dijous, 28 de gener de 2010

El Danubi

Fa sis mesos i mig em vaig regalar un llibre -sí era el meu aniversari-. Vaig atrevir-me amb un clàssic de sols 24 anys: El Danubi, de Claudio Magris.
Pels qui no sàpiguen de qui parlo sols una pinzellada ràpida: el senyor en qüestió és (o era perquè ja deu tenir la setantena ben complerta) professor de literatura alemanya a la universitat de Trieste (nord d'Itàlia), ciutat que fa sols 92 anys que és italiana -abans era el port més important de l'Imperi austríac-. 
El llibre no és una novel·la, considero que es tracta més d'un assaig literari que pren com a excusa un viatge per un dels rius més emblemàtics d'Europa. Nosaltres som un país de petits rius, sols tenim un tram d'Ebre, i muntanyes i planes petites, i Centreeuropa ens queda massa lluny.
A través de sis-centes planes (és edició de butxaca) i durant aquest temps he passat, figurativament, de la Selva Negra i els discutits orígens del riu (Donaueschingen o Furtwangen?) a un delta d'aiguamolls i límits imprecisos que acaba al Mar Negre (curiós, inici i final negres); de Heidegger a Mircea Eliade, passant per Adalbert Stifter, Grillparzer, Lukács, Endre Ady, Réiter Robert, la guardonada Nobel Herta Müller, Ionesco i els que m'oblido. Me l'he de rellegir i fer notes...
Pels germanòfils no crec que sigui cap decepció, la major part de les referències són d'un món multinacional amb marcat caràcter alemany. Ara, cal paciència i pair bé la lectura.

I ara -figurativament- m'endinso en el Mar Negre en acabar les últimes planes, recordant-me d'algú que trobà aquells paratges inhòspits i es lamentà en les Tristia i les Ponticae  esperant en va el perdó imperial i la fi del desterrament: Publi Ovidi Nassó.


La propera lectura, per variar, una de Tom Sharpe: la saga de Wilt.