dissabte, 20 de desembre de 2008

Cyrano

(Publicat el 31/10/2007)

Avui estava recordant una obra de teatre que amb prou feines té cent deu anys. És l'única obra que avui en dia es coneix del seu autor, Edmond Rostand. Fins i tot podem dir que existeix per sí sola.
Estructurada en 5 actes, en versos alexandrins, amb un fons històric (el s. XVII francès) i amb personatges històrics ells mateixos (Cyrano de Bergerac era, efectivament, un guerrer, filòsof i poeta; es menciona a D'Artagnan, un capità de mosqueters, per no parlar de les mencions a Richelieu com a mecenes...), la versió traduïda i adaptada per Bru de Sala i representada per Josep Maria Flotats van contribuir enormement a la seva popularització al nostre país a mitjans dels anys 80.
Posteriorment la pel·lícula dirigida per Jean-Paul Rappeneau i protagonitzada per Gerard Depardieu ens van acostar més l'obra de Rostand.

"Llanço amb encant la paperina,
ja procedeixo a l'abandó
de la gran capa que em fascina,
i desenveino reptador,
elegant com Pantaleó
i àgil com l'home més ardit.
Us faig saber, volgut senyor,
que al darrer vers sereu ferit (...)"


En l'obra Cyrano es mor per l'amor de la seva cosina Rosaura, però aquesta no el correspon: està enamorada del bell Cristià, que no té ni idea de parlar i al qui ha d'ajudar el mateix Cyrano a aconseguir l'amor de la cosina, passant per damunt de les pretensions del nebot de Richelieu i de qui faci falta...

Els versos anteriors els tinc gravats a foc al meu cap des dels 16 anys. Pertanyen a l'escena (de l'Acte I) en què un pretenent de Rosaura, un noble presumptuós, insulta Cyrano fent referència al seu nas (motiu de tots els seus complexes i que li fa perdre els estreps). Aquest respon que podria haver estat més irònic, fa una llarga dissertació sobre les enginyoses formes per haver-ho dit ("El monument a quina hora es visita?") i el repta a duel mentre ell alhora composarà un poema referit a aquest fet i, tal com diu al final
"Al darrer vers, esteu ferit".


Els psicòlegs han identificat amb el personatge de Cyrano un tipus d'afecte amorós: el d'aquelles persones que, enamorades d'algú, pretenen que un tercer aconsegueixi l'afecte pel que haurien de lluitar. La simpatia que puguem tenir pel mosqueter poeta no entra aquí, més aviat hem de tenir llàstima perquè hagi persones sense capacitat de lluitar per allò que realment volen.

2 comentaris:

Lycaon ha dit...

Un clàssic de la literatura universal i una història entranyable de paraules esmolades, amor, fantasia i triangle sentimental: el guapo sense enginy, el Cyrano, molt llest, però traumatitzat per la seva lletjor, i la noia. Impagable el tros que parla del viatge a la lluna.

Anònim ha dit...

Sí, Lycaon, un clàssic. I a l'adaptació de Rappeneau una escena memorable. Recordo que la vam anar a veure al cinema el nostre grupet escolar de teatre, amb la Carme, la nostra professora i alhora amiga. Encara recordo com es va emocionar amb les escenes del balcó i la mort, ja al final de l'obra.