Fent el Pelegrí, de Tossa

Una de les expressions populars de les comarques gironines més vinculades a la Fe és el Vot del Pelegrí, que celebra cada any la vila de Tossa, a la comarca de la Selva.

El camí no és planer

Un matí assolellat d'estiu. Et penses que encara ets aquell noiet que juga a bàsquet tots els dissabtes i... Acabes a l'hospital!

Quan escric aquestes ratlles fa poc més d'un any. 

Lletissonada 2013

Tot i amb deu dies de retard toca fer una ressenya de la caminada que cada primer diumenge de maig, des de fa 34 anys, organitzen els lletissons del GECA. L'últim cop que hi vam anar fou el 2010 i sincerament ho trobava a faltar.

La sortida aquest any era des de Sant Privat de Bas, enfilant inicialment cap al Salt del Sallent per l'anomenat Camí dels Matxos. 

Pujant al Pedraforca

Diumenge vaig recordar un episodi de fa més de vint anys. Els estius l'escola organitzava colònies, campaments, rutes, casals... durant el mes de juliol. Aquell any vam anar al Berguedà. Una de les excursions que va tocar fer fou l'ascensió al Pedraforca. La seva silueta és inconfusible i encara fa uns tres anys, durant una escapada de dos dies que vam fer, el distingia a la llunyania, mentre anàvem per la carretera de Gombrén.

Tornem-hi: vam aixecar-nos al matí i un autobus ens va dur del campament al refugi de Saldes, des d'on vam començar l'ascensió.

El Pedraforca té, enmig dels dos pics que li donen el nom, una tartera  -el lloc que a l'hivern ocupen les llengües de glaç que lentament llisquen cap a la vall- i que quan no hi ha neu ni glaç està plena de pedres.

Imagineu-vos una colla de nois de 14 anys pujant un migdia de juliol a ple sol per una pendent bastant pronunciada (jo li poso més de 45º): déiem de tot i renegàvem com uns carreters.

- La mare que va parir en C. per aquesta excursió!!!

- Ara no li direm Pedraforca, li direm Pedrap...

- Me cag... en la ....

 (Això és el més suau que recordo)

I per més conya en M. i l'À. -a qui els agradaven les ciències- recollint pedres amb fòsils i posant-les a la motxilla.

I en aquell moment, que no veus quan dimonis acabarà la pujada dius "Prou, ja està! Baixo i em quedo a esperar els altres, qui m'embolica a pujar aquesta p. muntanya!?".

Bé el cim el vam coronar i en algun lloc de casa tinc una foto que ho demostra.

De la baixada ja no en parlo perquè a part de ràpida teníem una pendent molt maca al davant (sí, en M. encara tenia esma d'endur-se algun fòssil i baixava com si anés en tobogan). Hem sobreviscut i ho expliquem.

Per això no puc evitar en veure el Pedraforca de pensar en aquell dia de juliol: a mitja pujada et plantes i renegues, però acabes fent el cim.

Lletissonada 2010

Un any més la gent del Grup Excursionista Cultural i Alpinista de Sant Esteve de Bas (GECA) ha organitzat la 31a edició de la Lletissonada i diumenge 2 de maig ens hi vam anar.

O Cebreiro

Un any més, i van quatre, vaig recórrer un tram del Camí de Santiago.

Tarda d'agost a Matamala

De resultes de l'excursió del matí han quedat baldades les criatures i ara dormen al cotxe. La seva mare vetlla mentre s'endinsa alhora en aquella novel·la regalada per Sant Jordi. A desgana baixo i m'encamino cap al pantà, a veure què carai hi ha.

Lletissonada 2007

(Publicat el 11/5/2007)

Diumenge passat s'ens va acudir fer vida sana i vam participar en una de les marxes populars que es donen a la Garrotxa durant els mesos de primavera o tardor: la Lletissonada, organitzada pel GECA de Sant Esteve d'en Bas. Per qui no ho sàpiga (i fins diumenge jo era un d'aquests) el lletissó o lletsó és una planta que creix espontàniament als marges i terrenys abandonats, de flor groga i tija lletosa.

Allò semblava la Rambla: poc més de 1.000 persones (diuen que 1.056) van marxar durant 20 km. (sobre el mapa, a la realitat són uns quants més) des de Sant Feliu de Pallerols a Sant Esteve d'en Bas, travessant la vall de Cogolls, el serrat de Les Medes (no només són unes illes, val?), davallant fins Sant Iscle de Colltort i tornant a pujar per la serra Marbolenya, crec, fins la tornada a Bas. 4 punts de control, on els marxaires o caminaries podien reposar forces amb un càntir d'aigua, unes galetetes o taronges fresques, o un esmorzar de pa amb tomata i embotit regat amb un porró de vi, que això anima! Fins i tot tens temps per saludar coneguts que no s'esperaven trobar-te allà (quina fama dec tenir!)

Al nostre grupet de 3 persones la caminada va durar 7 horetes, on s'inclouen parades "tècniques" perquè algú no estava molt acostumat. Haurem de repetir algun tram del camí un altre dia. És molt interessant trobar llocs que, tot i ser ben a prop teu, desconeixes. Això fa que te'ls estimis més i els sentis ben teus.