La rata de biblioteca: La Gran Fortuna

 

La Gran fortuna (The great Fortune; Balkan Trilogy I), Olivia Manning; Libros del Asteroide, 2020. Trad. al castellà d’Eduardo Jordà i epíleg de Rachel Cusk.

Pocs títols de les nostres llibreries enfoquen la Segona Guerra Mundial des de punts diferents als occidentals (francès, britànic, àdhuc alemany), per això el que es situï l’acció de la trama en un escenari diferent és interessant, valuós i complementa (i molt) aquesta visió. El que va començar com una resposta (tardana) de les democràcies occidentals a l’expansionisme nazi va acabar afectant la pràctica totalitat del continent i el desenllaç bèl·lic ha marcat la història d’aquest.

Primeres lectures

Les primeres lectures que un recordo, més enllà del llibre de text de la senyora de B. pertanyen a la meva etapa de 7-8 anys.

Des de la tomba

Fa anys vaig parlar, en un altre bloc, del personatge Bernarda Alba, figura central de l'obra teatral de García Lorca La Casa de Bernarda Alba i com aquesta controlava i ofegava la vida de les seves filles, totes tancades en una casa pel dol del marit i pare mort.

Però avui no parlo de literatura castellana...

Títols llegits -2013

De l'any passat el llibre o llibres dels que tinc més bon record són els que formen la "Trilogia de Deptford"' de Robertson Davies (1913-95) .  

Un poema

Fa uns anys en la primera plana de les llibretes que encetava com a diaris personals hi escrivia un poema o un fragment. Un podia ser de Catul, un altre uns versos de Heine... Però el que em va frepar (impactar) quan el vaig llegir era Guerau de Liost, àlias de Jaume Bofill i Mates. D'ell recupero aquest fragment (Somni X), que trobo molt íntim.

Voldria ser com un petit camí

daurat a la claror del de matí.

I a cada banda, com un raig de sol,

voldria el xiuxiueig d'un reguerol.

Jo fora al mig, tenint-los de les mans,

i ells, un per banda, com petits germans.

Voldria ser com un petit camí,

verge de pols i d'encalmat tragí.

De tantes flors caigudes sobre meu 

tremolaria com un braç de neu.

I fora trepitjat i humiliat

com un novici ple de caritat.

I em sentiria, quan ja fos humil,

com un atleta d'ànima infantil.

Traspassara els cingels amb un salt.

Caminaria sobre el torrental.

Car, sota meu, les aigües en repòs

no esbullarien mon seguit de flors.

(...)

L'Arcàdia

Per a mi aquest nom evoca una regió imaginària relacionada amb l'assignatura de Literatura Castellana del Batxillerat. Una de les lliçons tractava sobre gèneres en boga durant una part del Siglo de Oro*: aquests eren les novel·les bizantines, les de cavalleries i les pastoriles* (o pastorals). 

Lectures de juny

Aquestes setmanes de conval·lescència han estat bones per enllestir lectures. Aquí deixo els comentaris sobre tres obres:

Un gran faisà en el món

Tot tafanejant a la biblioteca em vaig trobar un dels pocs títols de la Nobel Herta Müller que era publicat a la península abans que se li concedís el premi: L'home és un gran faisà en el món (Der Mensch ist ein grösser Fasan auf der Welt), editat per Siruela -l'editorial del fill intel·lectual de la duquessa d'Alba.

Escrit a la paret, trilogia de Miklós Bánffy

Escrit a la paret. Trilogia transilvana (Az Erdélyi trilógia)
Los días contados
Las almas juzgadas
El reino dividido
Ed. Libros del asteroide, 2009-2010

Transilvània...

In the pursuit of love, Nancy Mitford

A la caza del amor (In the pursuit of love), Nancy Mitford, 2005 (1ª ed. anglès 1945), Libros del asteroide. Ressenya aquí.

En trobar-lo a la biblioteca vaig pensar: "Té, una de les germanes Mitford, serà aquesta una de les feixistes de la família?". M'explicaré: segons el que tenia entés eren filles d'un lord anglès i una d'elles fou tan propera al feixisme que va acabar essent l'amant del líder feixista britànic, Oswald Mosley (antic membre destacat, per cert, del Labour Party). Amb la introducció ja veig les peculiartitats familiars: dues germanes filonazis, una comunista, una escriptora (aquesta) i alguna altra que continuà la saga com a lady anglesa.

