dimarts, 3 de març de 2015

El bicentenari callat

Entre el Tricentenari (de la caiguda de Barcelona el 1714) tant cantat a Catalunya fins l'avorriment i el centenari de l'inici de la Gran Guerra, tant portat de cap al continent europeu, es va oblidar -o no- parlar d'un Bicentenari també trascendent:

la caiguda de Napoleó i el Congrés de Viena (1814-15) 


Fou a Viena fa dos-cents anys entre la tardor de 1814 i el juny de 1815 que es trobaren, convidats pel canceller Metternich, diplomàtics dels diferents països europeus. Un fet inèdit.
Napoleó havia caigut, desgastat per les campanyes interminables que havia empés, el cansament dels seus i les traicions i canvis de jaqueta d'antics aliats; i a la ciutat austríaca es traçaren els nous límits europeus: no es restauraren els anteriors a l'esclat de la Revolució francesa -vint-i-cinc anys enrera-, sinó que se'n feu una reordenació general. 


Europa, després del Congrés de Viena. Observeu la fragmentació alemanya i itàlica i per contra els dominis otomans. (imatge: www.remilitari.com)
La posteritat li ha donat el nom de Congrès de Viena, però realment fou un seguit de negociacions bilaterals entre els diferents estats per tal de salvaguardar els interessos de cadascun, sense sessions plenàries amb discursos i debats. I aquí entrà en joc l'habilitat dels diplomàtics: el ja citat Metternich, lord Castlereagh, Hardenberg, el sorprenent Talleyrand (ministre amb Napoleó i ara al servei dels Borbons), el tsar Alexandre...
La imatge més famosa del congrés, suposadament la signatura de les actes finals entre els diplomàtics. S'indiquen els noms d'alguns d'ells. (Imatge www.sueddeutsche.de)

Els vencedors de Napoleó (Gran Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia) arribaren o acabaren arribant a la conclusió que calia un equilibri de poders al continent europeu. Una altra cosa era deixar els britànics com a única gran potència marítima, cosa que no era difícil. Aquests quatre poders i França, readmesa gairebé d'immediat mercès a l'habilitat de Talleyrand, foren els dominants durant tot un segle (amb Prússia transmutada en Alemanya)



Tancar el Congrés no fou fàcil. Ho precipità tot el desembarcament de Napoleó a França tot escapant de l'exili a l'illa d'Elba, la primavera de 1815. Acords a corre-cuita i vinga, a reunir exèrcits per derrotar novament els francesos, que campaven pel que avui coneixem com a Bèlgica. 

El mèrit se l'endugué Wellington, però no hagués estat possible sense l'oportuna assistència de von Blücher i l'allunyament de Grouchy. 
Napoleó, poc més tard, s'entregava als britànics i partiria cap a una altra illa encara més llunyana: Santa Helena.


El paper del plenipotenciari hispànic -el marquès de Labrador- és força deplorable. Representatiu del que s'estava acostant.

A la Península ha passat desaparcebuda la commemoració del final de la Guerra d'Independència (o del Francès, o Peninsular War, per als anglòfons). Una victòria davant d'un un dels eterns rivals es calla? 
No és per sentir-se orgullosos, com bé descriu l'autor d'aquest article, del que va venir després: un Rei decebedor per a tothom, pronunciamientos i contracops, repressió del qui no pensava igual, pèrdua de les colònies americanes...