dilluns, 28 de desembre de 2009

El brasa

Els dies de Nadal, sona a tòpic dir-ho, són de retrobada familiar, molts cops al voltant d'una taula a l'hora de l'àpat. Es noten les absències i, sovint, es pateixen les presències:
- No suporto el teu cosí
- Però carinyo, si és Nadal i només el veus ara.
- I com cada any explicarà la mateixa història de quan es va trencar el canell i...
- Au va, tingues una mica de paciència!
- La que té paciència és la seva dona...

dijous, 24 de desembre de 2009

Immanuel

Virgine peribit puer pro nobis, cuius nomen erit Immanuel, quis est "Deus cum nobis".


Bon Nadal!
Fröhliche Weihnachten!
Kéllemés karácsonyit!
Joyeux Noël!
¡Feliz Navidad!
Merry Christmas!
Buon Natale!
Bom Nadal!
Una abraçada virtual als lectors i un got de ratafia (també virtual) a la vostra salut!

dimarts, 22 de desembre de 2009

El tió

El tió va venir a casa el dia 8 a passar unes setmanes amb nosaltres. Tot solet va baixar des dels Àngels, aquí a les Gavarres, i s'ens va plantar davant la porta de casa. Per què sabem que el tió ens ve d'allà? Senzill, a més del factor proximitat n'hi ha un de determinant: està recobert d'un dit de suro, arbre típic del nostre massís (Quercus surex) i motor de l'economia d'algunes poblacions de la zona.

Tornem a l'arribada del tió. Les nenes li van fer lloc en un racó del menjador i li van dur una manta perquè estigués ben calent. Després un platet al davant per anar-li deixant el menjar. Un dia una mandarina, un altre una pera, una poma, un iogurt, una magdalena, unes galetes... El tió és murri: es queda quiet i espera que ningú el vegi per endrapar.
L'avi ja pregunta a les nenes:
- I què doneu de menjar al tió?
- Mandarina, poma...- responen
- Au va, així no us cagarà res! Un entrepà de pernil li heu de deixar...
- No, avi, macarrons...-
A veure qui la diu més grossa...
Ara bé, algun dia el tió se'ns ha enfadat perquè les nenes no es portaven bé, no menjaven el que tenien el plat, s'aixecaven de taula sense permís, o es barallaven. Un dissabte, fins i tot, va deixar-ho per escrit. Últimament sembla haver recuperat la gana, veurem què fa demà passat.
Crec que passarà alguns dies més amb nosaltres i, potser per Cap d'Any s'en tornarà als Àngels.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Gaudeamus igitur.

Dijous passat vaig anar a un acte de graduació a la Facultat: el meu. Finalment, després de 6 anys, un casament, dos naixements, tres trasllats i el tema laboral l'Home Tranquil ha acabat d'estudiar... Per ara.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Dekabristy

O decembristes (Декабристы), del rus Dekabr (desembre). Amb aquest nom es designa els oficials de l'exèrcit tsarista que el desembre de 1825, a la mort d'Alexandre I, es revoltaren amb l'esperança d'instaurar un règim liberal enlloc de l'autocràcia.
Alexandre I, nèt de Caterina la Gran, concità als inicis del seu regnat esperances de liberalització i modernització del tsarisme, però el context bèl·lic (guerres napoleòniques) i el mateix caràcter voluble del monarca acabaren ensorrant-les. Amb el Congrés de Viena el tsar és un dels puntals de la Restauració a Europa.
El tsar no tenia fills i el seu successor natural era el seu germà Constantin Pavlòvitx, que exercia el càrrec de virrei a la Polònia russa (unida el 1815 per obra de l'esmentat Congrés). A principis de desembre de 1825 mor el tsar i un grup d'oficials d'ideologia liberal intenten prendre el poder en nom de Constantí -a qui reputaven com a un dels seus-.
El tro, però, va a parar al següent germà: Nicolau Pavlovitx (Nicolau I); Constantí ni lluita per ell. Però els oficials conjurats treuen els soldats al carrer esperant, ingènuament, canviar la situació. Fracassen i la repressió tsarista caurà al seu damunt.

Els decembristes són els primers a revoltar-se contra el tsarisme, durant el s. XIX hi hauran altres episodis (Dostoievsky es veié involucrat en un d'ells) que, lluny d'aconseguir una obertura real del règim, s'aniran radicalitzant, amb episodis de magnicidis (el tsar Alexandre II, el ministre Stolypin...) i revoltes que duran a octubre (novembre per nosaltres) de 1917.

dilluns, 30 de novembre de 2009

El meu diari

Vaig començar-lo fa... Divuit anys, la vetlla del meu aniversari.

dijous, 19 de novembre de 2009

Warum mag ich Mitteleuropa?

Per què m'agrada Centreeuropa?
Aquesta és la pregunta que fa unes setmanes em va dirigir un amic/conegut/saludat que de tant en tant es pren la molèstia de llegir els gargots que deixo aquí penjats.

dijous, 12 de novembre de 2009

Ser cristià i jove

Diumenge van venir uns amics a dinar a casa. Mentre passejàvem va sortir un comentari del nostre convidat: de la seva colla de joventut l'únic que ara encara practicava (com a creient) era ell. I com es això? Els meus amics s'anaven de marxa fins les tantes els dissabtes per la nit i al matí eren a missa amb els pares (Nota: parlem de famílies lligades a un corrent cristià determinat i estés pel país). Amb el temps s'adonen de la incongruència d'aquesta conducta. I ho deixen...

No deia que anar-se'n de marxa estigués malament, ni que els joves cristians hagin d'estar tancats a casa, ni de que ser cristià sigui incompatible amb passar-ho bé. Hi ha moltes maneres de passar-s'ho bé, sense necessitar 3 cubates o cerveses entre pit i espatlla, ni portar-se com bèsties en zel (Ostres, això és el que me deia el meu avi fa uns anys!) per pillar.

Tornant al tema: el problema és una bona manera de divertir-se, amb tothom. I per això cal control, tenir ben clar fins on has d'arribar. És, en certa manera, ser més madur que els companys que t'envolten. Un pes difícil de dur. Per això el ser jove i cristià té més Valor Afegit.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Reescriure el passat

No, no és sobre el concepte de "memòria històrica" tant dut i amanit per uns i altres. Em refereixo més al passat de la persona.
Un antic company va explicar-nos un dia que havia fet el seu arbre genealògic i que havia arribat a unes quantes conclusions, entre elles aquesta: els nostres avantpassats eren persones i tenien una posició, unes actituds, una forma de pensar... que nosaltres potser no compartim ni de bon tros. Però són els nostres antecessors i no es pot amagar, no pot reescriure's el passat i fer-lo venir bé per als nostres interessos, per molt que ens molesti.

Ich bin sehr zufrieden daran, dass endlich -nach vielen Jahren- ein Mensch in Ruhe mit seiner Vergangenheit sei. Es war schwer für ihm, aber diese Person ist stärker und mutiger als es dachte.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Chorphantasie

Aprofitant el fil de la música coral que vaig encetar fa uns dies i uns fragments penjats al youtube que he trobat, recupero un escrit del juliol de 2008 sobre un treball de Beethoven que durant la meva etapa com a cantaire vaig tenir oportunitat de fer, junt amb altres formacions de la ciutat (de vegades s'hi fan coses que valen la pena). La versió deu tenir uns vint anys: un jove pianista rus Evgueni Kissin amb la Wiener Philarmoniker dirigida per Claudio Abbado:




No sé perquè, però els últims dies m'estic recordant de la Chorphantasie o Fantasia coral, de Beethoven. Aquesta és una peça curiosa: està escrita per a piano, orquestra, solistes vocals i cor. I tots van intervenint en aquest ordre.
El motiu d'aquesta composició sembla que fou la interpretació en un mateix concert de dues obres monumentals del mateix Beethoven: el concert per a piano núm. 5, Emperador, i la Missa Solemnis. Això és una marató musical, i requereix un desplegament de mitjans que, d'alguna manera calia aprofitar. D'aquí el piano, el cor i els solistes vocals que acompanyen l'orquestra.