Cinc de les germanes Mitford. Nancy és la segona a l'esquerra

El llibre té una bona part autobiogràfica: els germans Radlett viuen a la seva mansió al camp i no van a l'escola, sinó que se'ls educa a casa. Amb una mare absent i un pare colèric (l'autora comenta que portava gastades moltes dentadures postisses de tant serrar les dents, o que presumia d'exhibir al saló principal una pala de sapador amb la que s'havia carregat tres o quatre alemanys durant la Gran Guerra), els fills van creixent sense gaire contacte amb l'exterior. La seva infància transcorre a principis dels anys vint, i als convulsos anys trenta entra a l'edat adulta. Quan arribarà l'edat de merèixer els fills (i sobretot les noies) prendran camins dispars. 

El personatge central és Linda, el destí de la qual ens el descriu la cosina Fanny, la narradora de l'obra. Sense un criteri ben format entendrà per amor qualsevol cosa fins que el trobi finalment de forma poc convencional. 

Desfilen de fons els conflictes socials latents entre classe benestant i treballadors, el propi classisme anglès entre aristocràcia rural i nous-rics burgesos, la guerra civil espanyola (la ciutat de Perpinyà i els camps de refugiats són escenaris d'una part de la novel·la), i finalment la Segona Guerra Mundial.

Un llibre amè que amaga una reflexió sobre la classe social de la que procedia l'autora.

I una bona tria per part d'una editorial que publica llibres notables. Tinc pendent, per cert, ressenyar la Trilogia "Escrit a la paret" de Bánffy.

Groucho i jo

Un altre dels llibres d'aquest estiu ha estat les memòries de Julius Henry Marx: Groucho i jo. Una lectura lleugera que ha servit per a les esperes burocràtiques, mèdiques, nits en vetlla o migdiades frustrades.

És obvi que el gènere dels escrits autobiogràfics tendeix a deformar la realitat, edulcorant afers desagradables, passant de puntetes per altres o bé justificant a posteriori accions i decisions preses en el seu moment. El sr. Marx ho fa sobradament i amb el seu humor característic: descriu el seu pare com el pitjor sastre del món "si et creuaves amb un senyor que duia una americana amb l'espatlla més alta que l'altra veies una víctima dels crims del pare amb l'agulla".
Impulsats per la seva mare van acabar desenvolupant diferents facetes artístiques (recordem el virtuosisme al piano i a l'arpa de Chico i Harpo) en companyies que a principis del segle XX actuaven arreu dels joves Estats Units. Els primers capítols del llibre descriuen precisament els intents de Julius (Groucho) de triomfar en solitari fins que la seva combativa mare en va fer un paquet de cinc (el cinquè germà era Gummo, Milton, que no va actuar al cinema). Groucho posteriorment continuà la seva popularitat com a presentador d'un programa de ràdio i, posteriorment, televisió.

Els europeus ens hem quedat amb les imatges de les pel·lícules que va protagonitzar amb els seus germans Chico (Leonard), Harpo (Arthur) i Zeppo (Herbert, aquest últim en menys); però aquesta gent va començar com a actors de varietats. 
L'anècdota que he trobat més sucosa té precisament a Groucho, a Gummo i a Zeppo com a protagonistes. 
Permeteu que us l'expliqui: tota la família vivia a Chicago; Groucho i Gummo havien conegut dues noies, companyes de pis, que vivien a la zona nord de la ciutat. 
Per tal de quedar amb elles els calia fer un llarg trajecte en transport públic i arribar al seu habitatge. Groucho i Gummo van ajuntar els estalvis que tenien per tal de comprar un cotxe que els estalviés el trajecte i de pas els facilités progressar adequadament amb les senyoretes. Van trobar un vehicle de segona mà i bastant atrotinat que, tot i així, va fer l'efecte desitjat: impressionar les noies.
Un vespre que els dos germans es prometien a sí mateixos que aquella nit era la del coup de grâce (ja ens entenem) el cotxe no s'engegava. Desesperats van cridar Zeppo, que els va demanar que obrissin el motor (el què? van respondre); després d'una ullada el seu dictamen fou que calia una reparació de 2 dies i el seu consell era que si tant important era la cita correguessin a la parada del tramvia. Un cop perduts de vista els seus germans Zeppo va treure de la butxaca una petita peça, va obrir el motor, la va introduir al seu lloc i a continuació es va endur el cotxe perquè havia quedat amb la seva xicota.
Groucho continua: cada vegada que Zeppo tenia cita (5 dies a la setmana) el cotxe s'espatllava, però teníem unes factures de benzina... Finalment ell es va quedar el vehicle i les dues belleses del nord de la ciutat es van quedar amb dos nois afortunats que posseïen sengles motos Harley-Davidson.


