Fent el Pelegrí, de Tossa

Una de les expressions populars de les comarques gironines més vinculades a la Fe és el Vot del Pelegrí, que celebra cada any la vila de Tossa, a la comarca de la Selva.

Carlins!!!

Avui va de carlins, als qui fa temps volia dedicar un escrit. 

La data per publicar aquest escrit, 10 de març, no és a l'atzar: correspon a la celebració dels anomenats "Màrtirs de la Tradició", els caiguts per la Causa, una de les festivitats carlines.

Qualsevol temps passat fou millor?

Sovint tenim la tendència a pensar que el passat fou millor. La ment humana passa el ribot per les arestes del record (les doloroses) i el transforma en quelcom ideal, fins i tot edulcorat. ¿Qui no recorda amb enyor anys d'infantesa i joventut i no és conscient que n'ha oblidat detalls, sensacions, situacions o aspectes desagradables? Aquest fenòmen és el que coneixem amb el nom de nostàlgia.

El perill de la memòria humana és que és selectiva i força vegades idealitza el passat.

Alguns exemples que conec:

- una persona, ja adulta, recorda els temps passats quan vivia, de petita, en una masia de la comarca de la Selva. "Érem feliços", declara. Oblida l'aïllament social que patia, la malaltia psíquica d'un adult amb el que convivia, la manca d'atenció mèdica quan havia problemes... Per ella ha quedat la imatge dels passeigs sota avellaners, descalços un dia de primavera... (Afegim-hi tot el que volguem)
- Una persona gran, suposadament tradicionalista, em manifesta: "això de tenir fills sense estar casat abans no passava". Doncs, fent una recerca en llibres parroquials d'un poblet de la Meseta castellana trobo força inscripcions baptismals on figura: "El día x del mes Y de (tombant segles XIX-XX) ha sido bautizado/a F., hijo/a de M. y de padre desconocido"; al cantó hi ha anotació posterior del capellà: "reconocido por G. en fecha x". 
- una noia, ja casada, que traumatitzada per fets patits durant la infantesa s'evadeix en la literatura i reescriu, novel·ladament aquells anys. Un bon esborrat de hard-disk, si se'm permet el símil informàtic, per donar lloc a un relat més ensucrat que el cotó de les fires, estil literari apart.

L'home tranquil reconeix que és dels que té aquesta tendència a ribotejar el passat i creure'l millor del que va ser. Potser també perquè sóc força escèptic amb els que intenten projectar un futur millor que mai acaba d'arribar. Això sí, de certes coses no calen nostàlgies ni en pintura!

La cançó original és d'orígen rus, després hagué la versió anglòfona de Mary Hopkin i el refregit espanyol "Qué tiempo tan feliz".

Setmana Santa a Girona 2011

El Davallament, de Lovis Corinth

Avui temàtica local.

A mode de resum d'activitats diverses que s'han fet a la ciutat de les que he tingut notícia:

1) Convivències per a nens i joves: organitzades per la Confraria de Jesús i els Nens, amb monitors voluntaris i l'ajut de Mn. B. (què mal aprofitat el tenen!). Hi participaren una quarentena de nois i noies i tingueren lloc el Dilluns i Dimarts Sant.
Crec que ja es va pel quart any.

2) Pregó de la Setmana Santa: a càrrec de Josep Lagares, que a més d'estar al càrrec d'una empresa capdavantera en el seu sector (maquinària per a indústria càrnica) és també part activa en la processó del seu poble, Besalú, i del seu maniple de manaies.

3) Els Manaies de Girona. A aquest dedico la darrera part de l'escrit.

4) Commemoració del Sant Sopar. Malgrat la luctuositat del fet em quedo amb la cara de content del rector d'un poble de la rodalia de Girona a l'iniciar l'ofici i comentar que estava content de veure els assistents i considerar que estàvem en família. Després exposició i adoració al Santíssim. Uns nens resaren en veu alta uns avemaries per uns instants, trencant el silenci solemnial. 

5) Via Crucis familiar a Les Creus. Cada any famílies vinculades al moviment de Schönstatt a Girona recorren el matí de Divendres Sant el camí de les Creus, a la zona de Torre Gironella. Aquest cop érem uns quaranta. Allà, entre feixes d'oliveres, els grans intenten fer entenedor als petits el que patí Jesús i traslladar-ho al que ells viuen (no cal parlar de sang i fetge, sinó dels petits menyspreus, la mandra, l'insult...). Al final la pluja es va fer present i forçà la gent a marxar un cop finalitzat, sense poder esmorzar breument. 

6) La Processó del Sant Enterrament suspesa. Aquest cop la meteorologia no s'arronsà davant el bisbe Pardo com fa dos anys (determinat llavors a sortir davant les veus temorenques va tallar la discussió amb un "gent de poca fe!" i es va tirar endavant sense problemes) i des de mitja tarda caigué un xim-xim constant sobre la ciutat. Els Manaies, vestits i concentrats a Sant Lluc reberen la notícia a 3/4 de 8, sembla que feia un quart d'hora que la Junta de Confraries ho havia decidit.
Tal com fa nou anys es va celebrar un acte litúrgic a l'interior de la Catedral, amb presència de representants de les confraries i de les bandes de música que havien de participar a la processó.
Em venen records dels primers mesos de festeig... Algun dia ho explicaré.

7) Pasqua. Què en podem dir? La gent acut a l'església el diumenge de Rams, però oblida que el més important de l'any és el de Pasqua! El meu rector, antic missioner, està content aquell dia perquè vells coneguts s'han acostat al temple per saludar-lo.


I ara l'escrit sobre els Manaies (punt 3)

És costum a força poblacions de Catalunya l'acompanyar les processons que es celebren per Setmana Santa amb una cohort d'armats, estaferms o manaies, potser recordant tant els soldats romans que dugueren a terme l'execució de Crist com la posterior guàrdia davant el Sepulcre. Podem situar-ne els orígens vers els segles XVII-XVIII, creades a l'empara de les confraries religioses de l'època.

A la ciutat de Girona se'n té constància des de mitjans del segle XVIII, quan precedien a la processó un grup d'armats. La majoria eren de la veïna vall de Sant Daniel.

Passada la guerra civil un grup de joves de la ciutat tingué la idea de recuperar el maniple, això sí, dignificant-lo (sembla que dels antics manaies forces desfilaven ja ben carregats).

La idea quallà i amb els anys s'acabà bastint una confraria -la de Jesús crucificat- i un maniple on actualment desfilen poc més d'un centenar de persones.

Persisteix encara una imatge dels Manaies com un grup elitista. Si bé en el seu moment en formaven part alguns membres de famílies de classes relativament benestants de la ciutat (les velles famílies ja estan a les seves confraries de tota la vida) s'hi troben persones de diferent procedència: delineants, lampistes, advocats, policies, dependents, arquitectes, botiguers...
Val a dir que no tothom pot sortir de romà a la primera. Impera en el maniple un sistema de puntuació per antiguitat i assistència més sever que els escalafons militars: cada manaia ha de ser present a tots els assaigs (o justificar absències) i sortides; els càrrecs d'optio, centurió i decurions van per rigurós ordre d'antiguitat a la formació; i s'homenatja els que compleixen les 25 sortides amb un casquet commemoratiu.
Com deia, moltes poblacions de Catalunya tenen les seves formacions per setmana santa, però la de Girona és potser de les més ben considerades.

El brasa

Els dies de Nadal, sona a tòpic dir-ho, són de retrobada familiar, molts cops al voltant d'una taula a l'hora de l'àpat. Es noten les absències i, sovint, es pateixen les presències:
- No suporto el teu cosí
- Però carinyo, si és Nadal i només el veus ara.
- I com cada any explicarà la mateixa història de quan es va trencar el canell i...
- Au va, tingues una mica de paciència!
- La que té paciència és la seva dona...

