Rákosi i el fuet

Mátyás Rákosi (1892-1971), nascut Rosenfeld, fou un dirigent comunista hongarès de mitjans dels segles XX. Exiliat per oposar-se al règim autoritari de Horthy, tornà al seu país amb les tropes soviètiques amb la missió d'implantar un règim afí al de Moscou (1945).

Al centre Rákosi, entre Imre Nagy (esq.) i Josef Mekis
Font: www.hirago.hu

Repartint carnets

Hi ha qui pensa que està en possessió de la Veritat. La Veritat Absoluta. Que allò que diu i fa va a missa. Que sempre té raó. Que qui no li fa cas i no el segueix està equivocat...

Es coneix com a dogmàtic.

El regidor

No va valdre ni la formació, ni l'experiència en mandats anteriors.

La independència, una panacea?

Desenganyem-nos: la independència no és una panacea, no comportaria la solució a tots els problemes de la població catalana. Tindria sentit si comportés una regeneració social, política, moral i de pensament, com fa poc més de 80 anys significava la II República, però molts dels qui la propugnen no tenen ni de bon tros aquestes intencions -com llavors va passar-.

Émigrés

Avui una mica d'història de França...

Els émigrés (emigrats) eren, durant la Revolució Francesa, aquells que descontents pel rumb que prenien els aconteixements al país prenien voluntàriament el camí cap a un exili que creien seria temporal. S'instal·laven en contrades properes a França i molts, des d'allà, conspiraven sense èxit per fer caure els successius governs revolucionaris. 

I si treu escó PxC?

La hipòtesi no és cap bestiesa: recordem que durant l'escrutini de les eleccions al Parlament de Catalunya l còmput li donava en algun moment algun escó a la Plataforma de Josep Anglada. Realment hagués estat xocant, però al cap i a la fi, no és també una representació d'una part dels ciutadans del país?

En sí segurament l'objectiu de l'Anglada en presentar-se era aprofitar per ensenyar la poteta i sondejar com li podia anar a les eleccions següents, a les locals del maig de 2011, i per introduir-se a les poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona. El resultat fou de 75.000 vots a tot Catalunya (2,42% dels vàlids) que a les municipals quedaria en 65.900 allà on es van formar llistes.

Ben mirat Plataforma per Catalunya té un missatge bàsic i un protagonisme excessiu del seu president, l'Anglada, però ha sabut fer de catalitzador d'un malestar latent a part de la població. Tot i això la fórmula li ha sortit bé sols aquí: els intents d'expansió de la marca a la resta de l'Estat no han reeixit.

Ara toca noves eleccions, a les Corts espanyoles. I el que subscriu, l'Home Tranquil, no descarta la sorpresa: baixa participació, expressió del descontentament de l'electorat votant "antisistema", nul·la competència dins el seu mateix espectre polític (no hi ha llistes falangistes, ni de DN, MSR, AES...), recepció de vots decebuts tant de dreta com d'esquerra (en aquest punt hauriem de recordar els orígens socialistes de molts dels líders feixistes del període d'entreguerres, com Mussolini)... 
Trobo que hi ha números per a que ho tregui, això sí, sols a la província de Barcelona, que envia 31 diputats, allà va aplegar uns 57.500 vots el novembre de l'any passat i uns 52.800 a les locals. Si ho aconsegueix serà una sorpresa desagradable per a l'establishment i molts que no ho són.  La cara d'algun progressista de pa sucat amb llet la nit electoral seria boníssima.


Personalment no hi tinc simpatia -aquell senyor és un histrió que sols repeteix el leitmotiv antiinmigració-, però també penso que per reforçar un cos malalt cal una bona febrada de tant en tant. 
I per últim una recomanació de lectura: Ultracatalunya, de Xavier Casals, La esfera de los libros, 2006; pp,375-441, dedicats als primers anys de la formació de la que parlo avui.

Còctel electoral

Ara que ha començat el circ plantejo algunes preguntes, i potser més endavant m'atreveixo a desenvolupar-ne alguna:

1) ¿Per què els municipis han d'assumir una sèrie de serveis (especificats a la LBRL 7/1985; la Llei Municipal de Catalunya, Reglament d'Obres, Activitats i Serveis, etc.) i disposen d'uns recursos propis minsos (IBI, IVTM, llicències d'obres, taxes...)?

