Apreciar la música pròpia

Divendres passat escoltava per la ràdio (sintonitzo habitualment Catalunya Música) la crítica del concert que l'Orquestra Simfònica del Vallès va oferir ahir o abans d'ahir al Palau de la Música Catalana. La formació va interpretar, junt amb solistes vocals i un cor, la Santa Espina, d'Enric Morera.

Ves per on, resulta que és una "mostra de teatre líric" -perquè sarsuela queda carrincló i s'identifica amb espanyolitat-.
 

També queda carrincló arraconar l'obra de Morera i fer que sols es coneguin les sardanes (La mencionada Santa Espina, les fulles seques, L'empordà...). Això és un reduccionisme volgut o tolerat per qui marca la direcció cultural del país.
 

Reflexionava el crític al final de la seva breu alució (2 minuts com a molt sobre la falta de públic "aquesta obra es mereixia més", concloïa.

 

Ben mirat es mereix més el patrimoni musical català, un gran desconegut. És cert que hi ha treballs de recuperació com les catalogacions que alguns han fet dels fons musicals per la UAB -que es presentava dijous 3 de desembre-, però escoltem ben poc les obres dels compositors del país, i n'aprenen poc els alumnes d'escoles i Conservatoris de Música, amb prou feines es programa a sales de concert i teates (em consta una representació de La fada del mateix Morera per l'Orquestra del Vallès fa més de 15 anys)
Certament, la situació de menyspreu i ignorància d'allò propi no és exclusiu del camp musical...

 

Joan Vives, locutor de la mateixa emissora Catalunya Música explicava fa uns anys a una xerrada a Girona que a Polònia feien programar als concerts una obra d'un compositor polonès.
- Aquí ho implantes i interposen recurs al Constitucional,- comentava sorneguer un amic.

Reescoltant Beethoven

Després de l'agitada primavera que hem tingut a casa, que ha culminat un any de canvi i replantejament d'aspectes, actituds i situacions que semblaven intocables vaig retrobar un dels clàssics que tenia oblidats: els concerts per a piano de Beethoven.

Casualitats?

Avui en mirar el calendari m'he adonat de la data: 12 de desembre. 
Crec haver explicat algun cop la trascendència personal que té aquesta data. I si no, la tornaré a explicar.

Fortunae rota volvitur

Poques setmanes després d'entrar a cantar a la coral va tocar fer el meu primer concert. Al cantó de temes lleugers de Rossini i Schumann va tocar interpretar en part una de les obres majors del repertori coral actual: el Carmina Burana, de Carl Orff. 

15 d'agost

Alguns apunts en ocasió del dia d'avui:

L'Assumpció de Maria

Radeztkymarsch

Des de fa anys és una de les sintonies del dia 1 de gener, cloent el Neujahrskonzert (Concert d'Any Nou) de la Filharmònica de Viena, acompanyada pel públic amb rítmics cops de palmell.

Però qui era aquest tal Radetzky?

Difama, que alguna cosa queda

Una amiga ens comenta: "Mireu, he rebut un correu electrònic sobre MMM (conegut comú) que el deixa a parir". Parlem del tema breuement i conclou: "Tot això té la pinta de venjança personal del remitent".

Efectivament, ja una altra persona setmanes enrera ens havia comentat el mateix. I no és la primera vegada que sabem d'una acció similar per part del qui envia això.

La gent que té dos dits de seny i que són la immensa majoria de les persones que coneixem té molt clara la situació.

Certament és la vella tàctica del "calumnia/difama, que alguna cosa quedarà" que a la llarga pot tenir l'efecte boomerang i tornar vers aquell que l'ha llençada (per què al cap em ve aquell escrit de Zola sobre l'afer Dreyfus?).

I per aquests que es dediquen a fer mal els dediquem una peça clàssica:

Com cada any per aquesta época...

Sols el text en alemany:

Am Brunnen vor dem Tore, da steht ein Lindenbaum, 

ich träumt in seinem Schatten so manchen süßen Traum; 

ich schnitt in seine Rinde so manches liebe Wort; 

es zog in Freud´ und Leide zu ihm mich immer fort.