Tradició (II)

Fa uns dies comentava el concepte de tradició, entés com a transmissió entre generacions d'un llegat, i del caràcter identificatori d'un col·lectiu al seu entorn.

Una altra qüestió és la consideració que el terme tingui. Avui en dia té una connotació negativa. Sobre aquesta qüestió poso un enllaç a un article de ForumLibertas on el rector de la UAO -Dr. Alsina- feia una conferència-col·loqui amb e-cristians. Destaco el fet de distingir tradició i arcaisme. Malhauradament es tendeix a identificar els dos termes i a presentar els partidaris de la tradició com fòssils, emmirallats en el passat.

Un altre punt que destaco de l'acte esmentat és la dialèctica tradició-progrès (o modernitat). Actualment ben pocs defensen una relació harmònica entre els dos termes.

Potser qui ho va conceptualitzar millor, en l'àmbit polític fou Edmund Burke, en defensar que les llibertats s'adquireixen per l'observància de les tradicions. Aquesta és la gènesi del pensament conservador clàssic. Si hi pensem amb deteniment veurem que la història anglesa ha seguit en gran part aquesta concepció harmònica en la vida pública (monarquia, Cambra dels Lords, universitats...), sense trencaments abruptes.

Invent de la tradició?
Aquest és el títol d'un llibre escrit en part per Eric J. Hobsbawm . No l'he llegit, però el títol és l'exposició d'una tesi: Per mantenir coherència, identitat, unitat, etc. s'arriba a crear una tradició.

Més que invent podríem parlar de foment de tradicions. Un exemple el posava La Vanguardia de diumenge 4 d'octubre en dedicar un article a una exposició al Museu de l'Empordà sobre la sardana: hi havia 3 formes de ballar-la (selvatana, garrotxina i empordanesa) tot i que una va quedar arraconada i de les altres dues l'empordanesa és més estesa. Observem que són comarques nord orientals; pensem també que a les terres de l'Ebre era més freqüent la jota (ball més aviat dels nostres simpàtics veïns aragonesos i altres gents d'Ebre enllà).

Si una tradició no interessa els poders fàctics (polític, cultural, econòmic, àdhuc el religiós) poden suprimir-la, desincentivar-la, sotmetre-la o readaptar-la conforme als seus interessos.


Perfeccionament i millora? o Desvirtuament i reinvenció?
Es comenta que la tradició es reinventa, que deixa enrera aquells aspectes més negatius per millorar, com el bon vi. O ho tornem vinagre? La feminització dels Alardes d'Hondarribia o d'Irun no és una reinvenció d'una tradició? ¿o potser un desvirtuament del seu sentit original, una devaluació, -per emprar un terme més gràfic-?

He comentat el factor identificador i unificador de la tradició per a una col·lectivitat, també l'interès que pot tenir el poder en incentivar o desincentivar el llegat o part d'ell d'acord amb uns interessos previs. Els petits canvis que es van fent són millores per anar d'acord amb l'esperit dels temps? No és un allunyament del sentit original?

Què vol dir ser tradicionalista?
Una paraula amb connotacions negatives, per la majoria de la gent. En el nostre context un tradicionalista catòlic és, per a la ideologia dominant, un que va a misses en llatí, tridentines, que s'agenolla a la consagració... I molt més. Apliquem termes similars al camp religiós.

Al nostre país en el camp polític fou i és sinònim de carlí, cosa que no es sap destriar de franquista, fatxa... I carlí vol dir immobilista, partidari de l'absolutisme i de la Inquisició gairebé (la ignorància sobre el carlisme encara és molta).

En el camp cultural és un immobilista, un carrincló, un que beu de les fonts "de sempre" i no té capacitat d'innovació, o la té atrofiada per moure's en uns paràmetres restringits. No pas algú que desenvolupa un llegat previ.

En economia... No pot haver-n'hi pel dinamisme desaforat que té.


Prestigi i desprestigi de la tradició.

Gran Bretanya ha elevat la tradició a un rang destacable. El cerimonial n'és exemple, sobretot el polític (obertura del curs parlamentari, la composició de la pròpia House of Lords...), el món acadèmic (Cambridge i Oxford, ridiculitzades pel genial Tom Sharpe). Oblidava el sistema polític i jurídic! No els ha calgut una Constitució per organitzar l'estructura política, simplement s'han anat dotant durant segles (i no sense tensió i violència en determinats moments) del que en l'actualitat existeix.

Al contintent la qüestió ha estat més complicada. Per una banda França ha aconseguit bastir una tradició amb arrels a la Revolució de 1789; el món tradicional i tradicionalista centreeuropeu va quedar gairebé arrasat després de la Segona Guerra Mundial (en aquest cas cal un reconeixement pòstum al Teló d'Acer per congelar-ne les restes a la seva àrea d'influència durant 40 anys -amb totes les reserves possibles-); a la Penínsul·la Ibérica ja ho veiem: la llei del pèndol.

Tradició (I)

Del llatí traditio, mot derivat del verb tradere, i significa transmetre, entregar. Com a curiositats semàntiques: en llenguatge jurídic una tradició és una transmissió (compravenda), en anglès el mot trade es refereix al comerç, i per últim una altra derivació de la mateixa arrel llatina és traició (venda).

Veiem com ho defineix el diccionari de l'IEC: "transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc.; allò que és transmès oralment de pares a fills; costum que ha prevalgut de generació en generació Acció de lliurar Transmissió del domini d'una cosa en virtut d'un contracte".

Podria posar les definicions en altres llengües com castellà, anglès, alemany, portuguès, italià... fent un copy & paste, però em quedo amb la francesa de la Wikipedia:

La tradition désigne la transmission continue d'un contenu culturel à travers l'histoire depuis un événement fondateur ou un passé immémorial (du latin traditio, tradere, de trans « à travers » et dare « donner », « faire passer à un autre, remettre »). Cet héritage immatériel peut constituer le vecteur d'identité d'une communauté humaine. Dans son sens absolu, la tradition est une mémoire et un projet, en un mot une conscience collective : le souvenir de ce qui a été, avec le devoir de le transmettre et de l'enrichir. Avec l'article indéfini, une tradition peut désigner un mouvement religieux par ce qui l'anime, ou plus couramment, une pratique symbolique particulière, comme par exemple les traditions populaires.
(designa la transmissió contínua de contingut cultural a través de la història a partir d'un fet fundacional o d'un passat immemorial (...) Aquesta herència immaterial pot constituir el vector d'identitat d'una comunitat humana. En el seu sentit absolut la tradició és una memòria i un projecte, en una paraula una consciència col·lectiva: el record d'allò que ha estat, amb el deure de transmetre-ho i enriquir-ho. Amb l'article indefinit una tradició pot designar un moviment religiós per allò que l'anima o més correntment una pràctica simbòlica particular, com per exemple les tradicions populars)

Ens trobem davant d'una transmissió entre generacions, d'un llegat col·lectiu de caràcter immaterial que comprèn tant creences religioses, com filosofia o formes de pensament, metodologia...

Hi han dos termes que es poden lligar al de Tradició:

1. un d'ells és Llegat, el que es transmet, que en el llenguatge actual està assimilat a Tradició (que era en principi la transmissió);


2. l'altre és Costum, la pràctica social arrelada, que tendeix a confondre's amb Tradició; en una vessant jurídica, a més, el Costum és font de dret (dret consuetudinari).

Pensem que aquest llegat és més marcat en grups minoritaris per definir qui s'és i què s'és, la pròpia identitat. A mida que el grup és més reduït poden haver dues solucions: deixar-se assimilar amb el grup dominant o bé marcar encara més les distàncies.