Estem d'obres

Doncs això, que hem interrromput les emissions per treballar en una cosa factible. Tranquils, que torno d'aquí uns dies.

Un prometatge*

(*) Títol manllevat d'una de les farses de Txèkhov, on es posa de gala la mesquinesa de la classe propietària rural de la Rússia tsarista.

(No, no parlaré sobre el que va passar fa una setmana perquè aquí tots tenim la nostra història. La bilis millor guardar-la per al moment oportú. A hores d'ara encara hi ha un miler de llars que no tenen llum i els que en tenen encara reben algun ensurt. No roden caps ni en broma... Què ens esperàvem?
Almenys mirem la banda positiva: tindrem aigua aquest estiu.)

Tres ostatges

Guerra i Pau: 2n assalt

Ahir aprofitant la renovació del carnet de biblioteca (ara és vàlid per tota la xarxa de biblioteques públiques, independentment de l'organisme titular) vaig fer una incursió per la secció de literatura enduent-me dos ostatges. Un d'ells Guerra i Pau (Bojna i mir), de L. Tolstoi. Després d'un intent ara fa (ufff!)molts anys m'hi torno a posar amb la vida de Piotr Bezukhov, la família Rostov, les guerres napoleòniques i la Rússia del tsar Alexandre I.  

Abans, entre el final del Danubi de Magris i aquest llibre m'he empassat una aventura de Wilt i dos misteris més del comissari Montalbano, que són més lleugers i frívols. Bé, ens anem a la batalla.

Estic gandul...

...i poc inspirat. Al calaix (és un dir) tinc un escrit sobre història encallat de fa dies. Últimament masses coses al cap.

Tarda de pluja

Tinc un te fred al cantó, ja en porto una tassa i mitja.

A fora està plovent... Almenys l'hort em quedarà ben regat! Hi tinc alls, faves, cols, bledes, cebes, enciams, espinacs i l'últim intent de pèsols.

Per aquí corren dues nenes que es diverteixen amb una joguina donant-li corda. Meine Liebe és fora i seré jo el que les banyi i prepari el sopar (me'n surto bastant bé).

Vidents?

L'antic diari del Movimiento a Girona portava avui un parell de planes sobre un tema que fou notícia en el seu moment, ara fa 35 anys: les suposades aparicions de Jesús a Torre Gironella. 

Aquestes aparicions òbviament no han estat reconegudes (avui en dia l'Esglèsia catòlica no s'hi mulla). Com tampoc han estat reconegudes les d'indrets com Ezquioga (País Basc, 1931 i següents) o les més actuals de Medjugorje (Bòsnia-Hercegovina).

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, faig cita del bloc d'un mossèn de per aquí que parlava avui d'aquestes de Torre Gironella. Almenys aquest senyor coneix una mica més la qüestió.

Però no és de la senyora M.M. i de les seves visions que vull parlar, sinó també de 2 suposats vidents de la mateixa zona i que han "actuat" en els últims 30 anys.

Permeteu-me que em posi l'uniforme d'Inquisidor...

A) El cas MAA
Situem-nos cronològicament entre finals dels 70 i principis dels 80. La senyora MAA tenia visions místiques, va aconseguir aplegar un grup de famílies creients al seu voltant. Es trobaven al domicili d'una d'elles, i mentre els acòlits resaven el Rosari, ella entrava en trànsit (trance) i expressava les seves revelacions.
La gent volgué la intervenció eclesiàstica i intentaren que un mossèn concret, persona de posicions marcadament conservadores, acudís i destriés el gra de la palla.
MAA no ho va permetre. Això, junt amb incoherències de la seva vida privada, dugueren aquestes persones a plantejar-se la veracitat de les visions i a dir prou. El grup es va disoldre.
Un testimoni, llavors un nen, explicava que les trobades eren en un soterrani i que els infants vivien amb temor, amb sensació de por respecte el món exterior, però alhora eren els dipositaris de les esperances de salvació -un caràcter messiànic de la mainada-.
La meva font remarcava també el trauma psicològic posterior, patit sobretot pels nens, en descobrir que allò no era veritat.

B) El cas JD

Situem-nos uns anys més endavant, a la segona meitat dels 90, a la comarca de La Selva. 

JD, personatge amb una biografia que podríem titllar de fulletinesca, comença a veure Jesucrist en persona. Aviat comença a apuntar tot allò que li diu. I fins el moment, perquè la història continua, deu portar ja una vintena de llibres d'aquestes locucions divines, algunes d'elles ja penjades per Internet.

Teòricament hi ha un parell de sacerdots -d'altres diòcesis, perquè els d'aquí l'han calat tots- controlant la veracitat i ortodoxia de tot; però el que subscriu sospita que a la que discrepin amb segons quin aspecte seran esbandits sense contemplacions, no són els primers.

El tiet HT us recomana compte: vaig conèixer aquesta persona, passat un temps em va revelar les seves locucion i em donà un dels escrits divins. No ho vaig llegir d'immediat, però un dia ho vaig fullejar i me'n vaig desfer tot seguit. Apuntava un tercer que tingué tractes durant molts anys que els deliris misticoides, així ho definí, estaven molt relacionats amb la trajectòria vital del suposat vident -la paraula fulletinesca m'ha semblat la més descriptiva-. 

La Fe té un punt d'irracionalitat, però arribar als extrems que he parlat abans, i altres que no menciono, és paroxisme. Coses així poden fer perdre les creences. Soyez prudents, mes amis! 

Final de l'auto de Fe.

Kai

Encara que no sapigueu ni entengueu l'alemany gaudiu de la música. Sols això. Després ja us explicaré de què va el text.

Avui no estic d'humor.