La durada de la partitura és d'uns 15 minuts com a molt, i de cares als nens pot ser instructiu perquè els diferents instruments es van afegint poc a poc. El tema, simple, ja és introduït pel piano després d'uns compassos introductoris de caràcter virtuosístic.



Passats uns minuts entra la flauta, mentre el piano repeteix els acords, després l'oboè. Seguidament un duet entre fagot i clarinet, el primer sorneguer i picat, el segon lligant dolçament les notes (Apunt: crec que és amb Beethoven que el clarinet queda incorporat definitvament a l'orquestra).

Les cordes solistes (2 violins, viola i violoncel) repeteixen el tema un altre cop per a continuació, amb uns cops d'arc ben donats donar pas a tota la corda, i l'orquestra en plenitud, amb aquella força tant beethoveniana.




Entrem ara en un diàleg apassionat entre el piano i la resta d'instruments, donant-se la rèplica l'un amb els altres.

Després d'un passatge el piano ens introdueix els solistes vocals (2 sopranos, 2 tenors, 1 contralt i 1 baix) que acompanyats suaument pel piano entonen el seu cant "Schmeichelnd hold und lieblich klingen unsers Lebens Harmonien...", primer les senyores i després els 2 tenors i l'Home (això, ja podeu suposar que és dialecte de coral , els homes són les veus greus)
...I a continuació el cor "grosses dass, ins Herz gedrungen,/ blüht dann neu und schön empor,/ hat ein Geist sich aufgeschwungen/ halt ihm stets ein Geisterchor...".


Ja fa 12 anys que la vam cantar al Teatre Municipal, i recordo amb quina força entrava jo...Un company em va comentar després del concert: "vinga, ara de solista".
Quan tingueu quinze minutets dediqueu-los a escoltar-la, veureu similituds amb la Novena.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

La Coral i jo

Durant 10 anys vaig estar cantant a un coral. No es tractava del cor de la parròquia, ni la tuna universitària, ni el de l'escola, no. Parlo d'una formació mixta (dones i homes adults) amb un repertori concret i una sèrie d'actuacions durant l'any. 
Vaig entrar-hi de casualitat:

A la llibreria

Dimarts, tornant de fer una gestió per temes tributaris vaig passar davant una llibreria... La temptació era massa forta pel temps que duc sense trepitjar-ne cap i... Vaig entrar-hi. Poc més de cinc minuts i prou. Què hi veig?
  1. Encara no s'han traduït més obres de la Nobel d'aquest any, Herta Müller, que les 2 publicades en el seu moment per Siruela (editorial que fundà el fill culte de la duquessa d'Alba; sí heu llegit bé: fill culte). Si n'hi ha alguna més -parlo de traduccions- ho desconec.
  2. L'edició del 50è aniversari d'Astérix i Obèlix. La fullejo i em decep. Tenen raó els que afirmen que des de la mort de Renè Goscinny els guions són fluixos. Amb prou feines salvaríem 2 o 3 aventures dels gals.
  3. Trobo un llibre curiós El Montespan (Le Montespan) de Jean Teulé. Recordava que la marquesa de Montespan fou una de les amants de Lluís XIV... Mires la contraportada i resulta que és la història del marit, que no acceptà la condició de cornut, per molt que fos el Rei qui s'entenia amb la dona i que d'això se'n podria haver aprofitat (un bon càrrec, més rendes...) . I una forma de mostrar-ho fou vestir de dol i ornar la carrossa amb banyes. Fullejo ràpid i trobo un capítol còmic i un pèl picant, somrius imaginant l'escena. Finalment tanques el llibre: per passar l'estona, sols valdrà per això.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

F. Pardo, any 1

Fa poc més d'un any va prendre possessió de la diócesi de Girona l'actual bisbe, Francesc Pardo. L'estil d'aquest és bastant diferent del practicat pels seus antecessors (un capellà ja ancià parlava murriament de l'anterior bisbe com una persona que "era de Barcelona")

Tornant a Mn. Pardo: no ha parat quiet durant aquest any. Si un repassa l'agenda pensarà que aquest home era el cul d'en Jaumet (i perdoneu l'expressió). Potser aquest era el seu primer objectiu: que la gent de la diócesi el conegués. Visites a escoles (la meva nena m'ho digué: Ha vingut un mossèn), presència a actes populars (el Pelegrí de Tossa, la processó de Divendres Sant a Girona), presentar-se de sobte a celebrar la missa en algunes parròquies, visites a confraries, el pregó de Setmana Santa... Tot per a que la gent sàpiga qui és.



Un segon aspecte que destaco és la proximitat amb el conjunt dels fidels. Tots amb els que parlem, de sensibilitats diferents, ho subratllen. Trobar-se'l travessant el carrer de camí cap a casa era senzillament inconcebible abans, el bisbe te'l trobaves a la catedral, a alguna festa d'importància.

El sortir a presidir la processó del Divendres Sant a Girona va ser una declaració de principis! El fet religiós és present a la societat. Ja podien estripar-se els vestits els pressumptes guardians de la puresa com l'ex-capellà Madrenys o altres parlar de deixar la creu processional del s. XV al Museu de la Catedral... Va sortir, i vestit com pertocava litúrgicament.


La meva sensació d'aquest primer any d'episcopat és que Mn. Pardo vol conèixer "la tropa", saber amb quins efectius compta i qui és mereixedor de confiança. Ser algú proper és una forma de mostrar a la gent que l'Església té un rostre humà.

Els nomenaments del mes de juny no poden valorar-se en el sentit de en qui té la confiança o no. Hi han preveres d'edat avançada o malalts que han de retirar-se, i hi han uns (pocs) sacerdots joves que han d'assumir responsabilitats.


Una última nota: els xavals del Germinans (aquella plana web de la que les cúries episcopals no en volen parlar però que la llegeixen d'amagat) subratllaven fa uns mesos el silenci del Fòrum Alsina i ho presentaven com un triomf. Dissenteixo. Es tracta, per continuar emprant termes militars, d'un replegament a les casernes d'hivern. Un esperar i veure. Poden fer-se grans els membres, però ni de bon tros deuen estar quiets, ni callats.

(Addenda del 29/X/2009: sorprenent veure a l'ofici solemne de Sant Narcís un dels preveres de l'esmentat Fòrum caracteritzat per una litúrgia curiosa a la seva parròquia, per emprar un terme correcte; sí, se'ns fa gran l'home).

També suposo que aquesta serà l'actitud per un temps més dels fidels diocesans: esperar i veure. Els gironins són (som) més tancats del que sembla, encara.

dijous, 22 d’octubre de 2009

La bassa pudenta

La setmana passada vaig acabar la lectura d'un llibre publicat ja fa 8 anys: L'oasi català, de Cullell i Farràs. Aquestes últimes setmanes el tema que tracta ha estat molt de moda als mitjans de comunicació: l'endogàmia de les famílies de la burgesia barcelonina.
A nivell d'altres poblacions recordo que fa uns anys en va haver un referent a L'Escala, i aquí a Girona no n'estem gaire lluny de l'exemple de la capital.
L'escàndol del Palau posa sobre la taula l'actual paper d'un grup social que va aixecar el país però que, amb els anys, ha perdut esperit de servei a aquest (Vaja, quina coincidència amb el tema de l'Evangeli de diumenge passat). Lluny de treballar per al futur de la comunitat, a més del propi interès, veiem com creix més la consideració del propi profit.
Des del poder social s'estableixen lligams amb altres poders, i això pot acabar produint descontentament entre la gent normal, els que intenten sobreviure cada dia. I d'aquí a l'aparició d'algú que defensi l'Uomo Qualunque no hi ha gaire.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Ut unum sint

Espero que aquesta notícia sigui bona. Una solució com la que va permetre al s.XVII la Unió de Brest (orígen de l'església grecocatòlica o uniata).

divendres, 16 d’octubre de 2009

Nosaltres hi anem

Sí, hi serem. Em (ens) mullo.

Perquè no podem ni volem estar callats. Altres de més importants no ho faran, miraran cap a una altra banda o potser sí diran quelcom, però en veu baixa i sense comprometre's.

Perquè és cosa de TOTS.

Perquè no volem frau de llei.

