El bicentenari callat

Entre el Tricentenari (de la caiguda de Barcelona el 1714) tant cantat a Catalunya fins l'avorriment i el centenari de l'inici de la Gran Guerra, tant portat de cap al continent europeu, es va oblidar -o no- parlar d'un Bicentenari també trascendent:

la caiguda de Napoleó i el Congrés de Viena (1814-15) 

El suïcidi d'Europa. Els contendents (4). Rússia

En qualsevol estudi de la Gran Guerra no pot obviar-se el paper de Rússia. Tant pels aspectes bèl·lics com pels polítics. És un dels pocs contendents que havent entrat en el conflicte n'acaben sortint abans del final, aquella tardor de 1918. L'altre és Romania.

Lectures de juny

Aquestes setmanes de conval·lescència han estat bones per enllestir lectures. Aquí deixo els comentaris sobre tres obres:

Uniates

Un dia vaig deixar anar alguna cosa sobre la Unió de Brest. I avui em decideixo a parlar-ne. Anem primer als antecedents:

El cisma d'Orient

Un cop oficialitzat el cristianisme com a religió de l'imperi romà i els regnes successors (Imperi bizantí, regnes franc, visigòtic...) aniran sorgint al seu si diferències.

1812

El meu regal d'aniversari va ser Vojna i mir (Guerra i Pau) de Lev Tolstoi, aquella lectura que vaig comentar fa un temps que la tenia entravessada d'anys enrera. De mica en mica vaig avançant en la lectura de les quinze parts en què està composta.

Tres ostatges

Guerra i Pau: 2n assalt

Ahir aprofitant la renovació del carnet de biblioteca (ara és vàlid per tota la xarxa de biblioteques públiques, independentment de l'organisme titular) vaig fer una incursió per la secció de literatura enduent-me dos ostatges. Un d'ells Guerra i Pau (Bojna i mir), de L. Tolstoi. Després d'un intent ara fa (ufff!)molts anys m'hi torno a posar amb la vida de Piotr Bezukhov, la família Rostov, les guerres napoleòniques i la Rússia del tsar Alexandre I.  

Abans, entre el final del Danubi de Magris i aquest llibre m'he empassat una aventura de Wilt i dos misteris més del comissari Montalbano, que són més lleugers i frívols. Bé, ens anem a la batalla.

Dekabristy

O decembristes (Декабристы), del rus Dekabr (desembre). Amb aquest nom es designa els oficials de l'exèrcit tsarista que el desembre de 1825, a la mort d'Alexandre I, es revoltaren amb l'esperança d'instaurar un règim liberal enlloc de l'autocràcia.

Alexandre I, nèt de Caterina la Gran, concità als inicis del seu regnat esperances de liberalització i modernització del tsarisme, però el context bèl·lic (guerres napoleòniques) i el mateix caràcter voluble del monarca acabaren ensorrant-les. Amb el Congrés de Viena el tsar és un dels puntals de la Restauració a Europa.

El tsar no tenia fills i el seu successor natural era el seu germà Constantin Pavlòvitx, que exercia el càrrec de virrei a la Polònia russa (unida el 1815 per obra de l'esmentat Congrés). A principis de desembre de 1825 mor el tsar i un grup d'oficials d'ideologia liberal intenten prendre el poder en nom de Constantí -a qui reputaven com a un dels seus-.

El tro, però, va a parar al següent germà: Nicolau Pavlovitx (Nicolau I); Constantí ni lluita per ell. Però els oficials conjurats treuen els soldats al carrer esperant, ingènuament, canviar la situació. Fracassen i la repressió tsarista caurà al seu damunt.

Els decembristes són els primers a revoltar-se contra el tsarisme, durant el s. XIX hi hauran altres episodis (Dostoievsky es veié involucrat en un d'ells) que, lluny d'aconseguir una obertura real del règim, s'aniran radicalitzant, amb episodis de magnicidis (el tsar Alexandre II, el ministre Stolypin...) i revoltes que duran a octubre (novembre per nosaltres) de 1917.

Literatura russa

Publicat el 24/X/2008

Ho confesso: tinc atravessada la literatura russa. No sé què em passa: he començat diversos llibres una i altra vegada, però no els acabo.

Guerra i pau el vaig començar l’agost de 1993, no vaig arribar ni a la meitat del primer tom (edició de la MOLU, aquells toms verds).
Resurrecció, del mateix Tolstoi, ni al tercer capítol, crec.
Les ànimes mortes, de N. Gogol, l’inicio el setembre de 1997, durant el viatge en tren que vam fer cap a Donostia amb dos amics cinèfils i… “Visca els pintxos i el txakoli i deixem que les ànimes mortes reposin en pau!”
Ara tinc a les mans una de Turgueniev: Niuada de gentilhomes. Ja és el tercer cop que l’inicio i a veure si la continuo. De moment sóc al capítol XXIV, falta poc per la meitat.

Em consola pensar en alguns relats curts de Gogol o de Txekhov que he trobat de bon llegir, almenys.

Turgueniev: Pares i fills

Després de Camilleri vaig encetar fa uns dies una novel·la de Turgueniev, la segona d'aquest autor que em llegeixo: Pares i fills. Ahir per la nit vaig finalitzar-la.
Situem abans l'autor: és un membre d'aquesta aristocràcia terratinent que al s. XIX sols té dues opcions: restar a les seves terres i administrar-les (amb major o menor fortuna) o servir a l'Estat, sigui com a funcionaris o militars. Mancat de pare i sota la tutel·la d'una mare despòtica marxa a estudiar a l'estranger. Allà s'occidentalitza, coneix a una cantant d'òpera Pauline Viardot, de soltera Paulina García, i viurà amb ella i el seu marit un triangle sentimental complex. En matèria literària lloarà Gogol, però com a representant d'una tendència literària més occidentalista s'enfrontarà a Dostoievsky i Tolstoi, d'una corrent eslavòfila o nacionalista (l'etern dilema rus).

La trama és la següent: Arkadi Kirsanov i Evgueni Bazarov, estudiants acabats de graduar a la universitat, tornen després d'una llarga absència a casa de les seves famílies. L'estada a la ciutat els ha fet conèixer una nova forma de pensar: el nihilisme.

L'estada inicial a casa dels Kirsanov s'enrareix per les opinions enfrontades del jove Bazarov amb les velles idees que encarnen el pare i l'oncle d'Arkadi (liberal un i aristocràtic l'altre). Els joves es traslladen a la capital de la província i d'allà partiran convidats vers el llogarret on viuen els pares de Bazarov.

Pel camí fan una estada a la propietat d'Odintsova, una jove vídua que exerceix una atracció en els dos joves. Durant aquests dies ella i Bazarov es mostren interessats l'un en l'altre, però la relació no pot quallar: ell no pot admetre tenir els sentiments dels quals se n'ha mofat, l'amor romàntic, i per Odintsova, amb una vida ordenada i reposada, l'enamorament és un trasbals que no pot tolerar.

Arribats al destí final el jove Bazarov no es troba, degut a la situació amb la vídua, a gust amb uns pares que l'adoren i passats pocs dies torna a marxar. Al cap de poc s'enfronta en duel amb l'oncle Kirsanov, la vídua Odintsova es mostra freda en tornar-lo a trobar i decebut comença a exercir de metge rural amb la mala fortuna d'encomanar-se accidentalment de tifus durant una autòpsia i morir al cap de poc.
L'ultim capítol ens explica com han anat les coses un any més tard: l'amic Kirsanov s'ha deixat de veleïtats polítiques i romàntiques per passar a administrar la finca familiar i casar-se amb la germana petita de la vídua Odintsova; aquesta al seu torn s'ha tornat a casar amb un prometedor alt funcionari, potser s'estimaran, apunta l'autor; el vell oncle es dedica a dur una vida d'aristòcrata retirat a Dresden (Saxònia)...

Se m'acut que Turgueniev, liberal occidentalitzat, llença una mirada irònica sobre la jove generació que està sorgint en aquell moment a Rússia: que ha perdut la fe en una evolució com la resta del continent i es comença a inclinar pel maximalisme. El nihilisme de Bazarov és sols negar el que fins i tot els liberals respecten, voler l'alliberament dels serfs però tractar-los paternalment i rebre'n el menyspreu o la burla. Els que vindran després aniran una passa més enllà, a l'acció directa. Seran aquests els que assassinin el tsar liberal Alexandre II.

(Imatge: Camps al poble, de Nikita Fedosov, 1971)

Niuada de gentilhomes

Estic content: finalment he pogut acabar el llibre que havia començat uns quants cops: Niuada de gentilhomes, de Turgeniev (o Turgueniev).

Els escriptors russos del s. XIX ens mostren quin tipus de societat vivia sota el tsarisme: una burgesia inactiva, propensa al rendisme o a viure del servei a la Corona. Amb prou feines hi ha emprenedors... Són propietaris agraris ociosos, molt afrancesats culturalment, però incapaços d'adonar-se de la inhumana situació en què tenien als qui treballaven la terra, condemnats a la servitut.

Turgeniev al final de la novel·la presenta la que hauria de ser l'actitut, al seu parer, dels terratinents: millorar les condicions dels seus serfs.

M'agrada el paràgraf final... No us l'explicaré, prefereixo que si voleu el llegiu.

Mirgorod

Publicat el 20/3/2007

Ha arribat a les meves mans un volum on es recullen relats primerencs d'un dels literats russos més destacats del s. XIX, Nikolai Gogol: Mirgorod.

Encara estic llegint-lo, però comentaré breument la narració "Per què es van discutir Ivan Ivanòvitx i Ivan Nikifòrovitx". En sí és una d'aquelles històries que passen tots els dies, a qualsevol lloc: una amistat que semblava ferma es trenca pel que per un és una ximpleria però per l'altre és una ofensa de l'alçada d'un campanar.

Bo el to costumista de l'obra, bo el retrat d'una classe social ociosa -els protagonistes, terratinents que viuen de la seva renda però no es dediquen a millorar la seva posició-, la burocràcia rural (com després quedaria retratada la de la capital als relats ambientats a Sant Petersburg) i les mesquineses del caràcter humà.

En certa manera m'ha fet pensar en la dramatització que fa Txekhov d'aquests terratinents a la seva farsa Un prometatge.

Soviètics

(Publicat el 12/3/2007)

A rel del visionat d'una política ambientada a la inmediata postguerra (El bon alemany, que recomano) em ve a la memòria el tema de les dictadures que, encara avui en dia, romanen al món. Algunes són clamoroses, ben denostades pels mitjans estrangers (els nacionals no poden per raons òbvies denunciar-ho) i d'altres s'amaguen sota màscares aparentment pseudodemocràtiques. Un dia en parlarem, perquè ara estic fent una disgressió.

El que volia aprofitar era recordar el model soviètic, ara que a la nostra societat s'oblida el que significà per una part gens menyspreable del continent europeu. Sota el guiatge del Secretari General del Partit Comunista de torn (segons el país s'emprava una altra denominació, com Socialista Unificat o Obrer Unit) i el seu politburó, cohort d'alts dirigents que assentia sense la mínima discussió, la massa de ciutadans havia d'executar els plans econòmics i socials per, teòricament, aconseguir que la seva nació fos el paradís socialista a la terra.
No havia lloc per al mínim pensament crític, ni dins del propi sistema, com tristament demostren els casos d'Imre Nagy el 1956 i d'Alexander Dub^cek el 1968: era la llei del Secretari General, sense contemplacions, amb una censura fèrria que controlava les notícies de l'exterior o del propi interior i, per tant, el pensament dels governats. Els dissidents són silenciats, amb l'exili els pocs que tenen sort, o amb el confinament o l'eliminació física la resta.

La figura del Secretari general no necessàriament comportava l'exercici nominal del poder: hi han primers ministres i presidents de la República que teòricament ocupen la primera magistratura de l'Estat, però el poder efectiu el té el Partit. Un partit que es confon amb la maquinària burocràtica (l'ascens social sols és per l'afiliació). I la figura del Secretari general és pertot. És el gran Pare... i sempre, sempre, té raó, com deien els feixistes de Mussolini.