divendres, 28 de desembre del 2012

Anuncis classificats.

País en liquidació.
Es traspassa bonic país al sud d'Europa, sencer o a talls. Bon clima la majoria de l'any (menys al País Basc). Terreny edificable per tot arreu. Moltes possibilitats. Motiu del traspàs: divergències entre accionistes.

dimecres, 26 de desembre del 2012

UdG, 21 anys de què?

Era la nit del 12 al 13 de desembre de 1991. Al Teatre Municipal de Girona es representava La Flauta màgica, de Mozart, interpretada per una companyia de tercera fila amb nom italià i músics búlgars (llavors les orquestres de l'antic bloc comunista eren barates i bones).
Acabada la representació, poc després de la mitjanit, mentre s'il·luminava la sala i el públic s'aixecava per encaminar-se a la sortida, va sortir a l'escenari un regidor de l'ajuntament: Francesc Francisco (àlies Pacopaco) i anuncià als presents que el Parlament de Catalunya havia aprovat feia poca estona la creació de les universitats de Girona, Tarragona i Lleida. Tothom va aplaudir, entre ells, des del Prosceni, qui subscriu.

La universitat de Girona no va partir de zero, sinó que sorgia de dues bases: l'Estudi General, conjunt de cursos universitaris depenents de la Universitat Autònoma de Barcelona creats a finals dels seixanta, i l'Escola Politècnica, sucursal gironina de la Universitat Politècnica de Catalunya.
L'Escola era situada a Montilivi, i l'Estudi General dispers per la ciutat (Casa de Cultura, antic Seminari, barracons de Fontajau per a Dret, l'escola Annexa). Ubicacions diverses, procedència diferent de les bases i, com qualsevol cosa que no surt de nou, inèrcies, costums i "vicis adquirits".

Cal reconèixer el valor que tenir uns estudis universitaris propis dóna a la ciutat. Fins llavors determinades carreres (Biologia, Dret, Filosofia...) havien de completar-se fora, ja que sols s'impartien els tres primers cursos i a partir del curs 92-93 es van poder finalitzar llicenciatures a Girona. Els estudiants del territori, segons l'estudi que triïn, no han de desplaçar-se a Barcelona o Bellaterra i buscar-s'hi la vida, sinó que poden quedar-se prop de casa (l'exemple són els estudiants empordanesos, que pugen i baixen diàriament). D'igual forma s'atreuen estudiants foranis que s'instal·len durant un temps a la ciutat. 
L'impacte econòmic és evident: lloguer de pisos, consum cultural (llibres, alguns espectacles), vida social i ambient nocturn, altres consums de béns i serveis...
Però què és també la universitat sinó una fàbrica o expenedora de títols? Surten preparats els titulats? La resposta és NO. Prova d'això és el continu canvi de plans d'estudi a que s'ha vist sotmesa la universitat espanyola (i es vulgui o no la catalana s'hi engloba); puc posar-me d'exemple: en el dos estudis en què m'he graduat, en diferents moments de la meva vida, han conviscut cinc plans d'estudi i la confusió pertinent entre l'alumnat. Total, molts graduats surten sense conèixer gaire cosa: un llicenciat en Dret ara ha de fer un màster (aquí és on hi ha negoci) si vol exercir d'advocat, el de Medecina el seu MIR, en les carreres tècniques em comentaven que sol donar-se el cas de projectes de final de carrera que van passant de mans o copiant-se per presentar-los com a propis... Què s'està fent, doncs? Distreure força de treball durant uns anys per a que no pugi la població activa en atur?

D'altra banda la universitat - com a institució-, viu de cares a la ciutat? Molts cops he pensat que senzillament s'ha tancat en una bombolla i només s'en surt per demanar: que es reservi espai públic per al pàrking dels professors, terrenys per construir edificis, espais públics gratuïtament com a aularis, exempcions i bonificacions tributàries... S'interactua amb l'entorn?

L'exemple nord-americà és terriblement darwinià, però no manca de raó. Allà els alumnes tenen un únic districte universitari i poden acabar estudiant a l'altra punta del país; en l'últim any d'institut envien les seves sol·licituds i són entrevistats per les diferents universitats, els bons estudiants són buscats i se'ls intenta atreure a les bones universitats. No s'avalua sols l'expedient acadèmic, sinó que també es valora l'activitat extracadèmica: esports (molts afroamericans ho han pogut aprofitar), aficions, responsabilitats... A les facultats el professorat és avaluat pels seus resultats i si no es compleixen els objectius establerts se'n prescindeix; mentre aquí sols es fa amb els associats rescindint-los el contracte. D'altra banda els antics alumnes que tenen éxit en els projectes que emprenen acaben contribuint generosament amb la seva antiga alma mater. És un cercle virtuós. 

No nego que hagi bons professors en el sistema universitari espanyol (i català), sols que la mediocritat generalitzada afoga la qualitat que puguin aportar. D'un professor titular inepte sols et lliures per la seva jubilació o per fet lúgubre. És clar que com més centres hagi més possibilitats hi ha de trobar-se'n, de mediocres i ineptes; potser fóra bo repensar-se el tamany de les universitats i si realment calen tantes.


Als lectors fidels

En els gairebé sis anys que porto escrivint per aquests móns d'internet suposo que he anat arrossegant un grupet de persones que periòdicament han anat llegint els textos de temàtica dispar que feia públics.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Un esborrany recuperat

Recupero algunes ratlles d'un esborrany que vaig preparar fa ja un any: mencionava que això no és crisi, sinó recessió, així com que també ens cal un canvi cultural o de mentalitat.
Ha quedat ben demostrada la incapacitat de l'actual capa dirigent (política, econòmica, àdhuc cultural) per redirigir la situació o oferir-ne alternatives. La solució vindrà de nosaltres mateixos, que no ho oblidem, tenim la moral per terra.
Podríem prendre exemple dels veïns francesos. Els seus productes són els millors, o poc els hi falta. El seu xovinisme s'ha traduït en una protecció instintiva d'allò que és seu. No només parlo dels productes alimentaris, també de manofactures o del sector serveis.
Un altre exemple és l'alemany: la transformacio per exportar; competir. La qüestió aquí és fer un producte BBB (bo, bonic i barat) és a dir competitiu (paraulota de moda) i amb valor afegit.

Repeteixo que ens cal un canvi cultural o de mentalitat, tant si triem una via, replegament intern, com una altra, expansió exterior. I ràpid, perquè el temps hi juga en contra. Es tracta de fer de la necessitat virtut.
Òbviament també hi ha l'opció de sempre: revendre el que altres han fet a un preu més alt a un incaut/a. Això pot funcionar un cop, dos, però repetidament no.

dijous, 6 de desembre del 2012

A buscar bolets!

A hores d'ara, amb l'arribada de les primeres gelades, acaba la temporada de bolets. 
Al nostre país anar a buscar bolets (molts en diuen caçar, com si duguessin un arma a bosc i els fongs anessin saltant per enmig) s'ha convertit en una afició força estesa durant els mesos de tardor. No és estrany que en un cap de setmana d'octubre o novembre vegis aparcats prop de les carreteres que travessen zones forestals un seguit de cotxes. En aquells moments el bosc sembla la Rambla!
Suposo que a molta gent de fora els deu semblar curiós veure com n'està d'estesa la cerca o cacera de bolets i s'ho deuen prendre com una excentricitat més dels catalans, al costat del cargols, la ingesta de calçots o beure amb porró i fer titius.

Quan t'endinses sota els arbres pots detectar si ets el primer que passa per allà: el sotabosc gratat indicarà que ha passat un bulldozer de dues potes o un senglar de ciutat si a més hi ha un bolet no comestible llençat de mala manera per allà prop. Jo espero no deixar rastres tan evidents del meu pas, però qui ha de dir-ho és el que vingui darrera meu.

Anar a buscar bolets és gairebé un esport, un exercici de diverses habilitats:
1) Vista, per divisar els fongs i distingir-ne els comestibles dels que no ho són.
2) Olfacte, podem detectar les zones més humides i per tant més favorables al creixement.
3) Oïda; al bosc regna el silenci i això ens permet parar atenció a diversos sons: una piuladissa, un ramat llunyà, granges o cases properes... Si distingim veus d'una conversa llavors estem massa a prop d'algú que, a més, és indiscret.
4) Tacte; per saber si un bolet de barret marró és una llanega llefiscosa, o per esbrinar si allò que sobresurt entre les fulles és comestible o no...
5) Exercici físic divers: caminar, saltar o grimpar desnivells, posar-se de quatre grapes, esgarrinxar-se, estirament de braços... 

Hi ha qui fa competicions per omplir munts de cistells de bolets que després no es menjaran, tot i que en l'actual situació econòmica està essent per a alguns una font d'ingressos. Qui subscriu aquestes línies es va trobar un parell de cops que havia collit massa escarlets (se'm donaven bé) i que es van acabar fent malbé. Des de llavors si n'agafo no és força, just per acompanyar un o dos àpats.

De vegades anat a bosc i no trobant res he tingut la sensació que m'observaven dotzenes de bolets d'amagat per riure's d'un altre paio de ciutat que s'endinsa a buscar-ne i no els sap veure, si tinguéssim l'oïda ben fina encara podríem sentir les micro-rialles.


Jo en trobava d'aquests: són fàcils de distingir enmig del fullam.

divendres, 2 de novembre del 2012

La independència, una panacea?

Desenganyem-nos: la independència no és una panacea, no comportaria la solució a tots els problemes de la població catalana. Tindria sentit si comportés una regeneració social, política, moral i de pensament, com fa poc més de 80 anys significava la II República, però molts dels qui la propugnen no tenen ni de bon tros aquestes intencions -com llavors va passar-.

Màquines parlants

Això de la intel·ligència artificial em queda bastant lluny, em sona a swahili d'estar per casa. Si hi ha individus que amb prou feines sembla que tinguin intel·ligència, imaginem-nos una màquina!
Poc a poc ens van envoltant màquines que parlen: l'expenedora de tabac, el surtidor de benzina, els GPS', algun ascensor... Totes amb una veu impersonal, femenina,però ens imaginem si es poguessin personalitzar i emprar la veu de la teva parella, la mare, la sogra, el cap...?
GPS:
Gira a la dreta! ...T'he dit que giressis a la dreta! No sé què va veure en tu la meva filla!
- Era el primer trencant, ja veig que no m'escoltes

Expenedor de tabac:
- Aquí tens la teva caixa de Güinston, però t'ho has pensat bé? Recorda com tossia el tiet Joan, fill meu. (La mare!)
- El tabac. Pobre de tu que te'l fumis en hores de feina. Són cinc minuts com a màxim.

Surtidor de benzina:
- Has triat Diesel... A aquesta tartana li dius cotxe? El meu nou nòvio em treu a passejar en BMW.. (òbviament és la veu de la teva ex)

Màquina de fitxar
- Es pot saber quines hores de venir són aquestes? 

Caixer automàtic:
- El teu saldo per la resta del mes és de 56,48 €. Quan jo tenia la teva edat arribàvem sobrats a fi de mes (el teu pare!). No et dóna vergonya?

Tremolo només d'imaginar una situació així.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Afrikaners

Avui ens traslladem a una part del món que l'HT no ha trepitjat: l'actual Sud-àfrica. El meu interès, però, no és l'actual república sinó el règim anterior, desmantellat fa divuit anys.

dijous, 20 de setembre del 2012

Pelegrins

No solc parlar de cinema, però avui vull comentar el film dirigit per Coline Serreau el 2008 que en castellà duu el títol "Peregrinos" i en francès: "Saint-Jacques... La Mecque"

L'argument és simple: a França tres germans que duen vides totalment dispars reben la notícia que la seva mare ha mort i que heretaran la seva fortuna si realitzen el pelegrinatge a Santiago de Compostela tots plegats; no cal dir que els germans s'odien i s'omplen de retrets els uns als altres.  S'uneixen a un grup de pelegrins amb altres intencions i problemes: un noi gairebé analfabet que pensa que va a La Meca, el seu cosí més interessat en una rosseta, una malalta de càncer, un guia lluny de la seva família...