Perquè amb les vides no s'hi juga.

Perquè tenim esperança.

O sigui, que demà ens passejarem per Madrid, de la Puerta del Sol fins la Puerta de Alcalà. I amb nosaltres uns quants més, de tot arreu, perquè -com he dit- és cosa de TOTS.


I tu?

divendres, 9 d’octubre de 2009

Saxons i suaus (Sächsen und Schwäben)

La guanyadora del premi Nobel de literatura d'aquest any és l'escriptora romanesa en alemany Hertha Müller. Desconec la seva obra. A hores d'ara el mercat editorial ibèric (espanyol i català) manté un retard remarcable en el tema de traduccions d'altres llengües. A tall d'exemple la novel·la humorística txeca Les aventures del bon soldat Svejk fou publicada als anys 20, però la traducció al català és de mitjans anys 90 (edicions Proa) i a més careta -sort de les biblioteques-. Suposo que de cop i volta les editorials s'hauran llançat a la compra dels drets d'autor de les obres de la guardonada i encarregaran traduccions a contrarrellotge.


Però no parlaré de literatura, sinó de l'orígen de la sra. Müller: alemanya a Romania.


L'article de Rafel Poch a La Vanguardia d'avui dòna unes pinzellades històriques sobre la presència de població germanòfona al que avui és la República romanesa.
Els Habsburg mentre anaven recuperant les antigues fronteres del regne d'Hongria aprofitaven per enviar-hi colons, que asseguraven el desenvolupament de diferents àrees i per altra banda servirien per defensar els límits de l'Imperi. Un exemple n'és la Krajina, a Croàcia, on vivien colons militaritzats d'orígen serbi.

La frontera amb l'Imperi otomà es fixà a principis s.XVIII a l'entorn dels Càrpats orientals, el Danubi i el Sava. A aquesta regió, continuació de la plana (Alföld) hongaresa, s'enviaren colons procedents bàsicament de Suàbia -regió situada entre Baviera i Würtemberg-. Aquests són els suaus (Schwäben) del Banat.

No eren pas els primers germanoparlants als confins de l'Imperi austríac: als Càrpats, que separen Transilvània i Hongria de Moldàvia i Valàquia (regions històriques romaneses) els reis magiars havien establert a l'edat mitjana població originària de Saxònia amb finalitats similars. Junt amb els hongaresos i els székler (població magiaritzada i militaritzada que vivia a les valls occidentals dels Càrpats) formaven les tres nacions de Transilvània, els romanesos no comptaven.

A partir de 1867 amb l'Ausgleich que permet el naixement de la Monarquia dual austro-hongaresa el govern de Budapest iniciarà processos d'assimilació de la població no magiar (magiarització) que motivarà la desafecció dels germanòfons de Transilvània i la seva benvinguda a l'estat romanès després del Tractat de Trianon (1920).
Amb els magiars transilvans els romanesos no es portaren bé, i amb els alemanys... Em sembla que tampoc, i després de la II Guerra Mundial n'esbandeixen bastants però no tant eficaçment com russos, polonesos i txecs (els decrets Benes encara són vigents a Txèquia). Ceacescu ja intentaria als vuitanta una política socialista d'assimilació, però sortosament esclata la revolta i tot es para.

Quina és la situació d'aquesta minoria a l'actual estat romanès? Sols tinc notícia que es reserva l'elecció d'un senador a cada minoria étnica (magiars exclosos), però la situació econòmica del país no em fa ser optimista al respecte.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Tradició (II)

Fa uns dies comentava el concepte de tradició, entés com a transmissió entre generacions d'un llegat, i del caràcter identificatori d'un col·lectiu al seu entorn.


Una altra qüestió és la consideració que el terme tingui. Avui en dia té una connotació negativa. Sobre aquesta qüestió poso un enllaç a un article de ForumLibertas on el rector de la UAO -Dr. Alsina- feia una conferència-col·loqui amb e-cristians. Destaco el fet de distingir tradició i arcaisme. Malhauradament es tendeix a identificar els dos termes i a presentar els partidaris de la tradició com fòssils, emmirallats en el passat.

Un altre punt que destaco de l'acte esmentat és la dialèctica tradició-progrès (o modernitat). Actualment ben pocs defensen una relació harmònica entre els dos termes.

Potser qui ho va conceptualitzar millor, en l'àmbit polític fou Edmund Burke, en defensar que les llibertats s'adquireixen per l'observància de les tradicions. Aquesta és la gènesi del pensament conservador clàssic. Si hi pensem amb deteniment veurem que la història anglesa ha seguit en gran part aquesta concepció harmònica en la vida pública (monarquia, Cambra dels Lords, universitats...), sense trencaments abruptes.


Invent de la tradició?
Aquest és el títol d'un llibre escrit en part per Eric J. Hobsbawm . No l'he llegit, però el títol és l'exposició d'una tesi: Per mantenir coherència, identitat, unitat, etc. s'arriba a crear una tradició.


Més que invent podríem parlar de foment de tradicions. Un exemple el posava La Vanguardia de diumenge 4 d'octubre en dedicar un article a una exposició al Museu de l'Empordà sobre la sardana: hi havia 3 formes de ballar-la (selvatana, garrotxina i empordanesa) tot i que una va quedar arraconada i de les altres dues l'empordanesa és més estesa. Observem que són comarques nord orientals; pensem també que a les terres de l'Ebre era més freqüent la jota (ball més aviat dels nostres simpàtics veïns aragonesos i altres gents d'Ebre enllà).


Si una tradició no interessa els poders fàctics (polític, cultural, econòmic, àdhuc el religiós) poden suprimir-la, desincentivar-la, sotmetre-la o readaptar-la conforme als seus interessos.


Perfeccionament i millora? o Desvirtuament i reinvenció?
Es comenta que la tradició es reinventa, que deixa enrera aquells aspectes més negatius per millorar, com el bon vi. O ho tornem vinagre? La feminització dels Alardes d'Hondarribia o d'Irun no és una reinvenció d'una tradició? ¿o potser un desvirtuament del seu sentit original, una devaluació, -per emprar un terme més gràfic-?


He comentat el factor identificador i unificador de la tradició per a una col·lectivitat, també l'interès que pot tenir el poder en incentivar o desincentivar el llegat o part d'ell d'acord amb uns interessos previs. Els petits canvis que es van fent són millores per anar d'acord amb l'esperit dels temps? No és un allunyament del sentit original?



Què vol dir ser tradicionalista?
Una paraula amb connotacions negatives, per la majoria de la gent. En el nostre context un tradicionalista catòlic és, per a la ideologia dominant, un que va a misses en llatí, tridentines, que s'agenolla a la consagració... I molt més. Apliquem termes similars al camp religiós.

Al nostre país en el camp polític fou i és sinònim de carlí, cosa que no es sap destriar de franquista, fatxa... I carlí vol dir immobilista, partidari de l'absolutisme i de la Inquisició gairebé (la ignorància sobre el carlisme encara és molta).

En el camp cultural és un immobilista, un carrincló, un que beu de les fonts "de sempre" i no té capacitat d'innovació, o la té atrofiada per moure's en uns paràmetres restringits. No pas algú que desenvolupa un llegat previ.

En economia... No pot haver-n'hi pel dinamisme desaforat que té.


Prestigi i desprestigi de la tradició.

Gran Bretanya ha elevat la tradició a un rang destacable. El cerimonial n'és exemple, sobretot el polític (obertura del curs parlamentari, la composició de la pròpia House of Lords...), el món acadèmic (Cambridge i Oxford, ridiculitzades pel genial Tom Sharpe). Oblidava el sistema polític i jurídic! No els ha calgut una Constitució per organitzar l'estructura política, simplement s'han anat dotant durant segles (i no sense tensió i violència en determinats moments) del que en l'actualitat existeix.


Al contintent la qüestió ha estat més complicada. Per una banda França ha aconseguit bastir una tradició amb arrels a la Revolució de 1789; el món tradicional i tradicionalista centreeuropeu va quedar gairebé arrasat després de la Segona Guerra Mundial (en aquest cas cal un reconeixement pòstum al Teló d'Acer per congelar-ne les restes a la seva àrea d'influència durant 40 anys -amb totes les reserves possibles-); a la Penínsul·la Ibérica ja ho veiem: la llei del pèndol.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Gent gran

D'aquí bastant temps espero arribar (i fer-ho en condicions) com aquests venerables personatges:

Mn. A., 81 anys, rector d'una parròquia fins principis d'any. Un d'aquells capellans que arrosseguen, comentava un dia. Fa un parell de setmanes el visitàrem a la residència on s'hi està i jovialment comentava: "He estat bé durant 80 anys, la resta ja és propina".

La Sra. V. 94 anys, filla d'un alcalde republicà de la seva vila. Malgrat la repressió posterior a la guerra no va abandonar el seu compromís cívic i els ideals del seu pare (llavors ser republicà indicava compromís social). No surt molt de casa, però t'acull quan la vas a veure.

La senyora I., no sé si encara és viva. Arxivera d'una biblioteca diocesana, durant anys ja no portava els llibrots que els investigadors volien consultar, però en alguna ocasió vaig sentir com la consultaven: "I., vosté recorda si hi ha algun treball sobre les muralles de la nostra ciutat?" I responia donant-ne detalls. Arribava a l'arxiu, s'hi estava allà, alguna amiga la venia a veure... El primer cop que vaig visitar l'arxiu en alçar el cap em mirà i xiuxiuejà "L'arbre genealògic, no?". Altres vegades hi vaig tornar, la última amb la meva dona ja de set mesos.
(Addenda de 7/10/2009, Verge del roser) trobo per Internet la notícia de l'òbit de la sra. en qüestió, Ignàsia Font, de l'ABEV.

Em deixo uns quants al tinter, són persones especials, vells amics.


dilluns, 28 de setembre de 2009

Literatura russa

Publicat el 24/X/2008

Ho confesso: tinc atravessada la literatura russa. No sé què em passa: he començat diversos llibres una i altra vegada, però no els acabo.
Guerra i pau el vaig començar l’agost de 1993, no vaig arribar ni a la meitat del primer tom (edició de la MOLU, aquells toms verds).
Resurrecció, del mateix Tolstoi, ni al tercer capítol, crec.
Les ànimes mortes, de N. Gogol, l’inicio el setembre de 1997, durant el viatge en tren que vam fer cap a Donostia amb dos amics cinèfils i… “Visca els pintxos i el txakoli i deixem que les ànimes mortes reposin en pau!”
Ara tinc a les mans una de Turgueniev:
Niuada de gentilhomes. Ja és el tercer cop que l’inicio i a veure si la continuo. De moment sóc al capítol XXIV, falta poc per la meitat.
Em consola pensar en alguns relats curts de Gogol o de Txekhov que he trobat de bon llegir, almenys.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Carn de codony

Ahir dissabte al matí vam recollir una dotzena de codonys d'aquell arbre que vaig plantar amb l'avi fa uns vuit anys. Encara està carregat. Recupero del vell blog un escrit on hi faig referència:

Publicat el 14/VIII/2008

Vinga, avui una recepta de codonyat, per si algú té ganes de fer-ne:
Ingredients
codonys
sucre
suc de llimona
canyella en pols

Pelem els codonys, compte que són durs. Separem la pela i els cors i trossegem la carn a talls més aviat petits. Els pesem. Per cada kilo de codony tallat posarem 600 gr. de sucre refinat.
Escalfem en una olla el codony i hi afegim el sucre i el suc de llimona. Quan el sucre s'hagi fos posem canyella en pols, i si volem una mica de vainillina (vainilla artificial).

El codony se'ns anirà desfent i agafarà, per oxidació, un color taronja pujat. Hem de coure tot una bona estona: ens interessa que el codony s'estovi i es desfaci, confonent-se amb el sucre.
No cal dir que hem de remenar sempre, perquè tot es faci uniformement.
Ho retirarem del foc quan veiem que s'ha evaporat bona part de l'aigua que conté la fruita. Esperem uns minuts i hi pasem ben passat el turmix, que tot quedi ben triturat i homogeni. A continuació ho posem en motllos, perquè es refredi i en prengui la forma. Si ho fem al vespre en podrem menjar per esmorzar.
La massa resultant és compacta i cal·lòrica.
Un tallet, acompanyat de fruits secs és un postre excel·lent; també amb formatge, a Àlava ens l'havien servit amb formatge i nous; la meva tieta en fa dauets i els posa a l'amanida, no queda malament; i si algú vol fer una delicatessen (de l'alemany Delicates Essen, menjar exquisit o refinat) que disposi en un motllo fetge d'ànec cru, el foie, talli una barreta de carn de codony, la cargoli amb el fetge i la deixi al forn uns pocs minuts, en farà un bon mi-cuit.

Tradició (I)

Del llatí traditio, mot derivat del verb tradere, i significa transmetre, entregar. Com a curiositats semàntiques: en llenguatge jurídic una tradició és una transmissió (compravenda), en anglès el mot trade es refereix al comerç, i per últim una altra derivació de la mateixa arrel llatina és traició (venda).


Veiem com ho defineix el diccionari de l'IEC: "transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc.; allò que és transmès oralment de pares a fills; costum que ha prevalgut de generació en generació Acció de lliurar Transmissió del domini d'una cosa en virtut d'un contracte".

Podria posar les definicions en altres llengües com castellà, anglès, alemany, portuguès, italià... fent un copy & paste, però em quedo amb la francesa de la Wikipedia:

La tradition désigne la transmission continue d'un contenu culturel à travers l'histoire depuis un événement fondateur ou un passé immémorial (du latin traditio, tradere, de trans « à travers » et dare « donner », « faire passer à un autre, remettre »). Cet héritage immatériel peut constituer le vecteur d'identité d'une communauté humaine. Dans son sens absolu, la tradition est une mémoire et un projet, en un mot une conscience collective : le souvenir de ce qui a été, avec le devoir de le transmettre et de l'enrichir. Avec l'article indéfini, une tradition peut désigner un mouvement religieux par ce qui l'anime, ou plus couramment, une pratique symbolique particulière, comme par exemple les traditions populaires.
(designa la transmissió contínua de contingut cultural a través de la història a partir d'un fet fundacional o d'un passat immemorial (...) Aquesta herència immaterial pot constituir el vector d'identitat d'una comunitat humana. En el seu sentit absolut la tradició és una memòria i un projecte, en una paraula una consciència col·lectiva: el record d'allò que ha estat, amb el deure de transmetre-ho i enriquir-ho. Amb l'article indefinit una tradició pot designar un moviment religiós per allò que l'anima o més correntment una pràctica simbòlica particular, com per exemple les tradicions populars)

Ens trobem davant d'una transmissió entre generacions, d'un llegat col·lectiu de caràcter immaterial que comprèn tant creences religioses, com filosofia o formes de pensament, metodologia...

Hi han dos termes que es poden lligar al de Tradició:


  1. un d'ells és Llegat, el que es transmet, que en el llenguatge actual està assimilat a Tradició (que era en principi la transmissió);

  2. l'altre és Costum, la pràctica social arrelada, que tendeix a confondre's amb Tradició; en una vessant jurídica, a més, el Costum és font de dret (dret consuetudinari).

Pensem que aquest llegat és més marcat en grups minoritaris per definir qui s'és i què s'és, la pròpia identitat. A mida que el grup és més reduït poden haver dues solucions: deixar-se assimilar amb el grup dominant o bé marcar encara més les distàncies.

dimarts, 8 de setembre de 2009

El Camí i nosaltres

La intervenció de Lycaon al post anterior em motiva a escriure una resposta, però per la seva llargada prefereixo fer-ho en post, ja que potser és millor compartir-ho.

dimecres, 2 de setembre de 2009

O Cebreiro

Un any més, i van quatre, vaig recórrer un tram del Camí de Santiago.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Tarda d'agost a Matamala

De resultes de l'excursió del matí han quedat baldades les criatures i ara dormen al cotxe. La seva mare vetlla mentre s'endinsa alhora en aquella novel·la regalada per Sant Jordi. A desgana baixo i m'encamino cap al pantà, a veure què carai hi ha.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Festes infantils

Fa un parell d'anys uns amics van celebrar l'aniversari d'un dels seus fills amb una festa a casa seva. Els amics de la parella vam ser convidats, havíem de dur els nostres fills, potencials amiguets de l'homenatjat/da.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Convivències

El que en un principi era quedar per anar un dia plegats a la platja va acabar transformant-se en unes convivències familiars on els pares rebíem formació i els nens, a més d'això, tenien l'oportunitat de jugar, fer activitats i amics. No hi érem tots ni vam estar tota l'estona (encara hi ha qui treballa dissabte).

Comptàrem amb l'assistència d'una germana, un sacerdot, el centre ben equipat d'un altre moviment modest com el nostre, algunes famílies amigues de Barcelona, i una visita el diumenge que ens acompanyà en l'esmorzar i part del dematí.

Formació, bon humor, pregària, tallers per la mainada, reflexió en grup, moments en família, eucaristia (dos dies) i vigília amb exposició del Santíssim (divendres), excursió a Romanyà... Lliurement, sense obligar ningú.

Ahir per la tarda una reunió/brainstorming per avaluar el curs que deixem enrera i plantejar-nos com enfocar aspectes del moviment de cara al curs vinent, satisfacció generalitzada per la feina feta i interrogants oberts per a la futura. Això sí, abans de les vacances de la majoria una bona carregada de piles!

dijous, 16 de juliol de 2009

Prússia (2)

Reprenc el relat històric de fa uns dies. Havia deixat el tema amb l'adveniment al tro, el 1740, de Frederic II -der alte Fritz-.

dilluns, 13 de juliol de 2009

El perquè d'un nom

Avui, que és un dia... Com un altre i que ja m'han donat l'alta us hauré de fer una mica de confidència: per què vaig triar el nom.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Sichtlos

Quatre gargots per comentar que tinc aspecte de veterà de guerra o pirata del Carib,:una ferida a la còrnia em té bastant impedit per fer vida normal i ja és molt que em posi davant d'un ordinador a escriure.
Això passa per ser pare que juga amb els seus fills, vas, l'agafes en braços i l'alces i llavors...

dijous, 2 de juliol de 2009

Una vetllada amb el bisbe

Com he comentat en alguna ocasió la meva dona i jo formem part d'un grup de matrimonis catòlics del moviment de Schönstatt constituït fa poc més de dos anys. Junt amb un de més veterà i un tercer que sorgí el juliol passat comencem a tenir certa entitat en el petit món creient local.

El fet és que estàvem de clandestins fins el relleu episcopal de l'any passat. I amb el canvi d'aires una representació nostra demanà entrevistar-se amb el nou bisbe. Aquest els rebé, els escoltà, féu unes quantes observacions, proposà alguna actuació i a més va demanar assistir a alguna reunió dels grups de matrimonis.
I aquest dimarts 30 el teníem allà amb nosaltres!

Era algú assequible, allà assegut enmig nostre, participant de la pregària, dels comentaris, anotant les idees que sorgien de la dinàmica de grup i recalcant-ne algunes (el no mantenir la fe en l'anonimat, el veure la gràcia de Déu en el dia a dia, el compartir la Fe amb tothom fins i tot no-creients...), participà de la nostra alegria pels embarassos que es van anunciar i fins i tot ens explicà en confiança alguna anècdota que ara no és qüestió de repetir. Ah! I compartí el pa amb tomàquet que fem


No serà l'última vegada, ja tenim prevista una altra trobada amb totes les famílies.

Crec que amb aquest l'hem encertat, i no sols per la impressió personal, sinó pels comentaris de la gent, pels gestos com trobar-te'l un dia d'improvís a la parròquia concelebrant la missa...
En tot cas, gràcies per venir!

divendres, 19 de juny de 2009

Prússia (I)

En alemany Preussen, en llatí Borussia (és com es diu el club de futbol de Dortmund, oi?)







dilluns, 15 de juny de 2009

Actualitzant-me

Durant prop de tres setmanes no he estat per gaires orgues. Una setmana i mitja de curset per la feina i l'estudi de l'últim (espero) examen que em quedava m'han robat temps.


La carrera ja està, cal esperar el tancament d'actes, i sobre el tema laboral preparar-me perquè seré l'administrador del nou programa mega-guai d'inventari que les altes esferes decideixen implantar a la casa perquè ells no ho faran servir mai.


I per acabar-ho d'adobar ahir excursió a Núria, ruta a peu des de Queralbs amb una nena de dos anys a l'esquena. Semblava que el dia era núvol però el color gamba-de-Palamós-turista-holandès no me'l trec del damunt.


Damunt la taula un avís de la biblioteca: Has de retornar un llibre i blablabla... Ostres, on carai l'he deixat?




Repassem el que hi ha aquests dies.


Una: bufetada a l'ensenyament públic. Els resultats de les proves en competències lingüístiques i matemàtiques als alumnes de sisè de primària a Catalunya mostren que una quarta part no aprovarien si aquestes tinguessin caràcter avaluatori. La proporció s'enfila en l'àmbit de l'escola pública, que en teoria, disposa de més recursos.
Per més "inri" la Conferència Episcopal, les ordres i congregacions de la qual són titulars de molts centres concertats, fa públic un informe on plasma la seva contribució social a l'ensenyament i l'estalvi que aquest representa.
La meva dona comenta: "No veus que l'ensenyament no és cap prioritat? En aquest país s'ha d'anar pagant."

D'aquí uns mesos nou informe PISA i nous escarafalls... Es parla molt del model finlandès (cossos especialitzats de mestres i directors d'escola), de xecs escolars, d'ordinadors per als de 5è de primària (tan aviat? amb quins diners?), hi ha qui parla de homeschooling (una opció amb molts riscos) però no avancem. Creem una massa d'analfabets per a que siguin manipul·lables per uns pocs?

Segona: de política internacional. Manifestacions i incidents a Iran d'importància des de la caiguda del xa. Trontolla el règim dels aiatol·làs? No, no hi ha una oposició forta. És més aviat l'expressió del descontent d'una part de la població, urbana i relativament cultivada, enfront la reelecció d'Ahmadineiad. Posem l'adjectiu ultraconservador en reserva.
El més probable serà la repressió de les protestes amb violència, però les conseqüències són imprevisibles. Si els clergues islàmics són espavilats ja procuraran retirar el reelegit president. Apunto que hi ha una dualitat de poder a la República Islàmica d'Iran: institucions elegides amb vot popular (Parlament, President) i el poder paral·lel del clergat xiïta, que esmena la plana.

Tercera: no perdo el c...Vull dir, trobo que el futbol és un esport on posen més passió els nanos al pati de l'escola que vint-i-dos homes amb calça curta enmig d'una hectàrea de gespa cobrant cadascun el que jo i molts altres no veurem en la nostra vida. I trobo una indecència que es pagui el que s'ha pagat en fitxatges d'un equip que ha de demostrar el valor. Em limitaré a citar el que deia El Periódico sobre un (950 habitatges de protecció oficial) o Forumlibertas sobre l'altre (el sou anual de 5.000 mileuristes).

Quarta: l'única ocasió en què els electors puguin enviar a passeig la classe política és cada 5 anys, amb les eleccions europees. Una forma pot ser l'abstenció, una altra votar qualsevol menys els de sempre. Campanades com els 2 escons de José Maria Ruiz Mateos són necessàries, però no movem un dit i surt el que surt. Opinions per tots els gustos.

Cinquena: sobre la tauleta de dormir les Catilinàries... Fa dies que m'esperen.


Und so weiter...

dimarts, 26 de maig de 2009

Haydn, el bicentenari discret

Un bicentenari sobre el que s'està passant bastant de puntetes és el de la mort de Franz Josef Haydn, prolífic compositor austríac que podríem considerar pare dels quartets de corda, estableix el canon de composició i de formació (2 violins, viola i violoncel), i el "padrí" de la simfonia (més d'un centenar en el seu catàleg).
Amb l'amic X. tenim sempre la discussió sobre ell i Mozart. Enlluernats per la figura del nen prodigi de Salzburg -al que ha ajudat en gran manera la pel·lícula Amadeus de Milos Forman- s'han celebrat el bicentenari de la mort (el 1991) i els 250 anys del naixement (el 2006).

La sort de Haydn fou trobar un aristòcrata protector, en aquest cas aristòcrates: els prínceps Estérhazy el mantingueren a les seves possessions, al voltant de l'actual frontera entre Àustria i Hongria, al capdavant d'una orquestra de consideració. La relació durà més de 30 anys. Això no impedí que fes alguns viatges, fruit dels quals són les simfonies de Paris, les de Londres i els oratoris, aquests degut a la impressió de sentir El Messies, de Händel.
Es veu que Haydn era de la broma i aprofitava per fer-ne alguna. Un exemple és la simfonia 94, la Sorpresa.

En una altra ocasió es comenta que els músics del príncep estaven descontents perquè les obligacions del càrrec els impedia estar amb les seves famílies. El kapellmeister va fer de representant sindical i ho presentà més o menys com aquí amb Barenboim:


Per descomptat que el patró entengué la indirecta i atorgà un temps de llicència als seus músics.

(Ara l'apunt personal: dilluns 10 de maig de 2004, Florència, esglèsia d'Orsanmichele, els Solisti fiorentini la interpreten i més de marxar apaguen una espelmeta que cadascú té al faristol fins que tot queda a les fosques...)

Us convido a que n'escolteu alguna peça. Valen la pena!

diumenge, 24 de maig de 2009

Generacions

En tres dies he tingut ocasió de veure l'esforç d'una generació: la visita a uns parents, gent de setanta anys, i d'altra la repesca d'un exercici de redacció originalment en alemany, que vaig fer quan millorava coneixements al Goethe de Barcelona, sobre la infància i joventut de la meva àvia.

Parlem d'una generació nascuda entre els vint i els trenta, els nostres avis, que visqueren els horrors de la guerra, la misèria de postguerra i tiraren endavant. Vaja si tiraren endavant! El meu avi va muntar una impremta a casa seva i vint anys després se la vendre (ara aquesta impremta és una de les empreses d'arts gràfiques més destacades de la província) a un dels treballadors. L'àvia, que va passar una infància dura allà a Llançà té bona part del mèrit. M'agradaria haver-ne sentit un elogi per part de l'avi.

I en S. i la seva dona Déu n'hi do com se n'han sortit! L'altre dia ens mostrava les naus que tenia muntades, a part de la planta transformadora que van fer construir al cantó de casa (ara, per qüestions urbanístiques no ho permetrien). Han treballat tota la seva vida, de fet encara la senyora d'en S. encara dóna un cop de mà a l'empresa familiar (ara ho porten els fills).
Aquesta generació va aixecar el país de la misèria, a costa de passar privacions, perquè els seus fills poguessin viure millor. I els néts, nosaltres. És bo de recordar-ho, potser perquè els hauríem d'imitar en l'esforç i no esperar que un tercer ens arregli la vida.

Ella

No ho ha tingut fàcil en la vida. De ben petita patí una infància dura, qui ho diria ara veient-la tant vital i optimista!

divendres, 22 de maig de 2009

Noves eleccions

Sí, ja teníem prou amb els escàndols esventats per la premsa i ara tornem a tenir campanya electoral, i a més amb alguns anuncis plens de mala llet. El que ens faltava. Milions d'euros esmerçats per les formacions polítiques que els seran reemborsats després -segons els resultats -a compte de la ciutadania.


I tot per a què? Per Europa, un nom amb els que s'omple tothom la boca, la panacea de tots els mals d'aquest racó de la penínsul·la i d'altres més. El reconeixement de Catalunya, els fons que ajudaran a treure altres regions del retràs endèmic, el model al que aspirar (serveis públics eficients? salaris alts? pressió fiscal? avortament lliure?)...

Un somni molt maco, però no hi crec. Deixeu-me ser, encara, euroescèptic.

dimecres, 6 de maig de 2009

El censor

Roma, fundada vers el 753 a.C. fou en els seus orígens un poble de pastors i agricultors establert al Palatí, un dels turonets situats a la vora del Tíber, al Laci. Regida per un sistema monàrquic i patriarcal progressivament va crèixer i diversificar la seva economia.
Òbviament el que deixà de ser un llogarret per esdevenir una ciutadeta no podia continuar essent regit per un rei-pagès, calia cert tipus d'organització i control i per això sorgeixen els primers magistrats. La República complementaria i regularia la forma d'ocupar els càrrecs públics i l'accés, el cursus honorum, que havia de seguir un ciutadà.


Un d'aquests era el censor. El censor s'encarregava del cens, és a dir del recompte de la població i la seva inclusió en tal o qual centúria (divisions socials) segons els béns que declarés el pater familias. D'aquí venen els conceptes padró, empadronament (el que declara el pater o pare) i patrimoni -el que pertany al pare-.
No és sols una qüestió fiscal, sinó també política: per una banda s'establia qui era digne d'entrar a la classe senatorial (la dirigent) i d'altra es variava la composició de l'electorat que participava en els comicis centuriats (consultes de caràcter vinculant en les que participava la població).

El càrrec de censor no estava inclòs dins el cursus honorum, la carrera pública que podien seguir els homes de famílies benestants (com era el cas de qüestor, edil, pretor, cònsol...), sinó que comportava un prestigi social previ per exercir-lo. És per això que trobem homes d'edat avançada i pertanyents a les famílies patrícies que un cop feta la carrera política són nomenats censors.
És aquí on entra l'altra funció destacada del censor: el determinar què era moralment acceptable i què no
: la censura.

Amb l'Imperi els magistrats de la República quedaren reduïts a mers funcionaris nomenats des del poder i ja no tenim notícies. Un moment o altre deuria desaparèixer la figura del censor com a encarregat del cens i de tasques fiscals.


La segona funció del censor, aquest exercici de la censura, però, ha anat perdurant al llarg dels segles i s'ha exercit des del poder.

El que subscriu ha de fer-vos partíceps d'una qüestió relacionada amb aquest tema: fa un temps algú va intentar que retirés un escrit al·legant que tercers es podien sentir ofesos. Ofesos de què? Vaig posar-me en contacte amb aquest pretès censor i vaig esbrinar que ni havia llegir aital text, sinó que basava la seva pretensió en el que li havien dit altres, vaja que l'havien entabanat.
Crec que si algú es molesta pot dir-ho educadament en l'espai de comentaris que hi ha habilitat al final de cada text i ja que alguns em coneixen en persona se'm poden adreçar directament sense necessitar a tercers.
Scripta manet

dijous, 23 d’abril de 2009

DDR

Avui és Sant Jordi i hauria de parlar de llibres, roses i... Passo. Ja fa dies que volia parlar d'un tema d'història i, a més, d'Alemanya. Bereiten Sie, meine Freunde!







divendres, 17 d’abril de 2009

Més sobre Germinans

No m'agrada parlar massa del tema Germinans, potser perquè és massa eclesial, però avui han fet una de tan històrica com la publicació de les fotos del seguici de Martínez. Sistach a Roma ben ensotanats.

La seva web ha servit d'altaveu d'un grup de fidels d'una parròquia de Barcelona descontents amb la deriva que ha pres aquesta amb el rector actual. Cert és que aquest és un dels més "estimats" pel Directori (la redacció) i cal suposar més predisposició a fer-se'n ressó. Avui, però, s'han limitat a un escrit introductori per situar els lectors que no coneguin la Ciutat Comtal.
A continuació ve el text denunciant les actituds poc evangèliques del sacerdot, absentisme de la parròquia, menyspreu pels fidels... Del poc o nul cas que han fet els responsables diocesans (arxipreste, Vicari episcopal i més amunt) a les queixes que els han dirigit.
La redacció de la web sols ha omès una part de la carta adduint que són qüestions d'un altre tipus i finalitza el text amb una frase escueta "Els propers dies estudi detallat i valoració de la qüestió"
Suposo que enviaran algun agent camuflat, com aquest:



Fora bromes: sorprèn que aquestes persones no hagin rebut resposta de qui pertoca i com a últim recurs hagin acudit a la web maleïda per la Cúria de l'arquebisbat de Barcelona i progressisme eclesial mal entès. Tot i no sortir noms aquests sí que deuen ser força més identificables i exposats a accions punitives per l'afectat principal. En tot cas no parlen malament d'un rector anterior de la mateixa corda que l'actual, per tant no es tracta merament de carques.

I ara, tocant el tema de les identificacions, en els últims sis mesos han hagut intents de fer unes contrapàgines fracassats. Una es deia així Contragerminansgerminabit, la segona ni ho recordo i actualment cueja una el nom de la qual s'inspira en l'obra de Sardà i Salvany El liberalismo es pecado. Les dues primeres foren una espifiada: donaren noms concrets de sacerdots i pocs dies després desapareixien conscients els autors de la cagada i que se'ls fiqués per allà un freak d'aquests a fer comentaris. Potser sí que aquests haurien de contractar Miss Marple...
La tercera és més corporativista: de moment sols dòna noms de laics i amb tan poca fortuna com l'altra.
Ànims!

dimarts, 14 d’abril de 2009

Una mica de Brel

En algun escrit he comentat que m'agraden un parell de cantautors que he descobert fa relativament poc: el belga Brel (poca presentació se'n pot fer) i l'alemany Reinhard Mey.


Del belga m'agrada el tractament tan romàntic com l'irònic. La peça anterior és un cant del vell amor, malgrat tot el que ha passat. La gent es queda amb el "Ne me quitte pas" (no em deixis) i les llegendes al voltant: que si l'escrigué per una noia i quan aquesta commoguda va respondre ell ja havia marxat o què sé jo...
Prefereixo Les bigotes, que és una invectiva amb humor contra una manera d'entendre la religió que avui està, gràcies a Déu, superada. Tot i això em sé d'algú que s'hi acosta bastant (i no dic noms)


(...) Si jo fos diable i les veiés arreu, /crec em faria castrar/
Si jo fos Déu i les veiés pregar /em penso que perdria la fe.(...)

Gaudiu de la música...

Els nostres músics: Joan Brudieu

No sé si pot considerar-se català-català, ja que encara hi ha racistes en aquest país que creuen que si no és nascut aquí i d'ascendència catalana (referida a cognoms, perquè la genètica ja és una altra cosa) no val.

Brudieu no neix a Catalunya, tot i que hi viurà la major part de la seva vida i composarà la seva obra. És d'Occitània, tot aquell conjunt de terres que parlen (parlaven) una llengua més semblant al català que el francès actual.

No he comentat que neix a principis del s.XVI, i que justament aquest segle és una època de bonança econòmica en un Principat que ha patit estralls durant els cent cinquanta anys anteriors. Per contra l'actual Migdia francès es troba estancat i per aquests motius, a part de la proximitat cultural, molts occitans s'instal·len a Catalunya.

Brudieu és un d'aquests emigrants, però no s'instal·la com a treballador a les zones costaneres i de l'interior que creixen, sinó al Pirineu, i a més com a músic de la catedral de la Seu d'Urgell. Passat un temps s'ordena i ocuparà el càrrec de mestre de capella de l'esmentat temple gairebé fins a la seva mort. Sols hi ha una interrupció: un anyet al temple de Santa Maria del Mar, a Barcelona, però sembla que Brudieu prefereix tornar a La Seu.

De l'obra de Brudieu no s'ha fet gaire difusió, potser el fet de ser de "comarques" resta atractiu. Suposo que la majoria dels seus treballs són incidentals i de caràcter religiós, però jo sols he sentit les composicions de caire madrigalesc basades en poemes del valencià Ausiàs March: Plena de seny i No hi ha béns, no hi ha fortuna.

Per últim l'ensalada Las Cañas ens dòna una visió més cortesana de l'obra d'aquest clergue llemosí de naixement i urgellenc d'adopció. ¿ens decidirem a escoltar-lo i a interpretar-lo?


N.B. El títol del video correspon al madrigal Fantasiant amor -que prén el nom d'un poema d'Ausiàs March- però la música és l'inici de l'ensalada Las Cañas, ja citada anteriorment.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Setmana Santa per a nens

Quatre línies per fer-me ressó d'una iniciativa de laics per a que els nens i joves coneguin una mica què és la Setmana Santa: aquests dilluns i dimarts es feren unes convivències dirigides al jovent en uns locals de Girona.
L'empara "legal" era una confraria, els monitors tots voluntaris, l'ajut d'un parell de capellans encara joves i unes mames amb ganes que feren la part logística (compres, dinars, berenars i minicasalet pels petits de les altres mares voluntàries).

Assistiren poc més de quaranta nens i joves, d'entre 7 i 16 anys crec. Podem considerar-ho un éxit ja que la publicitat es féu amb un boca-a-orella que demostra ser més efectiu que penjar-ho al taulell d'anuncis de la parròquia, si és que t'ho deixen penjar. Els monitors estan contents, espero que els nois també i que els faci profit.
I aquest divendres Via Crucis per nens, ja en vaig parlar l'any passat. Si no falla ningú encara serem més que llavors.
Algú s'ho hauria de fer mirar... Tot això és cosa de laics, de gent senzilla que creu i vol transmetre quelcom als que estima.

divendres, 3 d’abril de 2009

Himeneu & Epitalami

Hymen, himeneu, o hymen...

Aquest era la tornada del càntic que, a l'antiga Grècia, acompanyava la núvia des de la seva llar en el camí a casa del nuvi.

Zum Zwick

(original de 23/4/2008)

Permeteu-me uns records íntims, no gaire llunyans:
Maig 2004, durant la nostra lluna de mel. Una etapa del nostre viatge de nuvis fou la Baixa Àustria. Ens allotjàvem en un poblet anomenat Sitzenberg (municipi Sitzenberg-Reidling). A Centreeuropa els nuclis urbans són extensos, degut al predomini de casetes unifamiliars amb jardí o pati, i mai sabíem on començava un poble o acabava l'altre si no ho anunciava el rètol corresponent.

Al tercer dia de ser-hi Hr. Marschick, el nostre hoste, ens comentà si volíem anar amb ells i els hostes holandesos als cellers de la zona (ens trobàvem en una regió agrícola on un dels principals conreus és la vinya).
Ho explicaré millor: aquests cellers -allà en diuen heuriger- estan excavats en la terra, situats en el mateix carrer, i les famílies que encara es dediquen al conreu i el·laboració de vi els obren durant l'any, servint vi i alguna cosa de menjar. Es van tornant cada mes i mig o 2 mesos per obrir durant quinze dies, i disposen al carrer taules i bancs.


Era un dimarts i mentre es feia fosc i tastàvem tots vuit plegats els vinets blancs que el·labora Hr. Zwick menjàvem Speck observàvem la gent que arribava o prenia també quelcom.
- Veieu les senyores d'aquella taula? - ens digué Hr. Marschik- Fa trenta anys que cada dimarts les velles bruixes venen a fer el seu vinet.

Meine Liebe va confondre amb formatge ratllat el que realiment era rave picant... A veure qui ho supera!
I per acabar, aprofitant l'avinentesa que eren amics, ens conviden a l'interior del celler i ens fan una degustació in situ. El que vaig trobar interessant era el vi de gel (Eiswein), el·laborat amb raïm recollit quan la temperatura és inferior als 0ºC i la fruita està, doncs, gelada.

Als sis o set tastets vaig decidir que ja tenia prou i que ens tornàvem cap al nostre allotjament. Deixàrem a la resta encetant una altra ampolla i sota el cel estelat caminàrem de tornada.
(He d'aclarir que la meva dona amb prou feines tasta el vi, tot just fa tres anys que molt de tant en tant fa un glopet de vi blanc)

Pornocràcia

(Original del 10/5/2008)

Literalment "govern (cràcia) de les prostitutes (porno)".
Per aquest nom els estudiosos fan referència a un període de temps on el què avui anomenem Santa Seu era de tot menys santa. Hom pot pensar en l'època del Renaixement i la família Borja/Borgia, però no és així: hem de situar-nos entre finals del s. IX i el primer terç del segle X. També s'ha parlat del "segle de ferro".

Per a una descripció general la Viquipèdia (santa wikipedia!) té articles que podem consultar sobre els principals protagonistes: la noble Teodora i la seva filla Maròzia, amants de papes i mare aquesta última d'un jovenet Joan XIè. No en reproduiré el contingut, ja que la meva intenció en escriure aquestes ratlles és fer notar que l'Esglèsia la fundà Crist, però la formem els homes (i les dones) i per tant és voluble tant el més humil creient com el propi Pontífex.
(Fora bo que els autors de certa pàgina web ultraclerical, el nom de la qual no menciono, reflexionessin sobre la seva sèrie biogràfica papal, perquè un moment o altre arribaran a aquest període)

Durant aquells anys, per sort, el Papat no era més que un bisbat més, això sí amb preeminència sobre les altres diòcesis cristianes.
Suposo que la denigració d'aquell període també es deu al fet de la influència visible de les dues senyores esmentades, sobretot Maròzia, que col·locaven persones afins i no dubtaven a eliminar qui s'oposés, àdhuc el propi pontífex. Alguns han volgut veure l'orígen de la llegenda de la Papessa Joana en aquesta dona.

La caiguda de Maròzia, però no significà la fi de la utilització dels pontífexs pels poderosos del moment, ja que fou precisament un altre fill d'aquesta el que va començar a moure els fils a la ciutat de Roma.

(Un altre dia potser m'atreviré a parlar dels Borja/Borgia)

dijous, 2 d’abril de 2009

Des de la llotja: Tannhäuser


Gran Teatre del Liceu, 8 d'abril de 2008. Intèrprets: Frank van Aken (Tannhäuser); Judith Németh (Venus), Elisabete Matos (Elisabeth), Markus Eiche (Wolfram v. Eschenbach), Johann Tilli (Hermann); Vicente Ombuena (Walter v. d. Vögelweide), Lauri Vasar (Biterolf); Francisco Vas (Heinrich der Schreiber); Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, direcció de Sebastian Weigle.

Una afecció a la gola impossibilità que el tenor Robert Gambill fes el paper principal i en el seu lloc debutés Frank van Aken, que l'estiu passat (de 2007) ja interpretà el rol al Festival de Bayreuth. Complí, i tractant-se d'un Wagner és molt.
Especialment aplaudit fou el duet amb Elisabeth de l'acte II, així com són de destacar les intervencions del cor. Ovacions per a Wolfram (Eiche) i Hermann (Tilli), dos secundaris que en les seves intervencions donaven caràcter a la representació. L'orquestra brillà en el segon acte, però en la resta un pèl fluixeta.


La posada en escena ha estat criticada pels puristes: aquí Tannhäuser és un pintor i Venus la seva model; els companys són igualment artistes i Hermann no és el príncep de Turíngia, sinó el propietari d'una galeria d'art; Els pelegrins no van vestits com a tal, sinó que porten les teles per pintar; no hi ha el bàcul papal que floreixi, sinó un pinzell... I no s'obren les portes del cel per acollir l'ànima finalment redimida del protagonista, sinó una sala de museu on el quadre que aquest pinta (i que el públic mai arriba a veure) serà exposat junt amb obres de Renoir, Picasso, Velázquez , Botticelli... Amb totes les reserves crec que l'escenògraf encara ho ha encertat.


diumenge, 29 de març de 2009

De mani

(Font de la fotografia: Diari de Girona, edició 30-III-2009)
Vet aquí que una vegada uns maulets "pacífics" es van llevar un diumenge -tard perquè a l'habitual ressaca s'afegia el canvi d'hora- i es preguntaren: Què farem avui? A qui anem a tocar els...?
Reunits en assemblea, i després de molt deliberar, decidiren muntar una kontramanifestació, per variar una mica, ja que, com tothom sap, la feina dels Maulets és manifestar-se dia sí i dia també per qualsevol cosa (sigui el pla de Bolonya, sigui la família Puigmoltó, sigui el processament de companys per cremar fotos de Sara Montiel en bikini...).
-
I sobre què fem la kontramanifestació?, digué assenyadament algú.
-
Trankils, kompanys, ja trobarem alguna manifestació per kontramanifestar-nos! - respongué el líder de l'assemblea per akell ... aquell (perdó) dia.- Només ens kal el material de sempre: pankartes, megàfon i voluntat! Vinga, per Katalunya!

Els nostres amiks Maulets van enkaminar-se cap al centre de Girona, l'antigament molt levítica (levítika) ciutat, ara ja un mar d'avorriment. No trobaven res: ni uns guiris que preguntessin adreces en castellà, ni un empresari de la construcció que fes un ERO, les seus del PP i de Ciutadans estaven tancades... I quan s'enkaminaven a un dels seus antics locals (bé d'antics res perquè els que eren joves en aquell moment ja no hi militen) per prendre la birra d'esmorzar, allà a la plaça del Vi van trobar finalment algú. Kina il·lusió!

I què feien allà? I qui eren? Famílies, joves, avis amb globus vermells, música i cartells de "
Sí a la Vida" "Dret a Viure" i coses per l'estil. Una colla de fatxes, vaja, que agredien el personal enmig d'una plaça deserta i que volien assaltar l'Ajuntament de la ciutat de Girona.

Com (Kom) tots sabem els Maulets són lleials amb el poder establert i no podien quedar-se ni de braços plegats ni de megàfons tancats. Allà mateix, espontàniament, muntaren la kontramanifestació: desplegaren la pankarta i hi escrigueren una konsigna a favor de l'avortament lliure, vull dir de l'erradicament de malalties de 9 mesos en les dones. Pel megàfon els lemes klàssics, de sempre
"Nosaltres parim (sí, fins i tot el noi amb pinta de flipat ke havia enmig), nosaltres decidim", "Dret al propi cos", "Fora el patriarkat" i "Opus Dei fora de Girona" (de llarg la més creativa).

I què van fer el grup de famílies concentrades a la plaça? Enlloc de continuar l'assalt a la Bastilla, vull dir l'Ajuntament de Girona, giraren cua i muntaren: una KONTRA-KONTRAMANIFESTACIÓ!!!
Els escamots camisablaus es precipitaren contra els pacífiks kontramanifestants Maulets disposats a apallissar-los però la gloriosa policia municipal (
guripes pels amics) que estava a l'aguait ho impedí interposant-se i fent recular a cops de porra els fatxes. Al cap de poc arribà la Cavalleria, vull dir els Mossos d'Esquadra, tant puntual com sempre per protegir els Maulets de les ires dels antiavortament/provida.

Sortosament no prengueren mal, però aquells fastigosos provida afogaven les consignes que des del megàfon difonia el líder (escollit allà mateix per assamblea sobirana). I quines consignes empraven els antiavortament? Doncs "
Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va parir/ que us va parir/que va parir els Mossos/que va parir els guripes (perdó, municipals)" Allà tot Déu paria!

Després de mitja hora d'escridassada dels kontra-kontramanifestants l'assemblea sobirana de Maulets reunida a la plaça mateixa, rera la pancarta, decidí:
1) que ja havien complert els objectius del dia,
2) que com que eren tan bons podien perdonar la vida a aquella munió de pares, mares, nois, noies, mainada i gent gran que els feia la guitza, total ja tenen dies per fer-ho ells.
3) que es feia tard i que les birres no es poden esperar, i que després cal anar a dinar a cals pares, que a la mare no li agrada que es refredi el rostit del diumenge.
I per tots aquest punts s'acordà:
Únic.- La dissolució pacífica de la kontramanifestació, pleguem la pancarta i fins demà al vespre, que toca sessió d'adoctrinament.

Dit i fet. Ja s'encarregarien els Mossos d'escalfar aquella colla de passerells. I aquests, en veure'ls dissoldre's va deixar la contra-contramanifestació per tornar a ser el que eren: una manifestació per la vida dels que no poden fer-ho.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que la contracrònica del diumenge s'ha acabat.


(Com veieu aquella colla de perillosos fatxes s'encarava ben armada i amb ganes de brega amb els Maulets defensors de la pàtria)

Semos peligrosos, nos llaman maleantes...

P.S. I aquí unes imatges preses del Youtube... El tiu aquest de la nena a coll surt massa, em sona la seva cara... Ah sí, cada matí al mirall.