Parlaré de llibres: més concretament de literatura policíaca, que els italians anomenen groga (gialla).
Situem primer l'autor: Andrea Camilleri és un sicilià ja de prop de vuitanta anys dedicat al món escenogràfic i que fa vint anys va començar a publicar obra literària. A part de la sèrie de Montalbano ha escrit històries costumistes situades a la Sicília meridional. Una constant d'aquests textos és el tarannà extraoficial (mafiòs) de solucionar les coses que tenen els seus paisans, a part del contrast entre una devoció grandiloqüent i les banyes que es van penjant (i és molt explícit, deu tenir una fixació aquest home).
Tornem a Montalbano: ens el presenta com un policia per la cinquantena, culte, amant de la cuina i d'idees progressistes.
Culte? Sí, sovintegen les referències a literatura o música clàssica (per exemple una lectura de J.L. Borges o una referència a La Bohème).
Amant de la cuina? Només cal llegir les descripcions de les fartaneres que es fa el comissari a l'hora de dinar i el trasbals que representa en una de les seves aventures que el propietari de la trattoria preferida, en Calogero, li anunciï la jubilació, sortosament ja troba un altre (la trobada és memorable: "Comissari, l'esperava", li etziba reptador Enzo l'amo), el comentari de les receptes (capponatta, pappanozze, pasta al forn...).
Progre? El personatge és una trasposició de l'autor i no se n'està dels comentaris sobre els fets contemporanis. Contextualitzem: són els noranta i part d'aquest principi de segle, el vell sistema republicà ha caigut, la DCI omnipresent al sud i amb connexions poc clares ha petat i sobre les seves ruines s'ha alçat una formació populista, guiada per un cabdill que ja porta tres períodes de govern (cal que el nomeni?).
Al voltant de Montalbano tot un microcosmos. Començant per la seva absent xicota Lívia. Curiós que mantingui una relació a distància amb una genovesa i més picant constantment. No hi ha compromís, és un LAT (living apart together) per dir-ho d'alguna manera, cadascú té la vida montada i es veuen per vacances o caps de setmana... Conec alguns que fan just al contrari: viuen junts i porten vida a part.
Un personatge femení freqüent és Adelina, l'assistenta, amb dos fills delinqüents i enxampats pel mateix comissari. Parla en sicilià, és malcarada, no pot veure la xicota del comissari i per postres li demana ser padrí d'un dels seus nèts.
Un altre és Ingrid, l'espectacular amiga sueca del comissari. Casada amb un sicilià ric s'ha adaptat a la vida de l'illa sense problemes: el marit les porta de quilòmetres.
L'ambient de treball és la comissaria i és molt mascul·lí: el col·laborador habitual de Montalbano és l'inspector Fazio, complidor, escrupol·lòs i amb un complexe de registre civil molt subratllat per l'autor:
- N.N. nascut a Vigata el xx de xx de xxxx, fill de M. i G. (i aquí és quan vola una guia de telèfons o l'objecte que el comissari tingui més a mà)
"Pronti, dottori? E' lei pirsonalmente di pirsona?" "Si, Catarè" "Che faceva, dormiva?" "Sino a un minuto fa sì, Catarè" "E ora inveci non dorme cchiù?" "No, ora non dormo più, Catarè." "Ah, meno mali." "Meno mali perché, Catarè?" "Pirchi accussì non l'arrisbigliai, dottori." O spararlo in faccia alla prima occasione o fare finta di niente.
Més llunyans i d'aparició ocasional queden el prefecte de policia del districte, l'amic periodista Zito i el seu contrari Ragonese, els ancians a qui coneix com la senyoreta Clementina, la lluita de fons de les famílies mafioses Cuffaro i Sinagra... Un microcosmos com ja he dit. A mi m'ha enganxat.
La RAI va fer-ne una sèrie, però els dos capítols que vaig veure no em van entusiasmar pas... Si algun dia us animeu comenceu pels relats curts, us situaran més ràpid en l'ambient.
Tot començà fa uns vuit anys, quan remenant per les lleixes de la Biblioteca pública, caigué a les meves mans un volum titulat Un mes amb Montalbano, d'un tal Andrea Camilleri. Tot un recull d'històries curtes centrades en les investigacions que feia un comissari de policia -de nom Salvo Montalbano- en un indret imaginari de l'illa de Sicília anomenat Vigata. M'hi vaig enganxar, en setmana i mitja, llegint-lo a estones mortes, me'l vaig polir. Bastants mesos més tard vaig trobar exemplars d'altres obres del mateix autor, centrades també a la mateixa població imaginària. Però els que relament m'interessen són els de la sèrie del comissari Montalbano: El gos de terracota, la forma de l'aigua, La veu del violí, L'excursió a Tíndari, Un gir decisiu... Ara estic llegint La paciència de l'aranya (La pazienza del ragno) i té un final sorprenent.
Situem primer l'autor: Andrea Camilleri és un sicilià ja de prop de vuitanta anys dedicat al món escenogràfic i que fa vint anys va començar a publicar obra literària. A part de la sèrie de Montalbano ha escrit històries costumistes situades a la Sicília meridional. Una constant d'aquests textos és el tarannà extraoficial (mafiòs) de solucionar les coses que tenen els seus paisans, a part del contrast entre una devoció grandiloqüent i les banyes que es van penjant (i és molt explícit, deu tenir una fixació aquest home).
Tornem a Montalbano: ens el presenta com un policia per la cinquantena, culte, amant de la cuina i d'idees progressistes.
Culte? Sí, sovintegen les referències a literatura o música clàssica (per exemple una lectura de J.L. Borges o una referència a La Bohème).
Amant de la cuina? Només cal llegir les descripcions de les fartaneres que es fa el comissari a l'hora de dinar i el trasbals que representa en una de les seves aventures que el propietari de la trattoria preferida, en Calogero, li anunciï la jubilació, sortosament ja troba un altre (la trobada és memorable: "Comissari, l'esperava", li etziba reptador Enzo l'amo), el comentari de les receptes (capponatta, pappanozze, pasta al forn...).
Progre? El personatge és una trasposició de l'autor i no se n'està dels comentaris sobre els fets contemporanis. Contextualitzem: són els noranta i part d'aquest principi de segle, el vell sistema republicà ha caigut, la DCI omnipresent al sud i amb connexions poc clares ha petat i sobre les seves ruines s'ha alçat una formació populista, guiada per un cabdill que ja porta tres períodes de govern (cal que el nomeni?).
Al voltant de Montalbano tot un microcosmos. Començant per la seva absent xicota Lívia. Curiós que mantingui una relació a distància amb una genovesa i més picant constantment. No hi ha compromís, és un LAT (living apart together) per dir-ho d'alguna manera, cadascú té la vida montada i es veuen per vacances o caps de setmana... Conec alguns que fan just al contrari: viuen junts i porten vida a part.
Un personatge femení freqüent és Adelina, l'assistenta, amb dos fills delinqüents i enxampats pel mateix comissari. Parla en sicilià, és malcarada, no pot veure la xicota del comissari i per postres li demana ser padrí d'un dels seus nèts.
Un altre és Ingrid, l'espectacular amiga sueca del comissari. Casada amb un sicilià ric s'ha adaptat a la vida de l'illa sense problemes: el marit les porta de quilòmetres.
L'ambient de treball és la comissaria i és molt mascul·lí: el col·laborador habitual de Montalbano és l'inspector Fazio, complidor, escrupol·lòs i amb un complexe de registre civil molt subratllat per l'autor:
- N.N. nascut a Vigata el xx de xx de xxxx, fill de M. i G. (i aquí és quan vola una guia de telèfons o l'objecte que el comissari tingui més a mà)
El segon d'abord és el sots-comissari Domenico (Mimí) Augello, un faldiller al que el comissari lliga curt en presentar-li a la novel·la L'excursió a Tíndari la seva futura muller.
Tenen un paper de comparsa els agents que pul·lulen per allà: Gallo, Galluzzo, Germanà, Imbró... Però entre ells destaca amb llum pròpia el telefonista Agatino Catarella (Catarè) i la seva curiosa manera de parlar. Es tracta d'un que l'han endollat allà perquè no serveix per gaire cosa més. Fins i tot en una ocasió li donen pistola! D'aquest he trobat el diàleg que reprodueixo a continuació (no cal traducció):"Pronti, dottori? E' lei pirsonalmente di pirsona?" "Si, Catarè" "Che faceva, dormiva?" "Sino a un minuto fa sì, Catarè" "E ora inveci non dorme cchiù?" "No, ora non dormo più, Catarè." "Ah, meno mali." "Meno mali perché, Catarè?" "Pirchi accussì non l'arrisbigliai, dottori." O spararlo in faccia alla prima occasione o fare finta di niente.
Més llunyans i d'aparició ocasional queden el prefecte de policia del districte, l'amic periodista Zito i el seu contrari Ragonese, els ancians a qui coneix com la senyoreta Clementina, la lluita de fons de les famílies mafioses Cuffaro i Sinagra... Un microcosmos com ja he dit. A mi m'ha enganxat.
La RAI va fer-ne una sèrie, però els dos capítols que vaig veure no em van entusiasmar pas... Si algun dia us animeu comenceu pels relats curts, us situaran més ràpid en l'ambient.
2 comentaris:
No he llegit mai Montalbano, però, a risc de dir una bajanada, s'assembla amb en Pepe Carvalho, oi? Tots dos són investigadors en una novel·la negra, els agrada la cuina...
Jo en canvi no he llegit les de Carvalho, bé vaig intentar-ho un estiu quan tenia 12 anys i vaig encallar-me a la meitat. De totes maneres no era lectura per mi. Les aventures del sicilià les trobo àgils i entretingudes, i amb una "fauna" al voltant que reviu els tòpics del Sud italià.
Publica un comentari a l'entrada