Sobre església i clergat (1)

L'últim passeig de Mn. Alfons

El meu defecte: la modèstia.

Tal com sona. 

Apreciar la música pròpia

Divendres passat escoltava per la ràdio (sintonitzo habitualment Catalunya Música) la crítica del concert que l'Orquestra Simfònica del Vallès va oferir ahir o abans d'ahir al Palau de la Música Catalana. La formació va interpretar, junt amb solistes vocals i un cor, la Santa Espina, d'Enric Morera.

Ves per on, resulta que és una "mostra de teatre líric" -perquè sarsuela queda carrincló i s'identifica amb espanyolitat-.
 

També queda carrincló arraconar l'obra de Morera i fer que sols es coneguin les sardanes (La mencionada Santa Espina, les fulles seques, L'empordà...). Això és un reduccionisme volgut o tolerat per qui marca la direcció cultural del país.
 

Reflexionava el crític al final de la seva breu alució (2 minuts com a molt sobre la falta de públic "aquesta obra es mereixia més", concloïa.

 

Ben mirat es mereix més el patrimoni musical català, un gran desconegut. És cert que hi ha treballs de recuperació com les catalogacions que alguns han fet dels fons musicals per la UAB -que es presentava dijous 3 de desembre-, però escoltem ben poc les obres dels compositors del país, i n'aprenen poc els alumnes d'escoles i Conservatoris de Música, amb prou feines es programa a sales de concert i teates (em consta una representació de La fada del mateix Morera per l'Orquestra del Vallès fa més de 15 anys)
Certament, la situació de menyspreu i ignorància d'allò propi no és exclusiu del camp musical...

 

Joan Vives, locutor de la mateixa emissora Catalunya Música explicava fa uns anys a una xerrada a Girona que a Polònia feien programar als concerts una obra d'un compositor polonès.
- Aquí ho implantes i interposen recurs al Constitucional,- comentava sorneguer un amic.

Repartint carnets

Hi ha qui pensa que està en possessió de la Veritat. La Veritat Absoluta. Que allò que diu i fa va a missa. Que sempre té raó. Que qui no li fa cas i no el segueix està equivocat...

Es coneix com a dogmàtic.

Hibernat

Fa gairebé 2 mesos des de la meva última entrada en aquest bloc i... No, no m'he mort. He hagut de donar prioritat a altres qüestions durant aquest temps. Al tinter ha quedat un esborrany que si el completo ara serà extemporani, per emprar un terme d'advocats.

Aquests dos mesos he vist desfilar al meu entorn la mort, la vida, l'esperança, la frustració, l'angoixa, la satisfacció, la decepció... I jo sense escriure'n! 

El bloc, certament, ha quedat com una d'aquelles bestioles que quan arriben els mesos freds es reclouen als caus a l'espera de la primavera per tornar a sortir.

Miraré de reprendre el fil, cosa que és difícil. 

Tornem-hi!

Podia ser un dels meus fills

Hem de donar gràcies per haver nascut i viure on som. Uns kilòmetres de distància marquen la diferència.

 

La imatge d'aquest nen, mort a les platges turques, afogat mentre ell i la seva família intentaven fugir de la guerra i començar de nou al nostre món occidental, és la millor mostra del nostre egoisme com a societat. Se'm cau la cara de vergonya pensant com tractem a aquells que han vingut més recentment, deixant-los engrunes i esperant encara que ens ho agraeixin. Són éssers humans, com Tu i com jo, i mereixen una oportunitat.

El millor regal

No són un parell d'entrades per a un concert o obra teatral, o un sopar a un lloc d'allò més chic, o l'últim llibre de l'autor de moda, o una nit d'hotel a X.... No, no és res material.