un policia per la cinquantena, culte, amant de la cuina i d'idees progressistes.
Culte? Sí, sovintegen les referències a literatura o música clàssica
(per exemple una lectura de J.L. Borges o una referència a La Bohème).
Amant de la cuina? Només cal llegir les descripcions de les fartaneres que es fa el comissari a l'hora de dinar i el trasbals que representa en una de les seves aventures que el propietari de la trattoria preferida, en Calogero, li anunciï la jubilació, sortosament ja troba un altre (la trobada és memorable: "Comissari, l'esperava", li etziba reptador Enzo l'amo), el comentari de les receptes (capponatta, pappanozze, pasta al forn...).
Progre? El personatge és una trasposició de l'autor i no se n'està dels comentaris sobre els fets contemporanis. Contextualitzem: són els noranta i part d'aquest principi de segle, el vell sistema republicà ha caigut, la DCI omnipresent al sud i amb connexions poc clares ha petat i sobre les seves ruines s'ha alçat una formació populista, guiada per un cabdill que ja porta tres períodes de govern (cal que el nomeni?).

Al voltant de Montalbano tot un microcosmos. Començant per la seva absent xicota Lívia. Curiós que mantingui una relació a distància amb una genovesa i més picant constantment. No hi ha compromís, és un LAT (living apart together) per dir-ho d'alguna manera, cadascú té la vida montada i es veuen per vacances o caps de setmana... Conec alguns que fan just al contrari: viuen junts i porten vida a part.
Un personatge femení freqüent és Adelina, l'assistenta, amb dos fills delinqüents i enxampats pel mateix comissari. Parla en sicilià, és malcarada, no pot veure la xicota del comissari i per postres li demana ser padrí d'un dels seus nèts.
Un altre és Ingrid, l'espectacular amiga sueca del comissari. Casada amb un sicilià ric s'ha adaptat a la vida de l'illa sense problemes: el marit les porta de quilòmetres.

L'ambient de treball és la comissaria i és molt mascul·lí: el col·laborador habitual de Montalbano és l'inspector Fazio, complidor, escrupol·lòs i amb un complexe de registre civil molt subratllat per l'autor:
- N.N. nascut a Vigata el xx de xx de xxxx, fill de M. i G. (i aquí és quan vola una guia de telèfons o l'objecte que el comissari tingui més a mà)
El segon d'abord és el sots-comissari Domenico (Mimí) Augello, un faldiller al que el comissari lliga curt en presentar-li a la novel·la L'excursió a Tíndari la seva futura muller.
Tenen un paper de comparsa els agents que pul·lulen per allà: Gallo, Galluzzo, Germanà, Imbró... Però entre ells destaca amb llum pròpia el telefonista Agatino Catarella (Catarè) i la seva curiosa manera de parlar. Es tracta d'un que l'han endollat allà perquè no serveix per gaire cosa més. Fins i tot en una ocasió li donen pistola! D'aquest he trobat el diàleg que reprodueixo a continuació (no cal traducció):

"Pronti, dottori? E' lei pirsonalmente di pirsona?" "Si, Catarè" "Che faceva, dormiva?" "Sino a un minuto fa sì, Catarè" "E ora inveci non dorme cchiù?" "No, ora non dormo più, Catarè." "Ah, meno mali." "Meno mali perché, Catarè?" "Pirchi accussì non l'arrisbigliai, dottori." O spararlo in faccia alla prima occasione o fare finta di niente.

Més llunyans i d'aparició ocasional queden el prefecte de policia del districte, l'amic periodista Zito i el seu contrari Ragonese, els ancians a qui coneix com la senyoreta Clementina, la lluita de fons de les famílies mafioses Cuffaro i Sinagra... Un microcosmos com ja he dit. A mi m'ha enganxat.

La RAI va fer-ne una sèrie, però els dos capítols que vaig veure no em van entusiasmar pas... Si algun dia us animeu comenceu pels relats curts, us situaran més ràpid en l'ambient.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Dos apunts

Un amic presentava avui a Barcelona un projecte audiovisual a algú que estava interessat. Desitjo que tingui sort i que els, diguem-ne, possibles inversors o patrocinadors siguin receptius i donin suport a aquesta iniciativa. Algun lector té possibilitats de saber-ne més pel seu compte. Jo ja he xerrat massa.

4 de febrer

Remarcaré 2 efemèrides: una històrica i una altra personal.

La històrica: l'entrada de les tropes franquistes a la meva ciutat ara fa 70 anys. Mentre fugien les restes d'exèrcit republicà (i encara tenien temps per liquidar els presoners polítics, sinó recordem el que ens explica Cercas a Soldados de Salamina).