El suïcidi d'Europa. Els contendents (7): l'imperi otomà

Tornant al Centenari de la Gran Guerra... Aquesta passa a ser mundial quan es donen escenaris de combat i contendents que no són europeus. 

L'Imperi otomà és un d'aquests.

Títols llegits -2013

De l'any passat el llibre o llibres dels que tinc més bon record són els que formen la "Trilogia de Deptford"' de Robertson Davies (1913-95) .  

Sense precedents (2): Finlàndia

Quan parlem de Finlàndia ens venen al cap les lloances de l'informe PISA sobre ensenyament i l'empresa Nokia, però què sabem d'aquest país?

Sense precedents (1): Irlanda

La pàtria de l'Home Tranquil original (el de la peli de John Ford) és avui objecte d'estudi.

Barry Fitzgerald com "Little" Flint

Israel: una nova Prússia?

Ja fa uns anys vaig referir-me en un parell d'escrits al vell país prussià.

Prússia fou durant generacions el paradigma d'estat burocratitzat i militar eficaç. Un mite decimonònic utilitzat força convenientment per remarcar la superioritat alemanya, llavors i ara.

Afrikaners

Avui ens traslladem a una part del món que l'HT no ha trepitjat: l'actual Sud-àfrica. El meu interès, però, no és l'actual república sinó el règim anterior, desmantellat fa divuit anys.

El preu de ser els primers

Amb aquest títol es va reemetre diumenge passat a TV3 un documental de producció francesa sobre el sistema educatiu sudcoreà i l'experiència dels estudiants. Segons el tan proclamat informe PISA de l'OCDE sobre els nivells de coneixement de l'alumnat a diferents països Corea del Sud és present als primers llocs del ranking .

Podeu veure el documental en aquest enllaç.

Després d'haver-lo vist em quedo corprès. Part de la infantesa i tota l'adolescència dels joves d'aquell país és carregada de stress per aconseguir qualificacions altíssimes i poder entrar a les millors universitats. Durant sis dies a la setmana molts nois i noies realitzen jornades maratonianes que inclouen, després de les hores lectives a l'institut (per cert, les classes agrupen alumnes del mateix sexe), un seguit d'activitats extraescolars: reforç de matemàtiques, d'anglès, resolució de problemes... Tot això tutel·lat per uns pares que vetllen que els seus fills ho duguin a terme. La pressió duu a alguns a estats depressius. Repeteixo, mireu-ho perquè no té pèrdua.  

Tinc fills petits i vull que siguin bons estudiants, això no comporta que hagin de graduar-se a Yale, Cambridge o la LSE, però arribar a ofegar el seu propi espai vital m'és inimaginable. 

No vull màquines de treure matrícules d'Honor, no els pressionaré per això: vull personetes que es van fent grans.

Un es trobarà més a gust aprenent idiomes, a un altre li sortirà la vena artística, qui sap si algú es desfogarà amb la pràctica d'un esport... Totes activitats complementàries que els haurien d'ajudar a créixer personalment, i sabrem deixar-los (espero) un marge de confiança. 

In the pursuit of love, Nancy Mitford

A la caza del amor (In the pursuit of love), Nancy Mitford, 2005 (1ª ed. anglès 1945), Libros del asteroide. Ressenya aquí.

En trobar-lo a la biblioteca vaig pensar: "Té, una de les germanes Mitford, serà aquesta una de les feixistes de la família?". M'explicaré: segons el que tenia entés eren filles d'un lord anglès i una d'elles fou tan propera al feixisme que va acabar essent l'amant del líder feixista britànic, Oswald Mosley (antic membre destacat, per cert, del Labour Party). Amb la introducció ja veig les peculiartitats familiars: dues germanes filonazis, una comunista, una escriptora (aquesta) i alguna altra que continuà la saga com a lady anglesa.

Cinc de les germanes Mitford. Nancy és la segona a l'esquerra

El llibre té una bona part autobiogràfica: els germans Radlett viuen a la seva mansió al camp i no van a l'escola, sinó que se'ls educa a casa. Amb una mare absent i un pare colèric (l'autora comenta que portava gastades moltes dentadures postisses de tant serrar les dents, o que presumia d'exhibir al saló principal una pala de sapador amb la que s'havia carregat tres o quatre alemanys durant la Gran Guerra), els fills van creixent sense gaire contacte amb l'exterior. La seva infància transcorre a principis dels anys vint, i als convulsos anys trenta entra a l'edat adulta. Quan arribarà l'edat de merèixer els fills (i sobretot les noies) prendran camins dispars. 

