El noguer

El noguer o noguera (juglans regia) és un arbre freqüent al nostre país.
D'ell s'obtenen els fruits, les anous, que podem menjar o, alguns com jo, emprem verdes per a la ratafia.

L'espigolera Rut

Prop de casa hi ha un camp de cereal que ja han segat. Tot tornant a casa en bicicleta vaig passar-hi pel costat i vaig observar que malgrat la sega sigui mecanitzada encara van quedar als marges algunes espigues.

Quadre de Millet: Les espigoladores, on veiem com recullen les espigues no recollides pels segadors del fons

Pagesos

Prop d'on conreo l'hortet hi ha algunes cases de pagès. Unes estan rehabilitades com a primera o segona residència, altres han estat abandonades i -mancades de manteniment- presenten diferents estats de ruïna, i un tercer grup el formen les que s'integren en una explotació agropecuària.

Flam d'esberginies

Avui una recepta, que fa temps que no poso res sobre gastronomia. L'extrec del llibre Receptes per estimar, d'Enriqueta Mercadé i Josefa Contijoch, que ens van regalar al nostre comiat de solters (molt formalet, cal dir). 

L'he provada unes quantes vegades perquè tenia un bon excedent d'esbergínies a l'hort i m'ha sortit força bé.

Ingredients:

2 esbergínies* grosses (o 5 de mitjanes, que la producció és ecològica)

4 ous

200 ml de crema de llet

sal i pebre

Escalivar les esbergínies* i pelar-les. Posar-les en un got per batedora junt amb els ous, la llet, sal i pebre. Triturar-ho tot amb la batedora i, si convé, rectificar-ho de sal.

Preparar un motlle de mida rectangular i abocar-hi la barreja. Posar al bany maria al forn. Sabrem que està acabat si hi introduïm un ganivet i surt net. Deixar refredar-ho una miqueta i desmotllar.

No és del meu hort, vull aclarir-ho.

Es pot acompanyar d'una salsa de pebrots feta amb 2-3 pebrots escalivats i pelats, 200 ml llet i sal. 

P.S. No poso fotografies del flam perquè ràpidament ens el cruspim.

*esbergínia: mot dialectal per referir-se a l'albergínia. L'home tranquil reivindica la parla del seu lloc!

Patata

La base alimentària de la població mundial es centra en tres productes: blat, arrós i patata.

Associem l'arrós a les cultures asiàtiques: Xina, la Índia, el Japó (ara malhauradament notícia per fets luctuosos) Siam, la Indo-xina...

El blat és típic del Mitjà Orient, on s'inicià el conreu, així com de la conca mediterrània i Europa. Pensem que a l'antiga Roma una de les preocupacions dels governants de torn era assegurar el subministrament de blat a una població urbana ociosa que, de no tenir-ne, podria qüestionar l'ordre social.

La patata fou, fins la seva difusió a escala mundial, aliment bàsic de les civilitzacions ameríndies.

El seu nom científic és solanum tuberosum (L.), de la família de les solanàcees -on s'inclou també la tomata (solanum licopersicum)-. Però a diferència d'aquesta es reprodueix pel tubercle, no per la llavor generada pel fruit, que prèviament s'ha deixat germinar en diverses tigetes (els ulls o grills de la patata).

Al principi els europeus no en feien gaire cas, es conreava per simple interès botànic. Al segle XVIII es difongué àmpliament pel continent com a aliment barat per a les classes populars. Alguns països estengueren tant el conreu que la pèrdua de la collita per les plagues provocaren una crisi demogràfica: el cas d'Irlanda el 1846.


Bleue d'Artois (pata blava). Curiós, veritat?

Val a dir que la difusió de la patata també comportà l'empobriment de les dietes de bona part de la població.(*)

Un professor dels meus temps d'universitari ens va explicar com de desconegudes eren les varietats. Aquí sols es conreen les de carn blanca o groga (Kenebec, Red pontiac, monalisa, desirée...).
S'explica que fins fa poc les cases de pagès es guardaven prou d'oferir-ne als forasters. Era preferible donar-los carbassons, tomata, pebrot...
En algunes zones rurals es coneix la patata amb el nom de trumfa. El paral·lelisme amb certs jocs de cartes on les de més valor tenen la denominació trumfo em fa pensar en una més que probable relació amb el paper del tubercle al món rural de fa uns anys. 

Al nostre país el conreu es pot iniciar el mes de febrer si el temps ho permet, per obtenir-ne de primerenques (observat el passat diumenge); bé pels volts de Sant Josep per tal de collir-ne a l'estiu, o si ja es vol tardana fer-ho pel mes d'agost i esperar que no hagi masses aiguats que malmetin la collita.

Altrament en fixem-nos en el llenguatge el concepte de patata: bast, barroer, maldestre (ets un patata!); guarnició imprescindible ("doncs t'agradi o no t'ho menges amb patates!"), pesantor ("ets un sac de patates") o fins i tot denominació del sexe femení (una altra es refereix a una fruita).
Avui he completat la plantada de l'any, veurem què tal es porten...

I per acabar... què més que la cançó!

(*) Aquests dos paràgrafs es basen en Livi-Bacci, Massimo: Ensayo sobre la historia demográfica europea, Ariel, 1988, pp.150-154

Negocis de merda

L'hivern en el cicle agrícola és temps de poca activitat, de repós. Un cop finalitzades les collites d'estiu i tardor, feta la matança del porc i la de l'aviram per als àpats de Nadal hi han poques coses a fer durant el mes de gener, a l'espera que a partir de mitjans de febrer el clima permeti iniciar els conreus de primavera.

Gener queda sobretot per a llaurar la terra i adobar-la. L'adob més tradicional és el fem, encara que el més ecològic és el compost format per restes vegetals. En aquest últim cas el procés de formació triga uns mesos (de 4 a 6), mentre que l'adob d'orígen animal requereix també més temps de "maduració" (dessecat, descomposició, pèrdua de metà...).

De fems n'hi ha de molts tipus, tants com animals domèstics que en produeixen. La qualitat varia d'un a l'altre, essent els òptims els d'animals més grans.



Normalment va de lila ;P



Així el fem de cavall és el millor, segons ens explicaven a un curs d'horticultura ecològica. Més que el de vaca. Precisament fa any i mig a la boriga de qui aleshores era el meu proveïdor habitual per a l'hort vaig trobar sacs de fem de cavall, de 25 kg.

Com he dit després ve el de vaca.

Xais i ovelles per la seva natura transhumant amb prou feines són utilitzats per adobar amb els seus excrements els conreus. Senzillament es pot seguir el rastre del ramat tot mirant a terra.

Rectifico! Acabo de recordar el meu avi (e.p.d.) com recollia terra i femta d'un petit corral de xais i ho emprava per als testos de la terrassa. Aquelles plantes encara viuen i són testimoni de la qualitat de l'adob.

Purins són el nom al que es refereixen les deposicions porcines. Com m'explicava l'enginyer agrícola V.R. fa un temps el problema dels purins és la seva alta concentració en nitrats. Durant anys l'estabulament i cria industrial de porcs ha generat milers de tones d'excrements a les granges del país que s'havien d'eliminar.

Què macos!!! No en faríeu botifarres?

La solució tradicional era emprar-los per adobar els camps de conreu, però el seu reiterat abocament i composició semilíquida propiciaren que a mitjà termini es filtressin els nitrats que duen als aqüífers (una breu descripció aquí). Zones especialment afectades al nostre país han estat Osona, el Pla d'Urgell i la conca baixa del riu Ter. Tot i la regulació mediambiental la regeneració dels aqüífers afectats serà llarga. I tanmateix les granges no deuen haver tancat...

I finalment els animals més petits: l'aviram. Gallines, pollastres, ànecs, oques i indiots produeixen la femta més corrosiva del "mercat". En aquests casos cal encara més temps de fermentació i formació de l'adob pròpiament dit. Ja ho he escrit abans: com més petit l'animal pitjor merda fa. Les lloques no se'n salven!

Fa un parell o tres de setmanes em comentava el meu veí (ja en vaig parlar en un altre escrit) que la qüestió del camp estava tant fotuda que a un mas dels voltants cobrien just les despeses amb l'explotació ramadera, però que d'allà on treien realment diners era de la venda als hortolans dels fems que les vaques produïen (cap a 60 € un remolc ple).

Vam riure bé quan vaig respondre: "Això sí que és un negoci... de merda!"

Ja heu vist, avui sóc escatològic.

Al seu temps

De tant en tant em trobo amb el sr. S., el que té l'hort del cantó. Ell em dona pastanagues, que a mi no m'han sortit mai, i jo a canvi li dono cols o algun porro.

El sr. S. podria ser el meu avi: és d'aquella gent que ha treballat tota la vida, des que era jove. Tingué vista i s'arriscà quan tots li deien que no, i reeixí. Fins fa pocs anys encara treballava, i conrear un tall de terra el manté encara molt actiu, això sí: dijous toca anar a ball amb la senyora.

Ja fa dues setmanes em parlà:
- Ara mira, el jovent tots s'en van a estudi, fins i tot més temps del que toca. No ens hem passat? Després no volen treballar de segons què... No s'adonen que no tothom val?
I això del sexe i començar tant aviat... Nosaltres a pagès ja sabíem que si a la vedella jove la munta abans d'hora el toro després ja no serveix per res.
La conclusió que en treia, i estic bastant d'acord, era que ara anem massa ràpid. Volem tot immediat i després venen coses de les que penedir-se. El sr. S. ho visqué directament i sap de què va. 

Un altre que deia una cosa similar, potser aplicada al món religiós, era un capellà que coneixem. Ho aplicava a la pregària: Ens pensem que resar és com interactuar amb un programa de l'ordinador, hi fem click i no esperem a que es carregui per tornar a fer click un i altre cop. Tanta és la nostra insistència que acabem bloquejant tot el sistema abans que ens doni resposta (ull, Déu no necessita nova connexió ADSL, val?).

Fixem-nos també en aquests dies passats, en què el mal temps ha comportat el tancament de força aeroports europeus i que molts viatgers haguessin d'esperar-se a terra durant dies fins que les condicions fossin favorables. Un escrit (recomanat) de Jordi Vilamitjana al respecte ens recordava així la nostra fragilitat humana i la rabieta d'impotència, de nens aviciats, per no aconseguir allò que volem (en aquell cas prendre l'avió).

Per aquí, i suposo que a altres llocs, en alguna ocasió s'afegeix al temps l'expressió de pagès. Deu minuts de pagès, això vol dir més del que marca estrictament el rellotge, estri urbà, expressió del rigor i del ritme accelerat.
En l'àmbit alimentari es parla de slow food, i traslladat a la vida slow life, o slow cities. Un desig que té una mica de contradictori perquè... Qui serà el primer a baixar del bòlid i anar a peu/bicileta o tartana?

Lliçons d'una setmana

1) El Nobel de la Pau a un dissident.

El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).

Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.

2) Un país esmerça recursos per salvar persones

La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.

3) Per què ens neguem a curar-nos?

No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".

L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.

4)Un vellet fa tremolar l'esquerra

Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.

Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...

5) És increïble que "això" sigui "un home normal".

La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.

Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?

Per cert, al cartell encara està més maco del que és...

La síndria

Per Sant Jordi un partit polític repartia a la seva paradeta tot de planter hortícola a aquells que s'hi acostessin: tomateres, pebroteres... Jo vaig demanar-los una síndriera (citrullus lanatus).

L'endemà vaig portar-la a l'hort i la vaig plantar, al cantó de carbassoneres, meloneres, una cogombrera i altres exemplars de la seva espècie. Durant els mesos de maig i juny les cucurbitàcies (família en la que s'enquadren totes aquestes plantes) van anar creixent, gràcies al rec i al bon temps.

El juliol van començar a sortir els fruits: encara recollim carbassons, els cogombres han sortit tots en 2 mesos per després esgotar-se la planta, els melons van trigar a venir fins agost, alguns fruits es van perdre per una pedregada inoportuna.

I la sindriera? Véiem com s'anava fent gran i gran.

- Aquesta segur que és de les que no tenen grana,- em deia un avi.

- Ja veuràs què vermella i sucosa quan l'obris.

- Ja està bé que només n'hagi sortit una, com més gran millor, deixa-la almenys una setmana més,- comentava una tercera persona.

I l'agost va arribar el moment. Una sola síndria, de forma allargada, verda amb estries. Pacientment esperàrem el moment per collir-la. Fou a principis de mes.

La portàrem a un dinar amb amics, a tots (petits i grans) se'ns feia la boca aigua en veure-la.

Vam tallar-la, cruixí: estava al punt de maduració. Però... Oh! Tenia grana! I el color no era vermell intens... I quan la vam tastar un altre no li trobava el gust, això sí, sucosa ho era.

Vet aquí què passa quan poses expectatives en la fruita dels polítics.

(Espero que els amics que pertanyen o simpatitzen amb la formació esmentada entenguin la ironia del text, els hi dedico)

De l'hort al tros

Al meu bloc anterior vaig explicar que fa poc més de 2 anys em van arrendar una parcel·la d'horta.