Els pelegrins demanant alberg a un rector(fotograma del film)
L'inici no és al Pirineu, sinó a Le Puy (Lo Púèi), a l'Alvèrnia, i segueix una de les principals rutes a Compostela: la via podiensis. Pel que es descriu al film són dos mesos a peu. La fotografia s'esplaia als llocs francesos però en entrar a Espanya es limita molt: vista de Roncesvalles, casc urbà de Burgos, Canal de Castilla a Fròmista, Cruz de Ferro i Manjarín als límits del Bierzo, el Monte do Gozo i la plaça de l'Obradoiro a Santiago.

Les referències espirituals són més aviat minses. És cert que apareixen religiosos com a secundaris, però el plantejament que es fa del Camí és de creixement, d'alliberament, d'asoliment d'objectius. Així veurem com el jove analfabet aprèn a llegir, la malalta es refà del seu càncer, un dels germans canviarà la seva actitud amb la vida...

També destaco algunes escenes de la pel·lícula: al principi hi ha personatges que van carregadíssims amb la motxilla i en un moment donat treuen allò que realment no necessiten; la decisió de continuar endavant malgrat ja no sigui necessari; el no tornar enrera per buscar allò perdut o aquella font on beure; el demanar oracions d'amagat malgrat fer veure que s'és ateu; o els diferents acolliments (a l'alberg, la rectoria, la vella escola...). 
Un film per passar una bona estona i, per als que no ho han fet, plantejar-se fer Camí. 

diumenge, 9 de setembre del 2012

El preu de ser els primers

Amb aquest títol es va reemetre diumenge passat a TV3 un documental de producció francesa sobre el sistema educatiu sudcoreà i l'experiència dels estudiants. Segons el tan proclamat informe PISA de l'OCDE sobre els nivells de coneixement de l'alumnat a diferents països Corea del Sud és present als primers llocs del ranking .
Podeu veure el documental en aquest enllaç.

Després d'haver-lo vist em quedo corprès. Part de la infantesa i tota l'adolescència dels joves d'aquell país és carregada de stress per aconseguir qualificacions altíssimes i poder entrar a les millors universitats. Durant sis dies a la setmana molts nois i noies realitzen jornades maratonianes que inclouen, després de les hores lectives a l'institut (per cert, les classes agrupen alumnes del mateix sexe), un seguit d'activitats extraescolars: reforç de matemàtiques, d'anglès, resolució de problemes... Tot això tutel·lat per uns pares que vetllen que els seus fills ho duguin a terme. La pressió duu a alguns a estats depressius. Repeteixo, mireu-ho perquè no té pèrdua.  

Tinc fills petits i vull que siguin bons estudiants, això no comporta que hagin de graduar-se a Yale, Cambridge o la LSE, però arribar a ofegar el seu propi espai vital m'és inimaginable. 
No vull màquines de treure matrícules d'Honor, no els pressionaré per això: vull personetes que es van fent grans.
Un es trobarà més a gust aprenent idiomes, a un altre li sortirà la vena artística, qui sap si algú es desfogarà amb la pràctica d'un esport... Totes activitats complementàries que els haurien d'ajudar a créixer personalment, i sabrem deixar-los (espero) un marge de confiança. 

divendres, 31 d’agost del 2012

Pagesos

Prop d'on conreo l'hortet hi ha algunes cases de pagès. Unes estan rehabilitades com a primera o segona residència, altres han estat abandonades i -mancades de manteniment- presenten diferents estats de ruïna, i un tercer grup el formen les que s'integren en una explotació agropecuària.

divendres, 24 d’agost del 2012

La claca de...

Un conjunt escultòric original: una claca
 
Fa un temps vaig coincidir amb una senyora originària d'una ciutat de comarques. Tot mirant de cercar algun tema de conversa vaig comentar que coneixia de la meva època d'estudiant a un noi del mateix lloc. La senyora va fer menció llavors a la posició benestant de la família del conegut i de les seves relacions amb altres personatges de la ciutat.
 
Les seves frases desprenien un to agre:
- Ui, aquests són de la claca d'en C., que miren d'aparentar el que no són... si no ets de la seva claca no entres en el circuit...
I penjaments per l'estil, de la qual cosa vaig deduïr:
 
1er) que la claca, com deia la senyora, és un cercle tancat presumptament elitista socialment entre els quals es manega més que meres relacions socials, sinó també econòmiques i familiars, vaja el que antigament es coneixia com oligarquia local -i aquí s'inclouria el meu excompany d'universitat; i
 
2n) que la meva interlocutora tot i disposar de diners no hi havia estat acceptada -possiblement per ser una "nova rica"- i mostrava el seu ressentiment amb aquelles paraules.
Sortosament em van cridar i vaig esquitllar-me de la fel que desprenia la senyora.
_______________________________________
N.B. Una claca, del francès claque, és en el món de l'espectacle un grup de persones situades al públic que amb les seves accions poden decantar una representació cap a l'èxit o el fracàs. Com a exemple l'estrena de l'òpera de Rossini Il barbiere di Siviglia va ser sabotejada per una claca atiada per Paisiello, autor d'una òpera amb el mateix títol i argument uns anys abans.
   

dimecres, 22 d’agost del 2012

Storyteller

És el nom que denomina aquell que explica, que narra (to tell), històries. En alemany ho traduiria com Erzähler. En castellà concorda amb "cuentista".  Però tots sabem que si una cosa la poses en anglès queda més in

Classes mitjanes

El suport principal d'un país ha estat en els últims dos-cents anys i escaig el que s'anomena classe mitjana, o bé en plural "classes mitjanes". Personalment prefereixo aquesta denominació perquè fa referència a la pluralitat d'orígens: petits comerciants, professorat, mitjans propietaris agrícoles (quan la terra i el seu treball tenien més valoració), petits i mitjans industrials, funcionariat...

dimecres, 15 d’agost del 2012

15 d'agost

Alguns apunts en ocasió del dia d'avui:

L'Assumpció de Maria

dijous, 2 d’agost del 2012

Hiperconnectats

Telèfon mòbil, correu electrònic, twitter, facebook, linkedin, tuenti, whatsupp... Quina m'oblido? Sembla que si no hi ets present no ets gairebé ningú.

Em temo que mentre mirem d'estar connectats amb algú altre, que ves a saber on para, oblidem el que passa al nostre costat mateix o que, mirant de respondre alguna ximpleria, descurem les nostres tasques.

dimecres, 1 d’agost del 2012

I a mi què?

Això li van etzibar a un conegut meu que va requerir a un conductor que tenia el cotxe aparcat en doble fila que el retirés uns metres per tal de treure el seu vehicle i anar a l'hospital (tenia un familiar malalt). 
El meu conegut va haver d'esperar-se prop de deu minuts per sortir.

És una petita mostra del que lamentablement s'està estenent pel nostre voltant: la mala educació. 
Entenc que és la mostra més visible de pèrdua de valors: som egoistes per naturalesa, però ara encara més, fins l'extrem de negar mínims gestos o paraules que facilitin la convivència. A aquest pas no ens hauria d'estranyar que un moment o altre veiem enmig del carrer dues persones bufetejant-se perquè una no ha respectat el pas de vianants o el llum vermell del semàfor. Tant dolent o pitjor que la situació econòmica pot ser l'anímica, i ¿si es perd la convivència, allò que diem la "bona educació", com pot acabar tot?

No sóc cap exemple a seguir, però intentaré emprar com a mínim un somriure (i espero que em costi menys que a Wednesday Addams).


divendres, 27 de juliol del 2012

Lectures de juny

Aquestes setmanes de conval·lescència han estat bones per enllestir lectures. Aquí deixo els comentaris sobre tres obres:

dissabte, 30 de juny del 2012

L'hora dels adéus

No. No és cap comiat. És el record d'un juny de fa...força anys. 

divendres, 29 de juny del 2012

Conval·lescent


Quan escriu aquestes ratlles l’Home Tranquil està pendent de la visita del fisioterapeuta i de que, per la tarda, el metge permeti l’alta hospitalària i pugui tornar a casa.

divendres, 15 de juny del 2012

Fronda clerical

Abans de tot uns aclariments:
- l'Home Tranquil es reconeix lector asidu de la plana web Germinansgerminabit, però això no vol dir que estigui sempre d'acord amb els seus continguts.
-  HT va dedicar en el seu moment un parell d'escrits referents a aquella plana. I va tenir l'"honor" de ser citat dues vegades pels seus autors. Degut a la meva vinculació a un moviment catòlic concret he preferit des d'aleshores vigilar què escric en temes religiosos per tal d'evitar malentesos que poguessin perjudicar tercers.

Un cop fet això passem al títol de l'escrit d'avui:

diumenge, 20 de maig del 2012

Pastar fang

Quan anem a l'hort sovint les meves filles es posen a jugar amb la terra.
Proven de fer "sorra fina", muntanyetes i tota la pesca.
Però el pitjor arriba quan començo a regar i són a prop de la manguera. Llavors no cal dir com s'embruten mans i roba!, qui més qui menys ha estat nen, ha fet pastetes i s'ha posat perdut.
Això és per a mi el significat de l'expressió "pastar fang": fer jocs de criatures totalment intrascendents que t'embruten i que no aporten gaire cosa als altres, sinó és el maldecap de netejar després la roba.
Hi ha gent que prefereix fer-ho enlloc de preocupar-se per les coses importants de la vida; que s'hi quedin llavors!

dimecres, 16 de maig del 2012

Un gran faisà en el món

Tot tafanejant a la biblioteca em vaig trobar un dels pocs títols de la Nobel Herta Müller que era publicat a la península abans que se li concedís el premi: L'home és un gran faisà en el món (Der Mensch ist ein grösser Fasan auf der Welt), editat per Siruela -l'editorial del fill intel·lectual de la duquessa d'Alba.

dimarts, 1 de maig del 2012

Una llar per a Schönstatt



La petita família de Schönstatt a Girona està d'enhorabona: després d'any i mig de gestions, d'entrevistes i d'obres ja tenim una llar pròpia.

Han estat anys trobant-se en cases particulars, locals d'alguna parròquia, els soterranis d'una església, el via crucis de cada Divendres Sant... La necessitat d'un lloc que es pogués considerar propi, on tothom es sentís vinculat, sempre ha estat present. 

Repeteixo que no ha estat un camí fàcil: primer trobar l'emplaçament -i aquí hem tingut un equip de cerca que hi ha posat voluntat-, després tractar amb la propietat -i cal dir que la seva actitud ha estat força comprensiva-, i també la pregària individual i conjunta per assolir aquest objectiu. Estem segurs que tot això és una primera passa en un camí que volem fer abundós.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Escrit a la paret, trilogia de Miklós Bánffy

Escrit a la paret. Trilogia transilvana (Az Erdélyi trilógia)
Los días contados
Las almas juzgadas
El reino dividido
Ed. Libros del asteroide, 2009-2010


Transilvània...

divendres, 13 d’abril del 2012

Febre de gin tonic

En els últims dos anys aquest combinat s'ha posat tant de moda que és estrany no trobar-se qui, en una colla, el demani quan surts a prendre una copa. En quant a la ginebra la varietat de marques ofertes ha crescut de forma exponencial. Jo, dels meus temps de barman les nits de funció al teatre recordava les típiques Beefeater, Bombay, Tanqueray, Giró o Xoriguer (aquestes dues del país) que teníem a una prestatgeria, més enllà de la dels whiskies i els cognacs/brandies. Ara hi  ha establiments comercials que tenen exposat un bon reguitzell a l'aparador, amb noms (i preus) variats. 


