(*) Títol manllevat d'una de les farses de Txèkhov, on es posa de gala la mesquinesa de la classe propietària rural de la Rússia tsarista.
(No, no parlaré sobre el que va passar fa una setmana perquè aquí tots tenim la nostra història. La bilis millor guardar-la per al moment oportú. A hores d'ara encara hi ha un miler de llars que no tenen llum i els que en tenen encara reben algun ensurt. No roden caps ni en broma... Què ens esperàvem?
Almenys mirem la banda positiva: tindrem aigua aquest estiu.)
Fa uns dies vaig trobar-me una... com distingia la gent el vell Pla? Amics, coneguts i saludats, oi? , doncs deixem-ho en això últim. Es tracta d'una persona d'aquestes que tenen raó en tot i que són els més superguais que hi ha aquest món.
Et trobes, xerres per cortesia i encara t'alliçona. Per desgràcia no tinc la rapidesa verbal per replicar a l'instant i en tot cas la meva resposta fou "dóna-li records a en M." i adéu-siau.
Arribes a casa i comentes l'incident amb la dona. I la conversa va més o menys així:
- Recordes que tenia un nòvio de ves a saber on?
- Ah sí, aquell paio de M. Quin personatge! Aquell anava de saberut i a més se li veia un llautó fatxa...
- Doncs el meu germà va treballar un temps amb ell i a la feina li deien "el nazi". El cas és que ella no en parlava amb molt entusiasme, com ara una noia ben enamorada del xicot...(li faltava dir "com jo de tu quan festejàvem")
- No van anar a viure junts?
- Ui, no ben bé així. Com que ell era de fora li tenien preparada una habitació a casa d'ella. Nen, que parlem d'una família de missa de diumenge a les 12 a primera fila.
- És veritat que algú ens va comentar que havien penjat les amonestacions a la parròquia. Però al final per què no es van casar?
- El meu germà va comentar alguna cosa de doble vida; ell cala molt la gent (vaja amb el cunyat).
I després recordes quan vas tornar a veure aquell promès... A 800 km. d'aquí, a León, tot fent el Camí de Santiago, mesos després del prometatge i del casament previst. I en això que li comentes:
- Oye, ¿pero tú no te ibas a casar con X, de mi pueblo?
- ¡Calla, calla, por favor! No me la menciones, que ahora por fin me había librado del tic!
I veus que li parpelleja un ull, nerviós.
La veritat, no és que em caigués molt bé però en aquell moment fins i tot vaig sentir llàstima per aquell tipus. Era ben conscient de la que s'havia lliurat.
(No, no parlaré sobre el que va passar fa una setmana perquè aquí tots tenim la nostra història. La bilis millor guardar-la per al moment oportú. A hores d'ara encara hi ha un miler de llars que no tenen llum i els que en tenen encara reben algun ensurt. No roden caps ni en broma... Què ens esperàvem?
Almenys mirem la banda positiva: tindrem aigua aquest estiu.)
Fa uns dies vaig trobar-me una... com distingia la gent el vell Pla? Amics, coneguts i saludats, oi? , doncs deixem-ho en això últim. Es tracta d'una persona d'aquestes que tenen raó en tot i que són els més superguais que hi ha aquest món.
Et trobes, xerres per cortesia i encara t'alliçona. Per desgràcia no tinc la rapidesa verbal per replicar a l'instant i en tot cas la meva resposta fou "dóna-li records a en M." i adéu-siau.
Arribes a casa i comentes l'incident amb la dona. I la conversa va més o menys així:
- Recordes que tenia un nòvio de ves a saber on?
- Ah sí, aquell paio de M. Quin personatge! Aquell anava de saberut i a més se li veia un llautó fatxa...
- Doncs el meu germà va treballar un temps amb ell i a la feina li deien "el nazi". El cas és que ella no en parlava amb molt entusiasme, com ara una noia ben enamorada del xicot...(li faltava dir "com jo de tu quan festejàvem")
- No van anar a viure junts?
- Ui, no ben bé així. Com que ell era de fora li tenien preparada una habitació a casa d'ella. Nen, que parlem d'una família de missa de diumenge a les 12 a primera fila.
- És veritat que algú ens va comentar que havien penjat les amonestacions a la parròquia. Però al final per què no es van casar?
- El meu germà va comentar alguna cosa de doble vida; ell cala molt la gent (vaja amb el cunyat).
I després recordes quan vas tornar a veure aquell promès... A 800 km. d'aquí, a León, tot fent el Camí de Santiago, mesos després del prometatge i del casament previst. I en això que li comentes:
- Oye, ¿pero tú no te ibas a casar con X, de mi pueblo?
- ¡Calla, calla, por favor! No me la menciones, que ahora por fin me había librado del tic!
I veus que li parpelleja un ull, nerviós.
La veritat, no és que em caigués molt bé però en aquell moment fins i tot vaig sentir llàstima per aquell tipus. Era ben conscient de la que s'havia lliurat.
2 comentaris:
L'Antonio Gasset Dubois, aquell personatge que fa programes de cinema a la 2 a les tantes, va dir una vegada una frase molt planiana: "aprovechen la publicidad para repasar su agenda de contactos, lean los nombres y empiecen a tachar nombres; no se corten; se darán cuenta que han perdido el tiempo con mucha gente que no les interesa" :-)
Aquell home té sortides bones, potser perquè li canvien els horaris d'emissió del programa i ja passa de tot.
La sensació de perdre el temps amb algun tipus de gent jo també l'he tinguda. Crec que ja en vaig parlar en alguna ocasió.
Publica un comentari a l'entrada