dijous, 30 de setembre del 2010

Història d'un polític (2a entrega)

Fa gairebé dos mesos passat explicava com un personatge amb "profundes" conviccions ideològiques va entrar en la política del seu poble després de trucar a 3 portes diferents. Al moment de les eleccions la llista que encapçalava fou la més votada i voilà! el trobem ja com a alcalde del poble. Ell, del qual tothom en altre temps se'n reia.
Devia ser un bon gestor, o l'oposició fer-ho fatal, perquè va ser reelegit 4 anys després amb majoria absoluta. En aquests casos el partit, com a premi per l'èxit va proposar-lo per una instància superior, d'elecció indirecta.
A l'esmentada instància es va produir un pacte entre el partit dels "de sempre" que havia quedat en minoria, amb la formació emergent (la del nostre personatge). Això és arribar i moldre! El nostre polític fou nomenat responsable d'un departament tècnic.
L'home arribava amb ganes de treballar (hi ha una doble semàntica d'aquest verb: la de la majoria dels mortals i la de la majoria dels polítics) i ja es va fer redactar una carta de presentació per tots els regidors de la zona.
Però es va presentar el funcionari cap del servei i li comentà:
- Senyor W. estan molt bé els plans que vosté anuncia, però el nostre pressupost és nnnnnnnnn i la funció del polític aquí és signar les propostes que li passem.

Quin disgust va tenir l'home! Ell que venia amb ganes de donar-se a conèixer i li diuen això. Sort que encara cobrava per dietes d'assistència a plens i comissions.

Però vet aquí que l'any següent va haver eleccions generals i un company de partit va ser elegit al Gran Circ, a Madrid (sí home, la casa amb els lleons a fora i els pallassos a dins). Aquell company es va fer famós per lluir un tipet com el del sr. Fraga amb el banyador a la platja de Palomares.

Tornem-hi: el nostre home es va col·locar en posició per substituir el que marxava i efectivament fou "ascendit" a una vicepresidència i al càrrec d'un departament conegut per les seves subvencions -la subvenció et permet arribar a entitats diverses-.
Fou en aquests 3 anys que des d'aquell càrrec preeminent va començar a fer amics. Un fou el claustre de professors d'una escola depenent de l'entitat en nomenar un director sense consultar-los.
Però el més sonat fou l'enfrontament per la gestió d'unes jornades teatrals amb un grup de comediants. Aquests nois tan graciosos van batejar un simpàtic suid amb un nom homòfon al del nostre home.
Tot i aquests contratemps no van desanimar el nostre personatge, que, perseverant, va continuar endavant com si res. Passà la legislatura i tocaren noves eleccions. I revalidà al poble.

Però aquí va venir la grossa de Nadal: tornat a designar per l'organisme d'elecció indirecta el nostre alcalde, tot i representar la força més petita de les 3 representades va acabar essent elegit president d'aquest.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Servint cafès

El segon any d'estudis van proposar a un familiar proper dur un bar situat en un equipament cultural gironí. De seguida em van proposar donar un cop de mà.

dilluns, 13 de setembre del 2010

La síndria

Per Sant Jordi un partit polític repartia a la seva paradeta tot de planter hortícola a aquells que s'hi acostessin: tomateres, pebroteres... Jo vaig demanar-los una síndriera (citrullus lanatus).
L'endemà vaig portar-la a l'hort i la vaig plantar, al cantó de carbassoneres, meloneres, una cogombrera i altres exemplars de la seva espècie. Durant els mesos de maig i juny les cucurbitàcies (família en la que s'enquadren totes aquestes plantes) van anar creixent, gràcies al rec i al bon temps.
El juliol van començar a sortir els fruits: encara recollim carbassons, els cogombres han sortit tots en 2 mesos per després esgotar-se la planta, els melons van trigar a venir fins agost, alguns fruits es van perdre per una pedregada inoportuna.
I la sindriera? Véiem com s'anava fent gran i gran.
- Aquesta segur que és de les que no tenen grana,- em deia un avi.
- Ja veuràs què vermella i sucosa quan l'obris.
- Ja està bé que només n'hagi sortit una, com més gran millor, deixa-la almenys una setmana més,- comentava una tercera persona.

I l'agost va arribar el moment. Una sola síndria, de forma allargada, verda amb estries. Pacientment esperàrem el moment per collir-la. Fou a principis de mes.
La portàrem a un dinar amb amics, a tots (petits i grans) se'ns feia la boca aigua en veure-la.
Vam tallar-la, cruixí: estava al punt de maduració. Però... Oh! Tenia grana! I el color no era vermell intens... I quan la vam tastar un altre no li trobava el gust, això sí, sucosa ho era.
Vet aquí què passa quan poses expectatives en la fruita dels polítics.

(Espero que els amics que pertanyen o simpatitzen amb la formació esmentada entenguin la ironia del text, els hi dedico)

dissabte, 11 de setembre del 2010

1812

El meu regal d'aniversari va ser Vojna i mir (Guerra i Pau) de Lev Tolstoi, aquella lectura que vaig comentar fa un temps que la tenia entravessada d'anys enrera. De mica en mica vaig avançant en la lectura de les quinze parts en què està composta.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Abans que a un coix...

Fa unes setmanes, mentre érem de vacances, meine Liebe va haver de trucar algú per  temes laborals. En comentar on ens trobàvem i els itineraris que féiem aquesta persona es va vantar de poder fer-ne més:
- Fixa't, jo surto al matí de ... i en cinc hores em planto a Girona després de passar per (...). Uns 60 km.
- Quin fantasma!- va ser el meu comentari quan m'ho van explicar. La nostra mitjana a peu són uns 5-6 km. en terreny planer.

No en vam fer més cas fins ahir. En una visita a casa d'uns familiars vaig trobar l'últim exemplar de la revista Gavarres.
Fullejant-lo vaig arribar a les últimes planes, on es descriuen itineraris per descobrir el territori. I allà havia un article signat per Josep Matas i Xavier Casorrán amb el títol: De Girona a la platja de Castell -La Transgavarrenca. Una ruta gairebé idèntica a la descrita anteriorment: de Girona a la platja de Castell, entre Palamós i Calella de Palafrugell, passant pels mateixos indrets, 51 km. en total que a peu es poden fer en 11 hores.

Quina casualitat! O no?
El que dic al títol: abans que a un coix, a qui s'atrapa?