dimecres, 4 de febrer de 2009

4 de febrer

Remarcaré 2 efemèrides: una històrica i una altra personal.

La històrica: l'entrada de les tropes franquistes a la meva ciutat ara fa 70 anys. Mentre fugien les restes d'exèrcit republicà (i encara tenien temps per liquidar els presoners polítics, sinó recordem el que ens explica Cercas a Soldados de Salamina).

Tothom parla dels exiliats, però oblidem els qui es van quedar: ells foren els que patiren la repressió, els que tenien les mans brutes de sang ja havien guillat. Repressió més dura els primers anys, cert que s'alleujà una mica amb els anys, però són gairebé quaranta. 
El teixit social quedà malmès, no només la de signe esquerrà o catalanista, sinó també el de signe tradicionalista (no oblidem que l'Estat franquista s'arroga poders d'intervenció que no havia tingut anteriorment)... El país restava per reconstruir i això ho feren els nostres besavis i avis.


Ara la personal. Fa exactament dos anys una persona propera -molt propera- ens va muntar una escena per una collonada en un dia que en principi era de celebració familiar. L'escena fou tan forta, amb crits, plors i un final de primer acte amb fugida de l'interfecte en cotxe davant de tothom, que la meva dona, embarassada llavors de cinc mesos tingué un bon disgust.
Ei, heu vist que he parlat de primer acte? El segon s'inicià immediatament amb cares llargues, trucades insultants, plors de la meva dona, retrets per coses de l'any de la quica...(sí, érem culpables fins de l'assassinat de Kennedy), manipulacions...i l'escandalós silenci de qui teòricament hauria de posar al seu lloc al personatge en qüestió.
Allò va crear un abans i un després. El que ha vingut després d'aquella persona i els seus adlàters ha estat pura COMÈDIA, ja no ens poden enganyar, ni a nosaltres ni a la resta. 


Sortosament el temps posa a tothom a lloc (els txecs dirien Els molins de Déu molen lentament).
Ara vivim feliços i en pau.