Alguna cosa hi passa

Vet aquí una parròquia urbana que esllanguia, com tantes altres, i que semblava un geriàtric.

Vet aquí un grup de famílies creients que per trobar-se ells i els seus fills havien de fer vint minuts de cotxe des del seu lloc de residència fins un poblet a la vora del Ter, on tenien llogada la rectoria. I amb la pandèmia va ser pitjor!

Vet aquí una idea que va sorgir un setembre de 2020, de la que es va derivar una proposta. I un bisbe que va saber ser receptiu. I un mossèn que va entendre que se'n podria fer alguna cosa d'aquell oferiment.

I algú que va saber vèncer recels dels "de sempre", d'aquells que ja havien fet i feien prou feina mantenint obert aquell temple -els dies que tocava eucaristia-, i van acceptar que havien espais que es podrien compartir.

I unes pregàries a la Mare de Déu, que també van ajudar.

Un acord i un trasllat simbòlic en un dia que era a més l'advocació del Sant que dóna nom a la parròquia. Era el 18 de març de 2021.

Malgrat que la pandèmia encara cuejava el mes d'octubre següent havia 3 grups de catequesi allà, després d'anys i anys sense. Eren uns 20 infants. Ara continuen dos grupets i hi ha un altre de Seguiment.

I les celebracions eucarístiques van començar a tenir més afluència. I amb jovent que, un cop al mes, demanava la clau de l'església i s'hi trobava per pregar. Ara han variat i també comparteixen un mos.

Un grup de mares que s'hi troba amb freqüència. 

I un grup d'homes que un dissabte al mes tenen humor de llevar-se ben aviat per trobar-s'hi a les set del matí i pregar. Qui els ho mana? 

No és un canvi espectacular, no hi van multituds, però alguna cosa hi passa i caldria estar-hi  atent.

Schönstatt... 100 anys!

Qui ho hagués dit d'aquells joves seminaristes i el seu director espiritual!!! Dissabte va fer cent anys d'aquell dia en què reunits a la capelleta que havien arreglat, van segellar una Aliança amb Maria: "Res sense Tu, res sense nosaltres".

11/08/2014 Schönstatt - Santuari original (Font www.schoenstatt.cat)

Confraries gironines i jovent 2013

Sols unes ratlles breus per donar a conèixer algunes activitats que m'han arribat de dues confraries gironines dirigides a nens i joves i que tindran lloc durant aquests dies de Setmana Santa. Ignoro si alguna més ho ofereix, i òbviament queden apart les activitats que realitzi la Delegació de Joventut del Bisbat (Pasqua jove a Blanes i vetlles de pregària).

Una llar per a Schönstatt

La petita família de Schönstatt a Girona està d'enhorabona: després d'any i mig de gestions, d'entrevistes i d'obres ja tenim una llar pròpia.

Han estat anys trobant-se en cases particulars, locals d'alguna parròquia, els soterranis d'una església, el via crucis de cada Divendres Sant... La necessitat d'un lloc que es pogués considerar propi, on tothom es sentís vinculat, sempre ha estat present. 

Repeteixo que no ha estat un camí fàcil: primer trobar l'emplaçament -i aquí hem tingut un equip de cerca que hi ha posat voluntat-, després tractar amb la propietat -i cal dir que la seva actitud ha estat força comprensiva-, i també la pregària individual i conjunta per assolir aquest objectiu. Estem segurs que tot això és una primera passa en un camí que volem fer abundós.

Setmana Santa a Girona 2011

El Davallament, de Lovis Corinth

Avui temàtica local.

A mode de resum d'activitats diverses que s'han fet a la ciutat de les que he tingut notícia:

1) Convivències per a nens i joves: organitzades per la Confraria de Jesús i els Nens, amb monitors voluntaris i l'ajut de Mn. B. (què mal aprofitat el tenen!). Hi participaren una quarentena de nois i noies i tingueren lloc el Dilluns i Dimarts Sant.
Crec que ja es va pel quart any.

2) Pregó de la Setmana Santa: a càrrec de Josep Lagares, que a més d'estar al càrrec d'una empresa capdavantera en el seu sector (maquinària per a indústria càrnica) és també part activa en la processó del seu poble, Besalú, i del seu maniple de manaies.

3) Els Manaies de Girona. A aquest dedico la darrera part de l'escrit.

4) Commemoració del Sant Sopar. Malgrat la luctuositat del fet em quedo amb la cara de content del rector d'un poble de la rodalia de Girona a l'iniciar l'ofici i comentar que estava content de veure els assistents i considerar que estàvem en família. Després exposició i adoració al Santíssim. Uns nens resaren en veu alta uns avemaries per uns instants, trencant el silenci solemnial. 

5) Via Crucis familiar a Les Creus. Cada any famílies vinculades al moviment de Schönstatt a Girona recorren el matí de Divendres Sant el camí de les Creus, a la zona de Torre Gironella. Aquest cop érem uns quaranta. Allà, entre feixes d'oliveres, els grans intenten fer entenedor als petits el que patí Jesús i traslladar-ho al que ells viuen (no cal parlar de sang i fetge, sinó dels petits menyspreus, la mandra, l'insult...). Al final la pluja es va fer present i forçà la gent a marxar un cop finalitzat, sense poder esmorzar breument. 

6) La Processó del Sant Enterrament suspesa. Aquest cop la meteorologia no s'arronsà davant el bisbe Pardo com fa dos anys (determinat llavors a sortir davant les veus temorenques va tallar la discussió amb un "gent de poca fe!" i es va tirar endavant sense problemes) i des de mitja tarda caigué un xim-xim constant sobre la ciutat. Els Manaies, vestits i concentrats a Sant Lluc reberen la notícia a 3/4 de 8, sembla que feia un quart d'hora que la Junta de Confraries ho havia decidit.
Tal com fa nou anys es va celebrar un acte litúrgic a l'interior de la Catedral, amb presència de representants de les confraries i de les bandes de música que havien de participar a la processó.
Em venen records dels primers mesos de festeig... Algun dia ho explicaré.

7) Pasqua. Què en podem dir? La gent acut a l'església el diumenge de Rams, però oblida que el més important de l'any és el de Pasqua! El meu rector, antic missioner, està content aquell dia perquè vells coneguts s'han acostat al temple per saludar-lo.


I ara l'escrit sobre els Manaies (punt 3)

És costum a força poblacions de Catalunya l'acompanyar les processons que es celebren per Setmana Santa amb una cohort d'armats, estaferms o manaies, potser recordant tant els soldats romans que dugueren a terme l'execució de Crist com la posterior guàrdia davant el Sepulcre. Podem situar-ne els orígens vers els segles XVII-XVIII, creades a l'empara de les confraries religioses de l'època.

A la ciutat de Girona se'n té constància des de mitjans del segle XVIII, quan precedien a la processó un grup d'armats. La majoria eren de la veïna vall de Sant Daniel.

Passada la guerra civil un grup de joves de la ciutat tingué la idea de recuperar el maniple, això sí, dignificant-lo (sembla que dels antics manaies forces desfilaven ja ben carregats).

La idea quallà i amb els anys s'acabà bastint una confraria -la de Jesús crucificat- i un maniple on actualment desfilen poc més d'un centenar de persones.

Persisteix encara una imatge dels Manaies com un grup elitista. Si bé en el seu moment en formaven part alguns membres de famílies de classes relativament benestants de la ciutat (les velles famílies ja estan a les seves confraries de tota la vida) s'hi troben persones de diferent procedència: delineants, lampistes, advocats, policies, dependents, arquitectes, botiguers...
Val a dir que no tothom pot sortir de romà a la primera. Impera en el maniple un sistema de puntuació per antiguitat i assistència més sever que els escalafons militars: cada manaia ha de ser present a tots els assaigs (o justificar absències) i sortides; els càrrecs d'optio, centurió i decurions van per rigurós ordre d'antiguitat a la formació; i s'homenatja els que compleixen les 25 sortides amb un casquet commemoratiu.
Com deia, moltes poblacions de Catalunya tenen les seves formacions per setmana santa, però la de Girona és potser de les més ben considerades.

Hi fòrem

Crec que el títol ho resumeix tot.
Fer una narració del dia seria llarg i no tindria gaire de novedós perquè molts altres a aquesta hora ho han fet amb escreix. 

Lliçons d'una setmana

1) El Nobel de la Pau a un dissident.

El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).

Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.

2) Un país esmerça recursos per salvar persones

La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.

3) Per què ens neguem a curar-nos?

No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".

L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.

4)Un vellet fa tremolar l'esquerra

Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.

Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...

5) És increïble que "això" sigui "un home normal".

La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.

Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?

Per cert, al cartell encara està més maco del que és...

La creu JMJ per Girona

La visita de la Creu
Doncs sí, durant poc menys d'una setmaneta hem tingut (fins aquest matí) la creu de les Jornades Mundials de les Joventuts, que va viatjant per les diócesis espanyoles abans de la Jornada de l'any vinent (agost 2011) a Madrid.

Tinc notícia que als matins l'han fet visitar escoles concertades de la ciutat de Girona (2 d'ordres religiosos i 2 vinculades a l'O.D.) i per les tardes centres assistencials (hospitals, residències...). 

Dissabte al vespre i diumenge de Corpus

Dissabte tocava vetlla de pregària a l'esglèsia de Sant Feliu la Major, de Girona. Per què aquí? Bé, la tradició assenyala aquest temple com a sepultura de Feliu, el primer màrtir de la diócesi. Tampoc podem oblidar el fet de ser gairebé una co-catedral dins la mateixa ciutat (la rivalitat entre Santa Maria i Sant Feliu va acabar amb l'establiment de la primera com a catedral).

El fet és que l'Home Tranquil s'hi va acostar, acompanyat de les seves nenes. L'esglèsia estava plena, però no de gom a gom. Havien joves, i nens, però també adults i gent gran. Amb un conegut de l'O.D. coincidim: de mica en mica això es va animant però encara es troba a faltar gent.
Qui hi trobem per allà? Òbviament gent de l'OD (és el que més tenim aquí), Schoenstatt (s'està bastint una petita estructura juvenil), joves dels claretians, gent del Patronat St. Pere Claver, i suposo que altres grups diocesans... Però repeteixo que la meva sensació és que falta gent de fora de Girona.

Litúrgia de la paraula i via crucis fins a la catedral, carregant els joves la creu. Els textos a les estacions es basen en les vivències a Togo d'un jove mossén de la diócesi que ara hi està de missioner. Al capdamunt de l'esglaonada es despleguen cintes de colors a les que tots, com a símbol, ens vinculem.

L'endemà processó de Corpus amb el recorregut invers: de la Catedral a Sant Feliu. Trobem més gent, sembla que alguns només es mobilitzen per aquests temes diocesans.

I ara algunes preguntes...

Se n'han fet ressó de la visita de la creu de les JMJ les parròquies del bisbat (i de la ciutat en primera instància)? Han animat els seus grups de joves -si en tenen- a acudir-hi?

S'ha demanat col·laboració als fidels de la diócesi per acollir l'agost de l'any vinent -just abans de la JMJ de Madrid- joves provinents d'altres llocs. És bon senyal, molt bon senyal. Però, ¿hi ha intenció de muntar una expedició a nivell diocesà, i que faci patxoca, per anar-hi? Fa 4 anys a la Trobada de les Famílies a València va ser el campi-qui-pugui: un autobus del Patronat, un altre de les parròquies de Banyoles, els de l'Opus en tren... Però a nivell diocesà, què hi hagué?

Ah! El 7 de novembre tenim visita a Barcelona (si la Sagrada Família aguanta), com a banc de proves estaria bé fer quelcom, l'única cosa que n'he vist relacionada eren samarretes amb la data i la silueta (sky-line) de la ciutat, a 10€ la peça. Aplico aquí la pregunta anterior: pel 7/XI/2010 què? 

I ho deixo aquí. Si es fan coses, genial.

La Verge pelegrina, a Girona

El passat mes de març sortí de Schoenstatt, Alemanya, una imatge de la Verge pelegrina. Per als qui no coneguin el Moviment de Schoenstatt les Verges pelegrines són imatges que durant el mes de maig són dutes a diverses llars, on s'hi estan tres dies.

Però aquesta no va sortir per estar-s'hi un mes fora, sinó tres anys. Fins el 2012 recorrerà diferents països europeus perquè els que la rebin preguin per una nova evangelització d'Europa, per un retorn a les seves arrels cristianes, per un redescobriment de si mateixa.

De moment ja s'ha passat per Alemanya, per Itàlia, fins a finals de tardor a Espanya. Madrid, Sevilla, Huelva, Alacant... I des de la setmana passada Catalunya. Hem tingut ocasió de rebre-la a Valldoreix fa uns dies. Després anà a Tarragona, a La Seu i gràcies al seu bisbe travessà la frontera i afegí un país que no tenia previst al seu recorregut: Andorra.

Ahir vam rebre-la a Girona, en una llar, sense pretensions, en família. Una estona per trobar-se (i retrobar-se), per pregar per moltes coses -tant nostres com dels altres i totes bones-, per fer propòsits... I acomiadar-la de Catalunya, ja que marxa cap Astúries demà passat.

No esperem transformacions dràstiques, paulines. No, hem de ser com la terra fèrtil on la llavor cau i esdevé planta. I si costa no defallim, si caiem llevem-nos altre cop.

Convivències

El que en un principi era quedar per anar un dia plegats a la platja va acabar transformant-se en unes convivències familiars on els pares rebíem formació i els nens, a més d'això, tenien l'oportunitat de jugar, fer activitats i amics. No hi érem tots ni vam estar tota l'estona (encara hi ha qui treballa dissabte).

Comptàrem amb l'assistència d'una germana, un sacerdot, el centre ben equipat d'un altre moviment modest com el nostre, algunes famílies amigues de Barcelona, i una visita el diumenge que ens acompanyà en l'esmorzar i part del dematí.

Formació, bon humor, pregària, tallers per la mainada, reflexió en grup, moments en família, eucaristia (dos dies) i vigília amb exposició del Santíssim (divendres), excursió a Romanyà... Lliurement, sense obligar ningú.

Ahir per la tarda una reunió/brainstorming per avaluar el curs que deixem enrera i plantejar-nos com enfocar aspectes del moviment de cara al curs vinent, satisfacció generalitzada per la feina feta i interrogants oberts per a la futura. Això sí, abans de les vacances de la majoria una bona carregada de piles!

Una vetllada amb el bisbe

Com he comentat en alguna ocasió la meva dona i jo formem part d'un grup de matrimonis catòlics del moviment de Schönstatt constituït fa poc més de dos anys. Junt amb un de més veterà i un tercer que sorgí el juliol passat comencem a tenir certa entitat en el petit món creient local.

El fet és que estàvem de clandestins fins el relleu episcopal de l'any passat. I amb el canvi d'aires una representació nostra demanà entrevistar-se amb el nou bisbe. Aquest els rebé, els escoltà, féu unes quantes observacions, proposà alguna actuació i a més va demanar assistir a alguna reunió dels grups de matrimonis.
I aquest dimarts 30 el teníem allà amb nosaltres!

Era algú assequible, allà assegut enmig nostre, participant de la pregària, dels comentaris, anotant les idees que sorgien de la dinàmica de grup i recalcant-ne algunes (el no mantenir la fe en l'anonimat, el veure la gràcia de Déu en el dia a dia, el compartir la Fe amb tothom fins i tot no-creients...), participà de la nostra alegria pels embarassos que es van anunciar i fins i tot ens explicà en confiança alguna anècdota que ara no és qüestió de repetir. Ah! I compartí el pa amb tomàquet que fem

No serà l'última vegada, ja tenim prevista una altra trobada amb totes les famílies.

Crec que amb aquest l'hem encertat, i no sols per la impressió personal, sinó pels comentaris de la gent, pels gestos com trobar-te'l un dia d'improvís a la parròquia concelebrant la missa...

En tot cas, gràcies per venir!

20 anys de Schönstatt a Girona

A l'altre bloc vaig explicar com havíem arribat la meva esposa i jo al moviment apostòlic de Schönstatt. Avui tinc ganes d'explicar-vos com arribà Schönstatt a Girona. Ahir vam celebrar-ho tots plegats i fou en sí un petit tribut a qui ho ho féu possible i fa tres mesos que ens deixà: mossèn Gabriel Solà.

No sé com, però a Mn. Gabriel li arribaren notícies de la Verge pelegrina de Schönstatt i d'un grup a Barcelona. Contactà amb ells. Vingueren algunes persones de Barcelona i ajudaren Mn. Gabriel a la parròquia on era destinat (Llagostera).

El 8/12/1988 a una capella lateral de l'esglèsia parroquial s'instal·là una imatge de la Verge de Schönstatt. Aquesta és la fita que ahir celebràvem junt amb molts dels amics de Barcelona. A l'hora de dinar ens vam aplegar unes cent vint persones entre pares, avis, nens, i les germanes.

A ran d'una pelegrinació al santuari original, a Alemanya, nasqué un idil·li. El matrimoni que en sorgí ha estat el gran animador del moviment a les nostres comarques, han tingut la sort de comptar amb amics que han complementat la seva tasca, malgrat les obligacions familiars de tots (durant aquest temps han nascut unes quantes criatures).

Ja vaig comentar que som tres grups de matrimonis, no gaire nombrosos com algun altre moviment, però de mica en mica es va arribant a la gent. A part de les trobades mensuals de cada grup tenim altres generals de caràcter més festiu on fem convivència tots plegats.

Tímidament es va muntant alguna cosa: una convivència d'un dia per Setmana Santa, per explicar als nens el seu significat religiós; un Via Crucis familiar; una senzilla organització juvenil perquè el creixement en la fe no sigui oblidat; algú vol fer a l'estiu una ruteta per valls gironines... Sembla que hi ha emparaulada alguna cosa més però no vull parlar fins que no sigui efectiva. Us avanço que seria maquíssim que cristal·litzés.

Ens farà cas el Bisbat? Aquesta és la pregunta. També és cert que fins ara estàvem mig clandestins, per dir-ho d'alguna manera: no teníem veu però alguns sacerdots amics ens coneixen. ("Ah! Estàs amb en ... i la ... són molt bons nois!", deia Mn. Pere fa uns mesos quan li ho vaig comentar). Potser per al que vulguin sí ens faran cas, però ja sabem els recels que desperten els moviments a molts diocesans, especialment a aquells que deixen patent la seva inoperància. Caldrà ser prudents.