Era la nit del 12 al 13 de desembre de 1991. Al Teatre Municipal de Girona es representava La Flauta màgica, de Mozart, interpretada per una companyia de tercera fila amb nom italià i músics búlgars (llavors les orquestres de l'antic bloc comunista eren barates i bones).
Acabada la representació, poc després de la mitjanit, mentre s'il·luminava la sala i el públic s'aixecava per encaminar-se a la sortida, va sortir a l'escenari un regidor de l'ajuntament: Francesc Francisco (àlies Pacopaco) i anuncià als presents que el Parlament de Catalunya havia aprovat feia poca estona la creació de les universitats de Girona, Tarragona i Lleida. Tothom va aplaudir, entre ells, des del Prosceni, qui subscriu.
La universitat de Girona no va partir de zero, sinó que sorgia de dues bases: l'Estudi General, conjunt de cursos universitaris depenents de la Universitat Autònoma de Barcelona creats a finals dels seixanta, i l'Escola Politècnica, sucursal gironina de la Universitat Politècnica de Catalunya.
L'Escola era situada a Montilivi, i l'Estudi General dispers per la ciutat (Casa de Cultura, antic Seminari, barracons de Fontajau per a Dret, l'escola Annexa). Ubicacions diverses, procedència diferent de les bases i, com qualsevol cosa que no surt de nou, inèrcies, costums i "vicis adquirits".
Cal reconèixer el valor que tenir uns estudis universitaris propis dóna a la ciutat. Fins llavors determinades carreres (Biologia, Dret, Filosofia...) havien de completar-se fora, ja que sols s'impartien els tres primers cursos i a partir del curs 92-93 es van poder finalitzar llicenciatures a Girona. Els estudiants del territori, segons l'estudi que triïn, no han de desplaçar-se a Barcelona o Bellaterra i buscar-s'hi la vida, sinó que poden quedar-se prop de casa (l'exemple són els estudiants empordanesos, que pugen i baixen diàriament). D'igual forma s'atreuen estudiants foranis que s'instal·len durant un temps a la ciutat.
L'impacte econòmic és evident: lloguer de pisos, consum cultural (llibres, alguns espectacles), vida social i ambient nocturn, altres consums de béns i serveis...
Però què és també la universitat sinó una fàbrica o expenedora de títols? Surten preparats els titulats? La resposta és NO. Prova d'això és el continu canvi de plans d'estudi a que s'ha vist sotmesa la universitat espanyola (i es vulgui o no la catalana s'hi engloba); puc posar-me d'exemple: en el dos estudis en què m'he graduat, en diferents moments de la meva vida, han conviscut cinc plans d'estudi i la confusió pertinent entre l'alumnat. Total, molts graduats surten sense conèixer gaire cosa: un llicenciat en Dret ara ha de fer un màster (aquí és on hi ha negoci) si vol exercir d'advocat, el de Medecina el seu MIR, en les carreres tècniques em comentaven que sol donar-se el cas de projectes de final de carrera que van passant de mans o copiant-se per presentar-los com a propis... Què s'està fent, doncs? Distreure força de treball durant uns anys per a que no pugi la població activa en atur?
D'altra banda la universitat - com a institució-, viu de cares a la ciutat? Molts cops he pensat que senzillament s'ha tancat en una bombolla i només s'en surt per demanar: que es reservi espai públic per al pàrking dels professors, terrenys per construir edificis, espais públics gratuïtament com a aularis, exempcions i bonificacions tributàries... S'interactua amb l'entorn?
L'exemple nord-americà és terriblement darwinià, però no manca de raó. Allà els alumnes tenen un únic districte universitari i poden acabar estudiant a l'altra punta del país; en l'últim any d'institut envien les seves sol·licituds i són entrevistats per les diferents universitats, els bons estudiants són buscats i se'ls intenta atreure a les bones universitats. No s'avalua sols l'expedient acadèmic, sinó que també es valora l'activitat extracadèmica: esports (molts afroamericans ho han pogut aprofitar), aficions, responsabilitats... A les facultats el professorat és avaluat pels seus resultats i si no es compleixen els objectius establerts se'n prescindeix; mentre aquí sols es fa amb els associats rescindint-los el contracte. D'altra banda els antics alumnes que tenen éxit en els projectes que emprenen acaben contribuint generosament amb la seva antiga alma mater. És un cercle virtuós.
No nego que hagi bons professors en el sistema universitari espanyol (i català), sols que la mediocritat generalitzada afoga la qualitat que puguin aportar. D'un professor titular inepte sols et lliures per la seva jubilació o per fet lúgubre. És clar que com més centres hagi més possibilitats hi ha de trobar-se'n, de mediocres i ineptes; potser fóra bo repensar-se el tamany de les universitats i si realment calen tantes.