Els components, com ja indica el seu nom són dos: aigua tònica i ginebra. De la primera se'n troben marques com la Scwheppes (per cert, quès se'n va fer del senyor que en protagonitzava els anuncis als anys 80?), la boira nòrdica i unes poques més.

La història de la ginebra no la narraré: podem trobar-la via internet a la Wikipedia o a planes especialitzades en alcohol, o bé consultant llibres mitjanament fiables. Sí que em provoca curiositat la gestació del combinat: ¿fou potser la colonització de regions tropicals, afectades per la malària, pels súbdits de Sa Graciosa Majestat que motivà que aquests prenguessin una beguda que porta quinina (la tònica) i que per amorosir el seu regust amarg hi barregessin un licor la recepta del qual l'havien importat dels Països Baixos?

I per últim una anècdota de fa temps, quan L'HT era un jovenet de 21 anys: un familiar ens va convidar a prendre alguna cosa per celebrar l'aniversari un vespre d'estiu i mentre els altres demanaren refresc o cerveseta un servidor va tenir l'ocurrència de demanar un gin-tonic.
La cara dels altres era un poema: era considerada una beguda de iaios. Ara no, és el més in, i com més estranya la marca de ginebra millor. Curiós, no us sembla?

dijous, 29 de març del 2012

Aquest bloc no fa vaga!



És hora de respirar profund, serrar les dents i, prenent força, continuar tirant cap endavant perquè no vindrà ningú a salvar-nos.

(Apunt personal: vaig ser elegit membre del comitè d'empresa i cap dels que en formem part deixarà d'acudir al treball, i som de 3 llistes diferents!)

dijous, 22 de març del 2012

In the pursuit of love, Nancy Mitford

A la caza del amor (In the pursuit of love), Nancy Mitford, 2005 (1ª ed. anglès 1945), Libros del asteroide. Ressenya aquí.

En trobar-lo a la biblioteca vaig pensar: "Té, una de les germanes Mitford, serà aquesta una de les feixistes de la família?". M'explicaré: segons el que tenia entés eren filles d'un lord anglès i una d'elles fou tan propera al feixisme que va acabar essent l'amant del líder feixista britànic, Oswald Mosley (antic membre destacat, per cert, del Labour Party). Amb la introducció ja veig les peculiartitats familiars: dues germanes filonazis, una comunista, una escriptora (aquesta) i alguna altra que continuà la saga com a lady anglesa.
Cinc de les germanes Mitford. Nancy és la segona a l'esquerra
El llibre té una bona part autobiogràfica: els germans Radlett viuen a la seva mansió al camp i no van a l'escola, sinó que se'ls educa a casa. Amb una mare absent i un pare colèric (l'autora comenta que portava gastades moltes dentadures postisses de tant serrar les dents, o que presumia d'exhibir al saló principal una pala de sapador amb la que s'havia carregat tres o quatre alemanys durant la Gran Guerra), els fills van creixent sense gaire contacte amb l'exterior. La seva infància transcorre a principis dels anys vint, i als convulsos anys trenta entra a l'edat adulta. Quan arribarà l'edat de merèixer els fills (i sobretot les noies) prendran camins dispars. 

El personatge central és Linda, el destí de la qual ens el descriu la cosina Fanny, la narradora de l'obra. Sense un criteri ben format entendrà per amor qualsevol cosa fins que el trobi finalment de forma poc convencional. 
Desfilen de fons els conflictes socials latents entre classe benestant i treballadors, el propi classisme anglès entre aristocràcia rural i nous-rics burgesos, la guerra civil espanyola (la ciutat de Perpinyà i els camps de refugiats són escenaris d'una part de la novel·la), i finalment la Segona Guerra Mundial.
Un llibre amè que amaga una reflexió sobre la classe social de la que procedia l'autora.

I una bona tria per part d'una editorial que publica llibres notables. Tinc pendent, per cert, ressenyar la Trilogia "Escrit a la paret" de Bánffy.

dimecres, 21 de març del 2012

Roncesvalles, 11-9-2006

No vaig poder dormir gaire bé aquella nit tot i el cansament del viatge en cotxe. No acabava d'aclucar l'ull: ara els quarts que tocaven a l'església de la col·legiata, ara els roncs d'un dels que dormia a les altres lliteres, ara el pensament d'estar a punt de començar, ara la nena inquieta (tenia poc més de 9 mesos)...
En un moment donat algú va encendre el llum fluorescent. La gent es va llevar i de seguida es va vestir per marxar. Nosaltres encara estàvem atuïts i gairebé sortírem els darrers. 
A fora encara era fosc i fresquejava. Mentre em posava un impermeable que m'abrigués meine Liebe pujava la nena al cotxe i buscava alguna cosa per donar-me mentre fes camí. Vaig carregar la motxilla i després d'acomiadar-me fins l'hora d'esmorzar vaig començar a caminar. 
No sabia com orientar-me. "Bé," vaig pensar, "ja aniré trobant gent". I vet aquí que de cop i volta em trobo un gran cartell anunciador del Camí de Santiago i unes fletxes grogues. Aquestes m'acompanyarien durant tota la ruta. 
Caminava sota els faigs, a l'esquerra de la carretera. Algun cop em va avançar, silenciosa, una bicicleta. A la meva dreta veia prats, on les vaques es desvetllaven i començaven a pasturar. Una boirina matinal s'aixecava. 
Sortint d'Auritzberri, una vista idíl·lica
Una horeta més tard esmorzava a Auritzberri, assegut a taula amb la meva família. El Camí havia començat, i no esperàvem arribar tant lluny. En sortir vaig enfilar el coll de Mezkiritz per passar a una altra vall.
Aquell primer dia de cmaí vam aprendre unes quantes coses:
que cal llevar-se aviat, 
que l'esmorzar es fa en ruta (i amb un bon cafè amb llet calentó),
que per norma general cada dia et trobaràs la mateixa gent -i per tant val més que obris la teva ment-, que cal dinar a destí (o sopar) i trobar ben aviat l'allotjament i un lloc on fer l'àpat i que el primer que es fa a l'alberg de pelegrins és "okupar" el jaç amb la motxilla i còrrer cap a la dutxa.

Lluny d'allà, aquell mateix dia, una persona que apreciava moria després de lluitar contra la malaltia. Vaig assabentar-me a la tornada.

dilluns, 12 de març del 2012

Pigmalió i Pandora






El que té de maco la mitologia és que intenta explicar caracterísitques humanes amb una història. Avui n'explicaré dues, dels grecs,  a veure si la memòria no em falla.


Pigmalió
Aquest era un escultor tant bo que va fer una escultura de dona tant perfecta que semblava de veritat. Els déus de l'Olimp, contents amb el seu treball i devoció, van recompensar-lo quan, en tornar a casa d'una celebració religiosa, l'estàtua va cobrar vida (moment que recull el quadre del cantó).


George Bernard Shaw, l'escriptor irlandès en llengua anglesa, va escriure una obra de teatre amb aquest títol. Duta al musical i després al cinema amb el títol "My fair lady", protagonitzada per Audrey Hepburn i Rex Harrison. 
A casa nostra l'escriptor Joan Oliver/Pere Quart va realitzar una adaptació força correcta al cas català. 

Pandora
Hi ha dues versions del mite. El principi és el mateix: Hefest (Vulcà en versió romana) crea una dona i les deesses li atorguen diferents dons. Baixa a la terra i es troba amb un jove anomenat Epimeteu -germà de Prometeu, el que havia robat el foc sagrat a Zeus- que se n'enamora i se l'enduu a casa.

Epimeteu tenia en un racó de casa una àmfora tancada i no volia dir a Pandora què havia al seu interior. I aquí és on les versions difereixen: per a uns eren els mals, per a altres eren dons per als homes.
El cas és que Pandora és tafanera i obre l'àmfora (caixa en les versions modernes) fent que s'escampin tots els mals per la terra, just arriba a tapar perquè no es perdi l'Esperança.


dissabte, 10 de març del 2012

Construir la nació

Un amic em passa un avís sobre la presentació d'un llibre a Girona. Aquesta no es farà en una llibreria o establiment obert al públic. Per què? Mirem el títol Historias ocultadas del nacionalismo catalán. 
Un títol polemitzant i provocatiu. I de fet se'n fan ressó una sèrie de mitjans de comunicació que no destaquen pel seu amor al nacionalisme català (ABC, el grup Intereconomia, La Razón...)

No he llegit el llibre, ni tan sols fullejat perquè no m'he posat a buscar-lo, però suposo quines són les tesis: mitjançant la casuística (l'explicació cas per cas) intenetar desmuntar el que des d'una òptica catalanista forma part de la Nació, els seus mites. 
Rebrien així els Mossos d'Esquadra, fundats per un filipista o botifler de la guerra de Successió anomenat Pere Anton de Veciana -orgullosa policia autòctona que tot i això reparteix tanta llenya com els enyorats grisos-; l'Onze de Setembre, on la versió oficial parla de defensa dels drets nacionals de Catalunya enfront el primer Borbó* mentre hi ha estudis (Albareda, Torras Ribé...) que parlen d'enfrontament civil i/o d'intent d'intervenció en la política de la Corona espanyola per tal de donar-li una orientació concreta; l'himne dels Segadors, basat en una cançó picant (personalment sempre he preferit el Cant de la Senyera); el Barça; l'excoronel Francesc Macià... Com veiem tota una sèrie d'elements que sovint se'ns presenten com a cabdals.


Això em dòna peu a parlar de nacions. Certament, com comentava un professor, la Nació es comença a construir al segle XIX, un cop el liberalisme s'imposa i apareixen els grans Estats-Nació. 
Hi ha les dues grans concepcions: la de les revolucions liberals de finals del XVIII (França i Nord-amèrica) on la suma de la lliure voluntat de cada individu acaba configurant un règim en el que s'aixopluguen, i la plantejada per Herder, la idea de Volksgeist, més etnicista (llengua, costums, dret consuetudinari). M'atreviria a proposar una tercera on la component religiosa entra en joc, seria el cas de la Rússia, on els no-ortodoxos serien malconsiderats (jueus, polonesos, calmucs...), Irlanda -amb la variant de la insularitat- o la mencionada Polònia -confrontada a la Prússia luterana i a la Rússia ortodoxa-.
D'altres busquen desmarcar-se d'un passat traumàtic. L'exemple de l'actual Àustria és significatiu: després d'haver col·laborat entusiàsticament en l'empresa del III Reich (Hitler, per cert, era un austríac apàtrida), durant la postguerra intentà fer un rentat de cara, recordant el ja llunyà passat habsbúrguic** amb pel·liculetes de Romy Schneider, valsets i marxes per Cap d'Any, els "resistents" a l'ocupació (pocs i valerosos)... 

Potser l'últim residu de la concepció d'Antic Règim era el vell (i estimat per mi) Imperi dels Habsburg. Dir-ne Àustria o Àustria-Hongria és reduir-ho a les regions germanòfones (i magiaròfones) que actualment formen estats a part i a unes ànsies de domini d'una nacionalitat sobre la resta. La cosa és més complexa i prefereixo fer referència a la dinastia que amb paciència i astúcia, va saber crear una unitat política entorn seu, un Vielvölkerstaat.


Com deia el nacionalisme sorgeix enfront la diferència i moltes vegades amb un afany uniformitzador (pensem també en un exemple no molt llunyà i no és França). I aquí constiueixen un element important en el discurs de construcció nacional els mites: descobriments i empreses col·lonitzadores, un credo propi (a Bohèmia van haver intents després de la I Guerra mundial de resucitar l'hussisme***), llengua (escindint o unificant)...


Per últim aclarir la meva posició: estimo el tall de terra on m'ha tocat viure, hi ha coses que no m'agrada que facin ni els d'aquí ni els de més enllà, de totes maneres tots som persones, iguals davant de Déu, i hem de recordar-ho.


______________________________________
La presentació del llibre del Dr. Javier Barraycoa Historias ocultadas del nacionalismo catalán (ed. Libroslibres) serà aquest diumenge 11 de març per la tarda a la seu del Patronat St. Pere Claver, de Girona.
_______________________________________
* Felip duc d'Anjou és el primer Borbó. Tot i que el cap d'Estat en exercici d'Espanya dugui el mateix cognom cal remarcar que la seva rebesàvia Isabel, dita la II, de qui no va tenir fills vius fou del seu marit -i cosí- Francesc d'Assis de Borbó i en el cas del seu fill Alfons hagué la intervenció d'un oficial d'enginyers valencià anomenat Enric Puigmoltó.
**És molt cínic comprovar com paral·lelament es manté la vella Habsburggesetz de 1919-20, que prohibeix l'entrada al territori d'aquells membres de la dinastia que no hagin renunciat a qualsevol dret d'ocupar la capçalera de l'Estat (encara que sigui per elecció popular com president de la República).
*** moviment considerat herètic generat a partir dels ensenyaments i prèdiques de Jan Hus a la Praga de finals s. XIV i principis del XV. Hus fou condemnat per heretge i cremat a Konstanz el 1409, poc després esclatà la revolta dels seus seguidors a Bohèmia que es perllongà durant anys i prengué caràcter antigermànic. Es considera un precedent del luteranisme.


dimarts, 6 de març del 2012

Efemèrides

29/2/2012. Res més adient que un dia que no es repetirà fins d'aquí 4 anys per recordar centenaris que potser passaran desapercebuts:
Càrrega de Sanç de Navarra ,
vitrall de la col·legiata de Roncesvalles/Orreaga
1212: batalla de las Navas de Tolosa. Les tropes aliades comandades per Sanç de Navarra, el Fort, Pere el Catòlic d'Aragó i Alfons VII de Castella derroten els almohades i conjuren de forma definitiva qualsevol intent de refer una unitat política dels musulmans a la Península Ibèrica. Una commemoració que ara és políticament incorrecta.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Maternitats

Maternitat, de Vicente Romero

Sóc home i, per tant, no he experimentat el que és tenir un fill. Quan veig la meva dona amb algun dels nostres en braços sé molt bé que no podré arribar a entendre tot el que ha comportat per a ella. És cert que en el naixement dels nens he tingut alguna cosa a veure, però no és ni de bon tros similar al que pugui experimentar una dona.

La maternitat és una vocació femenina, però no inherent a la feminitat. Hi ha qui ha renunciat, qui no ha pogut, qui no ha volgut. És per viure-la tranquil·lament, fent les manyagues al petit, abraçant-lo, preocupant-se quan no menja prou o plora massa, dedicar-li temps. Sigui un, dos o els que sigui. I sobretot fer-ho responsablement.

M'horroritza el concepte que té algú que he conegut de la maternitat: la dona com a màquina de parir. Sí, com ho llegiu. Encara hi ha gent que concep el criar fills com un procés d'uns 9 mesos de durada, un parell de dies a l'hospital i que el bebè el pugin uns altres. Com comentava un amic fa uns anys quan parlàvem del tema: "Qualsevol imbècil pot ser pare/mare. Si ens haguéssim de treure un títol per ser-ho, què passaria?".

diumenge, 12 de febrer del 2012

Jornada diocesana de la Família, la primera?

D'aquí una horeta començarà al col·legi Maristes de Girona la primera Jornada Diocesana de la Família de la diòcesi de Girona. És una iniciativa sorgida arran de l'èxit de l'organització de les jornades d'acolliment de la JMJ de l'agost passat.  En el cas de la Delegació de Joves s'han anat fent coses amb més regularitat, en el de les Famílies és una passa important.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Tècniques mafioses

Tot tafanejant per una biblioteca em trobo un llibre amb títol curiós: Tecniche de persuasione della mafia, de BD edizioni, Corleone (Sicilia); i el fullejo una bona estona.


Mirem primer el concepte: MAFIA. Associació d'individus amb caràcter, mètodes i objectius il·lícits (delictius). Originalment vinculada a l'illa de Sicília ara serveix per generalitzar qualsevol grup (russes, japoneses, xineses...). Destacar que en altres regions de la península itàlica té denominacions diferents: Camorra, 'Ndranghetta... Però el més estès és Mafia o Cosa Nostra.


Sense arribar a la descripció dels mètodes més sanguinaris, que comporten l'eliminació física d'individus, veiem algunes tècniques de "persuasió":

a) la Trucada: pot ser directament a l'interessat o bé a parents seus. Les indicacions són deformar la veu, eliminar accents que puguin denotar origen social, cultural o geogràfic i tenir ben preparat el discurs, sense donar temps a rèpliques ja que cal deixar glaçat qui estigui a l'altra banda del telèfon i penjar ràpidament un cop dit.
Com ja sabem un negoci famíliar

b) Cartes i anònims: com en el cas anterior poden ser dirigides directament a la víctima, vull dir l'interessat, o a tercers, amb el que ja entraríem en la categoria de difamació. Hi ha qui té més perícia escrivint, qui fa més faltes d'ortografia, qui retalla lletres i paraules del diari i les enganxa en un paper, qui s'ha adaptat a l'evolució tecnològica i envia e-mails... Un ample ventall de possibilitats.

c) el Passeig:  com aquell qui no vol la cosa es passeja el "persuadidor" davant el domicili o l'establiment de qui es vol "persuadir". Hi ha modalitats com l'espera, en un lloc fix on se'l pugui divisar i es fa una activitat aparentment innocent com, per exemple, fumar (encara que els anti-tabac pensin el contrari). En tot cas l'important és que et vegi qui t'ha de veure i s'inquieti. En aquest capítol es relata, per exemple, com a una dona li va venir la regla en veure com una gent honorable passejava davant de casa seva per recordar-li que devia alguns favors.

d) Mirades desafiants: per quan saps que et trobaràs de forma inexcusable amb aquell i no t'hi pots dirigir de cap forma convencional. El llibre comenta que és recomanable en escenaris com jutjats, i que s'evitin paraules i gestos que puguin considerar-se amenaça directa. També que cal preparar una mirada penetrant i alhora dura, gairebé de Black&Decker, intimidatòria en resum.

e) Trobades casuals: una variant dels punts c) i d) que es desenvolupa en llocs de pública concurrència. Cal assegurar-se de passar ben a prop de l'objectiu i establir-hi contacte visual. Òbviament la mirada dura i desafiant com s'ha descrit, culpabilitzant l'altre de tot allò dolent que li pugui passar.


