dimarts, 10 de març de 2015

Carlins!!!

Avui va de carlins, als qui fa temps volia dedicar un escrit. 


La data per publicar aquest escrit, 10 de març, no és a l'atzar: correspon a la celebració dels anomenats "Màrtirs de la Tradició", els caiguts per la Causa, una de les festivitats carlines.


Nomès un plet dinàstic?
Encara perviu per a molts la simplificació del fenòmen carlí en una simple disputa dinàstica, entre membres d'una família pel tro de les Espanyes. Altrament un reflex de la pugna entre liberalisme i absolutisme que assota el país durant gran part del s. XIX.

S'oblida, o s'omet, que es tractava d'un moviment popular i monàrquic que ha perviscut fins fa dues generacions de forma massiva en algunes regions. Que va ser capaç d'una mobilització i una resistència en el temps que no té equivalent a Europa.



Vida més enllà de les carlinades

Parlar de carlins fa pensar, en qui tingui uns mínims coneixements històrics, en els conflictes civils del segle XIX en els que el bandol carlí és un dels protagonistes. Són també coneguts com les carlinades. 
El pretenent Carles VII

Comprenen poc més de 40 anys (de 1833 a 1876) amb intents reeixits de sublevació, episodis de guerra oberta, guerrillers, conspiracions... L'últim intent d'aixecament fou abortat a finals del segle XIX. 


Però després hi ha també la lluita parlamentària: amb els primers comicis relativament democràtics de l'Espanya del XIX, el 1868/69, els carlins aconseguiren representació a les Corts, i l'anirien revalidant successivament fins que al crit del pretenent -Carles VII- prenen novament les armes.


Després de l'última derrota els carlins passarien a un altre tipus d'acció: la consolidació d'un moviment de masses. La creació de premsa i cercles tradicionalistes on es difonien els ideals, es formava i es convivia amb gent que pensava igual contribuïren a una solidificació del que havia estat en el seu principi una reacció antiliberal, una defensa del que sempre havia funcionat d'una manera concreta.
Sovint sols es parla del socialisme i el republicanisme com a moviments populars, oblidant-se els qui professaven idees situades a l'altre pol de l'espectre polític i que van aprofitar les oportunitats de la modernitat.

El trilema Déu-Pàtria-Rei, tant difús i alhora tant aglutinador va començar a ser depurat i consolidat durant aquest període, remarcant-se també el concepte Furs (fueros), que no sols responia a la qüestió territorial, sinó a una visió corporativa o orgànica de la societat. Ara ja no es planteja l'absolutisme, sinó el tradicionalisme, que serà sinònim de carlisme des de llavors.
Resultat d'imatges de "vazquez de mella"
Vázquez de Mella,
artífex principal del corpus
ideològic del tradicionalisme


El tradicionalisme tornà a la lluita política a finals del XIX i a ocupar escons a les Corts espanyoles malgrat la corrupció electoral d'aquesta, sempre mantenint i mantingut en una posició marginal i contrària al sistema. Potser per això s'explica que el 1906 els jaumins (ara el pretenent es deia Jaume III) acceptessin anar plegats amb catalanistes i republicans en la Solidaritat Catalana -la de debó, no l'invent de Laporta & López Tena-. La coalició durà poc, però contribuïren a posar contra les cordes al sistema caciquil.

Cau Alfons XIII i arriba la República. Tampoc n'eren partidaris, però els diferents grups en què s'havia disgregat el tradicionalisme o carlisme durant els anys de pau es tornaren a unir, disposats a sortir al carrer a la mínima.
De fet, ja tenien preparat des d'anys abans una unitat paramilitar on s'enquadraven els seus militants joves: el requeté, agrupat en terços.

En esclatar la Guerra Civil no va caldre que es fessin pregar gaire: s'han arribat a xifrar entorn els 60.000 els combatents voluntaris enquadrats en els terços de requetés. Una força considerable dins el bàndol antirrepublicà: un exèrcit dins l'exèrcit que el mateix Franco va procurar desactivar aviat escapçant la cúpula política i obligant el tradicionalisme -orfe de pretenent en aquells moments- a unir-se als falangistes en el que els nostres pares varen conèixer com el Movimiento Nacional (1937); igualment en el plànol militar col·locant oficials professionals en els terços. 


El Terç de Montserrat
És obligat fer referència breu, i limitada, a la unitat que van formar els catalans fugits de la zona roja. Una part dels membres no eren tradicionalistes, però sí catòlics i catalans que de grat preferien enquadrar-se sota un moviment que històricament havia mostrat sensibilitat envers la seva terra i que encara tenia implantació. 
Aquí Girona teníem 2 exemples en els senyors Ginès (fundador d'IGSA) i Matamala (llibreria Les Voltes) d.e.p. També el catedràtic emèrit Martí de Riquer (UB) i un dels fills d'Eugeni d'Ors combateren en les seves files.
Fotografia d'alguns requetès catalans del Terç de Montserrat (font: http://laverdadofende.wordpress.com)
Una unitat catalana en el bàndol sublevat!
¡Quin escàndol per a l'autocomplaent imatge d'una Catalunya progressista i antifranquista!
Un altre fet que s'intenta silenciar. Tot i això si visitem detalladament el complex entorn el monestir de Montserrat hi trobarem la capelleta o cripta que els excombatents van aixecar després de la guerra en memòria dels companys caiguts.

Cal recordar, per últim, que la unitat va ser massacrada dues vegades, una durant la batalla de Belchite, i l'altre a la batalla de l'Ebre. Aquesta en una acció de foc creuat.


Cant de cigne
Es carlins estigueren, per fi, en el bàndol vencedor, però a un preu altíssim a nivell humà i polític (el Cueste lo que cueste de l'Oriamendi).
Un intent protagonitzat pels Borbó-Parma a finals dels cinquanta i els seixanta per desmarcar-se del franquisme acabà amb cisma ideològic, familiar, i enfrontament sagnant entre faccions sospitós d'haver estat manipulat pel tardofranquisme: Montejurra 1976.


Perviu el carlisme? Sí, però dividit entre faccions que remarquen algun dels seus aspectes, sigui el foral, sigui catòlic, sigui dinàstic... Complicat, molt complicat.

I fins aquí unes pinzellades que he intentat fossin breus. No he detallat campanyes militars, ni cabdills, ni avatars dinàstics, conflictes interns, ideològics, sociologia... Quantes coses al tinter!

No puc amagar les meves simpaties pel carlisme: en un moment determinat vaig creure que era una bona conjunció d'ideals, el problema era en com es formulava o en què es posava més èmfasi.

4 comentaris:

Minimus minimorum ha dit...

No sembla un mal resum!

Criteri ha dit...

Interessant i poc divulgat tema. Es dificil negar que no tenen la simpatia ni de la "dreta ni esquerra" del sistema actual de partits.
Hi ha un error quan parles del darrer aixecament -dius del XIX- El desconeixia i agrairia donguessis alguna dada per estirar el fil.

Criteri ha dit...

I ja posats a dir, a veure si toques el tema del poder maçònic. Sembla que faci por parlar-ne. Potser és perillós.

L'Home Tranquil ha dit...

Badalona, 1900. En el context de la crisi posterior a la derrota en la Guerra de Cuba.