2) Per què tenim tants municipis: 221 comarques gironines, 950 a Catalunya, més de 8.000 a l'estat espanyol... I ningú ha plantejat seriosament la possibilitat de fusionar els que no passen d'un llindar demogràfic determinat? Si ho han fet les caixes per què no les entitats administratives inviables?

3) ¿Com és que es monta l'aldarull mediàtic amb la impugnació de llistes de la coalició basca Bildu i no s'impugnen en canvi les presentades per un grupuscle neonazi com el MSR? No se'ls aplica la Llei de Partits?

4) ¿Com és que es mercantilitza la campanya? ¿Per què els partits no es financen amb recursos propis (quotes de militants) enlloc de les seves fundacions, o les subvencions per vot a aquells que obtenen representació? No estem en crisi (o estancament, o recessió)?

5) Per què l'elector ha de menjar-se la llista sencera (tancada i bloquejada) i no demostrar el seu suport a les persones de diferent sensibilitat política però amb vàlua?

6) ¿com és que no recordem la multitud de càrrecs de confiança que es solen col·locar a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, consorcis, mancomunitats... i que no tenen més mèrit que el de militar en una formació política determinada?

Aquests són els ingredients del coctel, barregem-ne en proporció diferent segons el gust del consumidor i... Sacsegem la coctelera!

Els globus i Sant Jordi

Abans d'ahir fou Sant Jordi i, com fem tots en aquest petit país, vam sortir a donar una volta per celebrar-ho.

Degut a la gentada que passejava per la Rambla de Girona ja ni em vaig mirar els títols que estaven a la venda. Sí que, per  contra, vaig parar una mica d'esment en les entitats socials i polítiques que es trobaven situades a la propera Plaça Catalunya. Els partits polítics regalaven globus. En vam demanar uns quants:

- els de CiU van petar, dues vegades. Potser és que anaven molt inflats?

- els d'ERC, s'havien de lligar amb un cordill, sinó fugien volant fins ves-a-saber-on. Això sí, el que va arribar a casa en dos dies és una trista boleta de color groc.

- Reagrupament (recordeu qui eren?), es desinflen a les primeres de canvi.

- IC-V-EUiA (sopa de lletres o encreuat?), no es sap com agafar-los. I optaren per dos colors oposats com vermell i verd.

- PSC, o suposem que eren d'aquesta formació perquè no se'ls identificava com a tal; un color vermellós tenien, però eren d'aquells que a la que badessis se'ls enduia el vent. Almenys els de CiU i els d'Iniciativa estaven lligats més curt, a un pal.

- PP, aquests no s'en veien. Optaren per les roses o els capolls.

- Solidaritat per la Independència, van preferir els llibres.

Per cert el meu llibre de Sant Jordi fou la segona part d'una biografia escrita per Ian Kerschaw. Merci, meine Liebe!

Història d'un polític (3a entrega): Götterdämmerung

Fa temps vaig començar a parlar d'un home dedicat en cos i ànima al servei als altres. En successives entregues vaig descriure molt sintéticament com havien estat els inicis, i l'ascensió.

Havíem deixat el relat en el zènit del nostre personatge: posat al capdavant d'una entitat potent pel pacte entre el segon i el tercer grups que hi eren representats, a més de l'alcaldia del seu poble.

Solen haver dos plens el mateix dia de la constitució dels organismes locals (ajuntaments, consells comarcals i insulars, diputacions, mancomunitats...).

El primer Ple és ordinari i té un únic punt a l'ordre del dia: l'elecció pels representants del govern de la corporació.

El segon Ple és extraordinari i conté, igualment, un sol punt d'ordre del dia: fixació de retribucions, indemnitzacions i càrrecs de confiança (si l'organisme té prou envergadura per tenir-ne) per distribuir entre totes les formacions representades.

Tot hagués passat desaparcebut -una investidura més- de no ser per les conseqüències d'aquest segon Ple: increment de sous un 40%, un munt d'assessors (amiguets de partit) i... Tanquem per vacances!

Durant el mandat el nostre personatge s'encarregà així d'engreixar el seu compte corrent... i també el seu físic amb les xefles per raó del càrrec. (Per què em ve al cap aquella frase de Mel Brooks: "It's good to be the king!"?)

I la gestió? Mmm... No és que abans fos cap meravella, però tampoc representà una gran millora. La política del "Qui dia passa, any empeny " tamissada per uns salaris altíssims en temps de reculada econòmica i estancament.

Farà el nostre personatge el salt a la política nacional? A vista de l'estat d'ànim de la ciutadania s'ha de ser bastant ingenu per provar-ho si van mal dades per al partit.

Es presentarà a la reelecció per continuar al capdavant de les institucions? Sembla que fins i tot el seu propi comitè local l'està "traint" en haver manifestat que preferirien algú altre per encapçalar la candidatura...

Tornarà al sector privat? Bé, 12 anys o 3 legislatures són força temps, però el seu antecessor tornà a ser delegat d'oficina bancària (amb sort ja prejubilat) després d'un període similar. Estem parlant d'empleats que juguen a política, els emprenedors no poden permetre-s'ho.

No, no és aquest el final (físic) del nostre home. No és ni molt menys un Siegfried, ni les comarques gironines som la Burgúndia de l'anell del Nibelung. Trio el video pel nom de l'òpera, Götterdämmerung (El crepuscle dels déus), perquè molts es creuen un cop allà dalt que són intocables, fins que alguna cosa els fa tornar a ser conscients de la seva mortalitat. Potser per aquest tipus de gent, com la caricatura en 3 entregues que us he descrit, necessitarien aquesta altra música.

THE END?

Diaris a la universitat

He passat aquest migdia davant una facultat universitària i no m'he resistit a entrar uns moments. Per recordar vells temps, pensareu... Doncs no! Per agafar un diari gratis! És clar que puc fullejar-ne mentre faig un cafè fora de la feina, però aquest me'l puc endur tranquil·lament a casa.

N'hi havia 2 pilons al hall (forma snob d'anomenar el vestíbul de tota la vida): El Periódico (versió catalan) i La Vanguardia, a disposició de qui passés pel seu cantó.

Per atzar en prendre La vanguardia se m'ha quedat enganxat l'albarà de control que deu tenir la distribuïdora. Allà s'hi llegeix de quants exemplars es componia el lot: 400.

Fem els càlculs:

Preu de l'exemplar (P.V.P.): 1,20 €

Exemplars repartits avui: 400

Per tant: 1,20 € x 400= 480,00 €/dia

Suposem però que es fa un preu especial, com el dels subscriptors (amb un 30%) de descompte, i sols amb entregues de dilluns a divendres.

Preu de l'exemplar (orientatiu, 30% descompte): 0,84 €

Exemplars entregats a la universitat: 400

Cost de l'entrega d'un dia a la universitat: 336,00 €

No està malament, oi? Provem ara 5 dies a la setmana.

336,00 €/dia x 5 dies= 1.680,00 €

Tenim 52 setmanes durant l'any, veritat? Llavors el càlcul és:

1.680,00 €/setmana x 52 setmanes/any= 87.360,00 €!

Caram! per ser una xifra orientativa no està malament... La universitat se'ls deu gastar bé, no li valdria més destinar-ho a adequació d'aules, espais, beques...?

Em diuen que també es troben diaris d'aquest tipus al Trueta de Girona -nom oficial Hospital Universitari Doctor Trueta-. Llavors la gerència del centre es deu gastar la mateixa quantitat o més, perquè allà no tanquen el cap de setmana, en que malalts i visitants estiguin ben informats amb diaris editats a Barcelona, no a Madrid perquè encara augmentarien les aturades cardíaques, ni tampoc de  capitals comarcals.

En total una distribució així comporta uns guanys estimatius de 174.720,00 €/anuals en subscripcions massives  (universitat i hospital) a la meva ciutat.

Si la situació es repeteix a altres llocs ja podem anar fent comptes. Ens hi animem?

Però, ¿de veritat creiem que això ho fan universitats i hospital gratis et amore?

¿No serà que durant anys ha hagut algú que ha pagat la compra massiva d'exemplars de 2 grups mediàtics radicats a Barcelona per d'aquesta manera tenir-los contents i amb bona actitud envers els interessos del comprador? Una subvenció encoberta?

Els diners que s'han destinat a aquestes finalitats... ¿No podien tenir altres objectius, com la millora d'assistència sanitària, la construcció i adequació de centres escolars, la millora de la formació, l'ajut a entitats que realitzen tasques d'assistència social, etc.?

Notaran aquestes "subscripcions" la necessària retallada pressupostària?  

Per cert, continuo opinant que La Vanguardia és el diari català més venut. No és el mateix que llegit. Almenys El Periódico té una línia editorial clara i definida.

Posant-me al dia

Posem-nos al dia:

1) Eleccions catalanes:

Crec que ja estava cantat que perdria qui tocava, encara que no entenc com se'ls perdona la vida a IC-V-EUiA (sopa de lletres pretesament multicolor però de etern to roig). Em quedo amb la imatge del Polònia, no té preu.

Història d'un polític (2a entrega)

Fa gairebé dos mesos passat explicava com un personatge amb "profundes" conviccions ideològiques va entrar en la política del seu poble després de trucar a 3 portes diferents. Al moment de les eleccions la llista que encapçalava fou la més votada i voilà! el trobem ja com a alcalde del poble. Ell, del qual tothom en altre temps se'n reia.

Devia ser un bon gestor, o l'oposició fer-ho fatal, perquè va ser reelegit 4 anys després amb majoria absoluta. En aquests casos el partit, com a premi per l'èxit va proposar-lo per una instància superior, d'elecció indirecta.

A l'esmentada instància es va produir un pacte entre el partit dels "de sempre" que havia quedat en minoria, amb la formació emergent (la del nostre personatge). Això és arribar i moldre! El nostre polític fou nomenat responsable d'un departament tècnic.

L'home arribava amb ganes de treballar (hi ha una doble semàntica d'aquest verb: la de la majoria dels mortals i la de la majoria dels polítics) i ja es va fer redactar una carta de presentació per tots els regidors de la zona.

Però es va presentar el funcionari cap del servei i li comentà:

- Senyor W. estan molt bé els plans que vosté anuncia, però el nostre pressupost és nnnnnnnnn i la funció del polític aquí és signar les propostes que li passem.

Quin disgust va tenir l'home! Ell que venia amb ganes de donar-se a conèixer i li diuen això. Sort que encara cobrava per dietes d'assistència a plens i comissions.

Però vet aquí que l'any següent va haver eleccions generals i un company de partit va ser elegit al Gran Circ, a Madrid (sí home, la casa amb els lleons a fora i els pallassos a dins). Aquell company es va fer famós per lluir un tipet com el del sr. Fraga amb el banyador a la platja de Palomares.

Tornem-hi: el nostre home es va col·locar en posició per substituir el que marxava i efectivament fou "ascendit" a una vicepresidència i al càrrec d'un departament conegut per les seves subvencions -la subvenció et permet arribar a entitats diverses-.
Fou en aquests 3 anys que des d'aquell càrrec preeminent va començar a fer amics. Un fou el claustre de professors d'una escola depenent de l'entitat en nomenar un director sense consultar-los.
Però el més sonat fou l'enfrontament per la gestió d'unes jornades teatrals amb un grup de comediants. Aquests nois tan graciosos van batejar un simpàtic suid amb un nom homòfon al del nostre home.
Tot i aquests contratemps no van desanimar el nostre personatge, que, perseverant, va continuar endavant com si res. Passà la legislatura i tocaren noves eleccions. I revalidà al poble.

Però aquí va venir la grossa de Nadal: tornat a designar per l'organisme d'elecció indirecta el nostre alcalde, tot i representar la força més petita de les 3 representades va acabar essent elegit president d'aquest.

La síndria

Per Sant Jordi un partit polític repartia a la seva paradeta tot de planter hortícola a aquells que s'hi acostessin: tomateres, pebroteres... Jo vaig demanar-los una síndriera (citrullus lanatus).

L'endemà vaig portar-la a l'hort i la vaig plantar, al cantó de carbassoneres, meloneres, una cogombrera i altres exemplars de la seva espècie. Durant els mesos de maig i juny les cucurbitàcies (família en la que s'enquadren totes aquestes plantes) van anar creixent, gràcies al rec i al bon temps.

El juliol van començar a sortir els fruits: encara recollim carbassons, els cogombres han sortit tots en 2 mesos per després esgotar-se la planta, els melons van trigar a venir fins agost, alguns fruits es van perdre per una pedregada inoportuna.

I la sindriera? Véiem com s'anava fent gran i gran.

- Aquesta segur que és de les que no tenen grana,- em deia un avi.

- Ja veuràs què vermella i sucosa quan l'obris.

- Ja està bé que només n'hagi sortit una, com més gran millor, deixa-la almenys una setmana més,- comentava una tercera persona.

I l'agost va arribar el moment. Una sola síndria, de forma allargada, verda amb estries. Pacientment esperàrem el moment per collir-la. Fou a principis de mes.

La portàrem a un dinar amb amics, a tots (petits i grans) se'ns feia la boca aigua en veure-la.

Vam tallar-la, cruixí: estava al punt de maduració. Però... Oh! Tenia grana! I el color no era vermell intens... I quan la vam tastar un altre no li trobava el gust, això sí, sucosa ho era.

Vet aquí què passa quan poses expectatives en la fruita dels polítics.

(Espero que els amics que pertanyen o simpatitzen amb la formació esmentada entenguin la ironia del text, els hi dedico)

Solidaritats

No aplicarem el nom al seu contingut semàntic. Intentaré fer un repàs a les connotacions polítiques durant aquests anys i agrairé la interacció d'algun lector que s'atreveixi a dir-ne la seva.

Solidaritat Catalana: coalició de formacions polítiques catalanes de masses (carlins/jaumins, Lliga Regionalista i republicans federals bàsicament) que el 1905 s'uniren electoralment per fer front al règim de la Restauració borbònica a Catalunya.

Plegats aconseguiren 41 dels 44 escons catalans que havia en joc el 1907. Poc temps després les discrepàncies entre les formacions motivaren la seva desaparició.

Solidaridad Catalana: aquest nom es recupera el 1980 a les primeres eleccions autonòmiques després de la restauració de la Generalitat. Aquest cop era la marca blanca de la gent de Fraga a Catalunya (dos parents meus anaven a la llista provincial). Fracassà.

Solidarnosc (solidaritat): sindicat polonès no comunista sorgit a les drassanes de Gdansk (Danzig) a finals dels anys 70. El seu màxim representant i dirigent fou Lech Walesa (president a la Polònia postcomunista). A la lluita sindical s'afegí l'oposició al règim comunista i se n'aconseguí la legalització el 1980.

Poc després, però, el general Jaruzelski el dissolgué en prendre el poder i decretar la llei marcial -s'ha volgut veure aquest putsch com l'intent d'evitar una invasió soviètica com la de Txecoslovàquia el 1968-. Tot i això Solidarnosc va continuar existint en la clandestinitat amb tanta força que el 1989 el govern hagué de pactar la transició amb el sindicat, ara ja actor polític, i eleccions relativament lliures.

L'herència de Solidarnosc ha pesat durant anys a la dreta polonesa ja que encara hi ha formacions que reclamen l'herència dels anys de lluita.

Solidaritat Catalana per la Independència: (aquesta és més difícil). El més fàcil és dir l'invent d'en Laporta i fora. L'únic que tinc clar és que volen la independència de Catalunya, i després? Crec que el panorama independentista encara queda més atomitzat entre els "institucionals" que es queden a les formacions consolidades, els Reagrupats (que ja s'han emprenyat amb els solidaris), els solidaris esmentats i les CUP's, de caràcter local i en alguns casos antisistema. 

Història d'un polític (1a entrega)

Vet aquí que una vegada, en un poblet de les comarques del nord-est hi havia hagut durant anys un ajuntament regit per una llista independent.

Després de tant temps l'alcalde va voler-se retirar. Immediatament els grans partits van posar en marxa la maquinària electoral, representada pels comitès locals.

Un dia es trobaven a la seu del comitè local d'una coalició de centre-dreta de gent del país va presentar-se un tipus.

- Hola, sóc W. - es presentà.- He sabut que voleu presentar llista a les eleccions municipals i venia per anar-hi.

-Moltes gràcies pel teu oferiment. Mira, el cap de llista serà S. i tu pots anar de núm. 2.

- No, no. Jo vinc per anar de cap de llista.

- Ho sentim. Ja ho tenim decidit així.

- Doncs adéu!- i el nostre amic W. marxà.

Aquella tarda es trobaren al bar membres del comitè local de la coalició esmentada amb els del comitè progressista. Al voltant d'una ronda de cerveses es desenvolupà la conversa.

- Com porteu el tema de la llista?

- Bé, gairebé ultimada. Sabeu qui ha vingut per la seu?

- A veure, qui?

- W. el que treballa a C. Se'ns oferia com a cap de llista!

- No fotis!

- Li hem dit que molt bé, però qui va de núm. 1 és B., el sindicalista del poble, si de cas després d'ell.

- I no ha volgut...

- No, i ha marxat. Que en sabeu alguna cosa?

- Sí, al migdia havia vingut a trobar-nos amb idèntiques peticions i resultats. I cop de porta.

El que els nostres interlocutors no sabien és que mentre es prenien les cerveses el seu conegut W. va a visitar la seu comarcal d'un tercer partit, un d'històric, per fer l'oferiment per tercera vegada i aquest cop amb éxit.

Això és fidelitat a uns ideals...

Com acaba la història (pel moment)? Que a l'hora de les eleccions la llista més votada fou la de l'amic W. i pogué ocupar l'alcaldia una legislatura.

Continuarà...

(La font del relat ha estat un ex-membre d'un dels comitès locals que es van quedar amb un pam de nas)

Tavaszi választás (2)

Continuant amb l'entrada de fa setmanes toca ara parlar de la renovació de la Országház (parlament) hongarès del mes d'abril. Aquest cop em centraré en antecedents i evolució política de la república magiar.

Panem et circenses

Pagaran els jugadors d'un equip campió de lliga els lloguers i hipoteques que tenim pendents?

Qui ajudarà a les àvies a arribar a final de mes amb la magra pensió que cobren i que, a més, ara els congelen?
I el país parat per això... Desvetlleu-vos!!!
Ja ho deien els romans:per distreure la plebs pa i circ (panem et circenses).
Per cert, el pa deu començar a acabar-se...

Spring elections (1)

A Gran Bretanya estan d'eleccions. El sistema parlamentari més estable del planeta (des del s. XIII) i que conserva encara força essències de la Tradició està en procès de renovació de les cambres.

Vejam, puntualitzo: es renova la Cambra dels Comuns (House of Commons), o cambra baixa. Aquesta s'elegeix per sufragi universal directe en districtes uninominals pel sistema first-pass-the-post, vulgarment mariquita l'últim(amb perdó). El candidat que hagi obtingut més vots, encara que sigui un de diferència respecte el segon, s'enduu l'escó.
N.B. Adjunto un enllaç on trobareu un mapa interactiu del sistema electoral britànic, s'hi pot jugar amb moltes possibilitats.

Això vol dir:
1) que el Primer Ministre serà per força membre electe de la Cambra, és a dir que es guanya el seu escó treballant-se una circunscripció.

2) que els electors poden controlar qui envien com a Westminster com a representant del seu districte.

Recordem que aquí ens trobem llistes amb candidats més o menys presentables i no tenim més opcions.

La House of Lords continua essent de caràcter designatiu (alt clergat anglicà, membres electes de l'antiga noblesa, lords nomenats pel govern de torn...).

Sistema de partits:

a) El Labour

Al poder des de 1997, van canviar el líder Tony Blair per Gordon Brown, el seu canceller de l'Exchequer (ministre de finances). En contra seu juga el desgast de 13 anys al poder, l'actual crisi econòmica, el descafeïnament dels postulats clàssics d'esquerra i el poc carisma del seu candidat.

b) El Conservative Party

O tories. Potser l'exemple vivent de l'adaptació política en gairebé 200 anys, abanderant reformes que en altres països han costat l'extinció de formacions similars (qui del continent gosa anomenar-se a sí mateix conservador i reconèixer-se com a tal?).

Són l'oposició més sòlida, tenen experiència de govern (1979-1997), però també arrosseguen la seva desafecció amb les Devolutions a Gal·les i Escòcia, cosa que els fa dèbils; el record del thatcherisme, el pretès elitisme social... 

c) Els Liberals

O Libdems. Els nèts dels whigs del s. XVIII, de Gladstone i Lloyd George, des del període d'entreguerres arraconats a ser la tercera força. A favor seu la seva "virginitat" en qüestions de govern, en contra el sistema electoral. En ocasions s'han posat més a l'esquerra que el Labour. El seu líder és Nick Clegg, la sensació de la campanya.

Les enquestes apunten a un hung parliament, una cambra sense majoria absoluta, i això els pot donar el paper de xarnera. Fins i tot The Guardian, el diari de l'esquerra britànica es mostra més favorable a ells que al Labour.

d) SNP, Plaid Cymru i nord-irlandesos

Els dos primers juguen un paper destacat en les seves respectives nacions, exercint el govern en solitari (cas del SNP) o en coalició amb el Labour (a Gal·les).

A Irlanda del Nord el sistema de partits és totalment diferent de la resta del Regne Unit, tallat per l'eix confessional (protestants en general contra catòlics) i l'adhesió conseqüent a Londres o Dublin. Els unionistes (protestants) UUP i DUP (del vell Paisley i del primer ministre cornut) s'han mostrat tradicionalment proclius als conservadors, el Sinn Fein refusa enviar els diputats electes a Westminster per evitar haver de jurar fidelitat al monarca anglès i el catòlic SDLP va de baixa malgrat haver estat la més flexible de les formacions.

e) La resta 

Bàsicament els verds, l'euroescèptic UKIP i el BNP. El segon ha suposat competència a la dreta dels tories pel seu posicionament radical contra la Unió Europea, obligant aquests a mostrar-se més dur en aquest aspecte del que cal. El BNP ha adquirit importància amb la situació de crisi econòmica i la presència massiva d'immigrants a molts districtes. Ara per ara les possibilitats d'aquestes formacions per assolir un escó són minses.

Un altre dia parlaré de les recents eleccions a Hongria, mentrestant us deixo un video d'una sèrie que en el seu moment vam poder veure a Catalunya.

La bassa pudenta

La setmana passada vaig acabar la lectura d'un llibre publicat ja fa 8 anys: L'oasi català, de Cullell i Farràs. Aquestes últimes setmanes el tema que tracta ha estat molt de moda als mitjans de comunicació: l'endogàmia de les famílies de la burgesia barcelonina.

A nivell d'altres poblacions recordo que fa uns anys en va haver un referent a L'Escala, i aquí a Girona no n'estem gaire lluny de l'exemple de la capital.

L'escàndol del Palau posa sobre la taula l'actual paper d'un grup social que va aixecar el país però que, amb els anys, ha perdut esperit de servei a aquest (Vaja, quina coincidència amb el tema de l'Evangeli de diumenge passat). Lluny de treballar per al futur de la comunitat, a més del propi interès, veiem com creix més la consideració del propi profit.

Des del poder social s'estableixen lligams amb altres poders, i això pot acabar produint descontentament entre la gent normal, els que intenten sobreviure cada dia. I d'aquí a l'aparició d'algú que defensi l'Uomo Qualunque no hi ha gaire.

Noves eleccions

Sí, ja teníem prou amb els escàndols esventats per la premsa i ara tornem a tenir campanya electoral, i a més amb alguns anuncis plens de mala llet. El que ens faltava. Milions d'euros esmerçats per les formacions polítiques que els seran reemborsats després -segons els resultats -a compte de la ciutadania.

I tot per a què? Per Europa, un nom amb els que s'omple tothom la boca, la panacea de tots els mals d'aquest racó de la penínsul·la i d'altres més. El reconeixement de Catalunya, els fons que ajudaran a treure altres regions del retràs endèmic, el model al que aspirar (serveis públics eficients? salaris alts? pressió fiscal? avortament lliure?)...

Un somni molt maco, però no hi crec. Deixeu-me ser, encara, euroescèptic.