El personatge central és Linda, el destí de la qual ens el descriu la cosina Fanny, la narradora de l'obra. Sense un criteri ben format entendrà per amor qualsevol cosa fins que el trobi finalment de forma poc convencional. 

Desfilen de fons els conflictes socials latents entre classe benestant i treballadors, el propi classisme anglès entre aristocràcia rural i nous-rics burgesos, la guerra civil espanyola (la ciutat de Perpinyà i els camps de refugiats són escenaris d'una part de la novel·la), i finalment la Segona Guerra Mundial.

Un llibre amè que amaga una reflexió sobre la classe social de la que procedia l'autora.

I una bona tria per part d'una editorial que publica llibres notables. Tinc pendent, per cert, ressenyar la Trilogia "Escrit a la paret" de Bánffy.

Una excursió a Siena

Fou ja fa uns anys: érem acabats de casar. Vam decidir fer el viatge de nuvis a Itàlia.  

Uniates

Un dia vaig deixar anar alguna cosa sobre la Unió de Brest. I avui em decideixo a parlar-ne. Anem primer als antecedents:

El cisma d'Orient

Un cop oficialitzat el cristianisme com a religió de l'imperi romà i els regnes successors (Imperi bizantí, regnes franc, visigòtic...) aniran sorgint al seu si diferències.

Iznogud

René Goscinny, guionista francès responsable de la major part d'aventures d'Asterix el gal (el dibuixant Uderzo ha signat els àlbums posteriors a la seva mort) i Lucky Luke, és també el creador d'un personatge paròdic dels contes de les Mil i Una Nits: el gran visir Iznogud.

Situem-nos una mica: en el món islàmic medieval s'unien en una única persona els aspectes polític i religiós. Aquest governant era el que coneixem com a califa. Després de Mahoma sorgeixen successivament aquests dirigents, inicialment electius i després vinculats a la dinastia Omeia (amb capital a Damasc) i posteriorment Abbasí (a Bagdad).

La doble funció política i religiosa dels califes duria a l'aparició d'una segona figura: el visir, una mena de primer ministre. Fent paral·lelismes històrics podríem comparar-ho als validos o privats  del segle XVII hispànic (duc de Lerma, Olivares, Valenzuela...).

Tornant al personatge... Iznogud, el nom del qual és un joc de paraules amb l'anglès "It's no good" és l'etern gran visir malvat que desitja ser "califa enlloc del califa". Totes les aventures (i desventures perquè mai ho aconsegueix) giren entorn aquest desig que mai es fa realitat.

En certa manera em fa pensar en algú de la feina... No crec que sigui estrany, doncs, a cap lector. De ben segur tots coneixem un Iznogud.

Aragó



Riglos i els seus "Mallos" (Osca)



Sempre m'he sentit vinculat a Aragó, un territori proper que sovint ignorem els catalans. No trobo motius per això: més de vuit segles d'història comuna, des del compromís de Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona (1137), una bandera, un riu (l'Ebre) que ens agermana, el Pirineu compartit... Però vivim d'esquenes els uns als altres, i mira que els manyos afirmen que la "seva" platja és la de Salou!

Aragó és una terra de contrastos. La majoria de catalans, que hi entrem per l'autopista AP-2, trobem, amb prou feines després de deu quilòmetres de passar el límit i travessar la comarca de Fraga regada pel Cinca, una gran extensió d'erm: els Monegros. Allà ens podria sortir Clint Eastwood en els seus temps d'spaghetty western i no ho trobaríem estrany. Últimament algun agricultor s'ha posat a conrear blat de moro -com tots sabem un conreu d'aquells que requereix rec- i el color terròs té alguna clapa verda.

Per molts és terra de pas obligada si et dirigeixes al centre o nord de la Península on la única població rellevant és Saragossa. Ben mirat aquest punt no és del tot mentida: del poc més del milió de persones que viuen a la regió la meitat resideixen a la capital i la seva àrea circumdant.

Parlava de contrastos: de l'aridesa dels Monegros a les glaceres de l'aneto i Monte Perdido, de les hortes al cantó de l'Ebre a Albarracín; del desert de Calanda al Moncayo. 



