Afrikaners

Avui ens traslladem a una part del món que l'HT no ha trepitjat: l'actual Sud-àfrica. El meu interès, però, no és l'actual república sinó el règim anterior, desmantellat fa divuit anys.

Definim en primer terme afrikaner 

Afrikaners són una minoria blanca de la república sud-africana formada pels descendents dels colons holandesos que durant els segles XVII i XVIII s'establiren a la regió del Cap de Bona Esperança (Kapstad; o Cape City). Parlen una llengua pròpia provinent del neerlandès: l'afrikaans.

L'ocupació napoleònica dels Països Baixos i la seva importància estratègica en les rutes transoceàniques motivaren que els britànics sotmetessin la colònia d'El Cap a la seva sobirania.

Amb els anys la pressió britànica es va fer insuportable a molts colons. I al segon terç del segle XIX es produeix un moviment migratori intercontinental conegut com el Gran Trek. Com al cas del Far West nord-americà i imbuïts d'una visió messiànica (ja que eren calvinistes) molts afrikaners muntaren combois per emigrar cap a l'Est, deixar enrera els maleïts anglesos, i conrear nous terrenys (per tant hi ha un component de pressió demogràfica). 


Les repúbliques bòers

A les noves terres, a més d'enfrontar-se a les tribus bantús, es crearen diversos estats. Es consolidarien dos: la república del Transvaal i l'Estat lliure d'Orange; un tercer -Natal- seria annexat pels anglesos pocs anys després d'haver-se creat. És en aquests anys quan es comença a conèixer als blancs d'origen holandès amb el nom de boers -pagesos-.

En color taronja les repúbliques bòers, envoltades de colònies britàniques
Font: Canadian War Museum

Efectivament, els bòers tornaven a conrear les seves granges, convivint -no en peu d'igualtat- amb la població autòctona quan es van descobrir jaciments d'or i diamants als seus territoris, que van atreure aventurers britànics. 
La difícil convivència amb els anglesos es va agreujar amb les interferències i pressions del govern britànic. Finalment esclataren dues guerres. La més coneguda i cruenta és la segona guerra bòer, entre 1899 i 1902.  

Paul Kruger, president del Transvaal

Els britànics acabaren vencent i annexant-se els territoris boèrs de forma definitiva.

Quina casualitat! El  president Kruger  com a publicitat de formatge! 

Durant els anys posteriors els afrikaner, malgrat tot, conviurien amb l'ocupant britànic. 
El 1948, les tornes canviarien: en les eleccions legislatives triomfà el Nasionale Partit (Partit Nacional) dels antics bòers i s'inicià un nou règim: l'apartheid.   


La venjança bòer: l'apartheid

Apartheid significa "apartament" (d'apartar, clar) i comprèn un corpus legislatiu establert a Sud-Àfrica a partir del triomf del Partit Nacional a les elecccions de 1948 que comportava la segregació per criteris racials de la població en benefici d'una part d'aquesta -minoritària- la blanca.  Es van establir quatre grups principals: negres o bantús, mestissos o  coloured, blancs i asiàtics.
Les lleis prohibien els matrimonis i relacions interracials, separava les àrees residencials, l'ensenyament, limitava la propietat dels no-blancs, il·legalitzava opcions divergents (com el comunisme)...
El poder social, econòmic i polític va quedar així en mans d'una de les minories del país, que amb prou feines devia representar el 15% de la població. Les altres races, segons es sostenia des del poder, havien de desenvolupar-se per si mateixes, sense barrejar-se amb els avançats blancs.

Amb aquesta idea es van crear a partir dels anys seixanta els bantustans, paraula formada pel sufix que designa països de l'Àsia central (-stan) i l'arrel bantú que designa de forma genèrica els negres. La població negra tindria diferents orígens i per tal de fomentar i ajudar-la a trobar el seu propi camí es van crear unes "pàtries" al territori. Personalment em recorda al sistema de les reserves índies dels Estats Units. Això sí, les terres dels bantustans no eren precisament molt riques.
Amb el temps fins i tot es va atorgar la independència algun d'ells, però la comunitat internacional mai ho va reconèixer.

Divisió territorial de la república sud-africana, amb les quatre províncies i els bantustans

Als anys vuitanta el president Pieter Botha va intentar trobar suports en les altres minories i va dissenyar dues cambres legislatives per als mestissos i els asiàtics (d'origen indi o xinès). Tot i que tenien consagrat un paper en la nova constitució similar al parlament dels blancs a la pràctica aquests continuaven dictant les directrius bàsiques de la política del país. 


La comunitat internacional i el règim

Cal explicar que la comunitat internacional si bé va condemnar l'apartheid instaurat pel Partit Nacional i va imposar sancions mai va ser prou ferma per "escanyar" el règim sud-africà com en el cas iraquià. Puc aventurar tres raons bàsiques: les reserves d'or i diamants, amb les que el règim es finançava; la proximitat cultural de la minoria blanca dirigent amb els països occidentals -especialment anglosaxons-; i tercera (last but not least) l'anticomunisme del règim.
No s'ha de menysprear el fet que el país a nivell regional era una potència militar: tenia un exèrcit ben preparat i ocupava des de 1918 l'antiga colònia alemanya d'Àfrica del sud-oest (l'actual Namíbia). En un context de descolonització dels territoris britànics i descomposició de l'imperi colonial portuguès, amb l'aparició de guerrilles de signe comunista que tenien serioses opcions d'assolir el poder als nous estats, Sud-àfrica apareixia com un aliat fiable i no calia posar-se a males si podia mantenir a ratlla els comunistes de Moçambic (independent el 1975) i subministrar suport logístic a la guerrilla anticomunista d'UNITA a Angola -a canvi de diamants-.


La fi

En clau interna la població negra no va acceptar la segregació racial. El Congrès Nacional Africà i la figura de Nelson Mandela van ser catalitzadors de la majoria de les protestes, reprimides brutalment pel règim. Passo de puntetes, i em sap greu, sobre aquest tema per no allargar-me més del que he fet.
Pieter Botha va ser substituït com a president de la república per Frederik De Klerk el qual, conscient de  la insostenibilitat del règim, va iniciar contactes amb l'ANC. Mandela va ser excarcellat i el 1994 es van celebrar eleccions multirracials lliures, no exemptes de previs capítols de tensió entre la majoria negra.



Complementant l'explicació assenyalo dues lectures i una pel·lícula: 
- de John Maxwell Coetzee, escriptor en anglès d'ascendència bòer i Nobel de literatura el 2003: Boyhood, traduïda com "Infantesa.Escenes de la vida a províncies", 2006, ed. 62.
- de Tom Sharpe, un anglès els pares del qual simpatitzaven amb l'apartheid: Rioutous assembly, editada amb el títol "Assemblea sediciosa", sàtira del funcionament del règim.
- Cry freedom (grita libertad!), pel·lícula sobre l'activista Steve Biko, mort per les forces de seguretat, protagonitzada per un jove Denzel Washington.