D'això fa 4 dies...

... i deu anys!

Valoro el passat...

...Però no hi vull viure ancorat. 

Pelegrins

No solc parlar de cinema, però avui vull comentar el film dirigit per Coline Serreau el 2008 que en castellà duu el títol "Peregrinos" i en francès: "Saint-Jacques... La Mecque". 

L'argument és simple: a França tres germans que duen vides totalment dispars reben la notícia que la seva mare ha mort i que heretaran la seva fortuna si realitzen el pelegrinatge a Santiago de Compostela tots plegats; no cal dir que els germans s'odien i s'omplen de retrets els uns als altres.  S'uneixen a un grup de pelegrins amb altres intencions i problemes: un noi gairebé analfabet que pensa que va a La Meca, el seu cosí més interessat en una rosseta, una malalta de càncer, un guia lluny de la seva família...

Els pelegrins demanant alberg a un rector(fotograma del film)

L'inici no és al Pirineu, sinó a Le Puy (Lo Púèi), a l'Alvèrnia, i segueix una de les principals rutes a Compostela: la via podiensis. Pel que es descriu al film són dos mesos a peu. La fotografia s'esplaia als llocs francesos però en entrar a Espanya es limita molt: vista de Roncesvalles, casc urbà de Burgos, Canal de Castilla a Fròmista, Cruz de Ferro i Manjarín als límits del Bierzo, el Monte do Gozo i la plaça de l'Obradoiro a Santiago.

Les referències espirituals són més aviat minses. És cert que apareixen religiosos com a secundaris, però el plantejament que es fa del Camí és de creixement, d'alliberament, d'asoliment d'objectius. Així veurem com el jove analfabet aprèn a llegir, la malalta es refà del seu càncer, un dels germans canviarà la seva actitud amb la vida...

També destaco algunes escenes de la pel·lícula: al principi hi ha personatges que van carregadíssims amb la motxilla i en un moment donat treuen allò que realment no necessiten; la decisió de continuar endavant malgrat ja no sigui necessari; el no tornar enrera per buscar allò perdut o aquella font on beure; el demanar oracions d'amagat malgrat fer veure que s'és ateu; o els diferents acolliments (a l'alberg, la rectoria, la vella escola...). 
Un film per passar una bona estona i, per als que no ho han fet, plantejar-se fer Camí. 

Roncesvalles, 11-9-2006

No vaig poder dormir gaire bé aquella nit tot i el cansament del viatge en cotxe. No acabava d'aclucar l'ull: ara els quarts que tocaven a l'església de la col·legiata, ara els roncs d'un dels que dormia a les altres lliteres, ara el pensament d'estar a punt de començar, ara la nena inquieta (tenia poc més de 9 mesos)...

En un moment donat algú va encendre el llum fluorescent. La gent es va llevar i de seguida es va vestir per marxar. Nosaltres encara estàvem atuïts i gairebé sortírem els darrers. 

A fora encara era fosc i fresquejava. Mentre em posava un impermeable que m'abrigués meine Liebe pujava la nena al cotxe i buscava alguna cosa per donar-me mentre fes camí. Vaig carregar la motxilla i després d'acomiadar-me fins l'hora d'esmorzar vaig començar a caminar. 

No sabia com orientar-me. "Bé," vaig pensar, "ja aniré trobant gent". I vet aquí que de cop i volta em trobo un gran cartell anunciador del Camí de Santiago i unes fletxes grogues. Aquestes m'acompanyarien durant tota la ruta. 

Caminava sota els faigs, a l'esquerra de la carretera. Algun cop em va avançar, silenciosa, una bicicleta. A la meva dreta veia prats, on les vaques es desvetllaven i començaven a pasturar. Una boirina matinal s'aixecava. 

Sortint d'Auritzberri, una vista idíl·lica

Una horeta més tard esmorzava a Auritzberri, assegut a taula amb la meva família. El Camí havia començat, i no esperàvem arribar tant lluny. En sortir vaig enfilar el coll de Mezkiritz per passar a una altra vall.
Aquell primer dia de cmaí vam aprendre unes quantes coses:
que cal llevar-se aviat, 
que l'esmorzar es fa en ruta (i amb un bon cafè amb llet calentó),
que per norma general cada dia et trobaràs la mateixa gent -i per tant val més que obris la teva ment-, que cal dinar a destí (o sopar) i trobar ben aviat l'allotjament i un lloc on fer l'àpat i que el primer que es fa a l'alberg de pelegrins és "okupar" el jaç amb la motxilla i còrrer cap a la dutxa.

Lluny d'allà, aquell mateix dia, una persona que apreciava moria després de lluitar contra la malaltia. Vaig assabentar-me a la tornada.

Morir jove

Aquests anys mentre féiem el Camí ens topàvem alguna vegada amb un recordatori a pelegrins que havien mort mentre seguien la ruta a Compostela. El primer que et trobes és prop d'Erro, sortint de Roncesvalles/Orreaga, i correspon a un pelegrí japonès.

Aquest any, a Galícia, vam deturar-nos a una placa dedicada a un home jove, un noi que era capellà i que amb una trentena d'anys devia morir.

Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.

Aquesta setmana centenars de gironins hem acomiadat un altre jove, professor i músic. Gràcies per la teva vitalitat!

La Fi del Camí?

La Vida, la nostra, és un Camí, un recorregut. Sortim d'un punt (la nostra família, el nostre poble...) i poc a poc anem tirant endavant, potser sense ésser-ne conscients.

Queden 106 km

Un prometatge*

(*) Títol manllevat d'una de les farses de Txèkhov, on es posa de gala la mesquinesa de la classe propietària rural de la Rússia tsarista.

(No, no parlaré sobre el que va passar fa una setmana perquè aquí tots tenim la nostra història. La bilis millor guardar-la per al moment oportú. A hores d'ara encara hi ha un miler de llars que no tenen llum i els que en tenen encara reben algun ensurt. No roden caps ni en broma... Què ens esperàvem?
Almenys mirem la banda positiva: tindrem aigua aquest estiu.)

El Camí i nosaltres

La intervenció de Lycaon al post anterior em motiva a escriure una resposta, però per la seva llargada prefereixo fer-ho en post, ja que potser és millor compartir-ho.

O Cebreiro

Un any més, i van quatre, vaig recórrer un tram del Camí de Santiago.