Diumenge al vespre va passar molt a prop meu, en un cotxe vermell.
No em va mirar, i tampoc m'hagués saludat ni somrigut: la Parca no ho fa mai.
A 220 km per hora, pilotat per un bonic parell de joves -que ves a saber què s'havien pres-, el vehicle va saltar la rotonda prop de casa, cremant els pneumàtics, es ficà a la vorera del meu portal i s'endugué tot allò que va trobar pel davant durant vint metres: un fanal, taules d'un establiment d'hostaleria, uns esglaons i una pilona d'acer fins quedar encastat en un segon fanal.
Jo tornava de passejar el gos. La meva ruta havia de transcórrer per aquells vint metres sols uns segons després d'haver trobat el cotxe vermell. Estava a vint metres de l'inici del tram.
D'haver passat tot uns segons més tard tindria sort de ser l'hospital a hores d'ara. O ja no escriuria aquestes ratlles.
Dir que aquest fet m'ha fet plantejar la vida i etcètera, blablabla.... és un topicàs que no penso repetir. He procurat i procuro estar en pau amb la majoria dels qui conec, i si no em tracto amb segons qui serà per algun motiu.
Les meves accions i els seus resultats els assumeixo per mirar de ser el més coherent possible. Òbviament no han d'agradar a tothom, com les accions d'altres no necessàriament són compartides per mi. Es ist mein Leben (noch).
Per cert, dels nois que conduïen van sortir il·lesos i per propi peu del vehicle al cap d'uns segons de la pinya. Altra cosa és que fossin tan diligents per assumir les conseqüències de l'acció i es quedessin a esperar els servei d'emergència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada