El regidor

No va valdre ni la formació, ni l'experiència en mandats anteriors.

El discurs que no vaig fer

No crec pas que hagi de dir gaire cosa: estem aquí després de molt temps. Alguns ens hem anat veient amb més o menys freqüència, d'altres ja ni recordàvem la cara que féiem. Però estem molt bé. Som com el vi: hem guanyat amb el pas del temps. 

Bonne chance!

T. va entrar a treballar al departament tècnic per cobrir una baixa per jubilació ja fa tres anys i escaig, ja ens coneixíem dels anys escolars. Divendres passat va plegar. No va ser per finalització de contracte, ni per motius patronals: ho va fer per poder viure.

L'hora dels adéus

No. No és cap comiat. És el record d'un juny de fa...força anys. 

Conval·lescent

Quan escriu aquestes ratlles l’Home Tranquil està pendent de la visita del fisioterapeuta i de que, per la tarda, el metge permeti l’alta hospitalària i pugui tornar a casa.

Cartes velles

En un racó del despatx tinc desats els meus escrits: quatre o cinc diaris, un esbós de novel·la (sí, de jovenet tenia ínfules de literat), unes fotos de quan es feien amb carret... I un bon feix de cartes.

Als amics

La traducció ve a ser així:

Non nobis domine (no a nosaltres, Senyor)

Dedicat a un sastre amant de les llatinades que corre pel Nou Món.

"Non nobis Domine, sed nomini tuo da gloriam"
No a nosaltres Senyor, sinó a glòria del teu Nom (traducció matussera)

Morir jove

Aquests anys mentre féiem el Camí ens topàvem alguna vegada amb un recordatori a pelegrins que havien mort mentre seguien la ruta a Compostela. El primer que et trobes és prop d'Erro, sortint de Roncesvalles/Orreaga, i correspon a un pelegrí japonès.

Aquest any, a Galícia, vam deturar-nos a una placa dedicada a un home jove, un noi que era capellà i que amb una trentena d'anys devia morir.

Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.

Aquesta setmana centenars de gironins hem acomiadat un altre jove, professor i músic. Gràcies per la teva vitalitat!