(escrit el 10/7/2008)
M'ho va dir un amic: "Quan tornis t'enrabiaràs amb el que et trobes aquí". Ben cert és.
Hem estat uns dies fora, a un poblet perdut d'Occitània, Tarn o Midi, com ho volguem dir, i quan hi ets no pots més que experimentar un sentiment de gelosia envers la seva forma de viure.
Assistírem a una missa a l'abadia d'En Calcat, fundada fa poc menys de cent vint anys. Una seixantena de monjos, la meitat joves, famílies amb fills petits que assistien a la missa (i parlem d'una missa concorreguda), una llibreria religiosa, situada a la sortida del monestir, curulla de literatura espiritual (em vaig quedar amb les ganes de comprar alguna cosa de Charles de Foucauld, però considero que no tinc prou nivell de francès per llegir i capir tot correctament) i religiosa per a totes les edats.
(La meva petita amb el germà Jean-Marie, un monjo molt simpàtic que ens va acollir)
No vull parlar dels tres setmanaris cristians que vaig veure el dia abans en un quiosc. Ni del munt de revistes de ciència que va observar l'amic del que he parlat més amunt. I érem a una ciutadeta de 12.000 habitants.
No vull parlar del preu dels habitatges... Ni dels lloguers, ni dels sous: allà no hi ha mileuristes, com a mínim "milcinc-centseuristes". Ni del respecte a les antigues estructures urbanístiques que veia...
Ni parlaré del Bricodepot, Mr. Bricolage, Bricomarché, Feu vert, Point vert... que trobes als pol·lígons d'accès a ciutadetes de 50.000 habitants.
Ni de les carreteres ombrejades per plàtans a banda i banda. O de la venda de "produits du terroir" que es fa a peu de carretera.
Tornar aquí és per posar-se a plorar... Estem encara a anys llum en molts aspectes.
Assistírem a una missa a l'abadia d'En Calcat, fundada fa poc menys de cent vint anys. Una seixantena de monjos, la meitat joves, famílies amb fills petits que assistien a la missa (i parlem d'una missa concorreguda), una llibreria religiosa, situada a la sortida del monestir, curulla de literatura espiritual (em vaig quedar amb les ganes de comprar alguna cosa de Charles de Foucauld, però considero que no tinc prou nivell de francès per llegir i capir tot correctament) i religiosa per a totes les edats.
(La meva petita amb el germà Jean-Marie, un monjo molt simpàtic que ens va acollir)No vull parlar dels tres setmanaris cristians que vaig veure el dia abans en un quiosc. Ni del munt de revistes de ciència que va observar l'amic del que he parlat més amunt. I érem a una ciutadeta de 12.000 habitants.
No vull parlar del preu dels habitatges... Ni dels lloguers, ni dels sous: allà no hi ha mileuristes, com a mínim "milcinc-centseuristes". Ni del respecte a les antigues estructures urbanístiques que veia...
Ni parlaré del Bricodepot, Mr. Bricolage, Bricomarché, Feu vert, Point vert... que trobes als pol·lígons d'accès a ciutadetes de 50.000 habitants.
Ni de les carreteres ombrejades per plàtans a banda i banda. O de la venda de "produits du terroir" que es fa a peu de carretera.
Tornar aquí és per posar-se a plorar... Estem encara a anys llum en molts aspectes.
1 comentari:
És el que passa quan estàs en un país més endreçat que el nostre i després tornes :-)
Publica un comentari a l'entrada