The Gropes

Tot i que aquest bloc pugui semblar de caràcter solemne i tradicional L'Home Tranquil es permet de tant en tant ser una mica iconoclasta i subversiu. Així si d'una banda frueix amb la visió de pel·lícules com Gosford Park o sèries com Downton Abbey (prenent una copeta de xerès, of course) també s'explaia de tant en tant fent una incursió a la secció d'humor de la biblioteca i s'enduu en prèstec llibres de Tom Sharpe.

Aquest ha estat el cas dels últims dies. Després de mesos sense fer-ho vaig iniciar la lectura d'una de les seves últimes obres.

Presentem l'autor:

Tom Sharpe, nascut el 1928, és un dels escriptors anglesos vius més llegits arreu. Fill tardà i no estimat pels progenitors, qui assumí el paper de pare fou el seu germà gran, veterà de la Gran Guerra.

La família acabà traslladant-se a Sud-Àfrica. Recordem que en aquell país a partir de 1948 s'implantà el règim de l'apartheid.
El jove Sharpe no s'estigué de criticar el segregacionisme del seu país d'adopció en les seves obres. Fruit d'això tenim Assemblea sediciosa i Exhibició impúdica, on la policia blanca sudafricana queda més que retratada.  
Als anys seixanta marxà a la universitat (complex universitari més aviat) de Cambridge, on impartí classes, després de les agradables recomanacions del règim de Pretòria. Actualment resideix com un simpàtic jubilat anglès més a Llafranch, Baix Empordà.


És ja als setanta quan comencen a publicar-se les seves primeres obres. Ja en porta uns quinze. 

Potser el que més conegui el lector català sigui la saga de novel·les (una mitja dotzena) protagonitzada per Wilt. Henry Wilt és un professor de literatura d'una escola d'oficis, sofert espós d'una dona pretenciosa i posteriorment pare de trigèmines més terribles que les plagues d'Egipte al que li succeeixen les peripècies més estrambòtiques.

Un "regalet" al món acadèmic són les dues novel·les situades al fictici Porterhouse College de Cambridge: Porterhouse blues (Fart de llop / Zafarrancho en Cambridge) i Grantchester Grind (Les beques boges/Las becas flacas), on la universitat és presentada com un niu de snobs encarcarats interessats en tot menys en l'estudi. Se'n va fer una minisèrie protagonitzada per Ian Richardson.
Aclarim ara que Porterhouse potser vé d'un tipus de filet de vacum particularment gruixut i sucós (steak Porterhouse)

Junt a aquests 3 blocs homogenis el sr. Sharpe és autor de títols diversos on satiritza la societat britànica i la seva pròpia visió thatcherista. Així els anglesos se'ns presenten com un éssers snobs, pretenciosos, amb tendència a beure més del compte, amb una vida sexual deplorable o perversa, que per una sèrie d'infortunis consecutius arriben a un clímax on el seu esquema prefabricat s'ensorra i es reformula posteriorment. L'esquema val per tots els títols.

Portada de l'edició en anglès

Sobre aquest llibre:

Primer la dedicatòria: als metges catalans que van atendre el sr. Sharpe el 2006.

Segona: la situació de part de la trama a Catalunya. Un dels personatges, fugint del seu passat, arriba a un poblet de la costa al nord de Barcelona (Llafranch?) on fa realitat allò sobre el que es reprimia: menjar, beure i... mirar les noies de la platja. Malament, però que es presenti la llengua catalana com una mixtura de castellà i francès, too simplified Mr. Sharpe.
Tercer: la trama. Se'ns situa primer en referència a la família Grope, del nord d'Anglaterra. Un paràgraf revelador del to de la novel·la i de la prosa de Mr. Sharpe és el següent:
 "(...) Diuen que són descendents d'un víking danès, un tal Awgard el Pàl·lid, que s'havia marejat tant durant la travessia del mar del Nord que havia abandonat els altres víkings que saquejaven el convent d'Elnmouth. En comptes de violar monges, es va llançar als braços compassius d'una criada que va trobar al forn de pa i que no acabava de decidir si volia o no volia que la violessin. Com que no era gens bonica i els víkings ja l'havien rebutjada dues vegades, l'Ursula Grope va estar molt contenta que l'Awgard, ben plantat com era, l'escollís; i se'l va endur lluny (...) Havent salvat l'Awgard dels horrors del viatge de tornada a Dinamarca, l'Ursula va voler tant sí com no que el víking li salvés l'honor de monja no violada i complís el seu deure. És així que, segons diuen, es va fundar la nissaga dels Grope."

Estranyament el clímax final del que he parlat abans es situa aquest cop a poc més de la meitat de la novel·la. Cada personatge emprén una ruta diferent a la recerca del seu destí: una casa al nord d'Anglaterra, un psiquiàtric, la presó, un poblet de la Mediterrània... Això normalment es ventilava en poc menys de sis planes!

La prosa de Sharpe no deixa indiferent, pot agradar o no, però calen de tant en tant retrats descarnats de les nostres societats autocomplaents. Un aspecte que els anglesos tenen assumit, els catalans i bascos van per bon camí i la resta d'ibérics...Encara tenen per còrrer.

________________________________________________________________
Els Grope, Tom Sharpe (trad. Josefina Caball), Columna edicions, 2009, 198 pp.