Ciutat de Borja i, nevat al fons, el Moncayo



També en la qüestió identitària cadascú ha tirat per la seva banda: mentre els catalans remarcàvem els propis trets diferenciadors els aragonesos s'han abraonat a la causa hispànica sense gaires dubtes, reduint la seva a quelcom folclòric. Per exemple, a les festes majors força gent es vesteix de baturro i surt a ballar i cantar jotes, però aquí qui ho farà d'hereu o pubilla sense que el titllin de poca-pena? Per contra la qüestió lingüística és una assignatura pendent. Una cosina, resident a la vall de l'Ebre, em comentava:

- ¿Para qué hacer oficial el aragonés (o fabla) si aquí nunca se ha hablado? (Raó no falta, està reduït a les valls pirinenques d'Osca, a la resta ni es parla)

Del català recordo un noi de Calaceit (un poble de la Franja) de cognom Soler que quan inquiríem "I allà que parleu?" responia amb un "unos dicen que valenciano, otros que catalán" i la resposta era així, en castellà. I no li treies res més!

Es creu que el desenvolupament econòmic del país passa per estar enmig d'un eix de transports, a mig camí entre Madrid i Barcelona, València i Bilbao, però això sols acaba redundant en profit de la capital, Saragossa, sense que la resta del territori albiri l'ombra. La campanya "Teruel existe" era el clam d'una província deixada de la mà de Déu, però també hi havia "Autovía por Daroca" per tal que la transformació de la vella N-II en A-2 acostés una via cabdal a una població que esllanguia.*
El turisme és un altre recurs econòmic, el problema és explotar-lo racionalment. La sobreconstrucció d'apartaments i segones residències comporta feina momentàniament, mentre duren les obres. Un cop concloses cal oferir serveis municipals (recollida d'escombraries, enllumenat públic, neteja viària, subministrament d'aigua, llum, gas...) que generen més despeses que ingressos a les arques municipals. I altrament el turisme té un component bàsic estacional, l'hivern amb gran afluència a pistes d'esquí i dos mesos d'estiu.
En el sector agroalimentari mereixen la pena les iniciatives locals, com la de les tòfones a la comarca de Sarrión (Teruel), però també les reivindicacions de producció local expressades en les D.O. Calanda (prèssec), Somontano, Cariñena etc (vi), Teruel (pernils), Baix Aragó (olis)...
Pel que fa a la industria la presència d'una fàbrica com la d'Opel és una arma de doble tall. Ara dóna feina, però i si van mal dades i es tanca? Difícil situació.

Però si malgrat la terra dura i àrida s'han sortit els aragonesos (molt tenaços ells), no dubto que ho tornin a aconseguir.

(*) La reivindiació ciutadana per l'autovia A-2 (1998-2000) varià posteriorment a la connexió amb autovia vers el litoral valencià

Lliçons d'una setmana

1) El Nobel de la Pau a un dissident.

El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).

Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.

2) Un país esmerça recursos per salvar persones

La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.

3) Per què ens neguem a curar-nos?

No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".

L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.

4)Un vellet fa tremolar l'esquerra

Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.

Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...

5) És increïble que "això" sigui "un home normal".

La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.

Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?

Per cert, al cartell encara està més maco del que és...

Addio Firenze...

Sols un petit record dels quatre dies que, ja fa uns anys, sojornàrem a la capital de Toscana. 

(Firenze è come un albero fiorito, de Gianni Schichi -Puccini-)

Spring elections (1)

A Gran Bretanya estan d'eleccions. El sistema parlamentari més estable del planeta (des del s. XIII) i que conserva encara força essències de la Tradició està en procès de renovació de les cambres.

Vejam, puntualitzo: es renova la Cambra dels Comuns (House of Commons), o cambra baixa. Aquesta s'elegeix per sufragi universal directe en districtes uninominals pel sistema first-pass-the-post, vulgarment mariquita l'últim(amb perdó). El candidat que hagi obtingut més vots, encara que sigui un de diferència respecte el segon, s'enduu l'escó.
N.B. Adjunto un enllaç on trobareu un mapa interactiu del sistema electoral britànic, s'hi pot jugar amb moltes possibilitats.

Això vol dir:
1) que el Primer Ministre serà per força membre electe de la Cambra, és a dir que es guanya el seu escó treballant-se una circunscripció.

