diumenge, 29 de març del 2009

De mani

(Font de la fotografia: Diari de Girona, edició 30-III-2009)
Vet aquí que una vegada uns maulets "pacífics" es van llevar un diumenge -tard perquè a l'habitual ressaca s'afegia el canvi d'hora- i es preguntaren: Què farem avui? A qui anem a tocar els...?
Reunits en assemblea, i després de molt deliberar, decidiren muntar una kontramanifestació, per variar una mica, ja que, com tothom sap, la feina dels Maulets és manifestar-se dia sí i dia també per qualsevol cosa (sigui el pla de Bolonya, sigui la família Puigmoltó, sigui el processament de companys per cremar fotos de Sara Montiel en bikini...).
-
I sobre què fem la kontramanifestació?, digué assenyadament algú.
-
Trankils, kompanys, ja trobarem alguna manifestació per kontramanifestar-nos! - respongué el líder de l'assemblea per akell ... aquell (perdó) dia.- Només ens kal el material de sempre: pankartes, megàfon i voluntat! Vinga, per Katalunya!

Els nostres amiks Maulets van enkaminar-se cap al centre de Girona, l'antigament molt levítica (levítika) ciutat, ara ja un mar d'avorriment. No trobaven res: ni uns guiris que preguntessin adreces en castellà, ni un empresari de la construcció que fes un ERO, les seus del PP i de Ciutadans estaven tancades... I quan s'enkaminaven a un dels seus antics locals (bé d'antics res perquè els que eren joves en aquell moment ja no hi militen) per prendre la birra d'esmorzar, allà a la plaça del Vi van trobar finalment algú. Kina il·lusió!

I què feien allà? I qui eren? Famílies, joves, avis amb globus vermells, música i cartells de "
Sí a la Vida" "Dret a Viure" i coses per l'estil. Una colla de fatxes, vaja, que agredien el personal enmig d'una plaça deserta i que volien assaltar l'Ajuntament de la ciutat de Girona.

Com (Kom) tots sabem els Maulets són lleials amb el poder establert i no podien quedar-se ni de braços plegats ni de megàfons tancats. Allà mateix, espontàniament, muntaren la kontramanifestació: desplegaren la pankarta i hi escrigueren una konsigna a favor de l'avortament lliure, vull dir de l'erradicament de malalties de 9 mesos en les dones. Pel megàfon els lemes klàssics, de sempre
"Nosaltres parim (sí, fins i tot el noi amb pinta de flipat ke havia enmig), nosaltres decidim", "Dret al propi cos", "Fora el patriarkat" i "Opus Dei fora de Girona" (de llarg la més creativa).

I què van fer el grup de famílies concentrades a la plaça? Enlloc de continuar l'assalt a la Bastilla, vull dir l'Ajuntament de Girona, giraren cua i muntaren: una KONTRA-KONTRAMANIFESTACIÓ!!!
Els escamots camisablaus es precipitaren contra els pacífiks kontramanifestants Maulets disposats a apallissar-los però la gloriosa policia municipal (
guripes pels amics) que estava a l'aguait ho impedí interposant-se i fent recular a cops de porra els fatxes. Al cap de poc arribà la Cavalleria, vull dir els Mossos d'Esquadra, tant puntual com sempre per protegir els Maulets de les ires dels antiavortament/provida.

Sortosament no prengueren mal, però aquells fastigosos provida afogaven les consignes que des del megàfon difonia el líder (escollit allà mateix per assamblea sobirana). I quines consignes empraven els antiavortament? Doncs "
Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va parir/ que us va parir/que va parir els Mossos/que va parir els guripes (perdó, municipals)" Allà tot Déu paria!

Després de mitja hora d'escridassada dels kontra-kontramanifestants l'assemblea sobirana de Maulets reunida a la plaça mateixa, rera la pancarta, decidí:
1) que ja havien complert els objectius del dia,
2) que com que eren tan bons podien perdonar la vida a aquella munió de pares, mares, nois, noies, mainada i gent gran que els feia la guitza, total ja tenen dies per fer-ho ells.
3) que es feia tard i que les birres no es poden esperar, i que després cal anar a dinar a cals pares, que a la mare no li agrada que es refredi el rostit del diumenge.
I per tots aquest punts s'acordà:
Únic.- La dissolució pacífica de la kontramanifestació, pleguem la pancarta i fins demà al vespre, que toca sessió d'adoctrinament.

Dit i fet. Ja s'encarregarien els Mossos d'escalfar aquella colla de passerells. I aquests, en veure'ls dissoldre's va deixar la contra-contramanifestació per tornar a ser el que eren: una manifestació per la vida dels que no poden fer-ho.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que la contracrònica del diumenge s'ha acabat.


(Com veieu aquella colla de perillosos fatxes s'encarava ben armada i amb ganes de brega amb els Maulets defensors de la pàtria)

Semos peligrosos, nos llaman maleantes...

P.S. I aquí unes imatges preses del Youtube... El tiu aquest de la nena a coll surt massa, em sona la seva cara... Ah sí, cada matí al mirall.


dimarts, 24 de març del 2009

Ille mi par

Ille mi par esse Deo uidetur
ille, si fas est, superare diuos
qui sedens adversus identidem te
spectat et audi

dulce ridentem, misero quod omnes
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super me
uocis in ore

Lingua sed torpet, tenuis sub artus
flamma demanat, sonitu suopte
tintinant aures, gemina teguntur
lumina nocte

Otium, Catulle, tibi molestus est,
Otio exultas nimiumque gestis
Otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.

Feia temps que no recitava el poema, és el LI dels carmina de Catul. És una versió llatina del que uns segles abans escribí la poetessa grega Safo de Lesbos.
En les tres primeres estrofes es descriu com és d'afortunat aquell que està davant de l'estimada (ell l'anomena Lesbia per Safo) i el que sent el pobre Catul: la llengua se li entrebanca i li falla la veu, sent flamarades sota la pell, li tremolen les oïdes i li sembla que ha arribat la nit.

L'última estrofa és l'afegit original de Catul: "L'oci no t'és profitòs, Catul. Exultes per l'oci. Ja per l'oci anteriorment caigueren reis antics i ciutats felices" El poeta es renya a sí mateix per abandonar-se als sentits.
No crec que en 2000 anys hagin vairat gaire les reaccions davant la persona estimada...

dilluns, 23 de març del 2009

En bici

Un petit plaer, ara que tenim uns dies de fàbul·la: meine Liebe i jo en dues bicicletes amb les nostres filles al darrera, pujades en cadireta.

dijous, 19 de març del 2009

Scripta manebunt

"Allò que està escrit romandrà".

Ni més ni menys.

Així doncs:
Verba volant, scripta manent... Et manebunt

divendres, 6 de març del 2009

Envie d'être français



(escrit el 10/7/2008)

M'ho va dir un amic: "Quan tornis t'enrabiaràs amb el que et trobes aquí". Ben cert és.

Hem estat uns dies fora, a un poblet perdut d'Occitània, Tarn o Midi, com ho volguem dir, i quan hi ets no pots més que experimentar un sentiment de gelosia envers la seva forma de viure.
Assistírem a una missa a l'abadia d'En Calcat, fundada fa poc menys de cent vint anys. Una seixantena de monjos, la meitat joves, famílies amb fills petits que assistien a la missa (i parlem d'una missa concorreguda), una llibreria religiosa, situada a la sortida del monestir, curulla de literatura espiritual (em vaig quedar amb les ganes de comprar alguna cosa de Charles de Foucauld, però considero que no tinc prou nivell de francès per llegir i capir tot correctament) i religiosa per a totes les edats.
(La meva petita amb el germà Jean-Marie, un monjo molt simpàtic que ens va acollir)

No vull parlar dels tres setmanaris cristians que vaig veure el dia abans en un quiosc. Ni del munt de revistes de ciència que va observar l'amic del que he parlat més amunt. I érem a una ciutadeta de 12.000 habitants.

No vull parlar del preu dels habitatges... Ni dels lloguers, ni dels sous: allà no hi ha mileuristes, com a mínim "milcinc-centseuristes". Ni del respecte a les antigues estructures urbanístiques que veia...

Ni parlaré del Bricodepot, Mr. Bricolage, Bricomarché, Feu vert, Point vert... que trobes als pol·lígons d'accès a ciutadetes de 50.000 habitants.

Ni de les carreteres ombrejades per plàtans a banda i banda. O de la venda de "produits du terroir" que es fa a peu de carretera.

Tornar aquí és per posar-se a plorar... Estem encara a anys llum en molts aspectes.