Memento mori

Recorda que ets mortal

Diuen les fonts clàssiques que aquesta frase la repetia al general victoriós que entrava triomfal pels carrers de Roma, pujat a una quadriga i seguit per les seves tropes, presoners, botí de guerra, senadors i líctors, un esclau que al seu cantó subjectava la corona de llorer reservada als triomfadors.

- Recorda que ets mortal!

"Els llorers del Cèsar", BD de Goscinny i Uderzo; Font: iesfuente.com 

Altres fonts afirmen que la frase era més llarga:

- Respice post te! Hominem esse memento! (Mira al teu darrera! Recorda que ets home!)

En tot cas un advertiment dels antics romans sobre la fugacitat de la fama, dels honors, de plaers, de riqueses terrenals... De la vida.

L'home modern fa temps que va oblidar-ho: ha jugat a ser Déu, modificant allò creat. En alguns casos ha anat bé (jo mateix porto dins meu un giny que substitueix un defecte congènit), i en altres ha trobat els seus límits, i no els ha sabut acceptar.

Recordem que som mortals?

Quatre emperadors, tres alcaldes

Fotograma de la pel·lícula "Quo vadis", amb Peter Ustinov actuant com a Neró

A la mort de Neró, el 68 d.C. s'inicia a l'antiga Roma un període tumultuós d'aixecaments de cabdills militars, proclamacions, batalles i contramarxes que els contemporanis titllaren com L'any dels quatre emperadors.

Pigmalió i Pandora

El que té de maco la mitologia és que intenta explicar caracterísitques humanes amb una història. Avui n'explicaré dues, dels grecs,  a veure si la memòria no em falla.

Pigmalió

Aquest era un escultor tant bo que va fer una escultura de dona tant perfecta que semblava de veritat. Els déus de l'Olimp, contents amb el seu treball i devoció, van recompensar-lo quan, en tornar a casa d'una celebració religiosa, l'estàtua va cobrar vida (moment que recull el quadre del cantó).

George Bernard Shaw, l'escriptor irlandès en llengua anglesa, va escriure una obra de teatre amb aquest títol. Duta al musical i després al cinema amb el títol "My fair lady", protagonitzada per Audrey Hepburn i Rex Harrison. 

A casa nostra l'escriptor Joan Oliver/Pere Quart va realitzar una adaptació força correcta al cas català. 

Pandora

Hi ha dues versions del mite. El principi és el mateix: Hefest (Vulcà en versió romana) crea una dona i les deesses li atorguen diferents dons. Baixa a la terra i es troba amb un jove anomenat Epimeteu -germà de Prometeu, el que havia robat el foc sagrat a Zeus- que se n'enamora i se l'enduu a casa.

Epimeteu tenia en un racó de casa una àmfora tancada i no volia dir a Pandora què havia al seu interior. I aquí és on les versions difereixen: per a uns eren els mals, per a altres eren dons per als homes.

El cas és que Pandora és tafanera i obre l'àmfora (caixa en les versions modernes) fent que s'escampin tots els mals per la terra, just arriba a tapar perquè no es perdi l'Esperança.

Estoicisme

(Avui intentaré escriure de memòria, sospito que faré errors, podeu corregir-me sense pietat, lectors: no vull caure en la vanitat de fer passar per meu quelcom que he llegit on-line.)

A la Grècia antiga (res a veure amb l'actual), després dels tres grans filòsofs del període clàssic (Sòcrates, Plató i Aristòtil) i coincidint amb el període helenístic* es desenvoluparen diferents escoles de pensament que, lluny de voler desenvolupar un sistema de coneixement del món i àdhuc una idea de sistema polític i social, es centraren en l'ordre moral i personal.

Caront i Cèrber

Últimament estic molt mitològic... Avui, relacionat amb l'escrit sobre Proserpina o Perséfone continuaré parlant de personatges de l'inframón segons la mitologia grecorromana.

Els morts anaven a parar al regne d'Hades, que com vaig comentar estava situat a les profunditats terrestres. Per tal d'arribar al destí final havien de travessar el riu Aqueront en la barca que conduïa Caront. Caront, doncs, és el barquer de l'infern. Sempre duia als seus passatgers en una direcció: cap al regne d'Hades. Sols Orfeu aconseguí commoure'l i fer tant el viatge d'anada (era viu) com el de tornada.



La barca de Caront, de Benlliure



Les portes del regne d'Hades eren guardades un gos de tres caps i cua de drac anomenat Cèrber. Hades s'assegurava així que cap mort sortís, ni que els vius hi entressin. Orfeu, però, també el va amansir amb la seva música per sortir-ne amb Eurídice.



Un altre personatge de la mitologia grega que el vencé fou Heràcles (Hèrcules), en un dels seus dotze treballs.



En castellà Cèrber és Cerbero, el can (gos) Cerbero. Pensem que aquesta denominació ha acabat derivant en una paraula pròpia: cancerbero, el que guarda la porta, el porter d'un equip de futbol que no ha de deixar passar cap pilota.

A la vida real he descobert que dues persones que coneixia estan fent uns papers similars als d'aquests mites: guarden el regne d'Hades, el seu amo.

El mite de Saturn

Ja vaig escriure al respecte fa uns quatre anys, però divendres passat vam tenir a sopar una persona amb la que vam explorar el cantó psicològic del mite.

Recordem la història: la mitologia grega ens presenta uns primers déus creadors com són Gaia (la terra) i Urà (el cel). De la seva unió o còpula (certes fonts parlen de violació de Gaia per Urà) neixien els titans i altres criatures monstruoses com els cíclops, que eren empresonades tot seguit.

Cronos (en llatí Saturn), el més jove dels titans, instigat per la seva mare es revoltà, deposà el seu pare i el castrà, llençant els seus testicles al mar. Hi ha qui diu que el naixement d'Afrodita es deu precisament a aquest fet: de l'escuma generada sorgí la deessa.

El naixement de Venus, de Botticelli



 Tornem a Cronos/ Saturn: Urà, tot i ser castrat maleí el fill i profetitzà que al seu torn seria derrocat per un dels seus fills. Tement el seu  compliment Saturn anà devorant un a un els fills que paria la seva esposa/germana Rhea: Dèmeter/Ceres (mare de Proserpina/Perséfona), Posidó/Neptú, Hades/Plutó, Hera/Juno i  Hestia/Vesta. En el seu últim part Rhea amagà l'infant i entregà una pedra al seu marit. El nen-déu era Zeus, que un cop adult acomplí la profecia i derrotà el seu pare.

Feta la introducció llarga mirem el seu aspecte psicològic: Saturn és un progenitor que tem que algun dels seus fills el superi. Recordem que és també el castrador d'Urà, el seu pare, i que, per tant, duu a terme una castració mental dels fills. Aquesta s'expressa amb coses com el menyspreu dels seus actes i opinions, insults, crits, una fiscalització dels seus moviments (on vas? amb qui has parlat? De què has parlat? Qui havia? Per què has fet això? Com és que ho/no ho fas?...) que acaba essent un tercer grau...

Si a més el fill no ha vist res més o té un contacte molt limitat amb el món exterior ens trobarem amb un adol·lescent o adult insegur, molt tancat i introvertit, pendent de l'aprovació del progenitor i al que costarà refer la seva trajectòria vital. Gent d'aquest tipus de ben segur en coneixem algú, evitem semblar-nos-hi. 

El mite de Proserpina

En pocs dies hem observat la transformació del nostre entorn natural per l'arribada de la primavera: broten fulles, floreixen arbres i herbes, les temperatures diürnes pugen...

Els grecs i posteriorment els romans, que ho adaptaven tot, tenien una explicació mitològica:

Dèmeter era la deessa de la fertilitat i l'agricultura, filla de Cronos i germana de Zeus, Posidó, Hera i Hades. 
De Zeus havia tingut una filla (els déus de l'Olimp no s'hi miraven gaire i s'emparellaven amb tot el que es movia) que es deia Perséfone. Pel que sembla la noia feia goig i un dia que estava tota innocent collint floretes al camp s'obrí una esquerda a la terra i d'allà en sortí Hades, que governava el món soterrani, i la raptà tot seguit enduent-se-la cap al seu regne.


Escena captada per uns paparazzi que passaven per allà*.


Dèmeter clamà justícia a Zeus i en no concedir-se-la es declarà en vaga: les plantes s'assecaren i la terra es tornà estèril.
Finalment Zeus envià a Hermes, déu del comerç i dels lladres, a raptar Proserpina i tornar-la a la seva mare.

El final del mite és que Perséfone acaba essent objecte del que avui diríem custòdia compartida: sis mesos l'any els passava amb la seva mare, durant els quals esclatava la primavera i i l'estiu per tot arreu, i sis mesos amb el seu marit-oncle Hades al regne de l'inframón, cosa que comportava la tristesa de la seva mare i , per tant, la decadència de la vida de la natura i la seva mort (tardor i hivern). 

Equivalències en noms grecs i llatins:
Perséfone: Proserpina
Hades: Plutó. També era conegut per ser el més ric dels déus gràcies a tenir sota el seu domini les mines.
Démeter: Ceres. Del nom llatí ve la denominació de cereals referida a plantes de cicle anual i bàsiques en l'alimentació humana.
Zeus: Júpiter.
Hermes: Mercuri
Posidó, Hera, Cronos: Neptú, Juno i Saturn.


Fixem-nos també que el cristianisme adaptaria les principals fites de la vida de Jesús al ritme de les estacions: el naixement pels volts del solstici d'hivern, quan els dies s'allarguen, i la Pasqua, la Resurrecció, per la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Però això no és el tema d'avui.

* El rapte de Proserpina, escultura de Bernini, 1621

Quo usque tandem...?

Luci Catilina conspirava contra la República romana, que sacsejada per les guerres civils i les desigualtats socials, anava decantant-se poc a poc cap a règims cabdillistes com els de Màrius, Sila o Cèsar.

El Danubi

Fa sis mesos i mig em vaig regalar un llibre -sí era el meu aniversari-. Vaig atrevir-me amb un clàssic de sols 24 anys: El Danubi, de Claudio Magris.

El censor

Roma, fundada vers el 753 a.C. fou en els seus orígens un poble de pastors i agricultors establert al Palatí, un dels turonets situats a la vora del Tíber, al Laci. Regida per un sistema monàrquic i patriarcal progressivament va crèixer i diversificar la seva economia.
Òbviament el que deixà de ser un llogarret per esdevenir una ciutadeta no podia continuar essent regit per un rei-pagès, calia cert tipus d'organització i control i per això sorgeixen els primers magistrats. La República complementaria i regularia la forma d'ocupar els càrrecs públics i l'accés, el cursus honorum, que havia de seguir un ciutadà.

Un d'aquests era el censor. El censor s'encarregava del cens, és a dir del recompte de la població i la seva inclusió en tal o qual centúria (divisions socials) segons els béns que declarés el pater familias. D'aquí venen els conceptes padró, empadronament (el que declara el pater o pare) i patrimoni -el que pertany al pare-.

No és sols una qüestió fiscal, sinó també política: per una banda s'establia qui era digne d'entrar a la classe senatorial (la dirigent) i d'altra es variava la composició de l'electorat que participava en els comicis centuriats (consultes de caràcter vinculant en les que participava la població).

El càrrec de censor no estava inclòs dins el cursus honorum, la carrera pública que podien seguir els homes de famílies benestants (com era el cas de qüestor, edil, pretor, cònsol...), sinó que comportava un prestigi social previ per exercir-lo. És per això que trobem homes d'edat avançada i pertanyents a les famílies patrícies que un cop feta la carrera política són nomenats censors.
És aquí on entra l'altra funció destacada del censor: el determinar què era moralment acceptable i què no: la censura.

Amb l'Imperi els magistrats de la República quedaren reduïts a mers funcionaris nomenats des del poder i ja no tenim notícies. Un moment o altre deuria desaparèixer la figura del censor com a encarregat del cens i de tasques fiscals.

La segona funció del censor, aquest exercici de la censura, però, ha anat perdurant al llarg dels segles i s'ha exercit des del poder.

El que subscriu ha de fer-vos partíceps d'una qüestió relacionada amb aquest tema: fa un temps algú va intentar que retirés un escrit al·legant que tercers es podien sentir ofesos. Ofesos de què? Vaig posar-me en contacte amb aquest pretès censor i vaig esbrinar que ni havia llegir aital text, sinó que basava la seva pretensió en el que li havien dit altres, vaja que l'havien entabanat.
Crec que si algú es molesta pot dir-ho educadament en l'espai de comentaris que hi ha habilitat al final de cada text i ja que alguns em coneixen en persona se'm poden adreçar directament sense necessitar a tercers. Scripta manet

Himeneu & Epitalami

Hymen, himeneu, o hymen...

Aquest era la tornada del càntic que, a l'antiga Grècia, acompanyava la núvia des de la seva llar en el camí a casa del nuvi.

Ille mi par

Ille mi par esse Deo uidetur
ille, si fas est, superare diuos
qui sedens adversus identidem te
spectat et audi

dulce ridentem, misero quod omnes
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super me
uocis in ore

Lingua sed torpet, tenuis sub artus
flamma demanat, sonitu suopte
tintinant aures, gemina teguntur
lumina nocte

Otium, Catulle, tibi molestus est,
Otio exultas nimiumque gestis
Otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.

Feia temps que no recitava el poema, és el LI dels carmina de Catul. És una versió llatina del que uns segles abans escribí la poetessa grega Safo de Lesbos.
En les tres primeres estrofes es descriu com és d'afortunat aquell que està davant de l'estimada (ell l'anomena Lesbia per Safo) i el que sent el pobre Catul: la llengua se li entrebanca i li falla la veu, sent flamarades sota la pell, li tremolen les oïdes i li sembla que ha arribat la nit.

L'última estrofa és l'afegit original de Catul: "L'oci no t'és profitòs, Catul. Exultes per l'oci. Ja per l'oci anteriorment caigueren reis antics i ciutats felices" El poeta es renya a sí mateix per abandonar-se als sentits.
No crec que en 2000 anys hagin vairat gaire les reaccions davant la persona estimada...

Clàssics assequibles

Sé que a almenys un dels que es passen per aquí li interessarà: reediten la Bernat Metge, uns 50 títols d'autors grecs i llatins en edició bilingüe al català. La primera entrega és de Sòfocles: Antígona i Les filles de Tarquis, per menys de 3€. Sacrifico tres cafès amb llet i me l'he endut a casa. La propera entrega Virgili i les Bucòliques, tercera L'apologia de Sòcrates, Critó i altres diàlegs, de Plató; la quarta els Carmina de Catul...No pararé: L'Eneida, La Guerra de les Gàl·lies, les Catilinàries (In Catilinam), Les metamorfosis... Alternen grecs i llatins.

L'enllaç de l'editorial aquí.

Relacionat amb el tema reprodueixo un escrit anterior, de 29 de maig de 2008:
Fa un parell de dies sortí publicat als diaris catalans: es reeditaran les obres de la col·lecció Bernat Metge, gràcies a un acord entre la Fundació Francesc Cambó (mecenes de la primera edició de la col·lecció) i un segell editorial.
Notícies com aquestes no ocupen cap primera plana ni els informatius hi dediquen el titular, són més aviat per les planes de cultura, ocupant mitja pàgina o tota sencera, si inclouen una fotografia.

Però anem al tema: la col·lecció Bernat Metge, amb una antiguitat d'uns 80 anys és el resultat del mecenatge de Cambó i el seu interès per fer traduir els clàssics grecs i romans a la llengua catalana. Un dels primers directors fou Carles Riba, traductor també d'alguns autors.
Avui en dia és una de les antologies sobre literatura grega i llatina més prestigioses del món, ni en castellà existeix una cosa similar, per molt que s'esforcés l'editorial Gredos.

La primera persona que me'n parlà fou la Mariàngela Vilallonga, la professora de Llatí. I el seu becari ens oferí a classe alguna versió dels poemes de Catul: "Pedicabo ego et irrumabo..."
Òbviament la primera traducció d'aquest autor eliminà les versions considerades immorals, així com altres, suposo que Ovidi també en devia rebre.

Tornant al tema de l'encapçalament: sols espero que ens animem tots a adquirir-ne algun volum, a part de fer molt de maco a les lleixes del menjador poden ajudar a il·lustrar-nos, a nosaltres i a la nostra família. Seria una pena que no ho féssim.

Saturn

(Publicat el 27/2/2007)

Avui n'explicaré una de mitologia. Parlaré del déu Saturn, l'equivalent romà del grec Cronos.

Cui dono lepidum...?

(Publicat el 14/2/2007)

Per circumstàncies personals he tornat a trobar els carmina (poemes) de Catul que tenia oblidats des d'aquell ja llunyà primer any de carrera.