Prendré posició avui. Parlaré d'una plana web, o publicació digital anomenada germinansgerminabit (la traducció que en donen és "donarà fruit abundós") que aixeca polseguera a l'església catòlica a Catalunya.
Què és Germinans germinabit?Parlo d'una web, però es podria llegir com una publicació digital, en la que els continguts es renoven amb periodicitat gairebé diària. Dividida en columnes a càrrec d'un articulista, que possibiliten alhora la lectura dels seus escrits anteriors.
Hi ha una secció que podríem anomenar l'editorial, anomenada El Directori de Maig Floreal, que és la veu comuna de la web.
La llengua emprada és el castellà, en part amb la intenció de difondre'n el contingut i arribar allà on no s'arribaria amb el català i en part com a declaració política i d'intencions.
Qui hi ha al darrera?Sota pseudònim es troben un grup de laics i capellans de les diócesis de Barcelona. Llegint els continguts de les columnes et fas una idea de l'edat i l'estat de cadascun.
¿Per què empren pseudònims (Prudentius, Patianus, Dom Gregori Maria, Oriolt, Quintus Sertorius)? Pel fet que tracten temes delicats i temen represàlies. Els detractors han apuntat ja cap a diferents persones.[Nota: al bisbat de Girona havien alguns sacerdots joves que incomodaven la Cúria, destins recòndits i allunyament amb l'excusa d'estudis han estat la reacció d'aquesta. No és broma, doncs, parlar de represàlies]Ideològicament algú els situaria a la dreta eclesial, però això de dretes i esquerres és un llenguatge liberal i actualment ja en desús, els d'esquerres fan igualment política de dretes.
Què tracten?L'altra cara de l'església a Catalunya, la seva connivència amb els poders establerts, la interpretació (segons ells) esbiaixada del Concili Vaticà II, el doble tracte amb els clergues i laics segons siguin d'una corda o de l'altra, el que ells anomenen el "nacional-catolicisme catalanista"...
La secció atípica és l'anomenada "El fiador, historia de un colapso" o la "Història de la missa romana" (a càrrec de Dom Gregori Maria), que tracten temes de caire litúrgic.
Igualment han dedicat informes especials sobre Plans Pastorals, la parròquia de Santa Maria de Mataró o el nomenaments episcopals i cardenalicis.
Són la bèstia negra de l'stablishment curial de Barcelona, en especial l'arquebisbe Martínez Sistach; qui també rep canya és el bisbe Vives, de la Seu d'Urgell. I si cal picar laics els piquen: els periodistes de La Vanguardia Juliana i Oriol Domingo.(Sobre els curials de Barcelona no van dubtar a, amb el material enviat per algú que hi havia anat, publicar les fotos del seguici de l'arquebisbe en la seva investidura com a cardenal ben ensotanats o amb clergyman, cosa que a la ciutat comtal mai s'ha vist que fessin. Sembla que alguns treien foc pels queixals).
Tenen els seus preferits, no hi ha dubte: Saiz Meneses, de Terrassa, és el més mencionat, també Casanova, de Vic.
Amb el difunt Carrera no es van estar de responsabilitzar-lo d'alguns dels mals que afecten el catolicisme català, però els escrits a ran del seu òbit semblen testimoniar cert respecte i apreci mutu.
Influeixen?
Les reaccions de les cúries diocesanes ha estat ignorar-ne l'existència, potser amb la creença que d'allò que no es parla no existeix. Germinans ha insinuat que s'han intentat emprendre accions legals contra ells, sense éxit, però.
De moment el que han aconseguit és donar veu als discrepants amb la línia oficial de l'episcopat català: setmanalment es publiquen cartes dels lectors denunciant abusos o accions que no entenen. També és cert que n'han publicat de contràries a la seva línia editorial.
Un dels articulistes i pel que sembla principal impulsor en l'article dedicat al 1er aniversari de la plana atribuïa a aquesta el fet que (textualment)
"el progressisme (...) s'ho pensi dues vegades abans de fer un moviment i emprendre una acció. Ja no gaudeixen de la impunitat de la que disfrutaven".
Un altre era
"haver tret la por a seglars i sacerdots que estaven acovardits i que (...) han donat un pas endavant".
A dia d'avui tenen comptabilitzades unes 130.000 entrades a la plana, un 90% provinents de servidors de l'Estat espanyol. El que té nassos és d'on venen les altres: unes 1800 dels Estats Units, el mateix per a Itàlia, i als detractors els deu escamar les 130 visites des del servidor del Vaticà (un 0,1% molt influent).
Què m'agrada de Germinans?
Un estil fresc, amb molt d'ús de la ironia i sàtira (els blancs són diversos, ja ho he comentat).
La poca vergonya per denunciar els problemes existents dins l'àmbit clerical.
La seva capacitat d'infiltració dins l'estructura eclesiàstica (això de les fotos dels ensotanats a Roma és impagable), estan molt ben camuflats.
Què no m'agrada?
Primer: el seu barcelonisme, o sigui centralisme: tenen la visió de les altres diòcesis com a províncies o colònies on enviar els seus a fer mèrits i retornar triomfants; ¿aprecien els companys que també pateixen els mateixos mals o els conceben com mers instruments d'obediència per quan hagi un dels seus?
Segon: una actitud poc amable amb el catalanisme. En certa manera em fan pensar en un professor universitari que conec que es referia amb menyspreu a "La Catalunya de Pujol". En temps difícils l'església catòlica a Catalunya fou un àmbit amb més llibertat, el problema ha vingut quan s'ha perdut l'esperit crític i molts s'han adequat al poder, no tots els mals venen d'una identificació amb la terra.
Tercer: malgrat la mordacitat de vegades cauen en l'acarnissament ad personam. Això ja comença a ser faltar a la caritat.
Quart: manca més crítica constructiva.
Com anirà tot? Quina deriva prendrà? Sols Déu ho sap. Mentrestant riurem i plorarem llegint els escrits del Germinans, li pesi a qui li pesi.
Ad multos annos vivas!
N.B. de 15/12/2008: No publico aquest cop els comentaris que generà aquest escrit. S'agraeixen, així com la breu cita que en feren els autors de la publicació esmentada en una portada (l'equivalent als cinc minuts de glòria que deia Warhol, per vanitat meva).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada