No fou molt fàcil treure'n alguna cosa: feia temps que no es treballava, calia adobar la terra, una barracota per desar les eines (ho vaig aconseguir), grataves i trobaves pedaços inidentificables, la sèquia era lluny i perquè l'aigua arribés calia travessar quatre parcel·les veïnes... I a més la primavera fou seca!
Amb tot la collita fou raonablement bona: alls, patates, faves, cigrons (no els cal gaire aigua), bledes, alguns enciams, esbergínies i bitxos (pebrot verd dolç típic de les comarques gironines que es pot confitar, fregir o prendre cru en l'amanida).
L'any següent, una mica més normal hídricament, vaig treure herba de canonges, raves, naps i tomates a més del que ja tenia de l'any anterior.
De cop aquest gener, amb la parcel·la a mig rendiment (volia aprofitar l'hivern) la propietat em diu que he de marxar per les bones... Pledejant una mica he aconseguit allargar fins acabar de fer collita, ara.
Però diuen que quan es tanca una porta s'obre una finestra: el mes de març vaig trobar un tros de terra per treballar que fa el doble d'extensió i a més està ben protegit amb una tanca. Des d'aleshores hi han anat creixent enciams, maduixeres, alls, patates, pebrots i bitxos, pèsols, esbergínies, carbassons, síndries, melons i cogombres. Veure créixer les pròpies plantes és un plaer (i encara més cruspir-te-les!) Encara que sigui un test al balcó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada