Un dels poetes catalans més destacats de la primera meitat del s. XX és Jaume Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost. Amic de Josep Carner i implicat en el Noucentisme català a nivell literari i polític la seva mort a una edat encara prematura ha difuminat la seva figura. De la seva pseudobiografia poètica, Somnis, extrec alguns fragments del Somni I, De com Guerau de Liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles:
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat.
Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles
m'irriten amb llur frec constant les dues celles.
(...)A voltes sento encara l'esforç del parteratgei em reblaneixo com un diminut formatge
sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
Encara és més feixuga la meva tasca.
De la ferum innoble de llet em ve una basca.
(...)Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
si m'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
Quan ma petita testa en el coixí descansa,
encara experimento una altra esgarrifança:
la freda coïssor del no tenir cabells.
(...) I encara veig al lluny
la vida que m'espera. Fatídica s'esmuny
com una torbonada . M'esperen tres caigudes
del llit, i les etapes -en part esdevingudes-
de quatre dides i tres interinitats,
i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
i els letovaris fets amb una gran cassola,
i les untures i els emplastres al carpó
i en el ventrell alguna tela de moltó
i el bavejar constant i les eternes sopes
i aquell sentir-me: -Guerauet, mira que topes!-
i aquell escarpidor de banya i els petits
peücs com irrisòries sabates i els confits
dosificats amb una monòtona prudència
i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
els rastres fisonòmics i aquell sangfoniment,
a causa d'algun àpat quan és la mare absent.
Suportaré els endèmics elogis d'escaleta
deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,
"hereu de casa" i altres motius sentimentals.
Només -ai!- de pensar-hi, em venen tots els malsno relatats encara... (...)"