En si un bon resum del que no ha de fer qui es pretengui ser algú honorable. Seria molt lamentable que algú hagués arribat a fer servir aquestes tàctiques per aconseguir els seus objectius.

dijous, 26 de gener del 2012

La mantinguda

Anem a parlar ara d'un espècie que, tot i no ser molt abundant (detallarem després per què) té la seva importància en l'ecosistema social català.

La mantinguda (nom científic Marfanta catalaunica, L.; cast. Querida) és un exemplar en la seva immensa majoria de sexe femení. Viu dels seus encants físics i destreses no visibles al comú dels mortals.

Hàbitat: el seu ecosistema són les classes socials benestants, preferentment amb pisets a qualsevol Eixample pagats per un tercer. No descartem un meublé com a lloc de trobada esporàdic. Cal remarcar també que han estat avistats exemplars a comarques. No pot parlar-se d'espècie invasora, sinó més aviat endèmica.


Tipologia: parasitària. Com la tènia busca un hoste (del sexe oposat) que li permet alimentar-se, vestir-se, viatjar i viure a costa seva -i de pas de la família d'aquest-.


Aparellament: sol freqüentar determinats cercles socials, culturals, etc. mostrant els seus encants. Al contrari que moltes espècies animals on el mascle lluu pelatge, plomatge i força, aquí la protagonista és la femella i els seus encants. Pot donar-se el cas de doble aparellament o poliàndria; normalment un dels exemplars és conegut com Cornupetus vulgaris (Lk.) o bé Rupicaprus comunis (Lk.)


Reproducció: hàbits normals de la reproducció humana, amb el valor afegit de les mencionades destreses no visibles -que en aquest cas es mostren a l'individu hoste que és el que paga-. Una altra cosa és de qui va a càrrec la fecundació, si es busca.


Mesures de protecció: no en cal prendre, no s'albira pas cap risc d'extinció.


Curiositat: una capacitat d'ostentació espaordidora. Potser per aparentar el nivell que no han tingut (ni tindran) són clientes habituals de joieries i botigues de roba cares -que no paguen elles, recordem-. Ull amb confondre-les amb una espècie més estesa: el nou ric, tot i que no és descartable un encreuament.

_______________________________________________________________
À M.

divendres, 20 de gener del 2012

Original i còpies

Fins els inicis del Romanticisme l'originalitat no era molt tinguda en compte: els artistes es copiaven els uns als altres. Tenien un concepte de cultura molt peculiar "si un copia, amb gràcia, el que ha fet un altre això indica que s'ho ha treballat: trobar la idea de l'altre, copiar-la, posar una petita variant..." així tenim que el meu admirat Catul, per exemple, copia una composició de Safo de Lesbos i introdueix una estrofa pròpia al final d'aquesta (otium, Catulle, tibi molestus est/ otio exultas nimiumque gestis/otium, et reges prias et beatas, perdidit urbes); també Don Juan Manuel, l'escriptor castellà de l'Edat Mitjana, copia diversos contes d'origen divers i li posa el títol de El Conde Lucanor; no parlem tampoc de les còpies que es feien als tallers dels grans pintors de molts quadres, fins al punt que avui en dia alguns taxadors tenen problemes per identificar qui és l'autor. 
Tot això com deia, té un final amb el Romanticisme. Es comença a apreciar l'originalitat i a les còpies se'ls anomena per un nom molt lleig PLAGIS!.
Pensem que, contemporàniament, l'evolució tècnica industrial aconsellava la protecció dels nous invents mitjançant el seu registre en patents.
I tornant al món artístic, va ser al segle XIX quan es va començar a desenvolupar el concepte de drets d'autor, per tal de preservar el mèrit d'aquells que havien fet l'esforç de creació de quelcom original. 
Una altra cosa és com ha anat degenerant la cosa fins arribar als tripijocs de la SGAE.


I ara la rondalla...
Vet aquí un país mancat de gaires idees originals. 
Vet aquí que el "progrés" d'aquest país ha estat basat en la còpia, en la imitació de models exitosos de producció: si algú ha tingut una bona idea al cap de poc ha sortit algun/a espavilat/ada que l'ha copiada. 
Vet aquí que fins i tot un professor explicava als seus alumnes com durant la Revolució Industrial els magnats d'aquella contrada enviaven a Malta (que llavors era possessió britànica) gent per a que treballés a les filatures de l'illa que abastaven el mercat anglès i hi aprenguessin les tècniques de treball, en sí que fessin espionatge industrial.
Vet aquí que ningú protegia els pocs que creaven i, per tant, ningú s'atrevia a tenir moltes idees. Era un perfecte poble de mediocres. Les úniques solucions eren marxar, plegar o deixar de pensar.
I vet aquí un gos i un gat, i la rondalla s'ha acabat.


Ara, això sí: no et quedis amb la còpia: 
BUSCA L'ORIGINAL!

dilluns, 2 de gener del 2012

Radeztkymarsch


Des de fa anys és una de les sintonies del dia 1 de gener, cloent el Neujahrskonzert (Concert d'Any Nou) de la Filharmònica de Viena, acompanyada pel públic amb rítmics cops de palmell.

Però qui era aquest tal Radetzky?