És un llibre lleuger i en ser autobiogràfic passa de puntetes sobre temes personals: els matrimonis de l'autor, una petita menció als fills, els últims anys dels seus pares, la relació entre els germans després dels èxits cinematogràfics, definicions polítiques i socials serioses (òbviament és un llibre pretesament còmic). Et quedes amb la impressió que el senyor Marx es preocupava, un cop aconseguit el triomf, de qüestions com els diners, els esports de les classes altes i poc més. Ah! I la mania de posar a tothom el cognom Delaney per no dir el de veritat!


Per cert, en un dels capítols es troba la cèlebre frase:
"No formaré part d'un club que m'accepti com a membre"


Marx, Groucho: Groucho y yo; Tusquets, Madrid, 2011 (14a edició), 300 pgs.

Cicle del Pallars

Aquest últim mes he estat llegint la trilogia que l'escriptora Maria Barbal va dedicar al seu Pallars natal: Pedra de tartera, Mels i metzines, i Càmfora. 
Pedra de tartera ja la coneixia: el passat mes d'abril ens vam permetre el luxe la meva senyora i jo, d'anar al teatre un dissabte i l'obra era la dramatització del llibre, força ben aconseguida.

En aquests tres relats Barbal ens retrata un món rural, de muntanya, on era difícil la supervivència per a la gran majoria, i l'evolució que ha sofert durant el segle XX. 
Un món que fins fa dues generacions escasses era ben viu. Lluny de la idíl·lica visió que ens donaven els escriptors de la Renaixença vuitcentista (quant mal han fet aquelles idealitzacions!) els fills eren un parell de braços més per ajudar al camp i alhora una boca més per alimentar, mitja dotzena de vaques una fortuna i si algú tenia ofici (paleta, fuster, ferrer...) volia dir que no era de merèixer per a les noies.
Els dos primers títols, Pedra de tartera i Mels i metzines, tenen una cronologia força clara que transcorre dels primers anys del segle cap al temps de la República, després ve la cesura de la Guerra Civil i, ves per on, els personatges sempre estan al bàndol derrotat. 
L'un és víctima de la repressió: li afusellen el marit, és internada amb les filles en un camp de presoners, pateix la marginació social de la postguerra... 
L'altre és home, soldat, i fuig cap a la frontera per ser tot seguit tancat a Argelers, punt de benvinguda de la França republicana als vençuts. D'allà sortirà per treballar a la capital i amb el temps prosperar. 


M'impactà sobretot Càmfora, situat a l'entorn dels anys seixanta. Amb la veu dels diferents personatges l'autora teixeix la història d'una família benestant d'un poblet del Pallars, amunt de Sort, que fa un viatge d'anada i de tornada a Barcelona buscant fortuna amb resultats dispars. 
El xoc entre el món tradicional de la muntanya i el nou urbà motiven les accions, moltes d'elles desconcertants, de les persones: el vell, l'hereu i la seva dona, la germana i el cunyat -enfrontats per temes de dot al vell-, els veïns, els patrons, la gent de mala vida.


Al cantó dels diferents arguments i descripcions de la vida rural uns usos de la llengua que a baix a la plana xoquen: camins per parlar de vegades (Si la Rosa s'havia trobat amb jo un bon ramat de camins...), padrins (avis),  ús del pronom jo enlloc de mi (va enraonar de jo, només un instant) , berena (àpat al treball preparat abans a casa), truitada... i tants altres que se m'obliden. 
En resum una bona ocasió per fer una visita literària a un dels racons més oblidats d'aquest país.

Barbal, Maria: Pedra de tartera. Mel i metzines. Càmfora. Columna, Barcelona, 2011, 580 pgs.

El naixement segons Guerau de Liost

Un dels poetes catalans més destacats de la primera meitat del s. XX és Jaume Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost. Amic de Josep Carner i implicat en el Noucentisme català a nivell literari i polític la seva mort a una edat encara prematura ha difuminat la seva figura. De la seva pseudobiografia poètica, Somnis, extrec alguns fragments del Somni I, De com Guerau de Liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles:

"Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat.
Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles

m'irriten amb llur frec constant les dues celles.

