dimarts, 30 de desembre del 2008

Tradicions vieneses

(Publicat el 30/12/2007)

Abans d'acabar l'any deixeu-me comentar un parell de tradicions musicals relacionades ambdues amb la ciutat de Viena.
No sé ben bé des de quan, però és costum de representar la nit de Cap d'Any l'opereta Die Fledermaus (el rat-penat) de Johann Strauss II a la Staatsoper.

L'altra tradició és relacionada amb l'endemà: el Concert de Cap d'Any (Neujahrskonzert) que es transmet des de la Goldensaal (Sala daurada) de l'edifici de la Musikverein, a uns metres de la Staatsoper. L'intèrpret és la mateixa orquestra que la nit abans ha tocat Die Fledermaus, la Filharmònica de Viena, amb un director -estrella convidat. Durant anys fou Willi Boskovsky, després han desfilat Lorin Maazel, Zubin Metha, Herbert von Karajan, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa...
(Per cert, fins fa pocs anys la Wiener Philharmoniker tenia vetat l'ingrès a les dones, ara ja n'hi ha alguna)

La tradició ve de 1939... Fins aquí no diria ningú res si no cau en què Àustria ja era ocupada des del 12 de març de 1938 pel III Reich (davant el vergonyós silenci de les potències occidentals!). El concert d'any nou era una forma de distreure la població vienesa de l'ocupació (el mateix Hitler, un austríac apàtrida, escoltava sovint l'opereta vienesa La vidua alegre).

Els austríacs després de la guerra van voler desmarcar-se d'Alemanya i potenciarien durant els anys 50 els records de l'època gloriosa d'existència de l'Imperi, amb les pel·lícules ensucrades de Sissi/Romy Schneider i els Concerts d'Any Nou amb temes de la família Strauss.

Però el que més m'agrada és el final del concert: tothom acompanya amb aplaudiments la Radetzkymarsch. Si sabessin la història! Radetzky era el mariscal, d'orígen txec, que durant la revolució de 1848 va esclafar la revolta de les províncies italianes i derrotà els piamontesos.
El seu nom quedà unit a la contrarrevolució, Joseph Roth ja escriu que "la marxa Radetzky és la Marsellesa del conservadurisme".
Per això ric molt en veure tota aquesta gent fer-ho. Hahaha!

Si algun dia em perdo...

Em trobareu a una llibreria o biblioteca. Aquest matí anava pel carrer, ben a prop d'una de les llibreries de la ciutat i en veure a l'aparador l'edició (bilingüe) de Cátedra sobre Hölderlin no me n'he pogut estar d'entrar-hi.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Una de breu


BON i SANT NADAL!!!
Feliz y Santa Navidad
Merry and holy Christmas!
Joyeux et saint Noël
Fröhliche und heilige Weihnachten!
Kéllemes és szent karácsonyt kívanok!

L'home tranquil & família


En especial a Lycaon, Pafiam, Joan de la Creu, Xavier F., Jordi B., Josep R., Lluís B., meine Liebe, Miquel B., Prudentius barcinonensis i al Directori (que no arribi cap 18 de Brumari). Tots ells lectors i alguns comentaristes d'aquests escrits pretenciosos. Amb un got virtual de ratafia... SALUT!

dilluns, 22 de desembre del 2008

Colonialisme

Publicada el 8/11/2007)

Llegia ahir, en la secció d'Internacional de La Vanguardia una notícia breu:
"Berlín donará a Namibia 20 millones de euros por sus crímenes en la época colonial"


Resumint la breu notícia: pel centenari de la repressió dels herero (65.000 morts) el govern alemany donarà 20 milions € en 3 o 4 anys.

La notícia mereix dues reflexions.
La primera: haurà alguna altra antiga potència colonial capaç de fer una cosa similar?


¿Demanarà Gran Bretanya perdó per la repressió de la revolta del Sudan o per la utilització de camps de concentració en la guerra contra els boers?

Demanarà perdó Bèlgica per l'espoli al que va sotmetre el Congo?

¿Demanarà perdó França pels crims de l'OAS en la lluita per la independència d'Algèria?

¿Demanarà Espanya perdó als pobres habitants de Guinea Equatorial per permetre que els hagin governat dos dictadors sanguinaris? ¿Demanarà perdó als sahrauis per haver-se plegat als Estats Units i entregat el Sàhara al Marroc?

Demanarà perdó Itàlia per les dues guerres d'Abissínia i el seu deplorable domini sobre Eritrea i Somàlia?

¿Reconeixeran els turcs el genocidi armeni? I el que practiquen des de fa temps amb els kurds? Els indemnitzaran, potser?

A mode de comparació pensem que els dominis colonials alemanys amb prou feines duraren trenta anys, des de la Conferència de Berlin (1885) fins poc després d'iniciada la Gran Guerra (1915), amb alguna notable excepció, com la del general von Lettow a Tanganika. No foren ni pitjors, ni millors administradors colonials que les altres potències. No per perdre una guerra són els dolents.
És digne d'elogi com s'enfronten als episodis obscurs del seu passat. Tant de bo la resta de nacions en fos capaç.

I la segona observació: Namíbia està governada des de la seva independència el 1990 (sí, heu llegit bé) per Sam Nujoma i el seu partit (SWAPO). Tenint en compte la situació de molts altres règims africans no crec que sigui un prodigi d'honestedat. La pregunta és: A mans de qui aniran a parar els 20 milions d'euros? Als descendents dels herero? Perteu-me que ho dubti...

Lycaon comenta el 18/11/2007
Em sembla increïble que l'únic país que tingui gestos d'aquesta mena sigui Alemanya, que és el país que ha tingut menys colònies dels grans països europeus (perquè no va poder, no perquè no volgués, clar...)

De totes maneres, jo tampoc penso que uns siguin més culpables que altres per fer coses pròpies de l'època. És a dir, si els herero haguessin pogut i tingut la necessitat, també ells haguessin colonitzat Alemanya, però els va tocar el rebre. Una altra cosa són les grans atrocitats innecessàries, com la de Sudan, per exemple, o el règim colonial del Congo.

L'home tranquil comentà el 21/11/2007:
Gràcies pel teu apunt, Lycaon.
Hem de tenir en compte una cosa i és que després de la Segona Guerra Mundial es dugué a terme un procés de desnazificació social intens per evitar que es repetissin les monstruositats del nazisme. No ha estat fins la reunificació que molt tímidament s'han començat a reivindicar símbols nacionals, com l'orgull de ser alemany, que havien tingut connotacions negatives pel fet de poder evocar ni de resquitlló el III Reich.
Això ha afectat la visió de la història anterior a l'arribada de Hitler al poder (1871-1933) i podem explicar tant la indemnització als herero que comento com la que 50 anys després de la fi de la Gran Guerra es va atorgar als soldats supervivents de l'expedició del general von Lettow.

Lycaon conclogué el 29/11/2008
La desnazificació també és un tema interessant...de fet, de resultes d'això, és estrany trobar avui dia un alemany que avui no tingui un cert complexe de culpa històrica, inculcat al mateix sistema educatiu. Desnazificació que, d'altra banda, no s'ha produït, si més no en la mateixa intensitat, a les veïnes Àustria i Suïssa, que no tenen manies avui dia a l'hora de votar partits xenòfobs i filonazis.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Cyrano

(Publicat el 31/10/2007)

Avui estava recordant una obra de teatre que amb prou feines té cent deu anys. És l'única obra que avui en dia es coneix del seu autor, Edmond Rostand. Fins i tot podem dir que existeix per sí sola.
Estructurada en 5 actes, en versos alexandrins, amb un fons històric (el s. XVII francès) i amb personatges històrics ells mateixos (Cyrano de Bergerac era, efectivament, un guerrer, filòsof i poeta; es menciona a D'Artagnan, un capità de mosqueters, per no parlar de les mencions a Richelieu com a mecenes...), la versió traduïda i adaptada per Bru de Sala i representada per Josep Maria Flotats van contribuir enormement a la seva popularització al nostre país a mitjans dels anys 80.
Posteriorment la pel·lícula dirigida per Jean-Paul Rappeneau i protagonitzada per Gerard Depardieu ens van acostar més l'obra de Rostand.

"Llanço amb encant la paperina,
ja procedeixo a l'abandó
de la gran capa que em fascina,
i desenveino reptador,
elegant com Pantaleó
i àgil com l'home més ardit.
Us faig saber, volgut senyor,
que al darrer vers sereu ferit (...)"


En l'obra Cyrano es mor per l'amor de la seva cosina Rosaura, però aquesta no el correspon: està enamorada del bell Cristià, que no té ni idea de parlar i al qui ha d'ajudar el mateix Cyrano a aconseguir l'amor de la cosina, passant per damunt de les pretensions del nebot de Richelieu i de qui faci falta...

Els versos anteriors els tinc gravats a foc al meu cap des dels 16 anys. Pertanyen a l'escena (de l'Acte I) en què un pretenent de Rosaura, un noble presumptuós, insulta Cyrano fent referència al seu nas (motiu de tots els seus complexes i que li fa perdre els estreps). Aquest respon que podria haver estat més irònic, fa una llarga dissertació sobre les enginyoses formes per haver-ho dit ("El monument a quina hora es visita?") i el repta a duel mentre ell alhora composarà un poema referit a aquest fet i, tal com diu al final
"Al darrer vers, esteu ferit".


Els psicòlegs han identificat amb el personatge de Cyrano un tipus d'afecte amorós: el d'aquelles persones que, enamorades d'algú, pretenen que un tercer aconsegueixi l'afecte pel que haurien de lluitar. La simpatia que puguem tenir pel mosqueter poeta no entra aquí, més aviat hem de tenir llàstima perquè hagi persones sense capacitat de lluitar per allò que realment volen.

dimarts, 9 de desembre del 2008

20 anys de Schönstatt a Girona

A l'altre bloc vaig explicar com havíem arribat la meva esposa i jo al moviment apostòlic de Schönstatt. Avui tinc ganes d'explicar-vos com arribà Schönstatt a Girona. Ahir vam celebrar-ho tots plegats i fou en sí un petit tribut a qui ho ho féu possible i fa tres mesos que ens deixà: mossèn Gabriel Solà.

No sé com, però a Mn. Gabriel li arribaren notícies de la Verge pelegrina de Schönstatt i d'un grup a Barcelona. Contactà amb ells. Vingueren algunes persones de Barcelona i ajudaren Mn. Gabriel a la parròquia on era destinat (Llagostera).
El 8/12/1988 a una capella lateral de l'esglèsia parroquial s'instal·là una imatge de la Verge de Schönstatt. Aquesta és la fita que ahir celebràvem junt amb molts dels amics de Barcelona. A l'hora de dinar ens vam aplegar unes cent vint persones entre pares, avis, nens, i les germanes.


A ran d'una pelegrinació al santuari original, a Alemanya, nasqué un idil·li. El matrimoni que en sorgí ha estat el gran animador del moviment a les nostres comarques, han tingut la sort de comptar amb amics que han complementat la seva tasca, malgrat les obligacions familiars de tots (durant aquest temps han nascut unes quantes criatures).

Ja vaig comentar que som tres grups de matrimonis, no gaire nombrosos com algun altre moviment, però de mica en mica es va arribant a la gent. A part de les trobades mensuals de cada grup tenim altres generals de caràcter més festiu on fem convivència tots plegats.

Tímidament es va muntant alguna cosa: una convivència d'un dia per Setmana Santa, per explicar als nens el seu significat religiós; un Via Crucis familiar; una senzilla organització juvenil perquè el creixement en la fe no sigui oblidat; algú vol fer a l'estiu una ruteta per valls gironines... Sembla que hi ha emparaulada alguna cosa més però no vull parlar fins que no sigui efectiva. Us avanço que seria maquíssim que cristal·litzés.

Ens farà cas el Bisbat? Aquesta és la pregunta. També és cert que fins ara estàvem mig clandestins, per dir-ho d'alguna manera: no teníem veu però alguns sacerdots amics ens coneixen. ("Ah! Estàs amb en ... i la ... són molt bons nois!", deia Mn. Pere fa uns mesos quan li ho vaig comentar). Potser per al que vulguin sí ens faran cas, però ja sabem els recels que desperten els moviments a molts diocesans, especialment a aquells que deixen patent la seva inoperància. Caldrà ser prudents.

dijous, 4 de desembre del 2008

Germinans

Publicat el 27/10/2008


Prendré posició avui. Parlaré d'una plana web, o publicació digital anomenada germinansgerminabit (la traducció que en donen és "donarà fruit abundós") que aixeca polseguera a l'església catòlica a Catalunya.