Turgueniev: Pares i fills

Després de Camilleri vaig encetar fa uns dies una novel·la de Turgueniev, la segona d'aquest autor que em llegeixo: Pares i fills. Ahir per la nit vaig finalitzar-la.
Situem abans l'autor: és un membre d'aquesta aristocràcia terratinent que al s. XIX sols té dues opcions: restar a les seves terres i administrar-les (amb major o menor fortuna) o servir a l'Estat, sigui com a funcionaris o militars. Mancat de pare i sota la tutel·la d'una mare despòtica marxa a estudiar a l'estranger. Allà s'occidentalitza, coneix a una cantant d'òpera Pauline Viardot, de soltera Paulina García, i viurà amb ella i el seu marit un triangle sentimental complex. En matèria literària lloarà Gogol, però com a representant d'una tendència literària més occidentalista s'enfrontarà a Dostoievsky i Tolstoi, d'una corrent eslavòfila o nacionalista (l'etern dilema rus).

La trama és la següent: Arkadi Kirsanov i Evgueni Bazarov, estudiants acabats de graduar a la universitat, tornen després d'una llarga absència a casa de les seves famílies. L'estada a la ciutat els ha fet conèixer una nova forma de pensar: el nihilisme.

L'estada inicial a casa dels Kirsanov s'enrareix per les opinions enfrontades del jove Bazarov amb les velles idees que encarnen el pare i l'oncle d'Arkadi (liberal un i aristocràtic l'altre). Els joves es traslladen a la capital de la província i d'allà partiran convidats vers el llogarret on viuen els pares de Bazarov.

Pel camí fan una estada a la propietat d'Odintsova, una jove vídua que exerceix una atracció en els dos joves. Durant aquests dies ella i Bazarov es mostren interessats l'un en l'altre, però la relació no pot quallar: ell no pot admetre tenir els sentiments dels quals se n'ha mofat, l'amor romàntic, i per Odintsova, amb una vida ordenada i reposada, l'enamorament és un trasbals que no pot tolerar.

Arribats al destí final el jove Bazarov no es troba, degut a la situació amb la vídua, a gust amb uns pares que l'adoren i passats pocs dies torna a marxar. Al cap de poc s'enfronta en duel amb l'oncle Kirsanov, la vídua Odintsova es mostra freda en tornar-lo a trobar i decebut comença a exercir de metge rural amb la mala fortuna d'encomanar-se accidentalment de tifus durant una autòpsia i morir al cap de poc.
L'ultim capítol ens explica com han anat les coses un any més tard: l'amic Kirsanov s'ha deixat de veleïtats polítiques i romàntiques per passar a administrar la finca familiar i casar-se amb la germana petita de la vídua Odintsova; aquesta al seu torn s'ha tornat a casar amb un prometedor alt funcionari, potser s'estimaran, apunta l'autor; el vell oncle es dedica a dur una vida d'aristòcrata retirat a Dresden (Saxònia)...

Se m'acut que Turgueniev, liberal occidentalitzat, llença una mirada irònica sobre la jove generació que està sorgint en aquell moment a Rússia: que ha perdut la fe en una evolució com la resta del continent i es comença a inclinar pel maximalisme. El nihilisme de Bazarov és sols negar el que fins i tot els liberals respecten, voler l'alliberament dels serfs però tractar-los paternalment i rebre'n el menyspreu o la burla. Els que vindran després aniran una passa més enllà, a l'acció directa. Seran aquests els que assassinin el tsar liberal Alexandre II.

(Imatge: Camps al poble, de Nikita Fedosov, 1971)