El meu defecte: la modèstia.

Tal com sona. 

A veure:

- dues carreres finalitzades, una en la branca de lletres, cursada durant la post-adolescència, i l'altra en jurídiques, feta mentre encavalcava el casament, dues mudances, els naixements de les meves filles... i el que callo.

- Bon nivell en Anglès i Alemany, em defenso en Francès i Italià, puc encara una conversa bàsica en Rus i Hongarès i a més articular frases en altres llengües europees. 

-  Cinc anys en un grup de teatre, i deu anys en un conjunt coral demostren al meu entendre sensibilitat amb les arts, compromís, constància i capacitat de treball en equip.

- Sis anys treballant la terra són senyal de vinculació amb l'entorn, al meu entendre. Em vaig avançar al DIY que està tan de moda els últims anys fent les meves conserves, especialment el codonyat.

- En unes setmanes farà catorze anys que estem junts amb meine Liebe... Els valors subjacents els deixo a la deducció dels lectors.

Sempre he estat reticent a exhibir els meus mèrits, a parlar-ne d'ells. Ho considerava presumptuós, vanitós... 

Perquè això, quan era petit, era de "xulos", de xulos de m. Ara en diem "fantasmes". I aquest tipus de gent em rebenta. I l'he evitada el màxim que he pogut. 
Aquests i els set-ciències de paller, xerraires sense fons que ignoren com tinc d'interioritzada la frase amb la que Wittgenstein clou el seu Tractatus: 

"D'allò del que no es pot parlar, s'ha de callar"

Fa un temps vaig fer un llistat de virtuts que m'atribuïa i entre elles figurava la modèstia

Després te n'adones que no és necessàriament així.

La modèstia és, en el meu cas, un defecte.