(...)A voltes sento encara l'esforç del parteratge
i em reblaneixo com un diminut formatge
sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
Encara és més feixuga la meva tasca.
De la ferum innoble de llet em ve una basca.
(...)Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
si m'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
Quan ma petita testa en el coixí descansa,
encara experimento una altra esgarrifança:
la freda coïssor del no tenir cabells.
(...) I encara veig al lluny
la vida que m'espera. Fatídica s'esmuny
com una torbonada . M'esperen tres caigudes
del llit, i les etapes -en part esdevingudes-
de quatre dides i tres interinitats,
i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
i els letovaris fets amb una gran cassola,
i les untures i els emplastres al carpó
i en el ventrell alguna tela de moltó
i el bavejar constant i les eternes sopes
i aquell sentir-me: -Guerauet, mira que topes!-
i aquell escarpidor de banya i els petits
peücs com irrisòries sabates i els confits
dosificats amb una monòtona prudència
i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
els rastres fisonòmics i aquell sangfoniment,

a causa d'algun àpat quan és la mare absent.

Suportaré els endèmics elogis d'escaleta

deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,

"hereu de casa" i altres motius sentimentals.

Només -ai!- de pensar-hi, em venen tots els mals
no relatats encara... (...)"

El món d'ahir.

Aquest és el títol de les memòries de l'escriptor Stefan Zweig (1881-1942). Actualment es troben una desena de les seves obres en català, entre elles aquest llibre. 

The Gropes

Tot i que aquest bloc pugui semblar de caràcter solemne i tradicional L'Home Tranquil es permet de tant en tant ser una mica iconoclasta i subversiu. Així si d'una banda frueix amb la visió de pel·lícules com Gosford Park o sèries com Downton Abbey (prenent una copeta de xerès, of course) també s'explaia de tant en tant fent una incursió a la secció d'humor de la biblioteca i s'enduu en prèstec llibres de Tom Sharpe.

Lectura pendent: Jean de Florette

Aquest març se'm va acudir la genial idea de dur-me en prèstec de la biblioteca al cantó de Guerra i pau un llibre en francès: Jean de Florette, escrit per Marcel Pagnol, cineasta francès.

Simultanejar lectures no se'm dóna molt bé, i entre les soirées petersburgueses i els rostolls de Provença vaig triar... aquests darrers.

Amb prou feines he fet dos cursos de francès, i això abans de casar-me. Però vaig tenir la gosadia de començar aquell llibre i endinsar-m'hi.

Ben mirat no sols es tracta d'una llengua romànica que a més ens ha influit culturalment, sinó que ens situa en un ambient antropològicament molt igual al nostre: un poble perdut enmig de turons secs, conreus iguals als nostres, uns habitants avars i mesquins que desconfien del de la ciutat, la cacera, la manca d'aigua... Factors que em facilitaven la lectura.

Però el termini de prèstec es va esgotar, i de llarg, i amb poc més de mig llibre llegit vaig creure convenient tornar-lo i esperar un estiu ociós per reprendre-ho. De moment queda als prestatges.

Apunt 1: Hi ha una segona part: Manon des sources (Manon de les fonts). I versions cinematogràfiques, franceses naturellement, d'ambdós llibres protagonitzats per Gérard Depardieu, Yves Montand, Daniel Auteil i Emmanuelle Béart.

Apunt 2: M'assabento ara de la mort del compositor Henryk Gorécki, un dels contemporanis més populars. Descansi en pau. Afegeixo aquest fragment en record seu.

Pacsirta (Alosa)

Durant unes setmanes he ajornat la lectura de Tolstoi per dedicar-me a un llibre més lleuger que vaig trobar casualment en una llibreria: Pacsirta (llegeixi's pátxirta), traduït al castellà com Alondra (alosa).

1812

El meu regal d'aniversari va ser Vojna i mir (Guerra i Pau) de Lev Tolstoi, aquella lectura que vaig comentar fa un temps que la tenia entravessada d'anys enrera. De mica en mica vaig avançant en la lectura de les quinze parts en què està composta.

Tres ostatges

Guerra i Pau: 2n assalt

Ahir aprofitant la renovació del carnet de biblioteca (ara és vàlid per tota la xarxa de biblioteques públiques, independentment de l'organisme titular) vaig fer una incursió per la secció de literatura enduent-me dos ostatges. Un d'ells Guerra i Pau (Bojna i mir), de L. Tolstoi. Després d'un intent ara fa (ufff!)molts anys m'hi torno a posar amb la vida de Piotr Bezukhov, la família Rostov, les guerres napoleòniques i la Rússia del tsar Alexandre I.  

Abans, entre el final del Danubi de Magris i aquest llibre m'he empassat una aventura de Wilt i dos misteris més del comissari Montalbano, que són més lleugers i frívols. Bé, ens anem a la batalla.

El Danubi

Fa sis mesos i mig em vaig regalar un llibre -sí era el meu aniversari-. Vaig atrevir-me amb un clàssic de sols 24 anys: El Danubi, de Claudio Magris.