El tió va venir a casa el dia 8 a passar unes setmanes amb nosaltres. Tot solet va baixar des dels Àngels, aquí a les Gavarres, i s'ens va plantar davant la porta de casa. Per què sabem que el tió ens ve d'allà? Senzill, a més del factor proximitat n'hi ha un de determinant: està recobert d'un dit de suro, arbre típic del nostre massís (Quercus surex) i motor de l'economia d'algunes poblacions de la zona.
Tornem a l'arribada del tió. Les nenes li van fer lloc en un racó del menjador i li van dur una manta perquè estigués ben calent. Després un platet al davant per anar-li deixant el menjar. Un dia una mandarina, un altre una pera, una poma, un iogurt, una magdalena, unes galetes... El tió és murri: es queda quiet i espera que ningú el vegi per endrapar.
L'avi ja pregunta a les nenes:
- I què doneu de menjar al tió?
- Mandarina, poma...- responen
- Au va, així no us cagarà res! Un entrepà de pernil li heu de deixar...
- No, avi, macarrons...-
A veure qui la diu més grossa...
Ara bé, algun dia el tió se'ns ha enfadat perquè les nenes no es portaven bé, no menjaven el que tenien el plat, s'aixecaven de taula sense permís, o es barallaven. Un dissabte, fins i tot, va deixar-ho per escrit. Últimament sembla haver recuperat la gana, veurem què fa demà passat.
Crec que passarà alguns dies més amb nosaltres i, potser per Cap d'Any s'en tornarà als Àngels.
