La mesura del temps

Aquest és un escrit ideal per als dies 1 de gener i 31 de desembre.

La qüestió no és una nimietat: des de les seves primeres passes la Humanitat ha cercat alguna manera de mesurar el temps, de comptabilitzar els dies que passen.

Vet aquí una primera unitat de mesura: el dia, potser la més simple, bàsica i universal de totes. Astronòmicament una volta de la terra sobre el seu propi eix, o bé l'espai temporal entre la sortida del sol i la següent (també podem considerar la posta, com fan els jueus)

La Terra té un altre moviment al voltant del Sol: l'òrbita. Aquest provoca un altre fenòmen relacionat amb la incidència dels raigs solars sobre la superfície: l'allargament o escurçament de les hores de llum i, segons la latitud, les estacions. Sense haver d'observar el cel l'ésser humà ja entenia que alguna cosa succeïa: florien arbres i plantes, donaven fruit, perdien fulles, feia més fred o calor, els animals mostraven periòdicament certs comportaments (letàrgia, aparellament, cria...). D'aquí ve la segona unitat de mesura l'any.

En un moment determinat les societats rudimentàries comencen a sofisticar-se. Potser amb el Neolític, el pas de caçador-recol·lector a ramader i agricultor, sorgeixen les figures dels primers savis. No es tracta d'homes lletrats com ara, sinó de gent que compleixen diverses funcions dins la comunitat: l'art de sanar, la intercessió davant les forces (divinitzades) de la Natura, la interpretació del pas del temps... Són els Bruixots o Xamans.

Posteriorment, amb unes societats més complexes (les d'Orient Mitjà), sorgeix la figura de l'astrònom: el qui interpreta el pas del temps, el que estudia el cel i els seus signes. Astronomia i astrologia es confonen en aquesta època.

Fruit d'aquestes societats tenim els primers calendaris: l'egipci prenia com a referència les periòdiques crescudes del Nil, els babilònics les fases lunars (tinguem present que una fase o mes lunar consta d'uns 28 dies aproximadament). Els cicles de la lluna donen pas a una tercera unitat de mesura bàsica: el mes.

No sóc l'únic que té la sospita que al llibre del Gènesi les edats dels primers patriarques no deuen correspondre amb anys, sinó amb llunes. Així Matusalem, famós pels seus 969 anys atribuïts hauria mort realment entre els 75 i els 80 anys, edat igualment molt respectable en aquells temps remots d'alta mortalitat i curta esperança de vida.

Comptant els anys

Posteriorment hi ha la necessitat de computar els anys. En alguns casos es fa a partir de la data d'inici del regnat de qui era el monarca en aquell moment. Així trobem el desé any del regnat de Tutmosis (per exemple), o el setè de Nabucodonosor... Si no recordo malament a Japó es manté aquest còmput, atribuint un nom a cada regnat (l'era Showa per Hirohito, mort el 1989; la Heisei per Akihito, el seu fill i successor, la Meiji).

Ja més propers a nosaltres els romans començaren a computar el temps segons la data de fundació de la ciutat. El seu còmput de temps s'assenyalaria amb l'expressió Ab urbe condita ("des de la fundació de la ciutat", nom també d'una obra de l'historiador Titus Livi), que es situaria vers el 753 a.C.

Són precisament els romans els que ens lleguen el calendari, reformat per Juli César, tal com coneixem els occidentals: 12 mesos computant un total de 365 dies. Els noms dels mesos en algun cas evoquen divinitats: Janus, el déu de 2 cares per gener, Mart pel març, Juno, esposa de Júpiter pel juny; personatges com Juli César (juliol) i el seu nebot Octavi August (agost); o l'ordre setembre (7), octubre (8)...

Les grans religions monoteistes daten l'inici del còmput amb un fet trascendental: per al judaisme és la fundació del món segons el relat del Gènesi, ara som al 5.770; per al món islàmic és la data de l'Hègira, la fugida de Mahoma cap a Medina (actualment l'any 1430 o 1431; els cristians (i assimilats) prenem el naixement de Jesús com a data d'inici del nostre calendari, això és 2.010.

Com van arribar els cristians a establir el còmput actual? Al segle V el monjo Dionís l'Exigu el·laborà un càlcul de la data de naixement de Crist, per evitar el còmput romà A.U.c. (ab Urbe condita). La seva conclusió fou que tal aconteixement fou 753 anys després de la fundació de la ciutat. Posteriors estudis ho han desmentit, semblà que s'equivocà de l'ordre de 3 a 10 anys. Però el càlcul que emprem és aquest.

Un altre tema fou determinar l'inici de l'any. Ara és convenció que sigui el dia 1 de gener, però durant l'Edat Mitjana s'empraven les dates del 25 de març (l'Encarnació) o bé del 25 de desembre (la Nativitat), la distinció ens duu a parlar d'Any de l'Encarnació o bé d'any de la Nativitat.

Un tercer tema és el decalatge que a la llarga s'anà produint entre les dates del calendari julià (recordem que Juli Cèsar reformà el vell calendari romà per raons similars) i l'astronòmic. A finals del s. XVI l'Esglèsia Catòlica, a instàncies del Papa Gregori XIII adoptà un nou calendari més precís (calendari gregorià) i progressivament ho feren els estats i regnes europeus. La Rússia soviètica fou l'últim a adoptar-lo. No així l'Esglèsia Ortodoxa, que manté el julià i un decalatge de 13 dies amb el gregorià. Així el seu 25 de desembre és el nostre 6 de gener, i l'any nou el proper dia 13 de gener.