Ich muß auch heute wandern vorbei in tiefer Nacht,

da hab ich noch im Dunkel die Augen zugemacht,

und seine Zweige rauschten, als riefen sie mir zu: 

Komm her zu mir Geselle, hier findst du deine Ruh´.

Die kalten Winde bliesen mir grad ins Angesicht,

der Hut flog mir vom Kopfe, ich wendete mich nicht.

Nun bin ich manche Stunde entfernt von jenem Ort,

und immer hör ich´s rauschen. " Du fändest Ruhe dort."

W. Müller

I la música que Franz Schubert li va posar en el seu cicle de 

cançons Winterreise (Viatge d'hivern).

L'òpera que no va poder ser

Nota: l'autor té coneixement del fet de forma parcial, la font d'informació no ha pogut ser contrastada.

Els fets són de fa poc menys de deu anys:

Vet aquí que una estrella de la lírica nacional vinculat a una població concreta va decidir promoure un concurs de cant per a joves promeses que tindria lloc allà mateix.

El prestigi del patrocinador i el que comportaria el concurs, motivaren que a algú se li acudís cloure tal certamen no amb una entrega de premis, sinó amb la representació d'una òpera.

En principi es van posar a treballar: seleccionaren el títol, emparaularen una orquestreta de comarques (surten més barates que les situades a la capital), es parlà amb un cor de cert prestigi local (àdhuc es repartiren partitures), s'iniciaren tractes per fer la representació un teatre d'estil italià, es contactà amb les autoritats culturals per aconseguir finançament seriós... I tothom començà a treballar la seva part.

Però als dos mesos escassos d'iniciar-se les passes, tot s'interrompé: des de dalt es digué que allò no podia ser. Era molt maco que des de comarques els agradés la música i àdhuc l'òpera, això ajuda a elevar el nivell cultural del país. Però això de voler produir un espectacle de tal envergadura era massa! No pertocava als pagesots de fer representacions d'òpera, per això ja havia a la Metròpoli un Gran Teatre aixecat, com Au Fènix de les cendres, amb el pressupost de tot el país.

Les partitures es treieren dels faristols, tornaren a les carpetes i prestatgeries, la població es conformà amb mantenir el seu festival d'estiu i d'aquella òpera no es va tornar a sentir ni gall ni gallina (i mai més ben dit, que som a pagès!) .

Si la cosa fou d'aquesta manera ja veiem com tracta la Metròpoli al Rerepaís (hinterland).

Per cert, no he dit quin títol era. Us en posaré un fragment perquè l'endevineu. I el gaudiu.    

Redescobrint discos

Com poden imaginar-se els lectors habituals m'apassiona la música clàssica, des que m'hi vaig introduir amb 12 anys. La resta no ho comprenien, però també era una forma de distingir-me.

Mentre no escric...

Tinc un parell de coses al tinter, que no em decideixo a acabar. Ja us les explicaré un altre dia si aconsegueixo teixir un text presentable.

Avui us poso un vídeo d'una actuació musical. No és la música clàssica que solo escoltar, ni de cantautors com Brel o Reinhard Mey.

Us presento Michael Card, un cantautor nord-americà de temàtica cristiana (de l'esglèsia baptista). Ja he penjat en algun moment un dels seus temes Immanuel i la versió coral infantil i juvenil.

Espero que us agradi.

Lectura pendent: Jean de Florette

Aquest març se'm va acudir la genial idea de dur-me en prèstec de la biblioteca al cantó de Guerra i pau un llibre en francès: Jean de Florette, escrit per Marcel Pagnol, cineasta francès.

Simultanejar lectures no se'm dóna molt bé, i entre les soirées petersburgueses i els rostolls de Provença vaig triar... aquests darrers.

Amb prou feines he fet dos cursos de francès, i això abans de casar-me. Però vaig tenir la gosadia de començar aquell llibre i endinsar-m'hi.

Ben mirat no sols es tracta d'una llengua romànica que a més ens ha influit culturalment, sinó que ens situa en un ambient antropològicament molt igual al nostre: un poble perdut enmig de turons secs, conreus iguals als nostres, uns habitants avars i mesquins que desconfien del de la ciutat, la cacera, la manca d'aigua... Factors que em facilitaven la lectura.

Però el termini de prèstec es va esgotar, i de llarg, i amb poc més de mig llibre llegit vaig creure convenient tornar-lo i esperar un estiu ociós per reprendre-ho. De moment queda als prestatges.

Apunt 1: Hi ha una segona part: Manon des sources (Manon de les fonts). I versions cinematogràfiques, franceses naturellement, d'ambdós llibres protagonitzats per Gérard Depardieu, Yves Montand, Daniel Auteil i Emmanuelle Béart.

Apunt 2: M'assabento ara de la mort del compositor Henryk Gorécki, un dels contemporanis més populars. Descansi en pau. Afegeixo aquest fragment en record seu.

1812

El meu regal d'aniversari va ser Vojna i mir (Guerra i Pau) de Lev Tolstoi, aquella lectura que vaig comentar fa un temps que la tenia entravessada d'anys enrera. De mica en mica vaig avançant en la lectura de les quinze parts en què està composta.

Éneklö hét 1996

Ara un record de fa ja catorze anys: una setmana cantant. Com vaig explicar en un altre gargot vaig ser cantaire d'un cor de la meva ciutat durant poc més de 10 anys. El món coral, com tots els "mundillos" té els seus propis events, convencions, élits, especialistes... 

Tres ostatges

Guerra i Pau: 2n assalt

Ahir aprofitant la renovació del carnet de biblioteca (ara és vàlid per tota la xarxa de biblioteques públiques, independentment de l'organisme titular) vaig fer una incursió per la secció de literatura enduent-me dos ostatges. Un d'ells Guerra i Pau (Bojna i mir), de L. Tolstoi. Després d'un intent ara fa (ufff!)molts anys m'hi torno a posar amb la vida de Piotr Bezukhov, la família Rostov, les guerres napoleòniques i la Rússia del tsar Alexandre I.  

Abans, entre el final del Danubi de Magris i aquest llibre m'he empassat una aventura de Wilt i dos misteris més del comissari Montalbano, que són més lleugers i frívols. Bé, ens anem a la batalla.

Kai

Encara que no sapigueu ni entengueu l'alemany gaudiu de la música. Sols això. Després ja us explicaré de què va el text.

Avui no estic d'humor.

El meu diari

Vaig començar-lo fa... Divuit anys, la vetlla del meu aniversari.

Chorphantasie

Aprofitant el fil de la música coral que vaig encetar fa uns dies i uns fragments penjats al youtube que he trobat, recupero un escrit del juliol de 2008 sobre un treball de Beethoven que durant la meva etapa com a cantaire vaig tenir oportunitat de fer, junt amb altres formacions de la ciutat (de vegades s'hi fan coses que valen la pena). La versió deu tenir uns vint anys: un jove pianista rus Evgueni Kissin amb la Wiener Philarmoniker dirigida per Claudio Abbado:

No sé perquè, però els últims dies m'estic recordant de la Chorphantasie o Fantasia coral, de Beethoven. Aquesta és una peça curiosa: està escrita per a piano, orquestra, solistes vocals i cor. I tots van intervenint en aquest ordre.

El motiu d'aquesta composició sembla que fou la interpretació en un mateix concert de dues obres monumentals del mateix Beethoven: el concert per a piano núm. 5, Emperador, i la Missa Solemnis. Això és una marató musical, i requereix un desplegament de mitjans que, d'alguna manera calia aprofitar. D'aquí el piano, el cor i els solistes vocals que acompanyen l'orquestra.

La durada de la partitura és d'uns 15 minuts com a molt, i de cares als nens pot ser instructiu perquè els diferents instruments es van afegint poc a poc. El tema, simple, ja és introduït pel piano després d'uns compassos introductoris de caràcter virtuosístic.

Passats uns minuts entra la flauta, mentre el piano repeteix els acords, després l'oboè. Seguidament un duet entre fagot i clarinet, el primer sorneguer i picat, el segon lligant dolçament les notes (Apunt: crec que és amb Beethoven que el clarinet queda incorporat definitvament a l'orquestra).

Les cordes solistes (2 violins, viola i violoncel) repeteixen el tema un altre cop per a continuació, amb uns cops d'arc ben donats donar pas a tota la corda, i l'orquestra en plenitud, amb aquella força tant beethoveniana.

Entrem ara en un diàleg apassionat entre el piano i la resta d'instruments, donant-se la rèplica l'un amb els altres.

Després d'un passatge el piano ens introdueix els solistes vocals (2 sopranos, 2 tenors, 1 contralt i 1 baix) que acompanyats suaument pel piano entonen el seu cant "Schmeichelnd hold und lieblich klingen unsers Lebens Harmonien...", primer les senyores i després els 2 tenors i l'Home (això, ja podeu suposar que és dialecte de coral , els homes són les veus greus)
...I a continuació el cor "grosses dass, ins Herz gedrungen,/ blüht dann neu und schön empor,/ hat ein Geist sich aufgeschwungen/ halt ihm stets ein Geisterchor...".

Ja fa 12 anys que la vam cantar al Teatre Municipal, i recordo amb quina força entrava jo...Un company em va comentar després del concert: "vinga, ara de solista".
Quan tingueu quinze minutets dediqueu-los a escoltar-la, veureu similituds amb la Novena.

La Coral i jo

Durant 10 anys vaig estar cantant a un coral. No es tractava del cor de la parròquia, ni la tuna universitària, ni el de l'escola, no. Parlo d'una formació mixta (dones i homes adults) amb un repertori concret i una sèrie d'actuacions durant l'any. 
Vaig entrar-hi de casualitat:

Haydn, el bicentenari discret

Un bicentenari sobre el que s'està passant bastant de puntetes és el de la mort de Franz Josef Haydn, prolífic compositor austríac que podríem considerar pare dels quartets de corda, estableix el canon de composició i de formació (2 violins, viola i violoncel), i el "padrí" de la simfonia (més d'un centenar en el seu catàleg).
Amb l'amic X. tenim sempre la discussió sobre ell i Mozart. Enlluernats per la figura del nen prodigi de Salzburg -al que ha ajudat en gran manera la pel·lícula Amadeus de Milos Forman- s'han celebrat el bicentenari de la mort (el 1991) i els 250 anys del naixement (el 2006).

La sort de Haydn fou trobar un aristòcrata protector, en aquest cas aristòcrates: els prínceps Estérhazy el mantingueren a les seves possessions, al voltant de l'actual frontera entre Àustria i Hongria, al capdavant d'una orquestra de consideració. La relació durà més de 30 anys. Això no impedí que fes alguns viatges, fruit dels quals són les simfonies de Paris, les de Londres i els oratoris, aquests degut a la impressió de sentir El Messies, de Händel.
Es veu que Haydn era de la broma i aprofitava per fer-ne alguna. Un exemple és la simfonia 94, la Sorpresa.

En una altra ocasió es comenta que els músics del príncep estaven descontents perquè les obligacions del càrrec els impedia estar amb les seves famílies. El kapellmeister va fer de representant sindical i ho presentà més o menys com aquí amb Barenboim:


Per descomptat que el patró entengué la indirecta i atorgà un temps de llicència als seus músics.

(Ara l'apunt personal: dilluns 10 de maig de 2004, Florència, esglèsia d'Orsanmichele, els Solisti fiorentini la interpreten i més de marxar apaguen una espelmeta que cadascú té al faristol fins que tot queda a les fosques...)

Us convido a que n'escolteu alguna peça. Valen la pena!