dilluns, 30 d’agost de 2010

La Fi del Camí?

La Vida, la nostra, és un Camí, un recorregut. Sortim d'un punt (la nostra família, el nostre poble...) i poc a poc anem tirant endavant, potser sense ésser-ne conscients.
Els camins no són planers ni fan baixada (malament per qui s'ho trobi així!); no estan asfaltats; pots trobar-hi ruixats o solanes impressionants; passen per boscos, per prats i camps, per pobles i indrets on descansar, pugen ports de muntanya i baixen a les valls; potser veus algú que va més endavant que tu, o t'encalça algú, o fas el trajecte en companyia; de vegades caus, o et fan mal els peus o les cames, però t'acabes enfortint i continues endavant.
Arribes a destí... És el que et creus! El Camí no s'acaba mai, és Teu. L'endemà, o un altre dia hi tornaràs.


Fa dos diumenges hi vam arribar. Foren 150 km en sis dies per ser-hi. I allà vam complir el ritual: compostel·la, passar per la Porta Santa, abraçada a l'Apòstol, pregària a la seva tomba, confessió, comunió i pregària preceptiva per la indulgència. 
El moment amb el que em quedo és just després de la Comunió, tornant a lloc, quan alces els ulls un moment i trobes altres peregrins: gent que com tu han recorregut la distància que calgui per ser allà. El que vaig sentir no ho puc descriure, sols que els ulls se'm van humitejar un instant.

L'endemà ja fou un tràmit: una simbòlica anada al cap de Fisterra/Finisterre, on acabaven la Terra Ferma i el món conegut durant segles.

A tots aquells companys i companyes de viatge, des del principi o ocasionals: Gràcies!