2) que els electors poden controlar qui envien com a Westminster com a representant del seu districte.

Recordem que aquí ens trobem llistes amb candidats més o menys presentables i no tenim més opcions.

La House of Lords continua essent de caràcter designatiu (alt clergat anglicà, membres electes de l'antiga noblesa, lords nomenats pel govern de torn...).

Sistema de partits:

a) El Labour

Al poder des de 1997, van canviar el líder Tony Blair per Gordon Brown, el seu canceller de l'Exchequer (ministre de finances). En contra seu juga el desgast de 13 anys al poder, l'actual crisi econòmica, el descafeïnament dels postulats clàssics d'esquerra i el poc carisma del seu candidat.

b) El Conservative Party

O tories. Potser l'exemple vivent de l'adaptació política en gairebé 200 anys, abanderant reformes que en altres països han costat l'extinció de formacions similars (qui del continent gosa anomenar-se a sí mateix conservador i reconèixer-se com a tal?).

Són l'oposició més sòlida, tenen experiència de govern (1979-1997), però també arrosseguen la seva desafecció amb les Devolutions a Gal·les i Escòcia, cosa que els fa dèbils; el record del thatcherisme, el pretès elitisme social... 

c) Els Liberals

O Libdems. Els nèts dels whigs del s. XVIII, de Gladstone i Lloyd George, des del període d'entreguerres arraconats a ser la tercera força. A favor seu la seva "virginitat" en qüestions de govern, en contra el sistema electoral. En ocasions s'han posat més a l'esquerra que el Labour. El seu líder és Nick Clegg, la sensació de la campanya.

Les enquestes apunten a un hung parliament, una cambra sense majoria absoluta, i això els pot donar el paper de xarnera. Fins i tot The Guardian, el diari de l'esquerra britànica es mostra més favorable a ells que al Labour.

d) SNP, Plaid Cymru i nord-irlandesos

Els dos primers juguen un paper destacat en les seves respectives nacions, exercint el govern en solitari (cas del SNP) o en coalició amb el Labour (a Gal·les).

A Irlanda del Nord el sistema de partits és totalment diferent de la resta del Regne Unit, tallat per l'eix confessional (protestants en general contra catòlics) i l'adhesió conseqüent a Londres o Dublin. Els unionistes (protestants) UUP i DUP (del vell Paisley i del primer ministre cornut) s'han mostrat tradicionalment proclius als conservadors, el Sinn Fein refusa enviar els diputats electes a Westminster per evitar haver de jurar fidelitat al monarca anglès i el catòlic SDLP va de baixa malgrat haver estat la més flexible de les formacions.

e) La resta 

Bàsicament els verds, l'euroescèptic UKIP i el BNP. El segon ha suposat competència a la dreta dels tories pel seu posicionament radical contra la Unió Europea, obligant aquests a mostrar-se més dur en aquest aspecte del que cal. El BNP ha adquirit importància amb la situació de crisi econòmica i la presència massiva d'immigrants a molts districtes. Ara per ara les possibilitats d'aquestes formacions per assolir un escó són minses.

Un altre dia parlaré de les recents eleccions a Hongria, mentrestant us deixo un video d'una sèrie que en el seu moment vam poder veure a Catalunya.

El Danubi

Fa sis mesos i mig em vaig regalar un llibre -sí era el meu aniversari-. Vaig atrevir-me amb un clàssic de sols 24 anys: El Danubi, de Claudio Magris.

Dekabristy

O decembristes (Декабристы), del rus Dekabr (desembre). Amb aquest nom es designa els oficials de l'exèrcit tsarista que el desembre de 1825, a la mort d'Alexandre I, es revoltaren amb l'esperança d'instaurar un règim liberal enlloc de l'autocràcia.

Alexandre I, nèt de Caterina la Gran, concità als inicis del seu regnat esperances de liberalització i modernització del tsarisme, però el context bèl·lic (guerres napoleòniques) i el mateix caràcter voluble del monarca acabaren ensorrant-les. Amb el Congrés de Viena el tsar és un dels puntals de la Restauració a Europa.

El tsar no tenia fills i el seu successor natural era el seu germà Constantin Pavlòvitx, que exercia el càrrec de virrei a la Polònia russa (unida el 1815 per obra de l'esmentat Congrés). A principis de desembre de 1825 mor el tsar i un grup d'oficials d'ideologia liberal intenten prendre el poder en nom de Constantí -a qui reputaven com a un dels seus-.

El tro, però, va a parar al següent germà: Nicolau Pavlovitx (Nicolau I); Constantí ni lluita per ell. Però els oficials conjurats treuen els soldats al carrer esperant, ingènuament, canviar la situació. Fracassen i la repressió tsarista caurà al seu damunt.

Els decembristes són els primers a revoltar-se contra el tsarisme, durant el s. XIX hi hauran altres episodis (Dostoievsky es veié involucrat en un d'ells) que, lluny d'aconseguir una obertura real del règim, s'aniran radicalitzant, amb episodis de magnicidis (el tsar Alexandre II, el ministre Stolypin...) i revoltes que duran a octubre (novembre per nosaltres) de 1917.

Warum mag ich Mitteleuropa?

Per què m'agrada Centreeuropa?

Aquesta és la pregunta que fa unes setmanes em va dirigir un amic/conegut/saludat que de tant en tant es pren la molèstia de llegir els gargots que deixo aquí penjats.

Saxons i suaus (Sächsen und Schwäben)

La guanyadora del premi Nobel de literatura d'aquest any és l'escriptora romanesa en alemany Hertha Müller. Desconec la seva obra. A hores d'ara el mercat editorial ibèric (espanyol i català) manté un retard remarcable en el tema de traduccions d'altres llengües. A tall d'exemple la novel·la humorística txeca Les aventures del bon soldat Svejk fou publicada als anys 20, però la traducció al català és de mitjans anys 90 (edicions Proa) i a més careta -sort de les biblioteques-. Suposo que de cop i volta les editorials s'hauran llançat a la compra dels drets d'autor de les obres de la guardonada i encarregaran traduccions a contrarrellotge.

Però no parlaré de literatura, sinó de l'orígen de la sra. Müller: alemanya a Romania.

L'article de Rafel Poch a La Vanguardia d'avui dòna unes pinzellades històriques sobre la presència de població germanòfona al que avui és la República romanesa.
Els Habsburg mentre anaven recuperant les antigues fronteres del regne d'Hongria aprofitaven per enviar-hi colons, que asseguraven el desenvolupament de diferents àrees i per altra banda servirien per defensar els límits de l'Imperi. Un exemple n'és la Krajina, a Croàcia, on vivien colons militaritzats d'orígen serbi.

La frontera amb l'Imperi otomà es fixà a principis s.XVIII a l'entorn dels Càrpats orientals, el Danubi i el Sava. A aquesta regió, continuació de la plana (Alföld) hongaresa, s'enviaren colons procedents bàsicament de Suàbia -regió situada entre Baviera i Würtemberg-. Aquests són els suaus (Schwäben) del Banat.

No eren pas els primers germanoparlants als confins de l'Imperi austríac: als Càrpats, que separen Transilvània i Hongria de Moldàvia i Valàquia (regions històriques romaneses) els reis magiars havien establert a l'edat mitjana població originària de Saxònia amb finalitats similars. Junt amb els hongaresos i els székler (població magiaritzada i militaritzada que vivia a les valls occidentals dels Càrpats) formaven les tres nacions de Transilvània, els romanesos no comptaven.

A partir de 1867 amb l'Ausgleich que permet el naixement de la Monarquia dual austro-hongaresa el govern de Budapest iniciarà processos d'assimilació de la població no magiar (magiarització) que motivarà la desafecció dels germanòfons de Transilvània i la seva benvinguda a l'estat romanès després del Tractat de Trianon (1920).
Amb els magiars transilvans els romanesos no es portaren bé, i amb els alemanys... Em sembla que tampoc, i després de la II Guerra Mundial n'esbandeixen bastants però no tant eficaçment com russos, polonesos i txecs (els decrets Benes encara són vigents a Txèquia). Ceacescu ja intentaria als vuitanta una política socialista d'assimilació, però sortosament esclata la revolta i tot es para.

Quina és la situació d'aquesta minoria a l'actual estat romanès? Sols tinc notícia que es reserva l'elecció d'un senador a cada minoria étnica (magiars exclosos), però la situació econòmica del país no em fa ser optimista al respecte.

El Camí i nosaltres

La intervenció de Lycaon al post anterior em motiva a escriure una resposta, però per la seva llargada prefereixo fer-ho en post, ja que potser és millor compartir-ho.