dimarts, 7 d’octubre del 2014

El discurs que no vaig fer

No crec pas que hagi de dir gaire cosa: estem aquí després de molt temps. Alguns ens hem anat veient amb més o menys freqüència, d'altres ja ni recordàvem la cara que féiem. Però estem molt bé. Som com el vi: hem guanyat amb el pas del temps. 

Els que heu vingut heu fet més esforç que preparar la trobada: ara un dissabte al vespre és per passar-lo amb la família, sortir a sopar, al cinema, al teatre o simplement quedar-se a casa.
No es tracta que això sigui una mera trobada per fer un "remember" col·lectiu -sí que hi ha una part,- però també és un posar-se al dia, de veure com hem anat evolucionant tots plegats: emparellats, desemparellats o reaparellats, amb criatures o no, algú també ens ha donat una bona sorpresa sortint de l'armari, somriure (i també parlar dels absents!). És el que és: Vivim!

Tot això no vaig dir-ho pas. Alguns companys m'ho demanaven, però per mi ja estava bé veure'ns a tots asseguts amb el cafè o la copa a la mà xerrant amb la resta. Era un petit plaer veure que, aparentment, tots estaven bé malgrat les dificultats que ens anem trobant dia a dia i que van marxar prou satisfets.