Els dies de Nadal, sona a tòpic dir-ho, són de retrobada familiar, molts cops al voltant d'una taula a l'hora de l'àpat. Es noten les absències i, sovint, es pateixen les presències:
- No suporto el teu cosí
- Però carinyo, si és Nadal i només el veus ara.
- I com cada any explicarà la mateixa història de quan es va trencar el canell i...
- Au va, tingues una mica de paciència!
- La que té paciència és la seva dona...
- No suporto el teu cosí
- Però carinyo, si és Nadal i només el veus ara.
- I com cada any explicarà la mateixa història de quan es va trencar el canell i...
- Au va, tingues una mica de paciència!
- La que té paciència és la seva dona...
El diàleg és inventat, però té un fons de veritat. En un moment o altre de les celebracions trobem aquella persona que...prefereixes trobar-la un dia pel carrer i fer un gest de salutació ràpid per continuar el camí. Si t'hi paressis i encetessis una conversa no sabries quan s'acaba (he dit conversa però és millor dir monòleg). En fi, un brasa (no trobo l'equivalent en català, però el mot en castellà és molt descriptiu).
El brasa sap de tot i més que tothom: més de medecina que un metge, més de lleis que un advocat, més de finances que un banquer, més de futbol que el mister del Barça... Un setciències, vaja. Ha patit totes les malalties i -per desgràcia- se n'ha sortit; sap coses de tot arreu, encara que la seva última excursió més enllà de la frontera fou a Perpinyà, a veure El último tango en París. Un fenòmen, repeteixo, en el que es combinen a parts iguals coneixements, oratòria i durabilitat (durabilitat: propietat de cert tipus de piles alcalines anunciades per un conillet que duren, i duren, i duren, i duren...)
I a sobre si et toca seure al cantó ja et pots calçar... Aquest any em va tocar a mi tenir-lo. "Carinyo, no posis aquesta cara", em diu la meva dona.
Sort que el vi no era lluny. I després l'ampolla de whisky (un Glenrothes de 12 anys). I encara més sort que -després de més de vint-i-set anys sense aparèixer per festes- es presenta el tiet i s'asseu al davant.
Crec que d'aquí vint-i-set anys tornarem a veure el tiet a taula.
Les conseqüències de la companyia del brasa són diverses:
1) Aïllament social, i no perquè no vulguis relacionar-te amb la gent: és que et monopolitzen. Et venen els nens dient que tenen pipí i ja respon ell/ella per tu "Ja saps el camí del lavabo, maco"
2) Maldecap i migranya, combinable amb la ressaca de l'endemà motivada per la ingesta continuada de vi, whisky, ratafia, cava i altres espirituosos durant el sopar en un intent de fer més passador el tràngol. Òbviament, quan demanes una aspirina als amfitrions resulta que no n'hi ha.
3) Embriaguesa, acompanyada per la consegüent ressaca de l'endemà, ja descrita a l'apartat anterior, i molt probablement els retrets de la dona ("Em vas deixar sola per canviar els nens"... "Mira que mencionar-li la política, ja saps com es posa... "El rabadà no es canta amb la meva neboda de 17 anys a la falda!... I no es fan carreres al passadís amb la cadira de rodes de la iaia").
Sí, és dur tenir un brasa al cantó durant un àpat però també hem de pensar que és Nadal i que hem de ser solidaris i compadir-nos... del pobre desgraciat que s'hi asseu al cantó. Per tant proposo proveir-lo d'un kit de supervivència:
- cotó fluix per les orelles,
- aspirina pel maldecap, i si es pateix acidesa d'estómac alka-seltzer,
- sabatilles i un bon coixí per estar més còmode,
- i paciència i comprensió per a la víct... vull dir veí de taula del brasa. Penseu que l'any vinent us pot tocar a vosaltres i no necessàriament per Nadal.
Un últim consell: vols saber si el noi que surt amb la teva filla val la pena? Convida'l i asseu-lo al cantó del brasa. Mètode infal·lible.
[Nota de redacció: els aconteixements aquí descrits no són necessàriament reals]
Sort que el vi no era lluny. I després l'ampolla de whisky (un Glenrothes de 12 anys). I encara més sort que -després de més de vint-i-set anys sense aparèixer per festes- es presenta el tiet i s'asseu al davant.
Crec que d'aquí vint-i-set anys tornarem a veure el tiet a taula.
Les conseqüències de la companyia del brasa són diverses:
1) Aïllament social, i no perquè no vulguis relacionar-te amb la gent: és que et monopolitzen. Et venen els nens dient que tenen pipí i ja respon ell/ella per tu "Ja saps el camí del lavabo, maco"
2) Maldecap i migranya, combinable amb la ressaca de l'endemà motivada per la ingesta continuada de vi, whisky, ratafia, cava i altres espirituosos durant el sopar en un intent de fer més passador el tràngol. Òbviament, quan demanes una aspirina als amfitrions resulta que no n'hi ha.
3) Embriaguesa, acompanyada per la consegüent ressaca de l'endemà, ja descrita a l'apartat anterior, i molt probablement els retrets de la dona ("Em vas deixar sola per canviar els nens"... "Mira que mencionar-li la política, ja saps com es posa... "El rabadà no es canta amb la meva neboda de 17 anys a la falda!... I no es fan carreres al passadís amb la cadira de rodes de la iaia").
Sí, és dur tenir un brasa al cantó durant un àpat però també hem de pensar que és Nadal i que hem de ser solidaris i compadir-nos... del pobre desgraciat que s'hi asseu al cantó. Per tant proposo proveir-lo d'un kit de supervivència:
- cotó fluix per les orelles,
- aspirina pel maldecap, i si es pateix acidesa d'estómac alka-seltzer,
- sabatilles i un bon coixí per estar més còmode,
- i paciència i comprensió per a la víct... vull dir veí de taula del brasa. Penseu que l'any vinent us pot tocar a vosaltres i no necessàriament per Nadal.
Un últim consell: vols saber si el noi que surt amb la teva filla val la pena? Convida'l i asseu-lo al cantó del brasa. Mètode infal·lible.
[Nota de redacció: els aconteixements aquí descrits no són necessàriament reals]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada